Conte de NADAL

Al carrer Bonaire, com a qualsevol carrer, de qualsevol poble, també venia El Nadal, i també tenia històries nadalenques.

La nit de Nadal, era una nit de família, de recolliment, i d’alegria. Però d’una alegria imposada. Al Nadal, tot el món fa bona cara i tots reparteixen bones esperances, bons desitjos. Segurament tots ho fem per que no costa diners desitjar-ho. El Nadal al carrer Bonaire, com a qualsevol carrer de qualsevol poble, es respirava una alegria imposada pels costums, però al cap i a la fi, alegria.

Júlia soparia amb els seus pares, i el mateix de cada dia... sa mare remugant a tota hora de la dolçor o la salaura dels menjars, son pare callant i tragant els remugs de sa mare, i ella capficada amb tot el menjar que tenia que preparar per a l’endemà, ja que venien a menjar a casa tots els teus germans, amb les respectives mullers i marits i tota la “reata” de nebots. Això si, ningú portava res, ni feia res per ajudar, tot a càrrec de Júlia, cuinava, posava taula, la llevava, escurava, ... Era una autèntica “cenicienta” nadalenca.

Dori, tenia a sopar a casa a tots els fills amb les seues respectives novies i novios, i clar els seus pares. En total en serien una bona colla a menjar, però a Dori això no li llevava la son. A Dori la son li la llevava altres coses més carnals a les quals cada dia tenia menys accés.

I Angelita, ai Angelita, per a ella era una nit entre especial i rara, d’una banda seria el primer Nadal que passava amb els seus pares des de que es va casar feia vint anys, i d’altra banda seria el primer Nadal que no passaria amb el Paco. En certa manera enyorava al Paco, però no al que es va deixar feia uns mesos, si no al Paco que la va enamorar vint anys enrere. I es preguntava on estaria aquell xic ben plantat i agradable, en quin creuer de camí va tirar cap on no devia.

Filomena Ballester “la beata oficial del poble” soparia sola, i després a corre-cuita aniria a missa del Gall a les 12 en punt. Un Nadal sense besar els sants peuets del “ñiño quesús”, segurament seria pecat mortal. Però abans de tot li deixaria un poc de sopar a Melquiades Terol, el qual segurament estaria mig tirat pel llit, fent el manta, com sempre, i queixant-se encara de la pallissa que li varen pegar els de la confraria de la “marededéudelsdolors” per haver-se tirat damunt la imatge.

Marina Capsí i els bessons, soparien junts a casa. Marina a hores d’ara, encara no sabia com cridar a Maika, si pel seu nom artístic o per Eduard. Havia convidat a Maika/Eduard a sopar, però era una situació estranya, tal vegada la nit de Nadal i amb bona voluntat aplegaren a un enteniment.

Al carrer Bonaire, ningú trobaria a faltar massa a Jose Agustí, també conegut com “Pepito Hostieta”, bo, si, pot ser el trobés a faltar una mica Filomena Ballester, ja que era el seu acompanyant en les anades i tornades a missa. Però llevat d’ella pocs més.

Els demés veïns del carrer, amb més o menys fortuna tots celebrarien la festa amb bon menjar, bon beure i bona companyia i estant feliços, encara que fos una felicitat imposada per la publicitat, la televisió i la societat en general.

Tots menys Adelina Fortuny. Vivia amb la seua família , els seus pares germans menuts i avis. Per a Lina, que és com se la coneixia al carrer, els Nadals tenien un to diferent, estimava com ningú a la seua família, tenia amics per tot arreu, gent coneguda que l’estimava, eixa nit, soparia amb tots els seus éssers estimats i segurament rebria desenes de missatges al mòbil, però a pesar dels pesars, ella es sentiria sola, tal vegada més sola que mai.

Lina, feia uns mesos que havia perdut allò que tots desitgem i que poques persones troben i menys encara mantenen, Lina havia perdut a l’home que més feliç l’havia fet sentir, al que més havia estimat i segons creia ella, a l’home que mai tornaria a trobar. Al menys això pensava ella.

Feia mesos que a pesar d’estar sempre envoltada de gent que l’estimava, es sentia sola. És aquella soledat més bé psicològica, que no física. Eixa soledat que és molt difícil de llevar-se de damunt.

Com tota la resta de la gent, va fingir ser feliç, era Nadal, tenia que ser feliç, encara que la seua ànima fos una ànima en pena, dins un món de persones amb felicitat nadalenca.

Menjava i reia, bevia i xerrava animadament, però per dins plorava desconsoladament, com ho havia fet des d’aquell maleït dia que li varen dir que no l’estimaven.

Quan varen acabar de sopar, les dones de la seua família marxaren cap a l’església, a missa del Gall, i ella va anar a la seua habitació, al seu petit món on podia pegar-li la volta a la seua pell i traure a respirar a la encongida Lina interior, i plorava, plorava, per que es sentia desgraciada, i sola. Trobava tant a faltar el “clavell que havien tingut per a ella”. Va plorar fins a tindre els ulls rojos i l’ànima seca.

De sobte, va comprendre que així no podia seguir vivint, que allò no era vida, al menys no era la vida que ella mereixia, necessitava eixir al carrer, necessitava tirar-se de cap al món i necessitava recuperar el control de la seua vida. És va abrigar, va envoltar un mocador al coll i va anar a l’exterior, havia decidit anar a buscar a la seua vida, el seu destí.

Va recorre tot el poble, no va trobar massa gent pels carrers. A les balconades i finestres lluïen ciris i espelmes per tal d’il·luminar el camí a casa les ànimes dels éssers estimats que ja no estaven entre les famílies. No va trobar ningú, era una nit freda, tan freda com l’amor propi que li havien deixat els sentiments no correspostos, i va decidir tornar a casa.

De nou al seu món, va decidir encendre un ciri i deixar-lo mirant al carrer, tal vegada així guiaria cap a ella al seu estimat... i va continuar plorant, plorant desconsoladament fins que va quedar profundament dormida.

En el seu dormir, va notar una calidesa, agradable, com si estigués arrimada a una estufa. Al cap d’uns segons va notar que la calidesa es convertia en una calor que poc a poc es feia insuportable, va obrir els ulls tota suada i va vore que tota la seua habitació estava en flames, el ciri havia pres a les cortines i aquestes al sostre, tota l’habitació havia quedat il·luminada pel foc, un foc salvatge, que anava menjant-se tota la casa.

Lina va pegar un bot del llit i va intentar fugir cap al corredor que a la vegada donava a la porta que duia al carrer, no sabia quina hora era, ni si els seus pares, germans i avis estaven dins. Corria sense pensar i sense saber on anava, pel corredor anava obrint les portes de les habitacions per despertar-los a tots, però quan obria la porta veia que els llits eren buits i corria més i més, i el foc la perseguia per tot arreu encenent totes les estances per on ella passava. Fins que va aplegar al carrer totalment esbalaïda i fora d’ella, necessitava avisar als bombers, ¿on estaven els seus pares? ¿per què ningú eixia al carrer a vore que estava passant? I els seus germans menuts i els seus avis ¿per què no i eren al llit? ¿quina hora era? Les qüestions s’amuntegaven al seu cap desordenadament, quan es va adonar que era a un carrer que desconeixia, estava tant atabalada que pensava que el seu cap li estava jugant una mala passada. I mentrestant la casa era consumida pel foc i amb ella tots els seus records, els records d’infantesa, d’amics i d’un amor que l’havia rebutjat al·legant que ja no l’estimava i entre els records, va vore com el foc cremava les fotos, regals, cartes d’amor, ... tot va ser consumit per les flames i lo més estrany de tot era que no hi havia ningú amb ella, sols ella i la casa en plena combustió.

És va ajupir a terra, al mig del carrer, amb els braços s’agafava els genolls i amagava el cap entre ells i intentava ordenar els fets i així trobar sentit a tot allò. Va quedar allí ajupida fins que el soroll de la casa cremada va desaparèixer, va anar fent-se de dia i quan va tornar a aixecar el cap sols quedava de la casa un munt de cendres fumejants, i sols ella, ni familiars, ni veïns, ni bombers, ni ningú. Sols ella i la cendra.

De sobte un soroll que semblava pots de ferro arrossegats pel carrer, un soroll que li semblava estrident, però familiar, va obrir els ulls i és va trobar de nou a la seua habitació, el ciri estava al lloc on l’havia deixat ella, tot estava com si no hagués passat res i el soroll que provenia del carrer, no era altra cosa que les “matraques” que corrien pel carrer, arrossegades pels xiquets.

Com era consum al poble, la nit de Nadal, les colles de xiquets nugaven tots els pots de ferro que trobaven, cassoles velles, i qualsevol cosa metàl·lica susceptible de fer soroll i a mena de cuc metal·litzat, corrien pels carrers armant gresca, era la forma d’anunciar la nit de Nadal.

Lina, es va adonar que l’incendi sols havia estat un somni. Un somni que va analitzar i que li va fer vore que devia arraconar el passat i continuar amb la seua vida. A partir d’aquell moment no pararia fins trobar a aquella persona que la fes sentir especial. Volia retrobar-se la sensació de tindre milers de papallones voletejant per la panxa tan sols de saber que s’ha acostava el moment d’estar amb algú a qui ella estimés i sentir-se estimada. Volia tornar a sentir això tan especial que és sent quan estàs al costat d'algú i no fa falta dir res, per que les mirades, el simple tacte de la ma, o sentir-lo respirar al teu costat, és un diàleg que supera en molt a qualsevol conversa i que fa que les paraules pareguen pura hipocresia.

Lina va decidir tonar a viure i sobre tot va decidir VIURE LA VIDA.

Foto: No és cap foto, és la meua personal tarja de felicitació que enviaré, com cada any, a totes les persones a les que estime.
Segona foto: l’estufa de ma casa,
So: http://www.goear.com/listen.php?v=8162f15 win mertens, un dels músics que més m’agraden

EL COMPTE ENRERE

Al llarg de tota la seua vida, Joan, s’havia comportat com una persona afable, tranquil·la, segur de si mateix, i com es sol dir en aquestos casos, “un bon xic i treballador”. Sempre havia fet el que s’esperava d’ell, de fet ell era un producte de la societat que l’envoltava i de les bones formes familiars, no alçava ni pols, ni remolí, era “políticament correcte”. D’uns dies enrere al gent que més el coneixia, no paraven d’augurar-li canvis a la seua vida, i quasi tots ells eren canvis a mal, i tots relacionats amb una data concisa. Ell que mai havia fet cas d’eixes coses va començar a preocupar-se, ja que li pronosticaven moments de crisi existencial, deteriorament físic, necessitats de fer coses noves i boges, ell pensava que realment els que estaven bojos eren els altres i no ell. I tot per què? Per una data? Per una simple data? Total era un dia més al calendari, un dimarts com un altre. Vint-i-quatre hores més en la seua vida.

Si que era veritat que als moments de solitud que tenia de tant en tant, reflexionava sobre la seua vida, per on l’havia encaminada, a qui havia conegut, quines coses haguera canviat, i sobre tot tenia clar que aquella data anava a ser, d’alguna manera l’equador de la seua vida, però res més. No esperava d’aquell dia ninguna cosa especial. S’alçaria, aniria a treballar com qualsevol jornada i segurament rebria alguna que altra cridada de telèfon per recordar-li aquella data, que al parèixer era tan important per a tots i no ho era tant per a ell.

Va decidir que si tan important era aquell jorn, que devia de fer-se un regal, però no un regal qualsevol, tenia que ser un que fos especial, i que estigués a l’altura de les circumstancies. Tenia deu dies per esbrinar quina cosa el faria realment feliç.

Va pensar i pensar i anava descartant. Un rellotge. No, un rellotge no, ja en tenia molts i últimament i junt a la seua activitat laboral li produïen ansietat. Un viatge, un bon viatge. Tampoc, si tenia que anar soles, per bo que fos el destí, es sentiria desgraciat, no era un bon regal. I un cotxe?. No era el moment, el que tenia, tot i que tenia quasi onze anys, volia allargar-lo més encara per que encara estava en bones condicions. Ja està, una moto. Però... una moto, podria esdevenir amb un problema, lloc per a tancar-la, assegurança i a més a més, no tenia carnet. Tampoc era un bon regal. Tenia la casa nova, tenia roba per a donar i vendre, per més que pensava i pensava no hi havia cap cosa material o inmaterial que li provoqués una necessitat. No existia per a ell el regal perfecte. De fet va aplegar a concloure que realment no hi havia regal que li procurés més felicitat que la que ja tenia.

Varen passar els dies, i ell anava contant-los 31, 32, 33, ... i la gent del seu voltant continuava amb la cançoneta, del tant esperat dia.

34, 35 ... – Ja voras com no és igual, d’ara endavant, ja cap avall – li deien els més majors.
36... – Aisss Joan, ¿ja estem així?. Doncs ningú ho diria, jo et trobe molt bé, de fet fins i tot més atractiu i guapo... amb eixes canes tan suggerents que fan que ... ¿saps a qui et sembles?... – li deien algunes clientes més aguerrides i descarades.

37, 38, 39... El dia abans, per la vesprada, després de dinar, i abans de tornar a les seues tasques habituals a l’oficina, mentre es feia un poliol assegut a la taula de la cuina, el cap va començar a remoure aprofitant un d’eixos moments de solitud, i com si el seu subconscient de sobte tingués vida pròpia, a l’igual que a les pel·lícules, una veu interior li va preguntar...

¿De veritat estàs satisfet amb la vida que portes? ¿tu t’has parat a pensar qui eres, i si realment eres el que vols ser? ¿alguna vegada has encaminat el teu destí cap a una meta que realment desitges?

Es va quedar parat, li va pujar una acalorada i va vore la realitat, la dura realitat. Al llarg de tota la seua vida, sempre havia fet el que els demés esperaven d’ell. Els seus pares volien un fill sumís que no qüestionés cap decisió paterna i amb un ofici respectable i ell havia estat eixe fill. A la seua feina, volien que fos un treballador quasi que modèlic, i ell s’havia esforçat per a aconseguir-ho, ni una baixa per infermetat, ni un problema sindical, ni una veu reclamant drets. A la societat local on es movia, volien que fos un membre actiu i compromès, i ell ho era participant de totes les activitats d’una forma quasi de líder. Tot això tenia la seua recompensa, que era un reconeixement social, però ¿que havia tingut que sacrificar per a complaure als demés?

Havia sacrificat una part de la seua veritable vida. Una vida que duia amagada dins la seua ànima, represa per les pors. Les pors al que diran, les pors del rebuig social, pors injustificades.

Joan va passar tota la vesprada sol, pensant que havia fet al llarg de tot aquest temps, si havia valgut la pena adreçar-se per aquell camí de repressió sexual. Va notar un buit dins el seu esser, un buit que deuria d’omplir, però que no sabia com.



40... El dia, el gran dia que tots li havien pronosticat canvis per tot arreu, es va materialitzar. Quatre de desembre.

Com tots els matins, el despertador va sonar abans que es fera de dia, però ell ja feia hores que estava al llit pensant. Cavil·lant que devia de fer. Es va alçar i va anar com sempre cap al bany, afaitar-se, dutxa, va observar que tot estava al lloc, ni tenia més arrues a la cara, ni els seus músculs s’havien tornat més flàccids, res de res. Va desdejunar i cap a l’oficina. Va estar absent, no va dedicar ni un minut a les tasques que li pertocaven. Va passar tot allò que era previsible que passés, cridades de telèfon felicitant-lo pel seu natalici, familiars, amics, gent coneguda. Si cap, més que els altres anys. I és que clar... Quaranta anys no és fan tots els dies. Correus electrònics amb fitxers dedicats al tema, i com no, la carta del “Corte Inglés” “ En este día tan emotivo, queremos darle nuestra más sincera felicitación ...”

Al mig jorn, després de dinar, va tindre clar quin era el regal que volia, era el regal més just, aniria a buscar una nova vida, la vida que no li havien deixat tindre, o al menys anava a intentar-ho.

Va agafar i és va plantar a les deu de la nit a València, posat amb un xupa de cuir negra, amb una samarreta que deixava entreveure un pit marcat per l’exercici físic que feia al gimnàs i uns pantalons de teixit vaquer que li donaven un aspecte d’home dur. En aplegar a la ciutat no es va para en brosses, es va clavar en un lloc dels que diuen d’ambient i anava totalment dispost a gaudir de tot el plaer que sempre havia reprimit. Homes i més homes s’amuntegaven i es movien al so de la música del moment. Amb moviments insinuants que afavorien el contacte d’uns amb altres. Li va semblar el cel, un cel que venia donat per la sensació de llibertat que donava aquell lloc, allí podia ser ell mateix, no calia guardar cap aparença, cap forma, cap norma estava establerta, i a més tenia a l’abast la clau del súmmum de la llibertat, de la llibertat sexual, que era la que li havia mancat els últims quaranta anys.

Joan, a pesar de tindre eixa imatge d’home dur, no podia evitar un cert nerviosisme que feia que l’estómac li se soltés, un nerviosisme provocat pel morbo de lo prohibit, de lo immoral, de lo no acceptat, anava a tirar per la finestra quaranta anys de “bon xic” i anava a fer-ho per la porta gran.

No sabia ell que la porta gran no havia de ser la d’aquell local d’ambient, que la porta gran que li reservava la nit, era una altra.

Xarrant en uns i altres, va aclarir que hi havia més llocs com aquell i fins i tot d’altres més adients a les necessitats que ell tenia. Al cap de dos hores estava davant del local més viciós i pervertit de la nit valenciana, el “NUNCA DIGO NO”

Una doble porta guardava l’interior de curiosos i vianants eventuals que passaven pel carrer. Una vegada traspassaves la primera porta havies de trucar a un timbre que hi havia a la segona, allí mitjançant una càmera de video els de dins donaven accés si semblaves de “bona familia” i clar amb les pintes que duia Joan, no varen tardar en obrir aquell “Port Aventura” del sexe i la perversió.

- Hola mi amol, - li va dir un xic nu de cintura cap amunt- Dame, dame tu chaqueta que yo te la guardo.

Joan, amb uns ulls que pareixien plats no podia assimilar tot el que allí li se posava a l’abast. Pantalles de televisió que no paraven d’emetre imatges pornogràfiques homosexuals, homes i més homes, alguns d’ells amb el pit nu, d’altres el miraven de dalt avall com si se’l volgueren menjar amb els ulls.

El lloc era, el que jo definiria com un antre, un cau. Amb molt poca llum, una decoració més bé cutre, i unes butaques mig rossegades per l’ús.

Joan va demanar un gyntonic i es va quedar a una vora observant, i va decidir aplicar allò de... “allí donde fueres, haz lo que vieres”. Va observar que hi havia al fons del local, a mena de cortina feta amb tela de camuflatge que donava accés a una segona sala on la gent entrava i eixia. Va adoptar un anar de normalitat, decidit, com si conegués el lloc i el terreny que xafava i es va enfonsar cap a dins.

Si a la zona on servien les copes la llum era pobra, en aquesta segona zona, era quasi inexistent. Al fons hi havia un llum mig tapat que permetia vore que hi havia més gent, però que no deixava distingir ningú, lo mínim per a no anar entropessant amb uns i altres. Va continuar cap a dins per un passadís del qual eixien altres passadissos més, a un hi havia com unes petites estances amb forats a les parets fetes de fusta, més bé fluixa. Va continuar cap a dins i cada vegada el passadís es feia més estret, i quan venia algú de cara, era totalment inevitable fregar-se amb ell.

Aquella situació li va crear un estat d’excitació que feia que el cor li bombejara més sang de la que les venes podien transportar i anava mig embobat per allí dins.

Per tal de no molestar és va aplegar a una reixa de ferro que hi havia a una de les parets del corredor i quina va ser la seua sorpresa que tres mans varen fer acte de presència per entre els barrots de la reixa. Una per la seua cintura, una altre pel pit i una altra per l’entrecuix, amb les preses de llevar-se-les de damunt va tirar cap avant i va caure damunt un altre home, aquest amb un físic totalment quadrat, el que es sol dir un “armari ropero”, el qual el va agafar i el va acaronar amb uns bíceps que feien por.

- “Me va el rollo duro” -li va dir l’armari ropero.

I acte seguit i sense que Joan pogués dir res, el va arrossegar a un del departaments que havia vista abans fets de fusta amb forats a les parets.

L’altre va tornar a dir-li – “me va el rollo duro i lo quiero ya” i Joan davant la insistència de la frase mig atabalat per la rapidesa de les situacions, no va tindre altra ocurrència que soltar-li un parell d’hòsties i intentar pegar a fugir. Però no li va valdre de res, d’una manotada l’altre va tancar al porta i li se va posar de genolls davant d’ell, donant-li la cara per a que Joan continués “hostiant-lo”. La nit, el tio amb forma d’armari “ropero”, els forats de les parets de fusta, mans de desconeguts, roba que anava desapareguent dels cosos i d’altres participants ocasionals, varen constituir el regal de natalici de Joan, un regal diferent i que no oblidaria mai. Allí, poc a poc va anar dominant la situació i quan és va acabar la “festa” havia repartit més hòsties en una hora que en tota la seua vida junta.

Sense adonar-se havia estat el protagonista d’una sessió de submissió, de la qual havia eixit més que satisfet, tant ell, com l’armari “ropero”.

Per fi Joan, havia trobat el regal del seu quaranta aniversari.

Va pujar al cotxe i va tornar a casa, on l’endemà tornaria al seu paper de “bon home i treballador”, unint-se així a la gent que manté una doble vida, que en definitiva crec que som la gran majoria.

Nota: Qualsevol paregut amb la realitat, és pura coincidència. Com diu el titol del meu blog, NO TOT ÉS VERITAT.

Avui dia 4 de desembre de dos mil set, un servidor fa quaranta anys, aquest és el meu regal a tots vosaltres que m’animeu a que continue amb el blog, i aquesta es la cançó del dia, i ¿per què no? , de l’any.

Les fotos: ¿per a que parlar?
el so: http://www.youtube.com/watch?v=WaSnYkWFubk&feature=related

PLAER

Eren les cinc i tres minuts de la vesprada i ell corria a cavall del cotxe per dins la ciutat. Xàtiva a eixes hores sempre està totalment col·lapsada pel trànsit i ell li s’accelerava el cor de vore que ja feia tard a la cita, era un maniàtic de la puntualitat.

Per fi va trobar lloc a un espai de “l’hora”, va deixar el cotxe i va marxar cap al lloc de la cita, sense posar el paper de pagament. Va pensar que no demorar més la cita, era més important, que la multa.

Caminava per dins la ciutat, amb eixe pas precipitat i decidit que denotava pressa i amb la cursa va començar a suar, cosa que li donava ràbia per si després de la suor venia les olors corporals desagradables i que tant molestaven en aquest tipus de cita.

Va decidir calmar-se una mica, total ara ja feia tard, ¿que més li donava per cinc que per deu minuts?

Va trucar al porter automàtic i sense obtenir cap resposta, es va obrir la porta, signe inequívoc que l’estaven esperant. Va pujar a corre-cuita els escalons a parelles, quan va aplegar a la porta va trucar de nou i esta va obrir-se des de dins.

- Creia que no vindries. – amb una veu dolça però amb un cert to de retret per la tardança el va rebre.
- Perdona’m, però ja se sap a Xàtiva, el trànsit està sempre mal, he eixit de casa amb temps però així i tot l’embossament de l’entrada ha fet que em retardara.
- No et preocupes, ara ja ets ací. Jo em deia, si no ve, el mate.
- No, no sigues així, jo si dic que vinc, vinc.

Era obvi que l’estava esperant, ja que quan va entrar dins estava tot disposat, la llum perfecta, localitzada per a que no molestés, una temperatura que li permetia llevar-se la roba sense patir calfreds, i una música suau, del que ara és defineix com “chilly out”.

Va començar a deslligar-se les botes, quan se les va llevar, no va poder evitar aspirar profundament, per a d’una format subtil, comprovar que no feia cap olor que afectés d’una forma negativa el moment que anava a viure. Efectivament no feia cap olor desagradable, per últim, és va llevar els calcetins i és va posar en posició.

Una breu conversa, per trencar la tensió va donar pas als fets...

- Com estàs ? Feia temps que no venies.
- Des de l’agost. – Va contestar ell.
- Com t’ha anat?
- Bé, però ja tenia la necessitat de tornar. Açò és com una droga.
- Ja, ja, ja. Com eres.
- És veritat. No és cap mentida.

Li va agafar el preu esquerre i va començar a mirar-lo, el tacte era molt suau i delicat, li pegava la volta per tal d’observar-lo sencer, després el dret, amb la mateixa tendresa que l’altre.

Ell va començar a gaudir, poques vegades, llevat de les seues relacions, havia experimentat plaer al tocar-li els peus, de fet sols en un dels seus amats havia estat a punt de l’èxtasi.

Unes coses varen donar pas a altres i cada vegada el contacte de les mans amb els seus peus era més prolongat i ell gaudia més i més.

Tot anava en crescendo, ell tancava els ulls, per a que aquestos no li llevaren capacitat de sentir al tacte, i amb l’anulació de la vista el plaer pujava i s’escampava per altres parts del cos.

De sobte va notar com una humitat, com una secreció, càlida, intensa, quasi que extasiant entre el dit gros. No va gosar obrir en cap moment els ulls, i la seua ment va recordar altres moments, on altres dits, altres mans i una altra persona li havia fet gaudir d’aquella experiència, besant-li amb cura els peus, primer la planta, després un dit, un altre, i finalment com la llengua recorria aquestos, per a fer-los entrar dins la boca.

Com desitjava obrir els ulls i tornar-se a trobar amb aquella situació.

- A vore si t’adorms !!!!

És va trencar el moment, la màgia. Ell va tornar al lloc on hi era realment. Va tardar uns segons en prendre consciència d’on era i amb qui estava...

- Perdona, però estava pensant en altres coses i com ja saps que no m’agrada mirar, he tancat els ulls.
- Bo, ja està. ¿Tot bé?
- Si, clar que si, avui no m’he queixat, gens ni mica.
- No, ja m’he adonat. T’has portat com un home. – Va riure.
- Jejejejeje – ell és va somriure, mentre es posava els calcetins i les botes - ¿quant és?
- El de sempre, 20 euros. I ja saps, si tens alguna molèstia o et fera mal, em crides.
- Vinga, moltes gràcies.

Ell va marxar per la porta cap al carrer amb un estat que quasi el feia levitar, feia temps que ningú li tocava els peus així... i va pensar – Esta podòloga és una meravella ha estat una sort que em donara cita per avui.


Foto: Peus, ¿els meus?
so: http://www.goear.com/listen.php?v=72ddf13 Paolo Conte

EL CARRER BONAIRE - Melquiades Terol

MELQUIADES TEROL

De tots els personatges del mon rural en que visc, possiblement Melquiades Terol és el més peculiar.

Per a mi Melquiades sempre va ser, “eixe home que viu en l’habitació dalt de casa Filomena”. I el definia així, per que en les meues llums d’infant, no entenia com un home podia viure en una habitació amb accés individual i una finestra, com a únic lloc i possessió. I m’explique, l’esmentada habitació era una part de la casa de Filomena Ballester, dona abocada a l’església amb totes les seues conseqüències. La casa estava situada en el recorregut habitual de les voltes de processó, lo qual feia que tingués més valor que la mateixa propietat situada a qualsevol altra part del poble. Filomena quan és va enterar que Melquiades no tenia on deixar-se caure mort, va fer un tabic a una habitació que no utilitzava i va obrir porta al carrer mitjançant una escala i una finestra per tal que el seu inquilí pogués vorer els passacarrers i processons que per allí feien desfilada . Així es va quedar una estança individual amb una porta i una finestra que gaudia Melquiades, gràcies a la generositat cristiana de Filomena.

Melquiades Terol, era allò que es diu, un home gos. Si, com heu escoltat, gos. Gos de malfeiner, de caradura, de ser un manta, de no pegar un colp, de no tindre ni ofici, ni benefici, etc. etc.

D’ell es diu que va ser el que va inventar l’atur al meu poble. Quan varen obrir l’INEM ( el paro) ell va ser el primer inscrit per tal de rebre una ajuda econòmica que li permetés continuar vivint, sense pegar cop.

I així anava compaginant temporada de taronja i prestació d’atur, temporada de ciruelo i prestació d’atur. Feia les jornades justes per a cobrar l’atur, ni un dia més, ni un dia menys. Contava les hores que li restaven de treballar, com un quinto contava les que li quedaven per acabar la mili.

I mentrestant, pensava i pensava quina seria la millor forma de no pegar cop, sense morir de fam.

I un dia li va vindre la llum, es va plantar a la consulta del metge, Don Claudio, i quan li va tocar el torn va entrar en tota la cara que és pot tenir i es va sentar a la cadira que hi havia davant la taula de Don Claudio.

- Mire Don Claudio, jo venia per a que vostè en donara la baixa.
- ¿La baixa? (és va quedar mirant el metge, que ja sabia de quin peu coixejava) ¿Que et fa mal alguna cosa, a part de no voler doblegar el llom? (Don Claudio, cal dir que tenia l’estómac envernissat, i poques coses li se feien agres)
- A mi res. Però si vostè em fa la baixa, jo cobre i així puc anar tirant.
- Mira Melquiades, ix d’ací cagant hòsties per que no tinc el forn per a rosques.
- Don Claudio, per favor donem al baixa, vostè ¿que més li dona?
- Ves-te’n que no vull ni voret.

Melquiades, Terol de cognom, va eixir per la porta de la consulta “escopetat”. D’aquest primer intent va deduir varies coses...
1ª- La seua idea li costaria d’aconseguir
2ª- Don Claudio, a pesar de tindre fama d’home seré, calia anar amb conte amb ell.
3ª- Li calia ser més insistent.
4ª- Necessitava un motiu per a estar de baixa.

Melquiades, va decidir que no començaria la temporada de la taronja, per que volia tindre tot el temps disponible per pensar com aconseguir la baixa. I si el fet de no anar a treballar i no tindre la prestació d’atur, li repercutia en els diners per a poder menjar... és sacrificaria, i no menjaria. Total per uns dies que no menjara, si al final aconseguia al tan ansiejada pensió de baixa, tindria el problema resolt per a molt de temps, ja recuperaria menjades després.

Va deixar passar un temps prudencial, per vorer si a Don Claudio li s’oblidava la primera visita. Però com la fam li apretava, el temps prudencial és va quedar reduït a una setmana fent un gran esforç.

- Bon dia Don Claudio.
- Bon dia, ¿que et passa ara?
- Atxum !! Atxum !!, (va forçar dos esternuts) Aiss que estic molt costipat i no puc anar a treballar.
- A vore, alçat.

Don Claudio és va possar al costat de Melquiades, va allargar la ma, li va agafar els ous i va prémer un poc, lo suficient per a que Melquiades li eixira un lleuger queixit que intentava ofegar.

- iiiiiiny
- Tus Melquiades, tus.
- ejem,, ejem.. ( apenes li eixia) iiiinnny

I Don Claudio, premia més encara, i la cara de Melquiades començava a fer-se roja.

- Tus més, Melquiades, que no et sent bé.
- Ejemnny ejemmmny

El dolor als genitals ja era insuportable, i la cara de Melquiades començava a tintar-se del color morat del Natzarè i com que la Setmana Santa estava al caure, Don Claudio amb una certa sorna li deia...

- Melquidadesssss... que et passa a la caraaaa? tens mal color, estàs moradet, que t’has fet de la confraria del Jesús de Natzarè? , que no pots tossir mésssss?
- Donnnyyy Claudiooonyyyy que creccnnnyyy que ja no estic costipatnnnyyyy.

Don Claudio va deixar els genitals de Melquiades, el qual va passar en minuts del més terrible dels dolors, a l’estat més intolerable d’humiliació. I després de prendre aire per poder parlar, va sentenciar al metge en una llagrimeta a l’ull...

- Don Claudio. No estic mal, però estaré!!!!!

Dit això, Melquiades va eixir per la porta amb les cames tornes i com aquell que diu, entropesant fin amb les ratlles de clarió que els xiquets dibuixaven pel carrer. El metge no va fer cas de l’amenaça de Melquiades, i va continuar visitant malalts.

Això era dilluns i a Melquiades li apretava la fam, no podia deixar de passar una altra setmana sense menjar, però en cap moment li se va passar pel cap anar a treballar per tal de alleugerir eixa vaga de fam que havia començat voluntàriament en pro d’una pensió.

El divendres ja li costava alçar-se del llit, i sols tenia forces per a pensar, com aconseguiria la baixa per malaltia ... i pensava en silenci per estalviar energies...

- De costipat no, que els ous encara en fan mal, de l’esquena tampoc, que es capaç de cruixir-me-la per demostrar que és mentida. De mal de cap, no, que igual li pega per obrir-lo per vore que hi ha dins...

Així va passar tot el divendres, un divendres que havia començat a plovisquejar pel matí, una aigua que ni feia, ni deixava fer. I mentre Melquiades cavil·lava com s’ho faria per no treballar mai més, els confrares de “La Doloresa” preparaven l’anda que la treuria en processó eixa mateixa nit, si no parava de fer l’asqueta l’oratge.

A les 9 i mitja de la nit, ja no plovia i a la porta de l’ermita del calvari s’havien agrupat tots els participant de la processó, els confrares amb els seus vestits, les “clavarieses” amb les seues “tejes i mantellines”, els músics de la banda, la corporació de l’ajuntament, els escolans, el sagristà i el senyor rector.

A les 10 en punt va començar la baixada de la imatge de “La Mare de Déu dels Dolors”, després del inevitable “himno nacional” per a que eixira de l’ermita, el mestre de la Banda de música, home recte i seriós, va donar ordre als músics i varen començar a tocar una marxa de setmana santa “Virgen de los estudiantes”

Tota la comitiva va començar el recorregut habitual de la processó amb la serietat que imposava una acte així. Tots amb l’ordre que cal el protocol per aquestes ocasions. El penó de la confraria, seguidament tots els confrares a amb dues files, una a dreta i altra a esquerra, Les clavaries, dones totes ja amb una edat a considerar, amb les tejes altes, mantellines negres i el medalló d’argent amb cordó negre i blanc, colors oficials de la confraria, que les distingia com a membres a destacar. Els portadors amb la imatge a llom, seguida del senyor rector, el sagristà, i els escolans, després la corporació municipal, en el centre el batle del poble en lloc d’honor, i ja per tancar el mestre de la Banda de Música amb tota la banda tocant la peça que donava solemnitat i importància a tot l’acte.


El recorregut de tan singular esdeveniment, com no, passaria per davant de la casa de Filomena Ballester i de l’habitació cedida a Melquiades, el qual ja ratllava la desesperació de la fam que tenia.

Just quan la comitiva va girar el cantó que donava pas al carrer de Melquiades, va començar a plovisquejar de nou, amb la mateixa “mala sombra” que ho havia fet al llarg de tot el dia, i tots varen mirar cap al cel, tots, menys el mestre de la Banda de música que era un home recte i tenia clar que si plovia, que ploguera, ell era un professional i acabava tot el que havia començat, encara que caigueren llamps en punta, i encara que els seus músics el maleïren per la xopada que estaven a punt d’agafar.

Melquiades quan va sentir a la Banda, es va alçar del llit com va poder i va obrir la finestra i es va situar tot lo enrere que li permetia l’habitació.

- Mira, Melquiades va ha obert la finestra per a que la MaredeDéu li entre al seu cuarto i li dones ganes de treballar. ( Va pensar Filomena en un acte d’innocència cristiana)... I clar com te vergonya per com és, s’ha amagat per a que al gent no el veja, pobre xic.

A Melquiades no més li venia al cap tres coses... Primer que volia una pensió de malaltia, segón que estava mort de gana, mai més ben dit, i tercera, les últimes paraules que van eixir de la seua boca a la consulta de Don Claudio.

Situat al fons de l’habitació va vorer com passava el caramull del penó de la confraria, i com la música cada vegada s’escoltava més a prop. I pensava... amb menjar.

La claredat que donaven les perilles de llum que l’anda de la Marededéu ja dibuixaven ombres a la paret blanca de davant de la finestra i a ell soles li venia al cap menjar i una pensió de malaltia...

La pluja va començar a caure amb més alegria i és va sentir com una remor de veus en alt és preguntaven.. ¿Que fem? ¿parem o continuem?

El Mestre de la banda de música, res, com un professional, rígid com un orgue, i els músics pel compte que es duia tocant com si no ploguera.

I just quan les primeres perilles de l’anda de “la Dolorosa” es deixaven vore per la finestra oberta de par en par de Melquiades, va pegar un tro i va començar a ploure a la gana, Melquiades, sols tenia en el cap tres coses, la pensió de malaltia, la fam i les ultimes paraules de la consulta del metge, i a la crit de “NO ESTIC MAL, PERÒ ESTARÉEEEEEEEEEEEEE.....” va gastar les últimes forces que tenia per pendre carrera i llançar-se per la finestra, en eixe moment els portadors de l’anda apreten el pas, i la Marededéu comença a bombollejar a dreta i esquerre, Melquiades ix llançat per la finestra com si fos un heroi de ficció, però sense capa, Filomena i les clavaries llancen un crit agut d’angoixa per l’esglai de vorer un cadàver vivent, que era Melquiades, per l’aire, el mestre de la Banda que amb una mirada i una alçada de braç ordena que no deixen de tocar, i Melquiades aterra damunt el “manto” brodat de la verge dels Dolors. Va caure com un sapo, tot obert de braços i cames, tot a una, un dels portadors, el que dirigia el pas de l’anda de la “Mare de Déu”, llançà un crit desgarrador ...

- No pareu que ens farem com un remull.... quan apleguem a l’església, ja el matarem !!!!!!!

La processó va quedar gravada en la retina de tots els presents. Tota la comitiva corria com si la vida els anés en aquella carrera. L’alcalde i la corporació que és va refugiar dins de la casa de Fermín Aliaga que va vorer una oportunitat d’or per a fer punts i clavar al seu fill d’oficinista a l’ajuntament. El senyor rector i tots els ajudants anaven alçant-se les sotanes per tal de correr més apresa. Els músics ja no podien més, bufar i correr al mateix temps eren feines incompatibles. Els portadors de la Verge dels Dolors, és cagaven en Déu, la creu i la Mare de Déu, que duien al llom a ritme de “legionarios”, sense deixar de maleir al gos de Melquiades que tot i que feia dues setmanes que no menjava, donava un pes adquirit a la imatge. I per últim les clavaries corrien que se les pelaven, amb un mostra de equilibri amb les sabates de taco, sense precedents i amb les mantellines negres totes mullades, els pentinats de perruqueria d’última hora tots fets malbé i amb el “rimel” corregut de l’aigua. Pareixien una desbandà de rates penades, feien por.

Quan varen aplegar a l’església, varen agafar a Melquiades per davant, i ací vull, allà no vull, li varen pegar un repàs d’hòsties que Don Claudio no va tindre més remei que fer-li allí mateix la baixa per malaltia.

I així és com Melquiades, de cognom Terol, va aconseguir la tan ansiejada pensió que li permetria viure sense treballar.

fotos: La ja desapareguda casa de la meua avia. Fer les fotos va ser com tonar a la meua infantesa.
So: http://www.goear.com/listen.php?v=5f1c2d1

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( V part)

Una setmana va estar Marina pensant en la situació del dissabte per la nit. La forma de coneixer a Maica, li va pareixer molt estranya, ¿casualitat? ¿destí?. I tot just, quan començava a donar-se per vençuda. El futur agermanat amb el destí, de vegades és capritxós.

El divendres, és va decidir a agafar el telèfon i posar-se en contacte amb Maica. Varen quedar a la ciutat, per a Marina la ciutat equivalia a anonimat. No és que tingués res que amagar, ni res del que donar explicacions a ningú, però calia ser discreta.

Al temps que anava apropant-se el moment de la cita, Marina anava posant-se nerviosa. D’una banda estava Maica, la qual li va agradar molt, en tots els sentits, però pot ser més per la contundència i la claredat en la que va mostrar el seu interès per ella. D’una altra banda, es preguntava, si per fi havia trobat allò per lo qual havia sacrificat tant, entre altres al seu marit. Al llarg de tot aquest temps havia associat la manca d’Eduard amb moments de mala sort, la qual cosa li feia pensar que s’havia equivocat constantment al donar el pas tan decisiu.

La cita, va resultar tot un èxit. Maica no sols era ferma amb la seua condició. A més era coherent i raonable, res a vorer amb totes les altres dones que havia conegut. Tenia conversa, tenia cultura, tenia un bonic somriure, pot ser una mica homenenca en certs moments, però res que no fos assumible i fins i tot, Marina va trobar en eixes situacions un cert encant. Varen xarrar del passat, del present, va eixir a la conversa Eduard, del qual Mariana va parlar meravelles.

A aquella cita varen succeir moltes altres més, la incipient amistat, és va convertir en amor, la assiduïtat va portar a necessitat de vores a diari, i vores a diari , va dur a plantejar la convivència.

Al llarg d’aquest temps Maica havia anat entrant a casa de Marina, primer a sopar, un altra vegada a passar el dia, poc a poc i sense adonar-se ningú Maica va anar fent-se habitual a casa, els bessons que contaven ja més de 16 anys, en cap moment la varen vore una intrusa, de fet després d’un any, pareixia com si hagueren estat des de que varen néixer amb Maica i ella en cap moment va voler substituir al pare, a més era prudent, la qual cosa va ser decisiva per guanyar-se la confiança de tots.

Marina per fi, era feliç. Però no de felicitat normal, una felicitat plena , amb majúscules.

El cap d’un any de conviure, Marina un dia fent reflexió del que havia estat la seua vida els últims darrers anys, va aplegar a la conclusió que havia fet bé. Continuava preguntant-se que hauria estat d’Eduard, aquest des de que va marxar una nit de diumenge, mai havia tornat a saber d’ell. Era estrany, no sols per ella, si no també per els seus fills. Mai haguera dit que Eduard mostraria tanta indiferència pels seus fills. Per un moment va contemplar la possibilitat que Eduard tornara... ¿que passaria? Al cap i a la fi, la casa també era d’ell. I els fills... ¿que dirien els bessons?

S’ho va llevar del cap, no volia pensar-hi. Sols volia ser feliç, i això implicava també a Maica.

Maica, prompte va assumir un paper important en el nou model de família, de fet va demostrar que era hàbil en els menesters de reparació i conservació de la vivenda. No és que la casa estigués malament, per a res, Eduard la va deixar en bon estat, però de vegades sempre és necessari intervindre per tal de conservar, i manejava les ferramentes que va deixar Eduard com si ho hagués fet tota la vida, això si, sense perdre la seva coqueteria que tant li agradava a Marina.

Intervenia quan els bessons presentaven alguna qüestió o problema, i els feia raonar per a que pogueren decidir quin camí triar. Marina és meravellava de vorer com s’havia integrat i que pocs problemes havia plantejat a les ja establertes relacions familiars.

Els bessons, en certa manera, varen trobar en Maica com una segona mare, o com un pare. Tot era perfecte, i els dies corrien, i la vida feia el seu camí.

Tot va anar bé fins que un dia, va entrar Marina, i va trobar a Maica tota nerviosa, remenant les fundes del sofà, buscant per tot arreu, en un estat que mai l’havia vista abans i que ratllava l’ansietat i la crisi nerviosa.

- He perdut la cartera, - va al·legar Maica -
- Xica, no et preocupes, si l’has perduda dins de casa ja eixirà.
- Es que no se on l’he perduda, això és lo mal.
- Mira anem, fas la denuncia i et tornes a traure tota la documentació. ¿portaves molts diners?
- Els diners em dona igual, és pels carnets i tota la paperassa que tindré que fer.
- Val, Maica, és un rotllo tot això, però no fa falta que estigues tan nerviosa, tampoc és per a tant.

Per més que buscaren, no va aparèixer la cartera, no va aparèixer fins l’endemà. De bon matí, Marina, va eixir a agranar el carrer i baix la roda del cotxe que tenien aparcat a la porta de casa va fer acte de presència la cartera que tan mala nit li havia donat a Maica. La va agafar i quan anava a entrar dins de casa per a donar-li la noticia, va caure de dins, el que pareixia un carnet d’identitat.

Marina el va recollir de terra i és va quedar blanca quan va vore que el carnet pertanyia a Eduard, el seu marit, al qual no veia des de feia ja quatre anys. De sobte li se varen amuntegar les imatges al seu cap. No sabia que feia eixe carnet allí. De la reacció de vorer el document, ja no sabia si havia caigut de la cartera de Maica, o si ja estava a terra. No va poder evitar obrir la cartera, va mirar entre els documents. Allí estava la tarja de la seguretat social a nom d’Eduard, les targes de crèdit també a nom d’Eduard... ¿com podia ser que tota eixa documentació estigués a la cartera de Maica? ¿ Quina relació hi havia entre Maica i Eduard? ¿Què estava passant? ¿Per què?

Tot va quedar aclarit quan entre els documents va trobar el carnet de conduir, i va vorer que estava la foto de Maica i el nom d’Eduard.

Per un moment pareixia tornar-se boja. - ¿Que passava? ¿Qui era realment Maica? És va imaginar el pitjor..., ¿va pensar en assassinats? Maica ¿hauria mort a l’Eduard?, clar per això ell no donava senyals de vida des de que va partir aquell diumenge... -

Però no. La cosa era molt més senzilla. I tot va quedar clar quan es va girar i és va vore a Maica a la porta de casa mirant-la, amb llàgrimes als ulls, a eixos ulls que va vorer un dia a l’estació i que li resultaven tan familiars, uns ulls que havia vist dia a dia al llarg de quinze anys de matrimoni.

- Marina, - va sonar una veu que s’assemblava més a la veu d’Eduard, que no a la de Maica- entrem dins de casa, tinguem que parlar.

Marina, no va gosar dir res. Va entrar i va tancar la porta, a les seues mans duia la cartera i tots els carnets i documents. Va seure a una cadira i no va dir res. El seu cap bullia com una olla d’arròs coguent-se.

- Marina, supose que voldràs una explicació. Encara que no fa falta, ja ho hauràs comprés tot. No estava disposat a deixar-te. Jo t’estimava i t’estime. I si tu no senties el mateix per mi per culpa del meu cos, jo tenia que posar remei. El dia que vaig complir deu anys vaig prometre que mai estimaria a ningú no més que a tu, i si tu no hem corresponies res tindria sentit a la meua vida.

Quan vaig partir d’ací, no més podia fer dues coses, o suïcidar-me o trobar la forma d’estar amb tu la resta dels meu dies. I vaig triar que si a tu t’agradaven les dones, jo seria una dona.

Vaig començar el llarg procés de canvi, no ha estat gens fàcil, de fet ha estat molt més dur del que jo esperava, però quan per fi vaig poder donar-me a conèixer aquella nit a l’estació, vaig començar a pensar que havia valgut la pena.

El darrer temps que he passat amb tu, he tornat a ser feliç. Ha estat més incòmode per que tenia que prendre les hormones amagades de tu. Les revisions del metge, sempre camuflades en viatges de feina. He controlat tot per a que ni tu, ni els bessons sospitareu de res. Sols he comés l’error de perdre la maleïda cartera amb tota la meua documentació.

Marina... jo...

T’aprecie...

però també T’ESTIME.



Foto: ¿com s’ha d’estimar?
So: http://www.goear.com/listen.php?v=ca0bef5

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( IV part)

Marina no sabia que l’amor, la felicitat, i totes eixes coses abstractes que ens fan sentir bé, no és busquen, si no que és troben. I quasi sempre d’on menys t’ho esperes “salta la llebre”.

El món globalitzat en el que ens desenvolupem, ens permet trobar qualsevol cosa a eixa “finestra oberta al món” que anomenem Internet.

Després de pegar moltes voltes per intentar esbrinat totes les formes al seu abast per tal de conèixer a eixa persona especial, va resoldre que la millor opció era la xarxa de les xarxes. El anomenats llocs d’ambient, no la seduïen, dir-ho obertament no li va semblar que fos una bona manera i clar sols li quedava el virginal, per a ella, món dels xats i dels contactes.

Internet era arriscat, però també és veritat que podia assumir el risc i no anar més enllà de lo estrictament necessari. Primer va anar a la biblioteca municipal, allí hi havia servei, però estava sempre ple de xiquets que no feien més que donar guerra, va decidir que lo millor era fer-se amb un ordinador i des de casa, amb tota la intimitat que cal per aquestes coses, anar miran on duia tot aquest nou univers que s’obria al seu abast.

La sort del principiant va fer aparició i gràcies als xats temàtics va contactar amb una xica uns anys més major que ella, la qual tenia una situació prou similar. Després de molt xatejar, no s’ho va pensar massa, va quedar un dia per tal de conèixer-la cara a cara.

Havien quedat a un poble, diguem-ne neutral, ni era el de Marina, ni era el de Rosa Mari, que així li deien a l’altra xica. I mentre anava conduint cap allí un nerviosisme li s’apoderava de l’estómac. I li venien al cap cent mil preguntes que sols podria contestar quan estigués davant de l’altra xica. ¿ Serà tan agradable com ho és al xat? ¿Acudirà o és tornarà enrere? ¿i si ens veu algú conegut? ¿ Faré bé? ¿ I si la cosa no resulta? ¿i si pel contrari va bé? ¿que diran els xiquets? . ¿? ¿? ¿?

Aquella primera cita a cegues, no va donar més de si, que una llarga conversa i un aclariment de conceptes sobre l’estima entre dones. Sol passar.

Una vegada va trencar la “baralla” amb aquella primera vegada, les cites a cegues, és varen anar fent habituals i el nerviosisme a l’estómac va ser substituït per eixe regust que donen les coses que son prohibides, però que fas pel gust de fer-les. Morbo, crec que és diu.

Algunes d’eixes cites varen esdevindre en moments de carícies, i les menys, en moments de passió desenfrenada entre dos cosos. Un plaer que sols li omplia moments, i que després la feien sentir més buida que abans. Per més que buscava, ni trobava l’amor, ni la felicitat.

Així va estar al llarg d’un any. Si bé, no havia trobat allò que tant ansiejava, si que és veritat que es va pegar de nassos amb tot tipus de gent, de la que val la pena conèixer i de la que encara que no l’hagués coneguda, no passava res. Va fer amigues “especials” amb les que mantenia un contacte continu, però que la cosa no anava més enllà d’una amistat.

Per fi un dia va decidir que devia fer un pas més i deixar el món virtual i anar als llocs d’ambient. - Tots tenim la nostra meitat esperant-nos en algún lloc. Cal anar a buscar-la – és va dir a ella mateix.

És va informar, dels llocs més habituals, i dels no tan habituals i un bon dissabte cap allà que va anar... Però aquesta vegada no va fer aparició la sort del principiant, i va resoldre, després d’aquesta primera incursió al món de l’ambient, que allí no trobaria el que ella buscava. I mentre marxava cap a l’estació del tren per tal de tornar a casa, és va parar i va reflexionar...

- Fa dos any i pico que no se res d’Eduard. Estic més d’un any coneguent dones, de les quals puc contar en el dits de la ma d’un manco les que pagava la pena estar amb elles. Crec que m’he equivocat. Tal vegada no deuria haver donat el pas. Tal vegada ara estaria amb Eduard, si, jo no seria feliç, però és que... ¿ho sóc ara?

El cap li bullia un dissabte a les quatre de la matinada pel mig de la ciutat. Marina és trobava abatuda. Sense adonar-se’n és va vore dins l’estació, asseguda a un banquet, decebuda i capficada esperant que anunciaren el proper tren que la duria al poble.

De sobte va alçar el cap i va creuar la mirada amb una xica que hi havia uns metres més enllà. A primer cop d’ull no li resultava familiar i va apartar la vista, però notava que l’altra xica no deixava d’observar-la. No va poder evitar tornar a mirar, però aquesta vegada amb més deteniment. Ambdues varen estar mirant-se als ulls una bona estona, una estona que a temps real sols tindre una durada de cinc segons, però que sembla que son minuts sencers.

Eixos ulls ara si que li recordaven a algú. Tal vegada fos una de les moltes dones que havia conegut a llarg d’aquell any, però no acabava de tindre-ho clar.

La xica és va a aplegar a ella amb un pas tranquil però ferm. És veia una xica alta, encara que no haguera dut sabata de tacó. Una melena de color negre, amb un cos que cridava l’atenció de tots els presents que és trobaven a eixes hores a l’estació. Ben vestida, amb un bolso tan negre que pareixia que li feia joc amb el cabell i un escot amb uns pits ben plantats que jugaven al ritme del seu pas. Uns llavis carnosos i pintats d’un roig intens. S’assemblava una xica d’anunci.

Quan va aplegar davant de Marina, va observar que tenia unes ungles extremadament cuidades que eren el final d’unes mans fortes però femenines. Físicament, era perfecta.

- Hola, bona nit. Em perdonaràs però no puc deixar de mirar-te. ¿Ens coneguem d’algo? –va dir la xicota.-

Marina a pesar d’estar cansada per les hores que eren, i per la situació de despago viscuda al món de l’ambient, va reaccionar i no va deixar que l’afectés una dona tan ben plantada com aquella. I va jugar al malèvol joc de la indiferència.

- No, em sembla que no ens coneguem de res.
- Ai ! perdó, pel meu atreviment.
- No et preocupes, de vegades sol passar que veus cares que et sonen d’alguna cosa, sense saber massa bé de què. De vegades solem tindre similituds amb altra gent. Ves tu a saber.
- Si, clar, tal vegada és això... Ai, excusa’m però ni m’he presentat ni res. Em diuen Mari Carmen, però tot el món em diu Maica.
- Un plaer Maica, a mi en diuen Marina, però tot el món em diu... Marina.

Ambdues varen riure, mentre no deixaven de mirar-se als ulls. Marina volia jugar a la indiferència... però no podia, no li eixia bé. La lluentor dels ulls la posaven al descobert.

- Mira, encara queda una bona estona per a que ixca el meu tren. ¿Et fa prendre alguna cosa? –Maica era directa, sabia el que volia-

- Ho sent, però el meu tren està a punt d’eixir. Tal vegada un altre dia...
- Val, pren – Maica li va allargar un paperet amb un número de telèfon que ja portava escrit d’avantmà.- Crida’m un dia que et vinga bé.

I amb un somriure que li deixava entreveure unes dents quasi perfectes, va donar mitja volta i va desaparèixer per la porta que donava al carrer, amb eixe pas segur i ferm, dominant els tacons de les sabates, i deixant a Marina amb el paper a la mà...

Foto: un mòbil pijo, el meu... el paperet és el de l’anotació de la compra per a demà. ;-)
Sò: http://www.goear.com/listen.php?v=cb9e7de Maica era, és Beautiful

EEL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( III part)

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( III part)

Quins dies més llargs, era com si l’eternitat és materialitzara dia a dia. Aquella nit Eduard ja no va dormir al llit conjugal, de fet no va pegar ull. Va estat tota la nit pensant com seria la seua vida futura. Tenia clar que al costat de Marina no podia ser, després dels motius pels quals ella va decidir tallar el matrimoni, no tenia cap sentit que ell insistira. No hi havia cap probabilitat de futur amb Marina.

¿Què passaria amb la casa?, ¿ella tindria pensat anar-se’n, o en canvi tindria que abandonar ell? I els bessons, ¿com s’ho apanyarien?

A pesar de tot, ell l’estimava, i pot ser l’estimava més que el primer dia que és va enamorar. Ho tenia decidit, no volia cap mal per a ella. Seria ell qui abandonés la casa, la deixaria per a que Marina i els seus fills tingueren un bon viure. Però clar, ell tindria que buscar un altre lloc on refer la seua vida.

- Refer la meua vida... Que estrany que sona això. Mai hagués pensat que algún dia tingués que “Refer la meua vida”.

Va passar tota la setmana dormint al sofà, es gitava quan els bessons ja eren al llit, i s’alçava abans que ells és despertaren per tal de no alçar sospites que els donaren un mal viure, encara no els havien comunicat que anaven a separar-se. Marina insistia en alternar amb ell les nits de sofà, però Eduard és va negar en sec. Ell encara estava boig per ella, no era capaç de provocar-li ni una mala nit.

Marina a pesar de gitar-se a l’acollidor llit matrimonial, no podia pegar ull. D’una banda estava la seua llibertat, les seues inquietuds, la seua nova forma de vorer i entendre la vida, i els nous sentiments que havien estat reprimits tots aquestos anys. I d’una altra banda estava Eduard, i els bessons, eren tota la seua vida fins ara, al seu marit no podia tirar-li res en cara, havia estat un home exemplar i és sentia culpable al haver pres la decisió de canviar. El xiquets, no havia pensat ni per un minut prescindir d’ells, però caldria que és buscara una forma de guanyar-se la vida. La llibertat tenia un preu.

A finals de setmana, Eduard va prendre una decisió. Va agafar una caixa de fusta que tenia guardada amb diners. Cada setmana quan cobrava el jornal en “negre”, tirava a la caixa una quantitat, era com una mena d’estalvis reservats, que ni tan sols Marina sabia, per si algun dia passava alguna desgràcia tindre on poder acudir. No sabia ben bé els diners que hi haurien, quan va fer el canvi de pts a l’euro va contar vint-i-quatre mil euros i els últims anys amb el “boom” de la construcció, el seu jefe li havia pujat molt el sou per tal que no pensara en anar a treballar a una altra empresa... pobrament podria haver al voltant de trenta o quaranta mil euros. Eixos diner va decidir que serien per a començar el seu nou futur.

Va anar al banc a vorer com tenia els comptes, va decidir que amb tot el que tenia estalviat a les llibretes d’estalvis i als depòsits de rendiment fix, hi hauria més que suficient per a que ni Marina ni els xiquets tingueren manca de res al menys al llarg de dos o tres anys. Si això li sumava el possible finiment del treball la cosa encara podria donar-los per a més.

Li va exposar al patró de l’empresa la seua situació actual, sense donar massa detalls i li va dir que necessitava posar terra pel mig, la qual cosa va entendre que era raonable i li va donar tot el que li corresponia, que no va ser poc ja que havia treballat tota la vida per a la mateixa empresa.

Eixos mateixos dies va pegar revisió a tota la casa, va comprovar que no tenia cap gotera, ni cap deteriorament, va vorer que tot funcionava amb garanties i després va decidir que devia anar-se’n lluny per tal que Marina pogués trobar la felicitat sense que és sentira condicionada per la seua presència.

El diumenge se’l va passar tot amb els bessons, varen anar a pescar a l’estany de Cullera, varen dinar els tres junts una bona paella a “Casa Salvador” i després de dinar, ...

- Mireu fills, de vegades les coses no son com nosaltres voldríem que foren. El món pega moltes voltes i la vida ens dona tant alegries, com disgustos. El pare, per motius que vos explicarà la mare, té que marxar fora de casa una temporada. Però abans d’anar-me’n vull que em prometeu que al llarg de la meua absència, és portareu com uns homes. La vostra mare i jo vos estimem com cap pare o mare estima als seus fills, i res del que diga i res del que pense la gent vos té que afectar, ni tingueu de dubtar mai dels nostres sentiments. Fem el que fem, i estem on estem, continuarem estimant-vos. Feu cas sempre a la vostra mare. ¿m’ho prometeu?

Els bessons no sabien bé per on anaven els tirs, però la seriositat del seu pare, i sobre tot el to de veu que va adoptar Eduard, varen ser prou convincents per tal que acceptaren a fer la promesa.

Eixa mateixa nit, Eduard, va deixar la tarjeta de crèdit, les claus de casa i una nota amb una cal·ligrafia que denotava nerviosisme en la que sols havia pogut escriure... T’ESTIME.

A l’endemà Marina quan va llegir la nota i va vore tot el demés no va poder evitar desfer-se en plors. Quina angoixa més gran li havia produït. Mai és perdonaria el que havia fet, el que li havia fet a Eduard.

El mesos posteriors varen ser durs, no és podia llevar del cap a l’Eduard. No varen tindre cap noticia d’ell, no sabia on estava, ni que és el que feia. Ni tan sols sabia si havia agafat algo de diners per a viure. Els comptes bancaris estaven atapeïts i no hi havia cap disposició d’efectiu ni a la sucursal del poble ni a cap altra sucursal. És calfava el cap pensant que tal vegada no devia d’haver-li dit el veritable motiu de la seua falta d’amor per ell. De vegades una mentida, fa menys mal que la crua realitat. La manca de novetats sobre on estava li feia pensar el pitjor.

Marina va trobar feina sense massa problemes, no és que fou gran cosa, però el sou, i el temps que li deixava eren suficients per a viure ella i els xiquets sense problemes. Sols agafava algo dels diners que va deixar Eduard quan era estricament necessari.

Al cap d’un any, va entendre que no tenia cap sentit haver sacrificat el seu matrimoni si no començava eixa nova vida que va detonar la ruptura.

El motiu, el principal motiu de trencar la seua relació amb Eduard, no va ser altre que el seu gust per les dones.

Marina, no és que no estimara a Eduard, sols que l’estimava com un amic, com un germà, i no com a una persona que li donara la felicitat, al menys la felicitat que resideix en l’amor, el veritable amor.

Marina va decidir que era hora d’anar en busca d’allò que més volia. L’amor, l’amor proporcionat per una altra dona.

foto: Una tarjeta, unes claus i un pos-it

Sò: http://www.goear.com/listen.php?v=d9cdf2e Ho sent no l'he trobat en català

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( II part)

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( II part)

Ambdós és trobaven a la cuina, la radio emitia un programa de cançons dedicades, Marina havia preparat dues infusions, tila per a ella, poliol per a Eduard, l’un assegut davant l’altre a taula, una situació ben habitual que no feia alçar cap sospita a Eduard del que anava a passar, de sobte...

- Eduard... – el nom d’ell és va quedar en l’aire, com si Marina s’hagués quedat en blanc i no sabés el que anava a dir en eixe moment –

- ¿Si? – Ell, la mirava com si encara fos aquella xiqueta que baixava caixes del “Peugeot – tiburó” –

- ¿Tu ets feliç? – va poder arrancar ella –

Ell la va mirar, amb una certa curiositat, ¿per què li feia eixa pregunta?

- Clar que sóc feliç, sóc l’home més feliç del poble. Et tinc a tu.

Un nus a la gola, impedia que Marina pogués respirar amb normalitat. El cor li s’accelerava per moments. I Eduard la mirava amb una cara de voler esbrinar que li passava pel cap a ella, en eixos moments.

- ¿Hi ha alguna cosa que et fasa pensar que no ho sóc? – Va preguntar ell –

- I alguna vegada ¿t’has preguntat si ho sóc jo? – Va respondre ella, després d’un silenci de 10 segons que varen parèixer 10 hores -

Eduard, per primera vegada en 25 anys que feia que coneixia a Marina, és va adonar de que ell repetia sovint que era molt feliç amb ella, però, que mai havia sentit a Marina dir-ho, simplement com ella no deia res, ho donava per fet. En eixe mateix moment a Eduard li va recorre per l’esquena un calfred, d’alguna forma veia que eixa conversa no era normal i no sabia ben bé on anava a portar-los.

Marina va agafar tot l’aire que li cabia als pulmons, el va tirar i ...

- Eduard, ets l’home més meravellós del món – Eduard va notar un cert alleugeriment – m’has donat tot allò que qualsevol dona desitjaria... m’has fet sentir la dona més envejada del poble, tenim uns bons fills... però jo fa un temps que no puc viure, per que a pesar de tot, jo no sóc feliç.

Eduard va notar com si el cor se li cremara en combustió espontània i anés cremant tot el que tocava al seu pas. L’estómac se li va comprimir, la tràquea és va fer com un fil de cosir, el cor... no és notava el batec del cor, i al cervell se li amuntegaven les idees i les imatges, com si estigués passant una pel·lícula a tota velocitat.

A penes podia eixir la veu de la seua gola, Eduard no sabia que dir, li havia vingut tot com una poalada d’aigua freda al ple de l’hivern.

- ¿ Ha passat alguna cosa, que tingues que contar-me? ¿ he fet algo del que et tinga que demanar perdó? ¿Digues que tinc que fer per a que retrobes la felicitat? Tal vegada no he sabut mantenir la flama en la nostra relació.

- No, Eduard. No ets tu, tu has estat tota la vida un marit perfecte. L’home que haguera volgut qualsevol dona. I qualsevol dona, haguera estat feliç al teu costat...

- Qualsevol ... menys tu. ¿no?

- Jo al llarg d’aquestos anys he interpretat el paper de muller, de muller perfecta, però amb un interior infeliç.

- I pel que veig, ets una bona actriu.

- He fet el que tot el món esperava que fera. He actuat com tot el món esperàveu que actués. Em vaig casar quan tots, inclòs tu, ho vareu considerar oportú. Sense parar-se a pensar si jo estava preparada per a renunciar a una vida alternativa a la que he tingut. Ara als meus trenta tres anys, amb els bessons ja criats, sent que tinc que fer meua la vida, o al menys intentar-ho. Vull tenir la llibertat de poder-me equivocar. Necessite eixir a buscar eixa felicitat que no tinc.

- Eixa felicitat que no tens, i en la qual no estic jo present.

- Hi ha motius per a que no et tinga en compte en eixa vida que tant necessite fer...

La conversa és va allargar tan sols uns minuts més. Marina li va donar el motiu que ell volia saber, i francament, ell després d'escoltar-lo, s’hagués estimat més ser ignorant. Mai haguera pensat que la seua vida arribés a aquesta situació, tan irracional a les vistes d’ell.

- Marina, per primera vegada en tots aquestos anys, em sembla que no et conec, que no se qui eres.

- Eduard, t’aprecie, però no t’estime.

Així és va donar per finalitzada la conversa. Mentrestant, a la radio continuava el programa de cançons dedicades i com si hagués estat fet a posta, sonava una cançó que feia de fons a aquell drama conjugal.


Escolta’m (Núria Feliu) : http://www.goear.com/listen.php?v=46787d0
Foto: L’amarga dolçor del puro moro

EL CARRER BONAIRE - T'aprecie, però ... (I part)

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( I part)

Si l’amor incondicional i la fidelitat tingués un nom, li dirien Eduard Conca. Així de clar i contundent.

Un 13 d’octubre, quan Eduard feia 10 anys justos, li varen fer el millor regal que li se pot fer a una persona, un regal que li perduraria per a tota la vida. Aquell dia va coneixer a Marina Capsí, dos anys més menuda que ell.

Marina era filla d’uns veïns del carrer, que havien emigrat a Suïssa, i que havien decidit tornar al poble abans que la xiqueta és fera més major i tirés arrels a aquell país estranger. La xiqueta contava 8 anys, i era, al menys, a la vista d’Eduard, la més bonica del món.

Com deia, tot va passar el dia que ell complia anys, tornava de l’escola amb tota la rapidesa que les cames li permetien, i és que li esperava a casa la tan ansiejada festa de natalici, que aquell any era encara més especial, ja que la seua mare li havia dit que seria la última que celebraria, per que a partir dels deu anys, ell ja començaria a fer-se home, - i els xiquets quan apleguen a ser homes, no celebren eixes coses – li havia argumentat sa mare. – Així que enguany com que serà la darrera festa de “cumpleaños”, pots convidar a qui tu vulgues – Eduardo havia convidat a tota l’aula del seu curs de l’escola i també a uns quants veïns i cosins més aplegats.

Corria carrer avall quan va vore que hi havia un “Peugeot”,al que ells anomenaven “un tiburó” per que la forma del cotxe pareixia guardar certa similitud amb els taurons, aparcat a la porta de casa. Els propietaris estaven descarregant caixes del cotxe i entrant-les a la casa del costat de la seua. Eixa casa sols l’havia vist oberta un estiu de feia 3 anys i per aquell temps, en ella hi havia una xiqueta, a la que ell, no li havia fet massa cas per que parlava estrany i no l’entenia. – bon après, je suis Marina, comme vous vous appelez ?. – li havia dit la xiqueta amb l’ànim de fer amistat.

La cosa aquell estiu va quedar ahí, però ara, quan va aplegar a la porta de la casa, va observar que estava oberta de bat a bat, i ajudant a baixar del cotxe paquets embalats i caixes precintades, hi havia una xiqueta, que al primer cop d’ull li va semblar la xica més bonica del món. És va quedar bocabadat mirant la seua melena agraïda, d’un castany molt claret, amb un vestit blanc, que feia l’efecte que era un àngel. Eduard, va parar en sec, de sobte li s’havia oblidat on anava tan corregents, i és va quedar petrificat i corprès mirant la xiqueta, que li va tornar la mirada acompanyada del somriure més dolç que mai li havien dedicat, al moment va fer acte de presència, de dins la casa, un home gruixut amb un bigot generós que li donava un cert aire d’autoritat i va dir amb una veu greu – Marina, va, espavila que no tenim tot el dia – aquelles paraules varen trencar aquell creuament de mirades i varen posar a Marina a continuar amb el que feia, i a ell a recordar quin dia era. El dia de la seua darrera festa de natalici.

- Mare, la casa del costat estan descarregant molts paquets de dins un cotxe “tiburó” que pareix que ve de l’estranger.
- Si fill, son Remigio, Conxin i la seua filla que se’n tornen a viure al poble. Abans vivien a Suïssa.
- I la xiqueta ¿és filla d’ells?.
- Si, és clar, Marina – i amb eixe sisé sentit que tenen les mares, combinat amb la lluentor inusual dels ulls del seu fill, va comprendre que Eduard li passava alguna cosa i va afegir – És molt guapa Marina, sembla una nineta de porcellana.
- Mmm. No m’he fixat, sols l’he vista de passada. – va mentir –

Però hi ha coses que no és poden amagar per què la cara ho reflecteix i si estem tractant amb una mare, la cosa ja és més que impossible de dissimular. A Eduard, no sols li reflectia en la cara el seu, més que interès, per Marina, si no que també li se veia eixa mentida. Sa mare va callar, el temps ja li donaria la raó.

A la festa del seu natalici, si no hi eren prou amb tots el companys de l’escola, els veïns, cosins, tios, avis, etc, etc. és va afegir... Marina i sa mare, que havien estat convidades per la mare d’Eduard a correcuita.

El fet de vores a la xiqueta més bonica que mai havia vist, a la seua festa, havia deixat els demés regals com algo purament protocol·lari. Eixa nit li va costar agafar el son, i va ser quan va decidir que Marina seria l’únic i veritable amor de la seua vida. D’eixe dia endavant, si estudiava ho faria per Marina, si treballava ho faria per ella, si menjava és devia a Marina, i si vivia seria per ella. I si ella no estava o no el corresponia, cap cosa en el món tindria sentit.

Amb eixa contundència va tindre clar que s’havia enamorat. El que és diu, un amor a primera vista.

Des d’aquell dia, feia per coincidir amb ella, ja fos tant a hora d’anar i tornar del col·legi o a missa. Passava les hores mortes darrere de la persiana de fusta, que resguardava la porta de casa del sol i la pluja, esperant que Marina s’assomés al carrer, per a, com de casualitat, eixir ell també.

Al cap d’un any, és va atrevir un dia a declarar-li els seus sentiments obertament, i Marina va dir que si, per que totes les seues amigues tenien novio i ella no volia ser menys que les altres.

Així va començar una història d’amor que pareixia que perduraria per tota l’eternitat. Al cap de 10 anys de festeig, i tan aviat com Marina va complir el divuit anys, és varen casar, ella amb divuit i ell amb vint. Ell ja feia tres que treballava d’obrer per a un constructor del poble, això junt a l’ajuda dels pares del jove matrimoni, havia permès comprar i habilitar una casa al final del mateix carrer, on ambdós viurien i és reproduirien, aplegant a ser l’enveja de tot el poble. Ningú no era més feliç que Eduard, tenia tot el que volia en la seua vida... Una dona guapa, a la qual estimava per damunt de tot, una casa amb quatre habitacions, un bon corral i una andana, una feina que li agradava, un amo que l’apreciava per que era bon treballador, i si no passava res prompte tindrien fills. Eduard era l’home més afortunat de l’univers.

Però fins i tot la felicitat eterna té data de caducitat. Als quinze anys de matrimoni, amb 2 fills de catorze anys al llom, va passar el que ningú no s’esperava, ni tan sols ell. A Marina als 33 anys, li havia despertat la inquietud, la necessitat de viure per a ella, de saber que li passava al seu cos, i sobre tot que els passava als seus sentiments.

Estava clar que Eduard era l’home més meravellós de la terra, ella és sentia estimada fins a la sacietat, no li faltava de res en casa, ni a ella ni als bessons, mai va dubtar del seu home des de que li va preguntar si volia ser novia d’ell, l’havia respectada en totes les facetes de la seua vida, fins i tot quan va dir que no volia tindre més fills, encara que si per Eduard hagués estat, en tindrien quatre més. Tot era embafosament perfecte. Tot, menys els seus sentiments envers a Eduard. Els seus sentiments i el seu desig sexual.

Va sentir que necessitava respirar, que tenia que buscar allò que no sabia que era, o millor dit no volia saber-ho, però que ho tenia que buscar. ¿On? on fos, el cas era buscar-ho i si ho trobava segurament seria feliç, però una felicitat verdadera, no una com la que tenia ara, la qual havia de representar dia a dia.

La felicitat és un estat utòpic que pocs aconsegueixen, però que tots utilitzem alguna vegada per a justificar els nostres fets.

Després de molt pensar, de molt dubtar, de sospesar les conseqüències del que anava a fer, Marina és va decidir, i un bon dia quan estaven sols a casa ella i Eduard, va començar, el que seria un canvi radical a la seua vida...

Continuarà ...

EL CARRER BONAIRE - La trobada

EL CARRER BONAIRE – La trobada

Ja feia dos dies que Angelita havia tornat al poble i encara no havia eixit de casa. Pot ser per por a ser interrogada pels veïns i coneguts, ja és sap, al pobles tot el món té necessitat de saber-ho tot de tots. Pot ser per por a trobar-se amb una realitat ben diferent a la que és va deixar vint anys enrere quan va eixir vestida de noces. Pot ser per pel temor a que la miraren com una fracassada en el difícil art de viure. Lo ben cert, és que abans o després tindria que posar el peu en el carrer i quan més ho aturés, pitjor.

Va decidir que primer aniria a vore a les seues amigues. Primer Júlia que encara que sa mare ja li ho havia avançat, ella ja suposava que continuaria igual... Sota l’implacable caràcter sa mare.

- Bon dia. ¿que no hi ha ningú a casa?. -Va cridar Angelita, sense atrevir-se a passar més enllà de la vorera del carrer.-

Del fons és va sentir una veu femenina de persona ja major, però amb caràcter i autoritat.

- ¿Qui és? No passes del brincalet de la porta que ara ix jo.

- Sóc jo, Angelita. L’amiga de Júlia.

I sense donar peu a res més i com si estigués tractant encara amb una xiqueta de 10 anys va “lladrar” la mare de Júlia

- “culieta”? “culieta” no pot eixir que té molta feina. ¿qui has dit que eres?

- Angelita la filla de Remediets i Batiste.

- ¿I que “pide la iglesia” a estes hores? -amb un to de veu gens amistós i pot ser algo feridor-

- No res, sols volia vore a Júlia i saludar-la.

- Ja li ho diré jo, que ara està fen la casola de l’arrós al forn.

- Però si avui és diumenge...

- “Pos” està fent el puxero, descarada!!, que eres una descarada!!, fer-li la contra a una persona major. ¿On s’ha vist eixa educació ? ¿Qui has dit q eres?

- Angelita, la de la filla del Remediets, el número 32 del carrer, l’amiga de Júlia.

- Ah ja !!! -va contestar en una certa cara de fàstic i va afegir – Ella ara no pot eixir...

Dins de la casa és va escoltar una altra veu, d’home, també ja major, era el pare de Júlia.

- Roseta, ¿que son eixos crits? ¿ amb qui parles?

- Amb “dengú”!!, no fa falta que vingues, no siga cosa que tropeces, et caigues, et trenques una cama i ens toque anar a fer nit a l’hospital per culpa teua.

Evidentment que Miquel, el pare de Júlia després de tota una vida, no estava disposat a fer-li cas a la seua muller.

- Angelita !!!!! quant de temps, ¿com estàs reina? Aiss mare quan s’entere Júlia que estàs ací. Espera que la cride. – Va afegir Miquel-

- Deixa estar a “Culieta” que si s’entreté no dinarem a hora. Deixa-la estar i no sigues tan “manifeser”.

- Però si encara son les deu del matí, temps ens sobra per a fer un plat de fideus que toca avuí. – i girant-se cap a dins de casa, i alçant la veu amb una alegria que no compartia gaire bé amb la seua dona, va cridar- Júliaaaa !!!, corre vine, mira qui ha vingut a vore’ns !!!!

Amb tant de crit, Júlia va eixir del llavador posada de davantal, eixugant-se les mans. En un primer moment no veia bé qui era, per que al contrast de la llum del corral les pupiles no havien dilatat, després poc a poc mentre s’aplegava on eren els tres, anava distingint les siluetes, el seu pare amb un somriure d’orella a orella, sa mare en més mala cara que un gos rossegant un os i la tercera persona, volia reconeixer-la, però no ho va aconseguir fins que no va estar cara a cara...

- Angelitaaaaaa.

És varen abraçar amb força, és besaren repetidament a les galtes, varen brollar llàgrimes, però no de les amargues, si no de les que produeixen l’alegria de retrobar al sers estimats.

- Aiss ¿Quan has tornat? ¿Que fas ací? ¿Com estàs? ¿I el Paco, ha vingut amb tu?

Hi havia tant i tant que contar, tant i tant que dir, tantes preguntes i tantes contestacions.

- Ai !!! calla, calla, - eixugant-se les llàgrimes- ja ho parlarem. ¿ I tu com estàs? Aiss quina pregunta més “tonta”, et veig molt bé, igual de jove que sempre, sempre seràs la xiqueta del carrer.

- No digues això, que ja ratlle els quaranta, i el meu cos ja no és el que era. Però passa avant, no ens quedem a la porta de casa. Entra a al cuina i mentre vaig avançant.

- Això , això, ves avançant que si no avui enjuntarem dinar i berenar. – va inquirir sa mare, amb la mateixa “mala-ombra” de sempre, a l’hora d’intervindre.

- Au, Roseta, deixa a les xiquetes que s’ho parlen i anem nosaltres a passejar una mica fins a hora de dinar. A vore si a tu et baixa el sucre i a mi la tensió.- El pare de Júlia, com sempre llevant foc al verí de sa mare, i fent de confident de la seua filla-

Ambdues, varen entrar a la cuina, aquesta era un estança gran, com ho solen ser a les cases de poble. Tenia un banc de cuina que ocupava dues de les quatre parets d’aquesta. Un pica d’escurar, el forn elèctric i una foguer del tipus “vitroceràmica”. És notava que la cuina havia estat renovada no feia molt. A una altra paret s’obrien dues portes, una era el rebost en el qual el sostre anava fent-se més baixet al fons, degut, a que, per damunt passava l’escala que donava peu a la banda de dalt. L’altra porta donava a un corredor que obria pas a la part de darrere de la casa. I just al mateix costat estaven les mitjeres que donaven llum l’estança i a traves de les quals és podia accedir al corral. La cuina era tan gran que disposava d’una taula generosa i sis cadires.

Aquell era el palau de Júlia, el seu terreny, entre foguers, perols, llandes, culleres i tota mena d’utensilis de cuina, els quals feia servir per fer el millors menjars de tot el carrer, i pot ser fins i tot del poble i la comarca.

- Que contenta estic de voret Angelita, ¿quan de temps? Conta’m, conta’m coses del món, ¿com et va la vida? ¿que fas per aci? aiss jo creia que ja no et tornaria a vore mai. Que contenta estic de voret de nou i que estigues ací.

- Aiiis Júlia, jo també estic molt contenta de voret i de tornar al carrer, d’estar de nou amb el meus pares, encara que els he trobat molt majors, però continuen tenint la mateixa mirada de sempre. ¿I tu? pel que veig continues sense casar i amb ta mare marcant de prop.

- Si reina, lo de ma mare no té nom, al menys mon pare està de la meua part, sobre lo de casar-me... jajajaja – va riure amb un cert to irònic- ¿Tu has vist com t’ha rebut? doncs donat per privilegiada, cada vegada que asomava el nas per ací algún xic, lo més bonic que li deia era, de quin mal s’havia de morir, i clar els pretendents mels espantava a tots.

- Ai ta mare, sempre igual. Sempre t’ha tractat com una esclava.

- Ja, però és el que hi ha, no podem fer res. ¿i tu? ¿com és això que has vingut?, des d’aquell dia que vares marxar ja no has tornar, ni tan sols per a vore als teus pares, encara que se per ta mare que has cridat totes les setmanes. ¿ I el Paco? ¿encara és tan guapo o ja s’ha pansit com nosaltres?

- Si, el Paco era molt guapo, però va resultar ser un guapo “fill de puta”.

És va fer un silenci que és podia tallar amb un ganivet.

- Vaja, sembla que el teu matrimoni no va bé.

- Ni va bé, ni va mal. Ara gràcies a Déu, ja no va. Per això he tornat. Però ja ho parlarem amb més calma. ¿que sap de Dori?

Júlia és va quedar mirant a Angelita amb una cara de... ¿que vols que et diga que tu no sàpigues o t’imagines? Que va acompanyar a un silenci.

-No fa falta que em contestes, Júlia. Eixa careta ja m’ho diu tot. Dori anat de mal en pitjor ¿no?

- Si, poc dalt o baix eixe seria el resum. Però que t’ho conte ella si li ve de gana, que segur que li vindrà, per que no te pels en la llengua. I parlant de llengua, li s’ha fet més afilada si encara no la tenia prou. jajajajajaja.

- ¿Més? més ja és no respectar ni als seus pares !!!

- Doncs per ahi van els tirs. jajajaja, Però és Dori, ¿que li anem a fer? ara a punt de fer els cinquanta, ja no va a canviar.

Que satisfacció més plena trobar-se de nou. D’una banda, Júlia tornaria a tindre una amiga amb qui recolzar-se, d’altra Angelita no és sentiria tan sola ni tan desplaçada com pensava.

- Quan s’entere Dori que està ací, la que armarà.

I com diu el dit... “Quan vullgues vore a algú, parla d’ell”

Del carrer és va sentir una veu que envaïa tota la casa si no, tot el carrer.

- Perrereeeeesss!!! On esteu? ¿que vol dir això de quedar les dos i no dir-me res? Eixiu de seguida a donar-me dos abraçades i dos besades males putes!!!!!

No falta dir que amb eixe vocabulari tan “cuidat”, era Dori, “la Dori”.

Rubia platino de “pot”, amb el cabell replegat amb una pinça del “todocien” mig “desgrenyada”, una bata de poliester estampada de colors vius, un escot que li aplegava fins al melic, els pits barallant-se amb la bata per tal d’eixir, unes espardenyes d’espart mig esfilagarsades de tant d’ús, unes calces de calcetí i amb la ratlleta de l’ull i els llavis pintats amb preses. Així anava pel mig la casa amb els braços posats en “canteret” i brofegant a crits.

Júlia va pegar un bot de la cadira i va eixir a correcuita, per tal que fer-la callar abans que sa mare la sentira dir tota mena d’improperis que eixien de la boca de Dori.

- Dori, fes el favor que si et sent ma mare, ja saps com és posa.
- Ta mare? A ta mare me la tenies que deixar un mati amb mi i te la tornava més mansa que un xiquet de bolquers.
- Dori, baixa la veu, rebotons, que si et sent després em dona el dia.
- Bo, ¿on està l’Angelita?

Angelita va eixir de la cuina, darrere de Júlia i va trobar una Dori que no era ni un remot reflex de la que es va deixar uns anys enrere, però no va gosar ni tan sols donar-ho a entendre.

- Mariiiii, perrerota, ¿tu creus que tants anys sense saber de tu? “bueno” per ta mare que em deia que li cridaves totes les setmanes, però llevat d’això res, de res.
- Ai la meua Dori. ¿Com estàs? Bueno no em contestes, veig que molt bé.
- ¿Bé? Tu et burles de mi ¿no?. ¿Tu creus que estic bé?
- Dori, estem majors. Tens que tindre en compte que ja estem en la cinqüentena i els anys van pesant. Però llevat d’això, ¿que vols? No ens fa mal res, i de moment podem menjar de tot...
- Això si, si ho mirem així, tens raó. Bueno, bueno i bueno. I adreçant-se a Júlia. Isquia!!! Fes un café i treu unes pastetes d’eixes que li amagues a ta mare.
- Anem, anem cap a dins la cuina, així si ve ma mare estarem més tranqui-les.

Varen adreçar cap a dins i es varen seure a la taula, una taula que en un res i no res és va vore atapeïda de dolços variejats que Júlia cuinava i que els seus germans i nebots feien bon cas d’ells, però que és veia obligada a llevar de l’abast de sa mare, que patia de diabetis i la qual front al dolç tenia poca força de voluntat. I clar, bona taula, bona companyia i molts anys sense saber unes d’altres, la retrobada va esdevindre en una gran conversa...

Dori.- Bueno, digues. ¿com és això que t’has decidit a vindre després de tants anys?
Angelita.- Mira, ja tocava. Jo haguera volgut vindre més sovint, però ja sabeu que quan una és casa i a més viu lluny, no sempre és possible.
D.- I el teu Paco, ¿encara és tan guapo? Aisss, jo quan el vaig vore quina enveja, xica. ¿també ha vingut?
A.- No Paco s’ha quedat al poble. - És va fer un silenci que quasi és podia tallar amb un ganivet.- Mireu vaig a dir-vos la veritat, he abandonat al Paco.

Les dues amigues és varen quedar mirant Angelita, esperant a vore quina és feia avant i preguntava el motiu, però davant lo tens del moment, Angelita no va deixar passar massa estona i és va arrencar a contar tota la seua vida de casada...

A.- No em mireu en eixa cara. Son coses que passen i ja està. No serè ni la primera, ni l’última. El Paco així com el veieu, en tota la seua planta i la cara tan bonica que tenia, va ser casar-nos i canviar tot. Ell es va abandonar, en poc més de 6 mesos li se va fer una panxa que li parlava de vostè. Li va caure el pel per dalt i li se va quedar una calva quasi ridícula i el que més em va afectar, va ser el seu canvi d’actitud. Aquell xic amable i agradable que a totes vos encisava es va convertir en el major “fill de puta” que mares han pogut conèixer. Si, ja se que no és un vocabulari adequat, però no hi ha una altra forma de definir-lo després del que m’ha fet passar aquestos vint anys de casada.

D.- Ai xica, no et preocupes, mira no eres la única per qué m’acabe d’enterar que Marina i Eduardo Conca van a separar-se ¿qui ho havia de dir?. I sobre lo del teu vocabulari, no cal que et disculpes, a les coses li se tenen que dir pel seu nom. I si el Paco és un fill de puta, és un fill de puta. I si és un cabró remalparit, és un cabró remalparit, i si li tenim que desitjar algo, li desitgem que li agafara un mal de panxa que quan més córreguera més mal li fera i quan parara reventara, i si cal anar...

Ambdues amigues, és varen quedar mirant-se a Dori mig bocabadades...

D.- ¿Qué? ¿ per que em mireu així?
J.- Dona, que sense saber els motius d’Angelita, no més t’ha faltat penjar-lo dels genitals al mig de la plaça del poble.
D.- Aisss Júlia, que una ací on em vegeu tinc molt vist, i molt viscut i jo als coixos els conec asseguts i ja se per on van els tirs del Paco. Si ho sabré jo...
A.- Dona, tal com ho he exposat supose que ja sabeu per on van els tirs, però així i tot vos diré que aquestos vint anys han estat la tortura més gran que una dona pot patir. M’he sentit enganyada, humiliada, fins i tot li demana a Déu la mort, com qui demana un premi de loteria o una cura impossible. Cada dia al de matí quan sonava el despertador i veia que no havia mort, per a mi era com un càstig que Déu m’imposava i lo més fotut, és que jo no sabia per qué. Fins que un dia em vaig armar de valor, i li vaig plantar cara i me’l vaig deixar, això si, abans li vaig fer pagar tot el que m’havia fet. I hores d’ara, crec que em vaig quedar curta.

Júlia la mirava amb la boca oberta, no sabia ella que eixes coses podien passar. En canvi Dori, li venia al cap certa persona que gaudia de fer mal, però va callar, no era el moment de posar damunt la taula, ni la seua condició de “dona de món” ni les seus enriquidores experiències.

A.- Però bé, ara ja estic ací. El Paco per a mi ja és aigua passada i tinc la ferm propòsit de començar una vida nova, una vida amb els meus pares, el meu carrer i vosaltres.

J.- Clar que si, jo ja t’ho he dit abans. Sóc la persona més feliç del món.
D.- I jo també. Serà com quan érem joves. Bueno, les mamelles ens penjen més que fa 30 anys, però pel demés, igualet, igualet.

Tot tres varen riure. Amb Dori, era impossible mantenir una conversa mínimament seriosa.

- “Culieta” !!!! ¿que son ixes rises? ¿qui hi ha ahí? – Va lladrar sa mare que ja havia tornar a casa.

- Mare, son Angelita i Dori, que estem prenent café.
- ¿Dori? ¿La Dori? – Quan se la veia per allí li feia pedre els papers, i a pesar de totes les barbaritats que li deia, Dori no s’acalorava ni mica.
- Si, “La Dori”, “pa servir a Dios i a usté”. ¿que, que’s?
- Descarà, mal parlà. Ale arrea a ta casa a atendre als teus pares i als teus fills.
- En ma casa estan tots atesos, i no els falta de res. ¿Mana, alguna cosa més?
- Deshonrada, que tens una llengua que pareix un fregall.
- Jo tinc la llengua aspra com un fregall, igual que té vosté el caràcter. Ja ha tingut sort que ha pillat amb el tros de pa de Júlia, si aplega a ser mare meua... ja l’havia posat jo a “carril”.
- Pendó, puta.
- Per que la figa ho disfruta!!!

I abans que la conversa esdevingués en baralla de carrer, Dori va anar cap a la porta. Això si, quan va passar per davant de la mare de Júlia, és va agafar els pits entre les dues mans, i se’ls va pujar, com si se’ls volgués posar al lloc, en un moviment brusc i decidit. I en el moment just que anava a deixar-se enrere la porta de casa, va parar al mig i amb un altre moviment perseverant, es va pegar un estiró a les gomes de les bragues, per tal de posar-les al lloc, fent sonar el sorollet provocador que la goma de la braga fa, quan pega en la molla de carn de les galtes del cul.

- Filla del dimoni.!!!! – Va acabar per dir la mare de Júlia-

Angelita, encara que no li estranyava per a res la situació, pareixia que no podia estar vegent el que veia i Julia al vorer-li la cara va afegir...

- No et preocupes, el que acabes de vore ve a succeir cap a dos vegades per setmana. Jo crec que en el fons s’estimen.


-----------
Banda sonora: http://www.goear.com/listen.php?v=41cdcfb BSO “la vida es bella” o al menys volem creure que ho pot aplegar a ser.