Conte de NADAL

Al carrer Bonaire, com a qualsevol carrer, de qualsevol poble, també venia El Nadal, i també tenia històries nadalenques.

La nit de Nadal, era una nit de família, de recolliment, i d’alegria. Però d’una alegria imposada. Al Nadal, tot el món fa bona cara i tots reparteixen bones esperances, bons desitjos. Segurament tots ho fem per que no costa diners desitjar-ho. El Nadal al carrer Bonaire, com a qualsevol carrer de qualsevol poble, es respirava una alegria imposada pels costums, però al cap i a la fi, alegria.

Júlia soparia amb els seus pares, i el mateix de cada dia... sa mare remugant a tota hora de la dolçor o la salaura dels menjars, son pare callant i tragant els remugs de sa mare, i ella capficada amb tot el menjar que tenia que preparar per a l’endemà, ja que venien a menjar a casa tots els teus germans, amb les respectives mullers i marits i tota la “reata” de nebots. Això si, ningú portava res, ni feia res per ajudar, tot a càrrec de Júlia, cuinava, posava taula, la llevava, escurava, ... Era una autèntica “cenicienta” nadalenca.

Dori, tenia a sopar a casa a tots els fills amb les seues respectives novies i novios, i clar els seus pares. En total en serien una bona colla a menjar, però a Dori això no li llevava la son. A Dori la son li la llevava altres coses més carnals a les quals cada dia tenia menys accés.

I Angelita, ai Angelita, per a ella era una nit entre especial i rara, d’una banda seria el primer Nadal que passava amb els seus pares des de que es va casar feia vint anys, i d’altra banda seria el primer Nadal que no passaria amb el Paco. En certa manera enyorava al Paco, però no al que es va deixar feia uns mesos, si no al Paco que la va enamorar vint anys enrere. I es preguntava on estaria aquell xic ben plantat i agradable, en quin creuer de camí va tirar cap on no devia.

Filomena Ballester “la beata oficial del poble” soparia sola, i després a corre-cuita aniria a missa del Gall a les 12 en punt. Un Nadal sense besar els sants peuets del “ñiño quesús”, segurament seria pecat mortal. Però abans de tot li deixaria un poc de sopar a Melquiades Terol, el qual segurament estaria mig tirat pel llit, fent el manta, com sempre, i queixant-se encara de la pallissa que li varen pegar els de la confraria de la “marededéudelsdolors” per haver-se tirat damunt la imatge.

Marina Capsí i els bessons, soparien junts a casa. Marina a hores d’ara, encara no sabia com cridar a Maika, si pel seu nom artístic o per Eduard. Havia convidat a Maika/Eduard a sopar, però era una situació estranya, tal vegada la nit de Nadal i amb bona voluntat aplegaren a un enteniment.

Al carrer Bonaire, ningú trobaria a faltar massa a Jose Agustí, també conegut com “Pepito Hostieta”, bo, si, pot ser el trobés a faltar una mica Filomena Ballester, ja que era el seu acompanyant en les anades i tornades a missa. Però llevat d’ella pocs més.

Els demés veïns del carrer, amb més o menys fortuna tots celebrarien la festa amb bon menjar, bon beure i bona companyia i estant feliços, encara que fos una felicitat imposada per la publicitat, la televisió i la societat en general.

Tots menys Adelina Fortuny. Vivia amb la seua família , els seus pares germans menuts i avis. Per a Lina, que és com se la coneixia al carrer, els Nadals tenien un to diferent, estimava com ningú a la seua família, tenia amics per tot arreu, gent coneguda que l’estimava, eixa nit, soparia amb tots els seus éssers estimats i segurament rebria desenes de missatges al mòbil, però a pesar dels pesars, ella es sentiria sola, tal vegada més sola que mai.

Lina, feia uns mesos que havia perdut allò que tots desitgem i que poques persones troben i menys encara mantenen, Lina havia perdut a l’home que més feliç l’havia fet sentir, al que més havia estimat i segons creia ella, a l’home que mai tornaria a trobar. Al menys això pensava ella.

Feia mesos que a pesar d’estar sempre envoltada de gent que l’estimava, es sentia sola. És aquella soledat més bé psicològica, que no física. Eixa soledat que és molt difícil de llevar-se de damunt.

Com tota la resta de la gent, va fingir ser feliç, era Nadal, tenia que ser feliç, encara que la seua ànima fos una ànima en pena, dins un món de persones amb felicitat nadalenca.

Menjava i reia, bevia i xerrava animadament, però per dins plorava desconsoladament, com ho havia fet des d’aquell maleït dia que li varen dir que no l’estimaven.

Quan varen acabar de sopar, les dones de la seua família marxaren cap a l’església, a missa del Gall, i ella va anar a la seua habitació, al seu petit món on podia pegar-li la volta a la seua pell i traure a respirar a la encongida Lina interior, i plorava, plorava, per que es sentia desgraciada, i sola. Trobava tant a faltar el “clavell que havien tingut per a ella”. Va plorar fins a tindre els ulls rojos i l’ànima seca.

De sobte, va comprendre que així no podia seguir vivint, que allò no era vida, al menys no era la vida que ella mereixia, necessitava eixir al carrer, necessitava tirar-se de cap al món i necessitava recuperar el control de la seua vida. És va abrigar, va envoltar un mocador al coll i va anar a l’exterior, havia decidit anar a buscar a la seua vida, el seu destí.

Va recorre tot el poble, no va trobar massa gent pels carrers. A les balconades i finestres lluïen ciris i espelmes per tal d’il·luminar el camí a casa les ànimes dels éssers estimats que ja no estaven entre les famílies. No va trobar ningú, era una nit freda, tan freda com l’amor propi que li havien deixat els sentiments no correspostos, i va decidir tornar a casa.

De nou al seu món, va decidir encendre un ciri i deixar-lo mirant al carrer, tal vegada així guiaria cap a ella al seu estimat... i va continuar plorant, plorant desconsoladament fins que va quedar profundament dormida.

En el seu dormir, va notar una calidesa, agradable, com si estigués arrimada a una estufa. Al cap d’uns segons va notar que la calidesa es convertia en una calor que poc a poc es feia insuportable, va obrir els ulls tota suada i va vore que tota la seua habitació estava en flames, el ciri havia pres a les cortines i aquestes al sostre, tota l’habitació havia quedat il·luminada pel foc, un foc salvatge, que anava menjant-se tota la casa.

Lina va pegar un bot del llit i va intentar fugir cap al corredor que a la vegada donava a la porta que duia al carrer, no sabia quina hora era, ni si els seus pares, germans i avis estaven dins. Corria sense pensar i sense saber on anava, pel corredor anava obrint les portes de les habitacions per despertar-los a tots, però quan obria la porta veia que els llits eren buits i corria més i més, i el foc la perseguia per tot arreu encenent totes les estances per on ella passava. Fins que va aplegar al carrer totalment esbalaïda i fora d’ella, necessitava avisar als bombers, ¿on estaven els seus pares? ¿per què ningú eixia al carrer a vore que estava passant? I els seus germans menuts i els seus avis ¿per què no i eren al llit? ¿quina hora era? Les qüestions s’amuntegaven al seu cap desordenadament, quan es va adonar que era a un carrer que desconeixia, estava tant atabalada que pensava que el seu cap li estava jugant una mala passada. I mentrestant la casa era consumida pel foc i amb ella tots els seus records, els records d’infantesa, d’amics i d’un amor que l’havia rebutjat al·legant que ja no l’estimava i entre els records, va vore com el foc cremava les fotos, regals, cartes d’amor, ... tot va ser consumit per les flames i lo més estrany de tot era que no hi havia ningú amb ella, sols ella i la casa en plena combustió.

És va ajupir a terra, al mig del carrer, amb els braços s’agafava els genolls i amagava el cap entre ells i intentava ordenar els fets i així trobar sentit a tot allò. Va quedar allí ajupida fins que el soroll de la casa cremada va desaparèixer, va anar fent-se de dia i quan va tornar a aixecar el cap sols quedava de la casa un munt de cendres fumejants, i sols ella, ni familiars, ni veïns, ni bombers, ni ningú. Sols ella i la cendra.

De sobte un soroll que semblava pots de ferro arrossegats pel carrer, un soroll que li semblava estrident, però familiar, va obrir els ulls i és va trobar de nou a la seua habitació, el ciri estava al lloc on l’havia deixat ella, tot estava com si no hagués passat res i el soroll que provenia del carrer, no era altra cosa que les “matraques” que corrien pel carrer, arrossegades pels xiquets.

Com era consum al poble, la nit de Nadal, les colles de xiquets nugaven tots els pots de ferro que trobaven, cassoles velles, i qualsevol cosa metàl·lica susceptible de fer soroll i a mena de cuc metal·litzat, corrien pels carrers armant gresca, era la forma d’anunciar la nit de Nadal.

Lina, es va adonar que l’incendi sols havia estat un somni. Un somni que va analitzar i que li va fer vore que devia arraconar el passat i continuar amb la seua vida. A partir d’aquell moment no pararia fins trobar a aquella persona que la fes sentir especial. Volia retrobar-se la sensació de tindre milers de papallones voletejant per la panxa tan sols de saber que s’ha acostava el moment d’estar amb algú a qui ella estimés i sentir-se estimada. Volia tornar a sentir això tan especial que és sent quan estàs al costat d'algú i no fa falta dir res, per que les mirades, el simple tacte de la ma, o sentir-lo respirar al teu costat, és un diàleg que supera en molt a qualsevol conversa i que fa que les paraules pareguen pura hipocresia.

Lina va decidir tonar a viure i sobre tot va decidir VIURE LA VIDA.

Foto: No és cap foto, és la meua personal tarja de felicitació que enviaré, com cada any, a totes les persones a les que estime.
Segona foto: l’estufa de ma casa,
So: http://www.goear.com/listen.php?v=8162f15 win mertens, un dels músics que més m’agraden