diumenge, 27 d’abril de 2008

EL MISTO


Carlet, 1971

- Va Joanet, donat aire que no aplegarem a escola a temps. (Insistia l’avi al seu net.)

Joanet feia ja 5 mesos que cursava el primer any de preescolar dins el pla d’Educació General Bàsica que havia imposat el règim del Caudillo, entre els quals estava l’obligatorietat d’una ensenyança exclusivament en castellà.

Per a ell els primers mesos va suposar un handicap, ja que a casa, al carrer, i per tot arreu, llevat de la televisió, tot el món li parlava en valencià i encara que gràcies a la televisió entenia perfectament el castellà, no li cabia en el seu cabet menut tindre que parlar-lo. Ell parlava, com tot el món del seu voltant, el valencià.

Aquell dia a l’escola el va marcar per a tota la vida, a ell, a la seua mestra de preescolar, i a l’inspector d’ensenyança que feia una visita rutinària al col·legi.

- Buenos días niños !!! hoy tenemos aquí al inspector. Cuando el señor inspector haga una pregunta debemos responder como os he enseñado. Si alguien quiere decir algo, primero que levante la mano.

Va dir la professora, i acte seguit, un home totalment estrany per a tota l’aula, vestit amb una roba grisa i amb un bigot que semblava ridícul, va prendre la paraula.

- Vamos a ver... necesito un voluntario.

Com que els xiquets no sabien que volia dir això, l’home es va vore amb la necessitat d’especificar més...

- ¿algun niño o niña quiere responder a mis preguntas a cambio de una piruleta?

Lo de “las preguntas” no sabien bé de que anava, però lo de la “piruleta” ho varen entendre tots a la perfecció, més quan l’oferiment anava degudament il·lustrat per la presència de la susdita llepolia a la mà del “Señor Inspector”.

Amb la ignorància innata que tenen els xiquets, Joanet, va alçar la mà, més mogut per la seua debilitat pel dolç, que no per les seues ganes de col·laborar.

- Ale ven aquí, - li va dir l’inspector, seient-lo en les seues cames i donant-li anticipadament el regal.

De la butxaca, va treure una caixeta de mistos d’eixos que tenien el palet de paper apretadament enrotllat i parafinat, amb la cabota tan roja com la “piruleta” que lluïa Joanet a les mans. Va treure un misto, es va quedar mirant fixament a Joanet i va preguntar...

- Vamos a ver Juan Manuel, ¿que es esto?

Joanet va mirar allò que tan poc d’interès li provocava i va contestar... Un misto.

- No, Juan Manuel, esto no se llama “misto”, prueba otra vez ¿que es esto?

El xiquet una mica estranyat, va pensar uns segons per repassar on estava l’error de la seua resposata i va llançar de nou . Un misto.

- Ay que niño más travieso. No, esto no se llama “misto”, se llama cerilla. Vamos a ver otra vez. ¿que es esto?

Joanet, va pensar que possiblement l’inspector no ho sentia bé i va dir amb veu més alta. UN MISTO !!!

A l’aula en aquell moment hi havien tres sentiments... D’una banda el de tots els xiquets, que envejaven a Joanet per la llepolia que duia a les mans i que estaven tan contrariats com ell de vore que el que l’home duia a les mans era un misto, a pesar que l’home no pareixia entendre-ho. El de “doña Vicenta” , la mestra, que estava més vermella que de costum, amb cara de voler que la terra se la tragués. I l’inspector, que anava calfant-se per moments de vore que no treia els resultats esperats, però que va respirar fons i va continuar amb l’atac.

- Venga Juan Manuel , estoy seguro que eres un niño muy listo y vas a contestar satisfactoriamente. A ver, repite conmigo CE-RI-LLA. Ahora tu.

- I joanet... CE-RI-LLA.

- Ves como si sabes, ale, ¿que es esto? – Mostrant de nou el misto.

- UN MISTOOO.

- No, no y no. Esto es una CERILLA, CE-RI-LLA, CE-RI-LLA. Dilo tu.!!!

- CE-RI-LLA.

- Que es esto?

- Un misto. (es reafirmava Joanet altra vegada)


Davant la insistència de Joanet, el nerviosisme de l’inspector, que va resoldre que el Joanet no es mereixia la llepolia i li la va llevar de les mans d’un grapat i quan ja estava a punt d’eixir per la porta de l’aula, amb la “señorita Vicenta” darrere intentant justificar el fet ocorregut, Joanet en clar intent de recuperar la desitjada “piruleta” va dir en veu alta.

- CE – RI – LLA.

L’inspector i la “seño” es varen girar, “doña Vicenta” va respirar profundament, i el bigot prim i ridicul de l’inspector que pareixia més menut a conseqüència de tindre la boca apretada de la mala llet, va recuperar la seua longitud habitual al relaxar aquest la boca i mostrar un somriure. I clar la llepolia va tornar a les mans de Joanet, per a enveja de tots els altres xiquets. Joanet restava plantat al mig de l’aula on tot els xiquets el podien vore, i quan la “señorita Vicenta” i l’Inspector varen eixir per la porta de l’aula, Joanet, en la “piruleta” a l’altura de la boca, va regalar a tots els presents un somriure de trionf i va dir en veu alta ...

MIS-TO.

.

..

...


Trenta cinc anys després, un dia que em trobava a Carlet, al soterrat d’una tia meua, es va adreçar a mi una dona d’una cinquantena i em va dir...


- Perdona, però ¿tu ets el fill de Marinela?

- Si clar, però em perdonarà per que ara mateix no sabria dir qui és vostè. (vaig contestar)

- És clar que no t’enrecordes de mi, fa tants anys que no ens veiem. ¿i si jo et digués MIS-TO?, ¿sabries qui sóc?

El meu cap és va posar a regirar per tot arreu, intentant esbrinar on volia anar a parar aquella desconeguda, però no va fer falta més d’uns segons per que trobés la resposta, i al moment em va vindre al cap, cada segon d’aquell dia.

- No em diga que vostè és “la señorita Vicenta” !!!!

- No m’ho puc creure, ¿encara recordes aquell dia?

- Ho recorde com si hagués passat ahir mateix. El dia del misto.

- I jo també, era el meu primer any de mestra, i la meua primera inspecció, i tu cabudet en no dir “cerilla” pensava que em fotien al carrer acabada d’incorporar. I menys mal que vaig tancar la porta a temps, per què l’inspector no ho va sentir, però jo si, que després de recobrar la “piruleta” vares tornar a dir MIS-TO. Jo no t’he oblidat mai, uns quants anys després d’allò em vaig donar compte que un xiquet de quasi cinc anys, m’havia mostrat, amb una cabuderia innocent, la importància de parlar la nostra llengua i no oblidar d’on venim.

- Vaja, me’n alegre que siga així.

La conversa va continuar dins lo habitual de l’acte en que ens trobàvem, però jo per un moment vaig tornar als meus cinc anys i a aquella aula amb un sostre altíssim, la pissarra pintada a la paret irregular, amb una estufa de llenya a un racó i uns finestrals enormes que deixaven passar la llum esmorteïda de les vesprades de l’hivern.

foto: la meua felicitació particular per al 25 d'abril.
So: http://www.youtube.com/watch?v=4Zvz2GJaIqI

dilluns, 31 de març de 2008

EL CARRER BONAIRE - El dia dels combregats


Com tots els anys, des de que les tropes franquistes varen guanyar la guerra civil, el poble es disposava a celebrar el dia de Sant Vicent. Això suposava fer matinejar a tota la banda de música, a la corporació municipal, als escolans, les beates, el senyor rector i com no, al pobres malalts que per qüestions físiques no podien eixir de casa per anar a combregar a l’església. I és per ells que el poble sencer acudia a l’acte religiós anomenat “els combregats”, que no consistia en altra cosa que en traure el “Santíssim” de l’església “bajo palio”, acompanyat de la banda de música, una gran part dels veïns del poble, i anar casa per casa on es trobava algun malalt impedit per tal de donar-li la comunió, volgués o no volgués l’afectat.

L’acte en si no havia evolucionat des de que va ser instaurat pels vencedors de la guerra i el protocol era tan ranci com sempre. La comitiva estava encapçalada per una dona amb una campana de mà que feia sonar insistentment per avisar que darrere venia “ el santíssim cos de Crist” en forma d’hostieta, a continuació una processó de dones en dues files de u, situades a dreta i esquerra del carrer, deixant el centre completament lliure per on havia de passar tota la comitiva reunida per a tan emotiu acte. Pel mig de les files processonals de dones i en primer lloc, l’aspirant a rector de torn, amb el “botafumeiro” que movia una vegada darrere d’un altra, purificant amb encens l’aire, seguidament el “Santíssim” guardat a una peça d’orfebreria amb acabats daurats que li donaven importància i riquesa, dut pel senyor rector que per a l’ocasió vestia el traje més ric que dispossava l’esglesia, tot ben resguardat pel pal.li que duien sis homes de bé del poble, tres a cada costat, tot seguit la corporació municipal, i ja per acabar la comitiva, la banda de música amb una cara de son que no podien en l’ànima d’ells i obligats a tocar l’himne nacional cada vegada que el “santíssim” entrava o eixia de casa d’algún malalt.

Entre les malaltes del poble hi havia una molt especial, Maria “la ana”. Maria tenia noranta-cinc anys i en feia 4 que una malaltia anomenada “vellesa” associada amb una trencadura de cadera, i un fumadeta d’atac cerebral, l’havia deixada postrada al llit, sense cap mobilitat, sense poder parlar per tal de decidir que volia i que no, i amb la mala sort, a més a més, de tindre el cap al lloc i ben concient de tot allò que passava al seu voltant. El dia que li va vindre de sobte l’atac, el metge va ser clar i concís amb el seu diagnosi, i va dir a les filles....

- La vostra mare no està per a morir, està “pa” donar “faena”.

Maria “la ana” vivia a la primera casa del carrer Bonaire, allí va neixer i allí moriria de no passar res. El sobre nom de “la ana” li venia del temps de guerra i era el diminutiu de “la republicana”. L’assassinat indiscriminat i sense més motius que els purament ideològics del seu pare i germà, va fer d’ella una dona activament compromesa amb el bàndol republicà, però al guanyar la guerra els nacionals i per tal de protegir-la de represàlies franquistes tot el poble va començar a aplicar-li el diminutiu.

Les filles, incomprensiblement i per a la seua pena, li havien eixit més papistes que el mateix Papa de Roma, i mentre Maria es valia per ella mateix, va evitar qualsevol relació amb l’església, amb eixa església aliada amb un guanyador, que per a ella va ser cruel, despietat i injust... però va tindre la mala sort que quan va quedar impedida, les filles aconsellades pel senyor rector i veïns que dien voler a Maria, varen resoldre que hi havia que redimir tanta irreverència i pecaminosa actitud envers la santa mare església, i així va començar tot un seguit de fets, entre els quals entrava l’acte de combregats anual.

No cal ni dir que Maria quan s’acostava el dia de Sant Vicent li s’encenia fins i tot l’ànima, voré allí al “remalparit”, segons ella, del rector, acompanyat de la “puta hòstia consagrada”, segons ella, i tot allò per a mes mofeta, adobat amb l’himne nacional per acabar d’arrodonir, la corroïa més que si li donaren a beure salfumant.

¿ I que podia fer ella? No res, una dona tan major i completament impedida per a parlar i manifestar els seus gustos i desitjos, no res. Però aquest any seria diferent, havia trobat la forma de rebutjar el suplici a que estava obligada en nom de la seua salvació divina. Havia resolt que era lo únic que podia fer davant aquell atemptat contra la seua voluntat.

Dos dies abans de Sant Vicent, una filla li comentava a l’altra...

- Rosa ¿tu trobes bé a la mare?
- Dona, com sempre, ¿que tu li has notat algo raro?
- No se, pero es que ja li he cambiat el “paqueton” dos vegades i no ha fet de cos.
- Ai, Amparito a vore si té “parà” i després ens solta tota la “bugà” de colp.
- Ja ho havia pensat jo. ¿que farem?
- Res, xica, esta nit per a sopar un “danone” blanc que això solta el cos.

Dit i fet a partir d’eixa nit el menú de Maria, va estar reduït a un iogurt natural.

- Amparito, que la mare, res de res, els “paquetons” igual que els posem, els llevem i cada vegada jo la veig més grogueta.
- ¿Sap que, Rosa?, que anem a donar-li kiwi, que a mi el kiwi em fa fer de cos de lo més prompte.
- Xica, un kiwi? Però si no rossega ni res la dona.
- Li ho passem pel “turmis” i “paca” dins, lo que jo et diga.

I a la dieta de iogurt li varen afegir el kiwi desfet amb al batedora elèctrica, però Maria, res de res.

Fins que el dia de Sant Vicent, Maria estava ja més groga que un paper de fumar, així i tot les filles havien posat al balcó un cobertor de llit fet de “piqué” que Maria conservava de la dot de casada, a la porta de casa, a ambdues parts de l’entrada i per a decorar havien situat uns macetons amb plantes, el carrer ruixat i elles totes mudades i amb pentinats de perruqueria com corresponia a l’acte que anaven a protagonitzar aprofitant la malaltia de sa mare.

Maria va obrir els ulls quan va sentir el soroll insistent de la campana que anunciava la vinguda del “Santíssim”,seguit de la marxa processional que interpretava la banda de música, i va entendre que havia aplegat el moment de la venjança, una venjança que per a ella li duria plaer per totes les parts...

Tan aviat com va començar la banda a tocar l’himne nacional, que era la senyal que anunciava l’entrada del senyor rector amb el “Santíssim”, Maria va relaxar l’esfínter que havia estat dos dies apretant i esperant aquest moment. Quan va entrar la comitiva clerical acompanyada de les filles allí es va produir uns sorolls pel baix-ventre, acompanyats de certes olors que no hi havia Cristo que ho pogués suportar, en uns segons l’ambient es va tornar tan desagradablement irrespirable que, mai millor dit, d’allí varen eixir tots “cagant hòsties”. Tota la gent que restava al carrer va vore eixir “escopetats” al rector, les filles i al sagristà que acompanyava al rector, pillant desprevingut al mestre de la banda que al vorer eixir amb eixa celeritat va alçar la batuta i va començar a sonar l’himne amb més ritme del habitual donant a aquella estampa un aire que ratllava la comicitat més absurda.

Maria s’havia venjat, de la única forma que podia, del últims anys en que li havien volgut fer combregar amb la “fe cristiana”, eixa mateixa nit va deixar de respirar i va encomanar la seua ànima a allò que pogués haver després de la mort.

Maria, 01/01/1913 - 31/03/2008

dilluns, 18 de febrer de 2008

¿PER ON BUFARÀ ARA EL VENT?


¿PER ON BUFARÀ ARA EL VENT?

La forma rodona de pedra massissa no era cap novetat per a Joan, cada vegada que passava per allí la veia, pot ser per això mai s’havia parat a observar-la detingudament. Aquell dia, però, no sap encara per què li va cridar l’atenció. Pot ser per que era un dia fosc i trist, d’eixos que els núvols no deixen passar prou claredat, a més, a més, queia una pluja molt lleugera, de les que no molesten, però que al cap d’una estona fan que estigues tot mullat de cap a peus. L’oratge, el seu estat d’ànim, eixa sensació de “mesinfotisme” que de vegades t’agafa, feia que caminés lentament, com si una cama li demanés permís a l’altra per tal d’avançar. Quan va passar per aquell lloc, es va detindre i va observar conscienciosament aquella tona de pedra. El centre estava coronat per una forma circular en relleu, d’on eixien quatre puntes que assenyalaven els quatre punts cardinals. Entre cadascuna de les puntes naixien unes altres, en total vuit, separades equidistants en la seua distribució, eren com una mena d’indicador per a saber quin vent bufava i ja entre les puntes, el mestre picapedrer, havia anat tallant en baix-relleu els pobles més propers, a continuació les capitals de província, i finalment les capitals europees més importants.

El temps havia fet que la brutícia s’acumulés al baixos relleus de les grafies, millorant així la lectura, Joan es va quedar mirant aquell mena de monument, va poder llegir que havia estat costejat per la Diputació de València i va pensar... – Mira, al menys tenen diners per a fer més coses que bous i falles - . Va continuar mirant encuriosit quines capitals havien estat les escollides i es va trobar Lisboa. No va poder evitar pensar que havia promés tornar a Lisboa el dia que s’enamorara de nou i just quan estava pensant això els seus ulls varen anar a parar a un poble en concret, si atenia als vents diria que estava situat al llevant, i així el seu cap va començar a viatjar junt als vents i als records que inundaven ja la seua vida.

Tota el seu passat sentimental va començar un dia que bufava Tramuntana, un vent quasi gelat, sobre tot a l’hivern, però que quan va aparèixer a la seua vida va ser més bé com un gran respir. La Tramuntana li va portar aires completament nous per a ell. La ciutat de València, que és d’on provenia, se li va re inventar per a ell, i va adquirir noves connotacions ben diferents a les que tenia fins aleshores.

Els vents son capritxosos i bufen i bufen i fan que els humans anem al seu ritme, i la Tramuntana un dia va parar en sec i va donar pas a un temps de quietud. Una quietud que sols va ser profanada per un llevant, fort i fresc. Tan fort que el va tombar de tos i tan fresc que va tindre que guarir els sentiments, encara que de poc li va servir. El llevant va ser persistent, la gelor que duia es va tornar agradable, és eixa temperatura que agraeix el cos quan està suat i que si no saps mesurar-la bé pot acabar en un refredat.

Joan va saber guarnir-se i mesurar el llevant, i creia que ja l’havia dominat. Com d’ingenus podem ser els humans, dominar un vent, ¿on s’ha vist destrellat més gran? I més un vent jove com el llevant, amb una impetuositat que arrossegaria a qualsevol.

El llevant va estar bufant molt de temps, massa, va resoldre Joan. Va estar exposat excessivament, fins que es va refredar de mala manera. Així i tot Joan no podia deixar de respirar aquell llevant que tant de mal li feia, fins que va perdre la voluntat i ja sols es limitava a esperar i pensava – Ja deixaràs de bufar, cabró –

El llevant no va deixar de bufar en cap moment, unes vegades més fort, d’altres més suau, però sempre punyeter.

Va tindre que ser una ventijolada del Ponent qui definitivament anulés per complet al llevant. Un ponent que va agrair, encara que ja es sap que el ponent sempre és molest, fa que t’entren migranyes, i de tant en tant cansa. Però no era el cas de Joan. A ell el ponent li va servir per llevar-se de damunt el maleït llevant. Un Ponent càlid, amb suavitat, amb mesura i sempre tímidament va fer acte d’aparició a la seua vida. Tan sols varen ser unes hores, pot ser uns dies de Ponent, però varen ser suficients per a que s’adonés que hi ha més vents al món.

Gregal, Migjorn, Xaloc, Garbí o Mestral, mirava la rosa dels vents i es preguntava ¿per on bufarà ara el vent?

foto: La rosa dels vents que hi ha a l'ermita de Santa Anna. Possiblement un dels llocs que més i millor es respira
so: http://www.goear.com/listen.php?v=e327ee4

diumenge, 10 de febrer de 2008

EL CARRER BONAIRE - El berenar de carnestoltes


Entre devots cremats a lo “bonzo”, enamorats incondicionals, remucs de mares intolerants i egoistes i de més històries i personatges, anava passant el temps. La primera trobada de les tres amigues va donar pas a més encontres. Un bon dia, aprofitant que la mare de Júlia tenia que anar a la perruqueria, i que era dijous de carnestoltes, organitzaren un berenar. A la perruqueria no és solia tardar més de una, o com a molt dues hores, però Dori ja és va fer càrrec de que a senyora Roseta li feren una permanent i una tintada de cabell que li ocupara tota la vesprada i així llevar-se-la de damunt i poder xarrar tranquiles i sense intervencions capritxoses de una mare ociosa i pudenta.

Com no, Júlia va fer dolços, coques cristines, una coca en llanda amb nous i panses, i pastissos de tomato. Angelita va portar aigua-llimó i una botella de mistela de producció pròpia, feta pel seu pare. I Dori... dori no més va portar ganes de xerrar, ganes de menjar i una botella de cassalla per si dequeia la festa.

A minut i mig d’haver deixat Júlia a sa mare a la perruqueria, ja estava allí Dori, la qual s’havia deixat a sa mare de tots els de casa, inclosos els rebesnéts, per que Dori, ja era avia.

Júlia.- T’admire Dori, en les muntonades que tens per casa i no et dol anar-te’n i deixar-ho tot per fer.
Dori.- ¿Que vols que li fem? A més tu tranqui-la que la feina quan torne encara estarà allí per fer. No et preocupes que ningú que passe pel carrer entrarà a fer-la.
J.- Dona si ho mires així...
Angelita.- Bona vesprada, xiques, ¿ja estem totes?

D.- Passa avant, passa. Que jo ja estic ací.

A taula s’amuntegava el menjar, i com no la beguda. Entre rialles, mos de dolç, colpets de mistela i records anava passant la vesprada.

La mistela va anar fent efecte, i si entre elles hi havia pocs secrets, també era veritat que el temps les havia fet més reservades que quan eren joves i tota la informació que tenien unes d’altres era més per les parladuries del carrer que no d’informació de primera mà.

Tot anava bé, fins que la botella de mistela havia passat a millor vida i Dori, va servir un culet de cassalla als gots de les tres, una quantitat que els va saber a poc i a continuació va ser Angelita la que racionara la següent ronda. Les rises nervioses varen esdevindre, en rialles que anaven contagiant-se les unes a les altres fins que Júlia va fer els honors amb la tercera ronda i per tal de no anar cagant per mitja galta, va apurar la resta de la botella de cassalla en els tres gots, allò va destapar, com es sol dir, la caixa de “Pandora”.

De sobte Júlia va apurar el got d’una tacada i les carcallades ratllaven ja l’escàndol les tres estaven encanades de tant de riure quan Dori i Angelita es varen adonar que les rises de Júlia havien esdevingut en plors, plors amargs i desconsolats, que es varen fer més presents al parar de riure les dos de cop.

Mai havien vist a Júlia tan amargada, en un moment l’embriagament se va convertir en perplexitat, ambdues miraven a Júlia sense comprendre massa bé que era el que havia passat. I Júlia asseguda la cadira de boga, agafant-se la boca amb una ma, plorava i plorava, li queien unes llàgrimes per les galtes de la cara, que pareixien sigrons fins que va aplegar a un estat de pesar que a dures penes la deixava agafar prou aire als pulmons per respirar.

Angelita .- Júlia, ¿que et passa?
Dori .- Mari, que estàs tallant-nos el rotllo. En lo bé que estàvem passant-ho. ¿quina vora se t’ha descosit ara?

Però Júlia no podia parlar del sanglot que tenia i les seues amigues no varen poder fer més que abraçar-la amb força fins que Júlia es va calmar i va parlar, encara que per al que tenia que dir, Angelita i Dori hagueren preferit que continues plorant fins a deshidratar-se.

Júlia.- Sóc tan desgraciada que voldria morir-me ara mateix i no haver existit.

Si quedava algo d’alcohol per neutralitzar al cos de les dos amigues, ara mateix ho havia fet al sentir el que havia dit Júlia. Va ser com si els tiraren una poalà d’aigua freda. Es varen quedar mirant-se les dos, sense saber ben bé que era el que passava.

A .- Però Júlia, ¿que dius?
D.- Uiss però que et passa? ¿ a què ve açò?
J.- Que si, que sóc molt desgraciada. Ja tinc quaranta anys i mireu, estic al mateix lloc de sempre, capada pels meus pares i germans. Sense haver conegut a cap home, sense saber que és el sexe i sobre tot sense haver estimat i sense saber que es sent al ser estimada. Valdria la pena no haver existit.

El silenci ara es podia tallar en un ganivet, Dori i Angelita es miraven i comprenien ben bé el que li passava a Júlia.

A.- Va Júlia no digues tonteries, les coses no son així. El món pega moltes voltes i igual l’home de la teua vida el tens esperant darrer de qualsevol cantó. Aquestes coses no es saben mai.
D.- Clar que no, a més reina, tampoc t’has perdut res. Hi ha molt de fill de puta solt per ahi i de vegades val més estar soles que mal acompanyada.

Dori, sense adonar-se’n acabava de posar el ditet en la ferida que més mal li feia a Angelita. Es va fer un altre silenci tan espès o més com l’anterior i Dori va comprendre que havia clavat la pota ben clavada, no més li havia mancat dir “Veritat que si Angelita?”. No ho va dir, però Angelita es va donar per entesa i li va canviar la cara per complet.

A.- Si Dori, molt de fill de puta disfressat de “bueno” i després resulta ser tot el contrari.
D.- Ai Mari, perdona’m que jo no volia ... Jo no ho deia per tu, si de cas ho deia per mi i per la meua experiència...

Definitivament la la caixa de “pandora” estava oberta i més que de “pandora” podríem di que era la caixa dels trons.


J.- ¿ I ara que vos passa a vosaltres?
A.- Res, Júlia, que Dori de vegades no es dona conte i pensa en veu alta.
D.- Mireu, ¿sabeu que? Que ja hi ha prou. Vaig a dir tot el que tot el món creu saber i que no més jo se, per que ho he viscut i així ja acabem en açò. Júlia reina, no tens que tindre ganes de morir-te, i menys per cap home, ni conegut, ni per conèixer. Quan deia que hi havia molt de fill de puta solt, ho deia per mi, encara que Angelita pareix que creia que ho deia per ella.Si, Angelita, el teu Paco, va resultar ser un d’eixos fills de puta, però jo de Pacos, de Manolos, de Visentes, i de tots n’he tingut per donar i vendre.
A.- Júlia, Dori el que vol dir, és que el Paco va resultar ser un gran cabró. Tots aquestos anys de matrimoni han estat una presó, una mort en vida, de la qual m’he tingut que desfer, per que ja era o jo, o ell.
J.- Que vols dir ¿que el Paco et va clavar la mà damunt?
A.- Si filla meua, la ma, el peu i tot ell. Eixe Paco agradable que em va treure de ma casa, es va convertir en una aberració que als pocs mesos d’estar casada va començar a insultar-me sense més i que a poc a poc va anar empitjorant la cosa, fins a acabar a pallisses que quasi em varen costar la vida, fins que em vaig plantar i vaig pegar a fugir.
J.- Aiiii Angelita, jo no ho sabia, jo creia que s’havia acabat per que no tenieu fills o per que ja no s’estimàveu .
D.- No Júlia, ací el que no corre, vola, i ja que ha començat ella, vaig a continuar jo...

Sense adonar-se’n, a l’igual que la beguda, la complicitat va anar aflorant i envaint la vesprada de dijous de carnestoltes.

El so: http://www.goear.com/listen.php?v=687e17d

La foto: L’ametller en flor

dilluns, 24 de desembre de 2007

Conte de NADAL



Al carrer Bonaire, com a qualsevol carrer, de qualsevol poble, també venia El Nadal, i també tenia històries nadalenques.

La nit de Nadal, era una nit de família, de recolliment, i d’alegria. Però d’una alegria imposada. Al Nadal, tot el món fa bona cara i tots reparteixen bones esperances, bons desitjos. Segurament tots ho fem per que no costa diners desitjar-ho. El Nadal al carrer Bonaire, com a qualsevol carrer de qualsevol poble, es respirava una alegria imposada pels costums, però al cap i a la fi, alegria.

Júlia soparia amb els seus pares, i el mateix de cada dia... sa mare remugant a tota hora de la dolçor o la salaura dels menjars, son pare callant i tragant els remugs de sa mare, i ella capficada amb tot el menjar que tenia que preparar per a l’endemà, ja que venien a menjar a casa tots els teus germans, amb les respectives mullers i marits i tota la “reata” de nebots. Això si, ningú portava res, ni feia res per ajudar, tot a càrrec de Júlia, cuinava, posava taula, la llevava, escurava, ... Era una autèntica “cenicienta” nadalenca.

Dori, tenia a sopar a casa a tots els fills amb les seues respectives novies i novios, i clar els seus pares. En total en serien una bona colla a menjar, però a Dori això no li llevava la son. A Dori la son li la llevava altres coses més carnals a les quals cada dia tenia menys accés.

I Angelita, ai Angelita, per a ella era una nit entre especial i rara, d’una banda seria el primer Nadal que passava amb els seus pares des de que es va casar feia vint anys, i d’altra banda seria el primer Nadal que no passaria amb el Paco. En certa manera enyorava al Paco, però no al que es va deixar feia uns mesos, si no al Paco que la va enamorar vint anys enrere. I es preguntava on estaria aquell xic ben plantat i agradable, en quin creuer de camí va tirar cap on no devia.

Filomena Ballester “la beata oficial del poble” soparia sola, i després a corre-cuita aniria a missa del Gall a les 12 en punt. Un Nadal sense besar els sants peuets del “ñiño quesús”, segurament seria pecat mortal. Però abans de tot li deixaria un poc de sopar a Melquiades Terol, el qual segurament estaria mig tirat pel llit, fent el manta, com sempre, i queixant-se encara de la pallissa que li varen pegar els de la confraria de la “marededéudelsdolors” per haver-se tirat damunt la imatge.

Marina Capsí i els bessons, soparien junts a casa. Marina a hores d’ara, encara no sabia com cridar a Maika, si pel seu nom artístic o per Eduard. Havia convidat a Maika/Eduard a sopar, però era una situació estranya, tal vegada la nit de Nadal i amb bona voluntat aplegaren a un enteniment.

Al carrer Bonaire, ningú trobaria a faltar massa a Jose Agustí, també conegut com “Pepito Hostieta”, bo, si, pot ser el trobés a faltar una mica Filomena Ballester, ja que era el seu acompanyant en les anades i tornades a missa. Però llevat d’ella pocs més.

Els demés veïns del carrer, amb més o menys fortuna tots celebrarien la festa amb bon menjar, bon beure i bona companyia i estant feliços, encara que fos una felicitat imposada per la publicitat, la televisió i la societat en general.

Tots menys Adelina Fortuny. Vivia amb la seua família , els seus pares germans menuts i avis. Per a Lina, que és com se la coneixia al carrer, els Nadals tenien un to diferent, estimava com ningú a la seua família, tenia amics per tot arreu, gent coneguda que l’estimava, eixa nit, soparia amb tots els seus éssers estimats i segurament rebria desenes de missatges al mòbil, però a pesar dels pesars, ella es sentiria sola, tal vegada més sola que mai.

Lina, feia uns mesos que havia perdut allò que tots desitgem i que poques persones troben i menys encara mantenen, Lina havia perdut a l’home que més feliç l’havia fet sentir, al que més havia estimat i segons creia ella, a l’home que mai tornaria a trobar. Al menys això pensava ella.

Feia mesos que a pesar d’estar sempre envoltada de gent que l’estimava, es sentia sola. És aquella soledat més bé psicològica, que no física. Eixa soledat que és molt difícil de llevar-se de damunt.

Com tota la resta de la gent, va fingir ser feliç, era Nadal, tenia que ser feliç, encara que la seua ànima fos una ànima en pena, dins un món de persones amb felicitat nadalenca.

Menjava i reia, bevia i xerrava animadament, però per dins plorava desconsoladament, com ho havia fet des d’aquell maleït dia que li varen dir que no l’estimaven.

Quan varen acabar de sopar, les dones de la seua família marxaren cap a l’església, a missa del Gall, i ella va anar a la seua habitació, al seu petit món on podia pegar-li la volta a la seua pell i traure a respirar a la encongida Lina interior, i plorava, plorava, per que es sentia desgraciada, i sola. Trobava tant a faltar el “clavell que havien tingut per a ella”. Va plorar fins a tindre els ulls rojos i l’ànima seca.

De sobte, va comprendre que així no podia seguir vivint, que allò no era vida, al menys no era la vida que ella mereixia, necessitava eixir al carrer, necessitava tirar-se de cap al món i necessitava recuperar el control de la seua vida. És va abrigar, va envoltar un mocador al coll i va anar a l’exterior, havia decidit anar a buscar a la seua vida, el seu destí.

Va recorre tot el poble, no va trobar massa gent pels carrers. A les balconades i finestres lluïen ciris i espelmes per tal d’il·luminar el camí a casa les ànimes dels éssers estimats que ja no estaven entre les famílies. No va trobar ningú, era una nit freda, tan freda com l’amor propi que li havien deixat els sentiments no correspostos, i va decidir tornar a casa.

De nou al seu món, va decidir encendre un ciri i deixar-lo mirant al carrer, tal vegada així guiaria cap a ella al seu estimat... i va continuar plorant, plorant desconsoladament fins que va quedar profundament dormida.

En el seu dormir, va notar una calidesa, agradable, com si estigués arrimada a una estufa. Al cap d’uns segons va notar que la calidesa es convertia en una calor que poc a poc es feia insuportable, va obrir els ulls tota suada i va vore que tota la seua habitació estava en flames, el ciri havia pres a les cortines i aquestes al sostre, tota l’habitació havia quedat il·luminada pel foc, un foc salvatge, que anava menjant-se tota la casa.




Lina va pegar un bot del llit i va intentar fugir cap al corredor que a la vegada donava a la porta que duia al carrer, no sabia quina hora era, ni si els seus pares, germans i avis estaven dins. Corria sense pensar i sense saber on anava, pel corredor anava obrint les portes de les habitacions per despertar-los a tots, però quan obria la porta veia que els llits eren buits i corria més i més, i el foc la perseguia per tot arreu encenent totes les estances per on ella passava. Fins que va aplegar al carrer totalment esbalaïda i fora d’ella, necessitava avisar als bombers, ¿on estaven els seus pares? ¿per què ningú eixia al carrer a vore que estava passant? I els seus germans menuts i els seus avis ¿per què no i eren al llit? ¿quina hora era? Les qüestions s’amuntegaven al seu cap desordenadament, quan es va adonar que era a un carrer que desconeixia, estava tant atabalada que pensava que el seu cap li estava jugant una mala passada. I mentrestant la casa era consumida pel foc i amb ella tots els seus records, els records d’infantesa, d’amics i d’un amor que l’havia rebutjat al·legant que ja no l’estimava i entre els records, va vore com el foc cremava les fotos, regals, cartes d’amor, ... tot va ser consumit per les flames i lo més estrany de tot era que no hi havia ningú amb ella, sols ella i la casa en plena combustió.

És va ajupir a terra, al mig del carrer, amb els braços s’agafava els genolls i amagava el cap entre ells i intentava ordenar els fets i així trobar sentit a tot allò. Va quedar allí ajupida fins que el soroll de la casa cremada va desaparèixer, va anar fent-se de dia i quan va tornar a aixecar el cap sols quedava de la casa un munt de cendres fumejants, i sols ella, ni familiars, ni veïns, ni bombers, ni ningú. Sols ella i la cendra.

De sobte un soroll que semblava pots de ferro arrossegats pel carrer, un soroll que li semblava estrident, però familiar, va obrir els ulls i és va trobar de nou a la seua habitació, el ciri estava al lloc on l’havia deixat ella, tot estava com si no hagués passat res i el soroll que provenia del carrer, no era altra cosa que les “matraques” que corrien pel carrer, arrossegades pels xiquets.

Com era consum al poble, la nit de Nadal, les colles de xiquets nugaven tots els pots de ferro que trobaven, cassoles velles, i qualsevol cosa metàl·lica susceptible de fer soroll i a mena de cuc metal·litzat, corrien pels carrers armant gresca, era la forma d’anunciar la nit de Nadal.

Lina, es va adonar que l’incendi sols havia estat un somni. Un somni que va analitzar i que li va fer vore que devia arraconar el passat i continuar amb la seua vida. A partir d’aquell moment no pararia fins trobar a aquella persona que la fes sentir especial. Volia retrobar-se la sensació de tindre milers de papallones voletejant per la panxa tan sols de saber que s’ha acostava el moment d’estar amb algú a qui ella estimés i sentir-se estimada. Volia tornar a sentir això tan especial que és sent quan estàs al costat d'algú i no fa falta dir res, per que les mirades, el simple tacte de la ma, o sentir-lo respirar al teu costat, és un diàleg que supera en molt a qualsevol conversa i que fa que les paraules pareguen pura hipocresia.

Lina va decidir tonar a viure i sobre tot va decidir VIURE LA VIDA.

Foto: No és cap foto, és la meua personal tarja de felicitació que enviaré, com cada any, a totes les persones a les que estime.
Segona foto: l’estufa de ma casa,
So:
http://www.goear.com/listen.php?v=8162f15 win mertens, un dels músics que més m’agraden

dimarts, 4 de desembre de 2007

EL COMPTE ENRERE


Al llarg de tota la seua vida, Joan, s’havia comportat com una persona afable, tranquil·la, segur de si mateix, i com es sol dir en aquestos casos, “un bon xic i treballador”. Sempre havia fet el que s’esperava d’ell, de fet ell era un producte de la societat que l’envoltava i de les bones formes familiars, no alçava ni pols, ni remolí, era “políticament correcte”. D’uns dies enrere al gent que més el coneixia, no paraven d’augurar-li canvis a la seua vida, i quasi tots ells eren canvis a mal, i tots relacionats amb una data concisa. Ell que mai havia fet cas d’eixes coses va començar a preocupar-se, ja que li pronosticaven moments de crisi existencial, deteriorament físic, necessitats de fer coses noves i boges, ell pensava que realment els que estaven bojos eren els altres i no ell. I tot per què? Per una data? Per una simple data? Total era un dia més al calendari, un dimarts com un altre. Vint-i-quatre hores més en la seua vida.

Si que era veritat que als moments de solitud que tenia de tant en tant, reflexionava sobre la seua vida, per on l’havia encaminada, a qui havia conegut, quines coses haguera canviat, i sobre tot tenia clar que aquella data anava a ser, d’alguna manera l’equador de la seua vida, però res més. No esperava d’aquell dia ninguna cosa especial. S’alçaria, aniria a treballar com qualsevol jornada i segurament rebria alguna que altra cridada de telèfon per recordar-li aquella data, que al parèixer era tan important per a tots i no ho era tant per a ell.

Va decidir que si tan important era aquell jorn, que devia de fer-se un regal, però no un regal qualsevol, tenia que ser un que fos especial, i que estigués a l’altura de les circumstancies. Tenia deu dies per esbrinar quina cosa el faria realment feliç.

Va pensar i pensar i anava descartant. Un rellotge. No, un rellotge no, ja en tenia molts i últimament i junt a la seua activitat laboral li produïen ansietat. Un viatge, un bon viatge. Tampoc, si tenia que anar soles, per bo que fos el destí, es sentiria desgraciat, no era un bon regal. I un cotxe?. No era el moment, el que tenia, tot i que tenia quasi onze anys, volia allargar-lo més encara per que encara estava en bones condicions. Ja està, una moto. Però... una moto, podria esdevenir amb un problema, lloc per a tancar-la, assegurança i a més a més, no tenia carnet. Tampoc era un bon regal. Tenia la casa nova, tenia roba per a donar i vendre, per més que pensava i pensava no hi havia cap cosa material o inmaterial que li provoqués una necessitat. No existia per a ell el regal perfecte. De fet va aplegar a concloure que realment no hi havia regal que li procurés més felicitat que la que ja tenia.

Varen passar els dies, i ell anava contant-los 31, 32, 33, ... i la gent del seu voltant continuava amb la cançoneta, del tant esperat dia.

34, 35 ... – Ja voras com no és igual, d’ara endavant, ja cap avall – li deien els més majors.
36... – Aisss Joan, ¿ja estem així?. Doncs ningú ho diria, jo et trobe molt bé, de fet fins i tot més atractiu i guapo... amb eixes canes tan suggerents que fan que ... ¿saps a qui et sembles?... – li deien algunes clientes més aguerrides i descarades.

37, 38, 39... El dia abans, per la vesprada, després de dinar, i abans de tornar a les seues tasques habituals a l’oficina, mentre es feia un poliol assegut a la taula de la cuina, el cap va començar a remoure aprofitant un d’eixos moments de solitud, i com si el seu subconscient de sobte tingués vida pròpia, a l’igual que a les pel·lícules, una veu interior li va preguntar...

¿De veritat estàs satisfet amb la vida que portes? ¿tu t’has parat a pensar qui eres, i si realment eres el que vols ser? ¿alguna vegada has encaminat el teu destí cap a una meta que realment desitges?

Es va quedar parat, li va pujar una acalorada i va vore la realitat, la dura realitat. Al llarg de tota la seua vida, sempre havia fet el que els demés esperaven d’ell. Els seus pares volien un fill sumís que no qüestionés cap decisió paterna i amb un ofici respectable i ell havia estat eixe fill. A la seua feina, volien que fos un treballador quasi que modèlic, i ell s’havia esforçat per a aconseguir-ho, ni una baixa per infermetat, ni un problema sindical, ni una veu reclamant drets. A la societat local on es movia, volien que fos un membre actiu i compromès, i ell ho era participant de totes les activitats d’una forma quasi de líder. Tot això tenia la seua recompensa, que era un reconeixement social, però ¿que havia tingut que sacrificar per a complaure als demés?

Havia sacrificat una part de la seua veritable vida. Una vida que duia amagada dins la seua ànima, represa per les pors. Les pors al que diran, les pors del rebuig social, pors injustificades.

Joan va passar tota la vesprada sol, pensant que havia fet al llarg de tot aquest temps, si havia valgut la pena adreçar-se per aquell camí de repressió sexual. Va notar un buit dins el seu esser, un buit que deuria d’omplir, però que no sabia com.



40... El dia, el gran dia que tots li havien pronosticat canvis per tot arreu, es va materialitzar. Quatre de desembre.

Com tots els matins, el despertador va sonar abans que es fera de dia, però ell ja feia hores que estava al llit pensant. Cavil·lant que devia de fer. Es va alçar i va anar com sempre cap al bany, afaitar-se, dutxa, va observar que tot estava al lloc, ni tenia més arrues a la cara, ni els seus músculs s’havien tornat més flàccids, res de res. Va desdejunar i cap a l’oficina. Va estar absent, no va dedicar ni un minut a les tasques que li pertocaven. Va passar tot allò que era previsible que passés, cridades de telèfon felicitant-lo pel seu natalici, familiars, amics, gent coneguda. Si cap, més que els altres anys. I és que clar... Quaranta anys no és fan tots els dies. Correus electrònics amb fitxers dedicats al tema, i com no, la carta del “Corte Inglés” “ En este día tan emotivo, queremos darle nuestra más sincera felicitación ...”

Al mig jorn, després de dinar, va tindre clar quin era el regal que volia, era el regal més just, aniria a buscar una nova vida, la vida que no li havien deixat tindre, o al menys anava a intentar-ho.

Va agafar i és va plantar a les deu de la nit a València, posat amb un xupa de cuir negra, amb una samarreta que deixava entreveure un pit marcat per l’exercici físic que feia al gimnàs i uns pantalons de teixit vaquer que li donaven un aspecte d’home dur. En aplegar a la ciutat no es va para en brosses, es va clavar en un lloc dels que diuen d’ambient i anava totalment dispost a gaudir de tot el plaer que sempre havia reprimit. Homes i més homes s’amuntegaven i es movien al so de la música del moment. Amb moviments insinuants que afavorien el contacte d’uns amb altres. Li va semblar el cel, un cel que venia donat per la sensació de llibertat que donava aquell lloc, allí podia ser ell mateix, no calia guardar cap aparença, cap forma, cap norma estava establerta, i a més tenia a l’abast la clau del súmmum de la llibertat, de la llibertat sexual, que era la que li havia mancat els últims quaranta anys.

Joan, a pesar de tindre eixa imatge d’home dur, no podia evitar un cert nerviosisme que feia que l’estómac li se soltés, un nerviosisme provocat pel morbo de lo prohibit, de lo immoral, de lo no acceptat, anava a tirar per la finestra quaranta anys de “bon xic” i anava a fer-ho per la porta gran.

No sabia ell que la porta gran no havia de ser la d’aquell local d’ambient, que la porta gran que li reservava la nit, era una altra.

Xarrant en uns i altres, va aclarir que hi havia més llocs com aquell i fins i tot d’altres més adients a les necessitats que ell tenia. Al cap de dos hores estava davant del local més viciós i pervertit de la nit valenciana, el “NUNCA DIGO NO”

Una doble porta guardava l’interior de curiosos i vianants eventuals que passaven pel carrer. Una vegada traspassaves la primera porta havies de trucar a un timbre que hi havia a la segona, allí mitjançant una càmera de video els de dins donaven accés si semblaves de “bona familia” i clar amb les pintes que duia Joan, no varen tardar en obrir aquell “Port Aventura” del sexe i la perversió.

- Hola mi amol, - li va dir un xic nu de cintura cap amunt- Dame, dame tu chaqueta que yo te la guardo.

Joan, amb uns ulls que pareixien plats no podia assimilar tot el que allí li se posava a l’abast. Pantalles de televisió que no paraven d’emetre imatges pornogràfiques homosexuals, homes i més homes, alguns d’ells amb el pit nu, d’altres el miraven de dalt avall com si se’l volgueren menjar amb els ulls.

El lloc era, el que jo definiria com un antre, un cau. Amb molt poca llum, una decoració més bé cutre, i unes butaques mig rossegades per l’ús.

Joan va demanar un gyntonic i es va quedar a una vora observant, i va decidir aplicar allò de... “allí donde fueres, haz lo que vieres”. Va observar que hi havia al fons del local, a mena de cortina feta amb tela de camuflatge que donava accés a una segona sala on la gent entrava i eixia. Va adoptar un anar de normalitat, decidit, com si conegués el lloc i el terreny que xafava i es va enfonsar cap a dins.

Si a la zona on servien les copes la llum era pobra, en aquesta segona zona, era quasi inexistent. Al fons hi havia un llum mig tapat que permetia vore que hi havia més gent, però que no deixava distingir ningú, lo mínim per a no anar entropessant amb uns i altres. Va continuar cap a dins per un passadís del qual eixien altres passadissos més, a un hi havia com unes petites estances amb forats a les parets fetes de fusta, més bé fluixa. Va continuar cap a dins i cada vegada el passadís es feia més estret, i quan venia algú de cara, era totalment inevitable fregar-se amb ell.

Aquella situació li va crear un estat d’excitació que feia que el cor li bombejara més sang de la que les venes podien transportar i anava mig embobat per allí dins.

Per tal de no molestar és va aplegar a una reixa de ferro que hi havia a una de les parets del corredor i quina va ser la seua sorpresa que tres mans varen fer acte de presència per entre els barrots de la reixa. Una per la seua cintura, una altre pel pit i una altra per l’entrecuix, amb les preses de llevar-se-les de damunt va tirar cap avant i va caure damunt un altre home, aquest amb un físic totalment quadrat, el que es sol dir un “armari ropero”, el qual el va agafar i el va acaronar amb uns bíceps que feien por.

- “Me va el rollo duro” -li va dir l’armari ropero.

I acte seguit i sense que Joan pogués dir res, el va arrossegar a un del departaments que havia vista abans fets de fusta amb forats a les parets.

L’altre va tornar a dir-li – “me va el rollo duro i lo quiero ya” i Joan davant la insistència de la frase mig atabalat per la rapidesa de les situacions, no va tindre altra ocurrència que soltar-li un parell d’hòsties i intentar pegar a fugir. Però no li va valdre de res, d’una manotada l’altre va tancar al porta i li se va posar de genolls davant d’ell, donant-li la cara per a que Joan continués “hostiant-lo”. La nit, el tio amb forma d’armari “ropero”, els forats de les parets de fusta, mans de desconeguts, roba que anava desapareguent dels cosos i d’altres participants ocasionals, varen constituir el regal de natalici de Joan, un regal diferent i que no oblidaria mai. Allí, poc a poc va anar dominant la situació i quan és va acabar la “festa” havia repartit més hòsties en una hora que en tota la seua vida junta.

Sense adonar-se havia estat el protagonista d’una sessió de submissió, de la qual havia eixit més que satisfet, tant ell, com l’armari “ropero”.

Per fi Joan, havia trobat el regal del seu quaranta aniversari.

Va pujar al cotxe i va tornar a casa, on l’endemà tornaria al seu paper de “bon home i treballador”, unint-se així a la gent que manté una doble vida, que en definitiva crec que som la gran majoria.

Nota: Qualsevol paregut amb la realitat, és pura coincidència. Com diu el titol del meu blog, NO TOT ÉS VERITAT.

Avui dia 4 de desembre de dos mil set, un servidor fa quaranta anys, aquest és el meu regal a tots vosaltres que m’animeu a que continue amb el blog, i aquesta es la cançó del dia, i ¿per què no? , de l’any.

dissabte, 24 de novembre de 2007

PLAER




Eren les cinc i tres minuts de la vesprada i ell corria a cavall del cotxe per dins la ciutat. Xàtiva a eixes hores sempre està totalment col·lapsada pel trànsit i ell li s’accelerava el cor de vore que ja feia tard a la cita, era un maniàtic de la puntualitat.

Per fi va trobar lloc a un espai de “l’hora”, va deixar el cotxe i va marxar cap al lloc de la cita, sense posar el paper de pagament. Va pensar que no demorar més la cita, era més important, que la multa.

Caminava per dins la ciutat, amb eixe pas precipitat i decidit que denotava pressa i amb la cursa va començar a suar, cosa que li donava ràbia per si després de la suor venia les olors corporals desagradables i que tant molestaven en aquest tipus de cita.

Va decidir calmar-se una mica, total ara ja feia tard, ¿que més li donava per cinc que per deu minuts?

Va trucar al porter automàtic i sense obtenir cap resposta, es va obrir la porta, signe inequívoc que l’estaven esperant. Va pujar a corre-cuita els escalons a parelles, quan va aplegar a la porta va trucar de nou i esta va obrir-se des de dins.

- Creia que no vindries. – amb una veu dolça però amb un cert to de retret per la tardança el va rebre.
- Perdona’m, però ja se sap a Xàtiva, el trànsit està sempre mal, he eixit de casa amb temps però així i tot l’embossament de l’entrada ha fet que em retardara.
- No et preocupes, ara ja ets ací. Jo em deia, si no ve, el mate.
- No, no sigues així, jo si dic que vinc, vinc.

Era obvi que l’estava esperant, ja que quan va entrar dins estava tot disposat, la llum perfecta, localitzada per a que no molestés, una temperatura que li permetia llevar-se la roba sense patir calfreds, i una música suau, del que ara és defineix com “chilly out”.

Va començar a deslligar-se les botes, quan se les va llevar, no va poder evitar aspirar profundament, per a d’una format subtil, comprovar que no feia cap olor que afectés d’una forma negativa el moment que anava a viure. Efectivament no feia cap olor desagradable, per últim, és va llevar els calcetins i és va posar en posició.

Una breu conversa, per trencar la tensió va donar pas als fets...

- Com estàs ? Feia temps que no venies.
- Des de l’agost. – Va contestar ell.
- Com t’ha anat?
- Bé, però ja tenia la necessitat de tornar. Açò és com una droga.
- Ja, ja, ja. Com eres.
- És veritat. No és cap mentida.

Li va agafar el preu esquerre i va començar a mirar-lo, el tacte era molt suau i delicat, li pegava la volta per tal d’observar-lo sencer, després el dret, amb la mateixa tendresa que l’altre.

Ell va començar a gaudir, poques vegades, llevat de les seues relacions, havia experimentat plaer al tocar-li els peus, de fet sols en un dels seus amats havia estat a punt de l’èxtasi.

Unes coses varen donar pas a altres i cada vegada el contacte de les mans amb els seus peus era més prolongat i ell gaudia més i més.

Tot anava en crescendo, ell tancava els ulls, per a que aquestos no li llevaren capacitat de sentir al tacte, i amb l’anulació de la vista el plaer pujava i s’escampava per altres parts del cos.

De sobte va notar com una humitat, com una secreció, càlida, intensa, quasi que extasiant entre el dit gros. No va gosar obrir en cap moment els ulls, i la seua ment va recordar altres moments, on altres dits, altres mans i una altra persona li havia fet gaudir d’aquella experiència, besant-li amb cura els peus, primer la planta, després un dit, un altre, i finalment com la llengua recorria aquestos, per a fer-los entrar dins la boca.

Com desitjava obrir els ulls i tornar-se a trobar amb aquella situació.

- A vore si t’adorms !!!!

És va trencar el moment, la màgia. Ell va tornar al lloc on hi era realment. Va tardar uns segons en prendre consciència d’on era i amb qui estava...

- Perdona, però estava pensant en altres coses i com ja saps que no m’agrada mirar, he tancat els ulls.
- Bo, ja està. ¿Tot bé?
- Si, clar que si, avui no m’he queixat, gens ni mica.
- No, ja m’he adonat. T’has portat com un home. –
Va riure.
- Jejejejeje – ell és va somriure, mentre es posava els calcetins i les botes - ¿quant és?
- El de sempre, 20 euros. I ja saps, si tens alguna molèstia o et fera mal, em crides.
- Vinga, moltes gràcies.

Ell va marxar per la porta cap al carrer amb un estat que quasi el feia levitar, feia temps que ningú li tocava els peus així... i va pensar – Esta podòloga és una meravella ha estat una sort que em donara cita per avui.


Foto: Peus, ¿els meus?
so:
http://www.goear.com/listen.php?v=72ddf13 Paolo Conte

diumenge, 14 d’octubre de 2007

EL CARRER BONAIRE - Melquiades Terol






MELQUIADES TEROL

De tots els personatges del mon rural en que visc, possiblement Melquiades Terol és el més peculiar.

Per a mi Melquiades sempre va ser, “eixe home que viu en l’habitació dalt de casa Filomena”. I el definia així, per que en les meues llums d’infant, no entenia com un home podia viure en una habitació amb accés individual i una finestra, com a únic lloc i possessió. I m’explique, l’esmentada habitació era una part de la casa de Filomena Ballester, dona abocada a l’església amb totes les seues conseqüències. La casa estava situada en el recorregut habitual de les voltes de processó, lo qual feia que tingués més valor que la mateixa propietat situada a qualsevol altra part del poble. Filomena quan és va enterar que Melquiades no tenia on deixar-se caure mort, va fer un tabic a una habitació que no utilitzava i va obrir porta al carrer mitjançant una escala i una finestra per tal que el seu inquilí pogués vorer els passacarrers i processons que per allí feien desfilada . Així es va quedar una estança individual amb una porta i una finestra que gaudia Melquiades, gràcies a la generositat cristiana de Filomena.

Melquiades Terol, era allò que es diu, un home gos. Si, com heu escoltat, gos. Gos de malfeiner, de caradura, de ser un manta, de no pegar un colp, de no tindre ni ofici, ni benefici, etc. etc.

D’ell es diu que va ser el que va inventar l’atur al meu poble. Quan varen obrir l’INEM ( el paro) ell va ser el primer inscrit per tal de rebre una ajuda econòmica que li permetés continuar vivint, sense pegar cop.

I així anava compaginant temporada de taronja i prestació d’atur, temporada de ciruelo i prestació d’atur. Feia les jornades justes per a cobrar l’atur, ni un dia més, ni un dia menys. Contava les hores que li restaven de treballar, com un quinto contava les que li quedaven per acabar la mili.

I mentrestant, pensava i pensava quina seria la millor forma de no pegar cop, sense morir de fam.

I un dia li va vindre la llum, es va plantar a la consulta del metge, Don Claudio, i quan li va tocar el torn va entrar en tota la cara que és pot tenir i es va sentar a la cadira que hi havia davant la taula de Don Claudio.

- Mire Don Claudio, jo venia per a que vostè en donara la baixa.
- ¿La baixa? (és va quedar mirant el metge, que ja sabia de quin peu coixejava) ¿Que et fa mal alguna cosa, a part de no voler doblegar el llom? (Don Claudio, cal dir que tenia l’estómac envernissat, i poques coses li se feien agres)
- A mi res. Però si vostè em fa la baixa, jo cobre i així puc anar tirant.
- Mira Melquiades, ix d’ací cagant hòsties per que no tinc el forn per a rosques.
- Don Claudio, per favor donem al baixa, vostè ¿que més li dona?
- Ves-te’n que no vull ni voret.

Melquiades, Terol de cognom, va eixir per la porta de la consulta “escopetat”. D’aquest primer intent va deduir varies coses...
1ª- La seua idea li costaria d’aconseguir
2ª- Don Claudio, a pesar de tindre fama d’home seré, calia anar amb conte amb ell.
3ª- Li calia ser més insistent.
4ª- Necessitava un motiu per a estar de baixa.



Melquiades, va decidir que no començaria la temporada de la taronja, per que volia tindre tot el temps disponible per pensar com aconseguir la baixa. I si el fet de no anar a treballar i no tindre la prestació d’atur, li repercutia en els diners per a poder menjar... és sacrificaria, i no menjaria. Total per uns dies que no menjara, si al final aconseguia al tan ansiejada pensió de baixa, tindria el problema resolt per a molt de temps, ja recuperaria menjades després.

Va deixar passar un temps prudencial, per vorer si a Don Claudio li s’oblidava la primera visita. Però com la fam li apretava, el temps prudencial és va quedar reduït a una setmana fent un gran esforç.

- Bon dia Don Claudio.
- Bon dia, ¿que et passa ara?
- Atxum !! Atxum !!, (va forçar dos esternuts) Aiss que estic molt costipat i no puc anar a treballar.
- A vore, alçat.

Don Claudio és va possar al costat de Melquiades, va allargar la ma, li va agafar els ous i va prémer un poc, lo suficient per a que Melquiades li eixira un lleuger queixit que intentava ofegar.

- iiiiiiny
- Tus Melquiades, tus.
- ejem,, ejem.. ( apenes li eixia) iiiinnny

I Don Claudio, premia més encara, i la cara de Melquiades començava a fer-se roja.

- Tus més, Melquiades, que no et sent bé.
- Ejemnny ejemmmny

El dolor als genitals ja era insuportable, i la cara de Melquiades començava a tintar-se del color morat del Natzarè i com que la Setmana Santa estava al caure, Don Claudio amb una certa sorna li deia...

- Melquidadesssss... que et passa a la caraaaa? tens mal color, estàs moradet, que t’has fet de la confraria del Jesús de Natzarè? , que no pots tossir mésssss?
- Donnnyyy Claudiooonyyyy que creccnnnyyy que ja no estic costipatnnnyyyy.

Don Claudio va deixar els genitals de Melquiades, el qual va passar en minuts del més terrible dels dolors, a l’estat més intolerable d’humiliació. I després de prendre aire per poder parlar, va sentenciar al metge en una llagrimeta a l’ull...

- Don Claudio. No estic mal, però estaré!!!!!

Dit això, Melquiades va eixir per la porta amb les cames tornes i com aquell que diu, entropesant fin amb les ratlles de clarió que els xiquets dibuixaven pel carrer. El metge no va fer cas de l’amenaça de Melquiades, i va continuar visitant malalts.

Això era dilluns i a Melquiades li apretava la fam, no podia deixar de passar una altra setmana sense menjar, però en cap moment li se va passar pel cap anar a treballar per tal de alleugerir eixa vaga de fam que havia començat voluntàriament en pro d’una pensió.

El divendres ja li costava alçar-se del llit, i sols tenia forces per a pensar, com aconseguiria la baixa per malaltia ... i pensava en silenci per estalviar energies...

- De costipat no, que els ous encara en fan mal, de l’esquena tampoc, que es capaç de cruixir-me-la per demostrar que és mentida. De mal de cap, no, que igual li pega per obrir-lo per vore que hi ha dins...

Així va passar tot el divendres, un divendres que havia començat a plovisquejar pel matí, una aigua que ni feia, ni deixava fer. I mentre Melquiades cavil·lava com s’ho faria per no treballar mai més, els confrares de “La Doloresa” preparaven l’anda que la treuria en processó eixa mateixa nit, si no parava de fer l’asqueta l’oratge.

A les 9 i mitja de la nit, ja no plovia i a la porta de l’ermita del calvari s’havien agrupat tots els participant de la processó, els confrares amb els seus vestits, les “clavarieses” amb les seues “tejes i mantellines”, els músics de la banda, la corporació de l’ajuntament, els escolans, el sagristà i el senyor rector.

A les 10 en punt va començar la baixada de la imatge de “La Mare de Déu dels Dolors”, després del inevitable “himno nacional” per a que eixira de l’ermita, el mestre de la Banda de música, home recte i seriós, va donar ordre als músics i varen començar a tocar una marxa de setmana santa “Virgen de los estudiantes”

Tota la comitiva va començar el recorregut habitual de la processó amb la serietat que imposava una acte així. Tots amb l’ordre que cal el protocol per aquestes ocasions. El penó de la confraria, seguidament tots els confrares a amb dues files, una a dreta i altra a esquerra, Les clavaries, dones totes ja amb una edat a considerar, amb les tejes altes, mantellines negres i el medalló d’argent amb cordó negre i blanc, colors oficials de la confraria, que les distingia com a membres a destacar. Els portadors amb la imatge a llom, seguida del senyor rector, el sagristà, i els escolans, després la corporació municipal, en el centre el batle del poble en lloc d’honor, i ja per tancar el mestre de la Banda de Música amb tota la banda tocant la peça que donava solemnitat i importància a tot l’acte.


El recorregut de tan singular esdeveniment, com no, passaria per davant de la casa de Filomena Ballester i de l’habitació cedida a Melquiades, el qual ja ratllava la desesperació de la fam que tenia.

Just quan la comitiva va girar el cantó que donava pas al carrer de Melquiades, va començar a plovisquejar de nou, amb la mateixa “mala sombra” que ho havia fet al llarg de tot el dia, i tots varen mirar cap al cel, tots, menys el mestre de la Banda de música que era un home recte i tenia clar que si plovia, que ploguera, ell era un professional i acabava tot el que havia començat, encara que caigueren llamps en punta, i encara que els seus músics el maleïren per la xopada que estaven a punt d’agafar.

Melquiades quan va sentir a la Banda, es va alçar del llit com va poder i va obrir la finestra i es va situar tot lo enrere que li permetia l’habitació.

- Mira, Melquiades va ha obert la finestra per a que la MaredeDéu li entre al seu cuarto i li dones ganes de treballar. ( Va pensar Filomena en un acte d’innocència cristiana)... I clar com te vergonya per com és, s’ha amagat per a que al gent no el veja, pobre xic.

A Melquiades no més li venia al cap tres coses... Primer que volia una pensió de malaltia, segón que estava mort de gana, mai més ben dit, i tercera, les últimes paraules que van eixir de la seua boca a la consulta de Don Claudio.

Situat al fons de l’habitació va vorer com passava el caramull del penó de la confraria, i com la música cada vegada s’escoltava més a prop. I pensava... amb menjar.

La claredat que donaven les perilles de llum que l’anda de la Marededéu ja dibuixaven ombres a la paret blanca de davant de la finestra i a ell soles li venia al cap menjar i una pensió de malaltia...

La pluja va començar a caure amb més alegria i és va sentir com una remor de veus en alt és preguntaven.. ¿Que fem? ¿parem o continuem?

El Mestre de la banda de música, res, com un professional, rígid com un orgue, i els músics pel compte que es duia tocant com si no ploguera.

I just quan les primeres perilles de l’anda de “la Dolorosa” es deixaven vore per la finestra oberta de par en par de Melquiades, va pegar un tro i va començar a ploure a la gana, Melquiades, sols tenia en el cap tres coses, la pensió de malaltia, la fam i les ultimes paraules de la consulta del metge, i a la crit de “NO ESTIC MAL, PERÒ ESTARÉEEEEEEEEEEEEE.....” va gastar les últimes forces que tenia per pendre carrera i llançar-se per la finestra, en eixe moment els portadors de l’anda apreten el pas, i la Marededéu comença a bombollejar a dreta i esquerre, Melquiades ix llançat per la finestra com si fos un heroi de ficció, però sense capa, Filomena i les clavaries llancen un crit agut d’angoixa per l’esglai de vorer un cadàver vivent, que era Melquiades, per l’aire, el mestre de la Banda que amb una mirada i una alçada de braç ordena que no deixen de tocar, i Melquiades aterra damunt el “manto” brodat de la verge dels Dolors. Va caure com un sapo, tot obert de braços i cames, tot a una, un dels portadors, el que dirigia el pas de l’anda de la “Mare de Déu”, llançà un crit desgarrador ...

- No pareu que ens farem com un remull.... quan apleguem a l’església, ja el matarem !!!!!!!

La processó va quedar gravada en la retina de tots els presents. Tota la comitiva corria com si la vida els anés en aquella carrera. L’alcalde i la corporació que és va refugiar dins de la casa de Fermín Aliaga que va vorer una oportunitat d’or per a fer punts i clavar al seu fill d’oficinista a l’ajuntament. El senyor rector i tots els ajudants anaven alçant-se les sotanes per tal de correr més apresa. Els músics ja no podien més, bufar i correr al mateix temps eren feines incompatibles. Els portadors de la Verge dels Dolors, és cagaven en Déu, la creu i la Mare de Déu, que duien al llom a ritme de “legionarios”, sense deixar de maleir al gos de Melquiades que tot i que feia dues setmanes que no menjava, donava un pes adquirit a la imatge. I per últim les clavaries corrien que se les pelaven, amb un mostra de equilibri amb les sabates de taco, sense precedents i amb les mantellines negres totes mullades, els pentinats de perruqueria d’última hora tots fets malbé i amb el “rimel” corregut de l’aigua. Pareixien una desbandà de rates penades, feien por.

Quan varen aplegar a l’església, varen agafar a Melquiades per davant, i ací vull, allà no vull, li varen pegar un repàs d’hòsties que Don Claudio no va tindre més remei que fer-li allí mateix la baixa per malaltia.

I així és com Melquiades, de cognom Terol, va aconseguir la tan ansiejada pensió que li permetria viure sense treballar.
fotos: La ja desapareguda casa de la meua avia. Fer les fotos va ser com tonar a la meua infantesa.
So:
http://www.goear.com/listen.php?v=5f1c2d1

dilluns, 1 d’octubre de 2007

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( V part)




Una setmana va estar Marina pensant en la situació del dissabte per la nit. La forma de coneixer a Maica, li va pareixer molt estranya, ¿casualitat? ¿destí?. I tot just, quan començava a donar-se per vençuda. El futur agermanat amb el destí, de vegades és capritxós.

El divendres, és va decidir a agafar el telèfon i posar-se en contacte amb Maica. Varen quedar a la ciutat, per a Marina la ciutat equivalia a anonimat. No és que tingués res que amagar, ni res del que donar explicacions a ningú, però calia ser discreta.

Al temps que anava apropant-se el moment de la cita, Marina anava posant-se nerviosa. D’una banda estava Maica, la qual li va agradar molt, en tots els sentits, però pot ser més per la contundència i la claredat en la que va mostrar el seu interès per ella. D’una altra banda, es preguntava, si per fi havia trobat allò per lo qual havia sacrificat tant, entre altres al seu marit. Al llarg de tot aquest temps havia associat la manca d’Eduard amb moments de mala sort, la qual cosa li feia pensar que s’havia equivocat constantment al donar el pas tan decisiu.

La cita, va resultar tot un èxit. Maica no sols era ferma amb la seua condició. A més era coherent i raonable, res a vorer amb totes les altres dones que havia conegut. Tenia conversa, tenia cultura, tenia un bonic somriure, pot ser una mica homenenca en certs moments, però res que no fos assumible i fins i tot, Marina va trobar en eixes situacions un cert encant. Varen xarrar del passat, del present, va eixir a la conversa Eduard, del qual Mariana va parlar meravelles.

A aquella cita varen succeir moltes altres més, la incipient amistat, és va convertir en amor, la assiduïtat va portar a necessitat de vores a diari, i vores a diari , va dur a plantejar la convivència.

Al llarg d’aquest temps Maica havia anat entrant a casa de Marina, primer a sopar, un altra vegada a passar el dia, poc a poc i sense adonar-se ningú Maica va anar fent-se habitual a casa, els bessons que contaven ja més de 16 anys, en cap moment la varen vore una intrusa, de fet després d’un any, pareixia com si hagueren estat des de que varen néixer amb Maica i ella en cap moment va voler substituir al pare, a més era prudent, la qual cosa va ser decisiva per guanyar-se la confiança de tots.

Marina per fi, era feliç. Però no de felicitat normal, una felicitat plena , amb majúscules.

El cap d’un any de conviure, Marina un dia fent reflexió del que havia estat la seua vida els últims darrers anys, va aplegar a la conclusió que havia fet bé. Continuava preguntant-se que hauria estat d’Eduard, aquest des de que va marxar una nit de diumenge, mai havia tornat a saber d’ell. Era estrany, no sols per ella, si no també per els seus fills. Mai haguera dit que Eduard mostraria tanta indiferència pels seus fills. Per un moment va contemplar la possibilitat que Eduard tornara... ¿que passaria? Al cap i a la fi, la casa també era d’ell. I els fills... ¿que dirien els bessons?

S’ho va llevar del cap, no volia pensar-hi. Sols volia ser feliç, i això implicava també a Maica.

Maica, prompte va assumir un paper important en el nou model de família, de fet va demostrar que era hàbil en els menesters de reparació i conservació de la vivenda. No és que la casa estigués malament, per a res, Eduard la va deixar en bon estat, però de vegades sempre és necessari intervindre per tal de conservar, i manejava les ferramentes que va deixar Eduard com si ho hagués fet tota la vida, això si, sense perdre la seva coqueteria que tant li agradava a Marina.

Intervenia quan els bessons presentaven alguna qüestió o problema, i els feia raonar per a que pogueren decidir quin camí triar. Marina és meravellava de vorer com s’havia integrat i que pocs problemes havia plantejat a les ja establertes relacions familiars.

Els bessons, en certa manera, varen trobar en Maica com una segona mare, o com un pare. Tot era perfecte, i els dies corrien, i la vida feia el seu camí.

Tot va anar bé fins que un dia, va entrar Marina, i va trobar a Maica tota nerviosa, remenant les fundes del sofà, buscant per tot arreu, en un estat que mai l’havia vista abans i que ratllava l’ansietat i la crisi nerviosa.

- He perdut la cartera, - va al·legar Maica -
- Xica, no et preocupes, si l’has perduda dins de casa ja eixirà.
- Es que no se on l’he perduda, això és lo mal.
- Mira anem, fas la denuncia i et tornes a traure tota la documentació. ¿portaves molts diners?
- Els diners em dona igual, és pels carnets i tota la paperassa que tindré que fer.
- Val, Maica, és un rotllo tot això, però no fa falta que estigues tan nerviosa, tampoc és per a tant.

Per més que buscaren, no va aparèixer la cartera, no va aparèixer fins l’endemà. De bon matí, Marina, va eixir a agranar el carrer i baix la roda del cotxe que tenien aparcat a la porta de casa va fer acte de presència la cartera que tan mala nit li havia donat a Maica. La va agafar i quan anava a entrar dins de casa per a donar-li la noticia, va caure de dins, el que pareixia un carnet d’identitat.

Marina el va recollir de terra i és va quedar blanca quan va vore que el carnet pertanyia a Eduard, el seu marit, al qual no veia des de feia ja quatre anys. De sobte li se varen amuntegar les imatges al seu cap. No sabia que feia eixe carnet allí. De la reacció de vorer el document, ja no sabia si havia caigut de la cartera de Maica, o si ja estava a terra. No va poder evitar obrir la cartera, va mirar entre els documents. Allí estava la tarja de la seguretat social a nom d’Eduard, les targes de crèdit també a nom d’Eduard... ¿com podia ser que tota eixa documentació estigués a la cartera de Maica? ¿ Quina relació hi havia entre Maica i Eduard? ¿Què estava passant? ¿Per què?

Tot va quedar aclarit quan entre els documents va trobar el carnet de conduir, i va vorer que estava la foto de Maica i el nom d’Eduard.

Per un moment pareixia tornar-se boja. - ¿Que passava? ¿Qui era realment Maica? És va imaginar el pitjor..., ¿va pensar en assassinats? Maica ¿hauria mort a l’Eduard?, clar per això ell no donava senyals de vida des de que va partir aquell diumenge... -

Però no. La cosa era molt més senzilla. I tot va quedar clar quan es va girar i és va vore a Maica a la porta de casa mirant-la, amb llàgrimes als ulls, a eixos ulls que va vorer un dia a l’estació i que li resultaven tan familiars, uns ulls que havia vist dia a dia al llarg de quinze anys de matrimoni.

- Marina, - va sonar una veu que s’assemblava més a la veu d’Eduard, que no a la de Maica- entrem dins de casa, tinguem que parlar.

Marina, no va gosar dir res. Va entrar i va tancar la porta, a les seues mans duia la cartera i tots els carnets i documents. Va seure a una cadira i no va dir res. El seu cap bullia com una olla d’arròs coguent-se.

- Marina, supose que voldràs una explicació. Encara que no fa falta, ja ho hauràs comprés tot. No estava disposat a deixar-te. Jo t’estimava i t’estime. I si tu no senties el mateix per mi per culpa del meu cos, jo tenia que posar remei. El dia que vaig complir deu anys vaig prometre que mai estimaria a ningú no més que a tu, i si tu no hem corresponies res tindria sentit a la meua vida.

Quan vaig partir d’ací, no més podia fer dues coses, o suïcidar-me o trobar la forma d’estar amb tu la resta dels meu dies. I vaig triar que si a tu t’agradaven les dones, jo seria una dona.

Vaig començar el llarg procés de canvi, no ha estat gens fàcil, de fet ha estat molt més dur del que jo esperava, però quan per fi vaig poder donar-me a conèixer aquella nit a l’estació, vaig començar a pensar que havia valgut la pena.

El darrer temps que he passat amb tu, he tornat a ser feliç. Ha estat més incòmode per que tenia que prendre les hormones amagades de tu. Les revisions del metge, sempre camuflades en viatges de feina. He controlat tot per a que ni tu, ni els bessons sospitareu de res. Sols he comés l’error de perdre la maleïda cartera amb tota la meua documentació.

Marina... jo...


T’aprecie...

però també
T’ESTIME.



Foto: ¿com s’ha d’estimar?
So:
http://www.goear.com/listen.php?v=ca0bef5