EL MISTO

Carlet, 1971

- Va Joanet, donat aire que no aplegarem a escola a temps. (Insistia l’avi al seu net.)

Joanet feia ja 5 mesos que cursava el primer any de preescolar dins el pla d’Educació General Bàsica que havia imposat el règim del Caudillo, entre els quals estava l’obligatorietat d’una ensenyança exclusivament en castellà.

Per a ell els primers mesos va suposar un handicap, ja que a casa, al carrer, i per tot arreu, llevat de la televisió, tot el món li parlava en valencià i encara que gràcies a la televisió entenia perfectament el castellà, no li cabia en el seu cabet menut tindre que parlar-lo. Ell parlava, com tot el món del seu voltant, el valencià.

Aquell dia a l’escola el va marcar per a tota la vida, a ell, a la seua mestra de preescolar, i a l’inspector d’ensenyança que feia una visita rutinària al col·legi.

- Buenos días niños !!! hoy tenemos aquí al inspector. Cuando el señor inspector haga una pregunta debemos responder como os he enseñado. Si alguien quiere decir algo, primero que levante la mano.

Va dir la professora, i acte seguit, un home totalment estrany per a tota l’aula, vestit amb una roba grisa i amb un bigot que semblava ridícul, va prendre la paraula.

- Vamos a ver... necesito un voluntario.

Com que els xiquets no sabien que volia dir això, l’home es va vore amb la necessitat d’especificar més...

- ¿algun niño o niña quiere responder a mis preguntas a cambio de una piruleta?

Lo de “las preguntas” no sabien bé de que anava, però lo de la “piruleta” ho varen entendre tots a la perfecció, més quan l’oferiment anava degudament il·lustrat per la presència de la susdita llepolia a la mà del “Señor Inspector”.

Amb la ignorància innata que tenen els xiquets, Joanet, va alçar la mà, més mogut per la seua debilitat pel dolç, que no per les seues ganes de col·laborar.

- Ale ven aquí, - li va dir l’inspector, seient-lo en les seues cames i donant-li anticipadament el regal.

De la butxaca, va treure una caixeta de mistos d’eixos que tenien el palet de paper apretadament enrotllat i parafinat, amb la cabota tan roja com la “piruleta” que lluïa Joanet a les mans. Va treure un misto, es va quedar mirant fixament a Joanet i va preguntar...

- Vamos a ver Juan Manuel, ¿que es esto?

Joanet va mirar allò que tan poc d’interès li provocava i va contestar... Un misto.

- No, Juan Manuel, esto no se llama “misto”, prueba otra vez ¿que es esto?

El xiquet una mica estranyat, va pensar uns segons per repassar on estava l’error de la seua resposata i va llançar de nou . Un misto.

- Ay que niño más travieso. No, esto no se llama “misto”, se llama cerilla. Vamos a ver otra vez. ¿que es esto?

Joanet, va pensar que possiblement l’inspector no ho sentia bé i va dir amb veu més alta. UN MISTO !!!

A l’aula en aquell moment hi havien tres sentiments... D’una banda el de tots els xiquets, que envejaven a Joanet per la llepolia que duia a les mans i que estaven tan contrariats com ell de vore que el que l’home duia a les mans era un misto, a pesar que l’home no pareixia entendre-ho. El de “doña Vicenta” , la mestra, que estava més vermella que de costum, amb cara de voler que la terra se la tragués. I l’inspector, que anava calfant-se per moments de vore que no treia els resultats esperats, però que va respirar fons i va continuar amb l’atac.

- Venga Juan Manuel , estoy seguro que eres un niño muy listo y vas a contestar satisfactoriamente. A ver, repite conmigo CE-RI-LLA. Ahora tu.

- I joanet... CE-RI-LLA.

- Ves como si sabes, ale, ¿que es esto? – Mostrant de nou el misto.

- UN MISTOOO.

- No, no y no. Esto es una CERILLA, CE-RI-LLA, CE-RI-LLA. Dilo tu.!!!

- CE-RI-LLA.

- Que es esto?

- Un misto. (es reafirmava Joanet altra vegada)

Davant la insistència de Joanet, el nerviosisme de l’inspector, que va resoldre que el Joanet no es mereixia la llepolia i li la va llevar de les mans d’un grapat i quan ja estava a punt d’eixir per la porta de l’aula, amb la “señorita Vicenta” darrere intentant justificar el fet ocorregut, Joanet en clar intent de recuperar la desitjada “piruleta” va dir en veu alta.

- CE – RI – LLA.

L’inspector i la “seño” es varen girar, “doña Vicenta” va respirar profundament, i el bigot prim i ridicul de l’inspector que pareixia més menut a conseqüència de tindre la boca apretada de la mala llet, va recuperar la seua longitud habitual al relaxar aquest la boca i mostrar un somriure. I clar la llepolia va tornar a les mans de Joanet, per a enveja de tots els altres xiquets. Joanet restava plantat al mig de l’aula on tot els xiquets el podien vore, i quan la “señorita Vicenta” i l’Inspector varen eixir per la porta de l’aula, Joanet, en la “piruleta” a l’altura de la boca, va regalar a tots els presents un somriure de trionf i va dir en veu alta ...

MIS-TO.

.

..

...

Trenta cinc anys després, un dia que em trobava a Carlet, al soterrat d’una tia meua, es va adreçar a mi una dona d’una cinquantena i em va dir...

- Perdona, però ¿tu ets el fill de Marinela?

- Si clar, però em perdonarà per que ara mateix no sabria dir qui és vostè. (vaig contestar)

- És clar que no t’enrecordes de mi, fa tants anys que no ens veiem. ¿i si jo et digués MIS-TO?, ¿sabries qui sóc?

El meu cap és va posar a regirar per tot arreu, intentant esbrinar on volia anar a parar aquella desconeguda, però no va fer falta més d’uns segons per que trobés la resposta, i al moment em va vindre al cap, cada segon d’aquell dia.

- No em diga que vostè és “la señorita Vicenta” !!!!

- No m’ho puc creure, ¿encara recordes aquell dia?

- Ho recorde com si hagués passat ahir mateix. El dia del misto.

- I jo també, era el meu primer any de mestra, i la meua primera inspecció, i tu cabudet en no dir “cerilla” pensava que em fotien al carrer acabada d’incorporar. I menys mal que vaig tancar la porta a temps, per què l’inspector no ho va sentir, però jo si, que després de recobrar la “piruleta” vares tornar a dir MIS-TO. Jo no t’he oblidat mai, uns quants anys després d’allò em vaig donar compte que un xiquet de quasi cinc anys, m’havia mostrat, amb una cabuderia innocent, la importància de parlar la nostra llengua i no oblidar d’on venim.

- Vaja, me’n alegre que siga així.

La conversa va continuar dins lo habitual de l’acte en que ens trobàvem, però jo per un moment vaig tornar als meus cinc anys i a aquella aula amb un sostre altíssim, la pissarra pintada a la paret irregular, amb una estufa de llenya a un racó i uns finestrals enormes que deixaven passar la llum esmorteïda de les vesprades de l’hivern.

foto: la meua felicitació particular per al 25 d'abril.
So: http://www.youtube.com/watch?v=4Zvz2GJaIqI

EL CARRER BONAIRE - El dia dels combregats

Com tots els anys, des de que les tropes franquistes varen guanyar la guerra civil, el poble es disposava a celebrar el dia de Sant Vicent. Això suposava fer matinejar a tota la banda de música, a la corporació municipal, als escolans, les beates, el senyor rector i com no, al pobres malalts que per qüestions físiques no podien eixir de casa per anar a combregar a l’església. I és per ells que el poble sencer acudia a l’acte religiós anomenat “els combregats”, que no consistia en altra cosa que en traure el “Santíssim” de l’església “bajo palio”, acompanyat de la banda de música, una gran part dels veïns del poble, i anar casa per casa on es trobava algun malalt impedit per tal de donar-li la comunió, volgués o no volgués l’afectat.

L’acte en si no havia evolucionat des de que va ser instaurat pels vencedors de la guerra i el protocol era tan ranci com sempre. La comitiva estava encapçalada per una dona amb una campana de mà que feia sonar insistentment per avisar que darrere venia “ el santíssim cos de Crist” en forma d’hostieta, a continuació una processó de dones en dues files de u, situades a dreta i esquerra del carrer, deixant el centre completament lliure per on havia de passar tota la comitiva reunida per a tan emotiu acte. Pel mig de les files processonals de dones i en primer lloc, l’aspirant a rector de torn, amb el “botafumeiro” que movia una vegada darrere d’un altra, purificant amb encens l’aire, seguidament el “Santíssim” guardat a una peça d’orfebreria amb acabats daurats que li donaven importància i riquesa, dut pel senyor rector que per a l’ocasió vestia el traje més ric que dispossava l’esglesia, tot ben resguardat pel pal.li que duien sis homes de bé del poble, tres a cada costat, tot seguit la corporació municipal, i ja per acabar la comitiva, la banda de música amb una cara de son que no podien en l’ànima d’ells i obligats a tocar l’himne nacional cada vegada que el “santíssim” entrava o eixia de casa d’algún malalt.

Entre les malaltes del poble hi havia una molt especial, Maria “la ana”. Maria tenia noranta-cinc anys i en feia 4 que una malaltia anomenada “vellesa” associada amb una trencadura de cadera, i un fumadeta d’atac cerebral, l’havia deixada postrada al llit, sense cap mobilitat, sense poder parlar per tal de decidir que volia i que no, i amb la mala sort, a més a més, de tindre el cap al lloc i ben concient de tot allò que passava al seu voltant. El dia que li va vindre de sobte l’atac, el metge va ser clar i concís amb el seu diagnosi, i va dir a les filles....

- La vostra mare no està per a morir, està “pa” donar “faena”.

Maria “la ana” vivia a la primera casa del carrer Bonaire, allí va neixer i allí moriria de no passar res. El sobre nom de “la ana” li venia del temps de guerra i era el diminutiu de “la republicana”. L’assassinat indiscriminat i sense més motius que els purament ideològics del seu pare i germà, va fer d’ella una dona activament compromesa amb el bàndol republicà, però al guanyar la guerra els nacionals i per tal de protegir-la de represàlies franquistes tot el poble va començar a aplicar-li el diminutiu.

Les filles, incomprensiblement i per a la seua pena, li havien eixit més papistes que el mateix Papa de Roma, i mentre Maria es valia per ella mateix, va evitar qualsevol relació amb l’església, amb eixa església aliada amb un guanyador, que per a ella va ser cruel, despietat i injust... però va tindre la mala sort que quan va quedar impedida, les filles aconsellades pel senyor rector i veïns que dien voler a Maria, varen resoldre que hi havia que redimir tanta irreverència i pecaminosa actitud envers la santa mare església, i així va començar tot un seguit de fets, entre els quals entrava l’acte de combregats anual.

No cal ni dir que Maria quan s’acostava el dia de Sant Vicent li s’encenia fins i tot l’ànima, voré allí al “remalparit”, segons ella, del rector, acompanyat de la “puta hòstia consagrada”, segons ella, i tot allò per a mes mofeta, adobat amb l’himne nacional per acabar d’arrodonir, la corroïa més que si li donaren a beure salfumant.

¿ I que podia fer ella? No res, una dona tan major i completament impedida per a parlar i manifestar els seus gustos i desitjos, no res. Però aquest any seria diferent, havia trobat la forma de rebutjar el suplici a que estava obligada en nom de la seua salvació divina. Havia resolt que era lo únic que podia fer davant aquell atemptat contra la seua voluntat.

Dos dies abans de Sant Vicent, una filla li comentava a l’altra...

- Rosa ¿tu trobes bé a la mare?
- Dona, com sempre, ¿que tu li has notat algo raro?
- No se, pero es que ja li he cambiat el “paqueton” dos vegades i no ha fet de cos.
- Ai, Amparito a vore si té “parà” i després ens solta tota la “bugà” de colp.
- Ja ho havia pensat jo. ¿que farem?
- Res, xica, esta nit per a sopar un “danone” blanc que això solta el cos.

Dit i fet a partir d’eixa nit el menú de Maria, va estar reduït a un iogurt natural.

- Amparito, que la mare, res de res, els “paquetons” igual que els posem, els llevem i cada vegada jo la veig més grogueta.
- ¿Sap que, Rosa?, que anem a donar-li kiwi, que a mi el kiwi em fa fer de cos de lo més prompte.
- Xica, un kiwi? Però si no rossega ni res la dona.
- Li ho passem pel “turmis” i “paca” dins, lo que jo et diga.

I a la dieta de iogurt li varen afegir el kiwi desfet amb al batedora elèctrica, però Maria, res de res.

Fins que el dia de Sant Vicent, Maria estava ja més groga que un paper de fumar, així i tot les filles havien posat al balcó un cobertor de llit fet de “piqué” que Maria conservava de la dot de casada, a la porta de casa, a ambdues parts de l’entrada i per a decorar havien situat uns macetons amb plantes, el carrer ruixat i elles totes mudades i amb pentinats de perruqueria com corresponia a l’acte que anaven a protagonitzar aprofitant la malaltia de sa mare.

Maria va obrir els ulls quan va sentir el soroll insistent de la campana que anunciava la vinguda del “Santíssim”,seguit de la marxa processional que interpretava la banda de música, i va entendre que havia aplegat el moment de la venjança, una venjança que per a ella li duria plaer per totes les parts...

Tan aviat com va començar la banda a tocar l’himne nacional, que era la senyal que anunciava l’entrada del senyor rector amb el “Santíssim”, Maria va relaxar l’esfínter que havia estat dos dies apretant i esperant aquest moment. Quan va entrar la comitiva clerical acompanyada de les filles allí es va produir uns sorolls pel baix-ventre, acompanyats de certes olors que no hi havia Cristo que ho pogués suportar, en uns segons l’ambient es va tornar tan desagradablement irrespirable que, mai millor dit, d’allí varen eixir tots “cagant hòsties”. Tota la gent que restava al carrer va vore eixir “escopetats” al rector, les filles i al sagristà que acompanyava al rector, pillant desprevingut al mestre de la banda que al vorer eixir amb eixa celeritat va alçar la batuta i va començar a sonar l’himne amb més ritme del habitual donant a aquella estampa un aire que ratllava la comicitat més absurda.

Maria s’havia venjat, de la única forma que podia, del últims anys en que li havien volgut fer combregar amb la “fe cristiana”, eixa mateixa nit va deixar de respirar i va encomanar la seua ànima a allò que pogués haver després de la mort.

Maria, 01/01/1913 - 31/03/2008

¿PER ON BUFARÀ ARA EL VENT?

¿PER ON BUFARÀ ARA EL VENT?

La forma rodona de pedra massissa no era cap novetat per a Joan, cada vegada que passava per allí la veia, pot ser per això mai s’havia parat a observar-la detingudament. Aquell dia, però, no sap encara per què li va cridar l’atenció. Pot ser per que era un dia fosc i trist, d’eixos que els núvols no deixen passar prou claredat, a més, a més, queia una pluja molt lleugera, de les que no molesten, però que al cap d’una estona fan que estigues tot mullat de cap a peus. L’oratge, el seu estat d’ànim, eixa sensació de “mesinfotisme” que de vegades t’agafa, feia que caminés lentament, com si una cama li demanés permís a l’altra per tal d’avançar. Quan va passar per aquell lloc, es va detindre i va observar conscienciosament aquella tona de pedra. El centre estava coronat per una forma circular en relleu, d’on eixien quatre puntes que assenyalaven els quatre punts cardinals. Entre cadascuna de les puntes naixien unes altres, en total vuit, separades equidistants en la seua distribució, eren com una mena d’indicador per a saber quin vent bufava i ja entre les puntes, el mestre picapedrer, havia anat tallant en baix-relleu els pobles més propers, a continuació les capitals de província, i finalment les capitals europees més importants.

El temps havia fet que la brutícia s’acumulés al baixos relleus de les grafies, millorant així la lectura, Joan es va quedar mirant aquell mena de monument, va poder llegir que havia estat costejat per la Diputació de València i va pensar... – Mira, al menys tenen diners per a fer més coses que bous i falles - . Va continuar mirant encuriosit quines capitals havien estat les escollides i es va trobar Lisboa. No va poder evitar pensar que havia promés tornar a Lisboa el dia que s’enamorara de nou i just quan estava pensant això els seus ulls varen anar a parar a un poble en concret, si atenia als vents diria que estava situat al llevant, i així el seu cap va començar a viatjar junt als vents i als records que inundaven ja la seua vida.

Tota el seu passat sentimental va començar un dia que bufava Tramuntana, un vent quasi gelat, sobre tot a l’hivern, però que quan va aparèixer a la seua vida va ser més bé com un gran respir. La Tramuntana li va portar aires completament nous per a ell. La ciutat de València, que és d’on provenia, se li va re inventar per a ell, i va adquirir noves connotacions ben diferents a les que tenia fins aleshores.

Els vents son capritxosos i bufen i bufen i fan que els humans anem al seu ritme, i la Tramuntana un dia va parar en sec i va donar pas a un temps de quietud. Una quietud que sols va ser profanada per un llevant, fort i fresc. Tan fort que el va tombar de tos i tan fresc que va tindre que guarir els sentiments, encara que de poc li va servir. El llevant va ser persistent, la gelor que duia es va tornar agradable, és eixa temperatura que agraeix el cos quan està suat i que si no saps mesurar-la bé pot acabar en un refredat.

Joan va saber guarnir-se i mesurar el llevant, i creia que ja l’havia dominat. Com d’ingenus podem ser els humans, dominar un vent, ¿on s’ha vist destrellat més gran? I més un vent jove com el llevant, amb una impetuositat que arrossegaria a qualsevol.

El llevant va estar bufant molt de temps, massa, va resoldre Joan. Va estar exposat excessivament, fins que es va refredar de mala manera. Així i tot Joan no podia deixar de respirar aquell llevant que tant de mal li feia, fins que va perdre la voluntat i ja sols es limitava a esperar i pensava – Ja deixaràs de bufar, cabró –

El llevant no va deixar de bufar en cap moment, unes vegades més fort, d’altres més suau, però sempre punyeter.

Va tindre que ser una ventijolada del Ponent qui definitivament anulés per complet al llevant. Un ponent que va agrair, encara que ja es sap que el ponent sempre és molest, fa que t’entren migranyes, i de tant en tant cansa. Però no era el cas de Joan. A ell el ponent li va servir per llevar-se de damunt el maleït llevant. Un Ponent càlid, amb suavitat, amb mesura i sempre tímidament va fer acte d’aparició a la seua vida. Tan sols varen ser unes hores, pot ser uns dies de Ponent, però varen ser suficients per a que s’adonés que hi ha més vents al món.

Gregal, Migjorn, Xaloc, Garbí o Mestral, mirava la rosa dels vents i es preguntava ¿per on bufarà ara el vent?

foto: La rosa dels vents que hi ha a l'ermita de Santa Anna. Possiblement un dels llocs que més i millor es respira
so: http://www.goear.com/listen.php?v=e327ee4

EL CARRER BONAIRE - El berenar de carnestoltes

Entre devots cremats a lo “bonzo”, enamorats incondicionals, remucs de mares intolerants i egoistes i de més històries i personatges, anava passant el temps. La primera trobada de les tres amigues va donar pas a més encontres. Un bon dia, aprofitant que la mare de Júlia tenia que anar a la perruqueria, i que era dijous de carnestoltes, organitzaren un berenar. A la perruqueria no és solia tardar més de una, o com a molt dues hores, però Dori ja és va fer càrrec de que a senyora Roseta li feren una permanent i una tintada de cabell que li ocupara tota la vesprada i així llevar-se-la de damunt i poder xarrar tranquiles i sense intervencions capritxoses de una mare ociosa i pudenta.

Com no, Júlia va fer dolços, coques cristines, una coca en llanda amb nous i panses, i pastissos de tomato. Angelita va portar aigua-llimó i una botella de mistela de producció pròpia, feta pel seu pare. I Dori... dori no més va portar ganes de xerrar, ganes de menjar i una botella de cassalla per si dequeia la festa.

A minut i mig d’haver deixat Júlia a sa mare a la perruqueria, ja estava allí Dori, la qual s’havia deixat a sa mare de tots els de casa, inclosos els rebesnéts, per que Dori, ja era avia.

Júlia.- T’admire Dori, en les muntonades que tens per casa i no et dol anar-te’n i deixar-ho tot per fer.
Dori.- ¿Que vols que li fem? A més tu tranqui-la que la feina quan torne encara estarà allí per fer. No et preocupes que ningú que passe pel carrer entrarà a fer-la.
J.- Dona si ho mires així...
Angelita.- Bona vesprada, xiques, ¿ja estem totes?

D.- Passa avant, passa. Que jo ja estic ací.

A taula s’amuntegava el menjar, i com no la beguda. Entre rialles, mos de dolç, colpets de mistela i records anava passant la vesprada.

La mistela va anar fent efecte, i si entre elles hi havia pocs secrets, també era veritat que el temps les havia fet més reservades que quan eren joves i tota la informació que tenien unes d’altres era més per les parladuries del carrer que no d’informació de primera mà.

Tot anava bé, fins que la botella de mistela havia passat a millor vida i Dori, va servir un culet de cassalla als gots de les tres, una quantitat que els va saber a poc i a continuació va ser Angelita la que racionara la següent ronda. Les rises nervioses varen esdevindre, en rialles que anaven contagiant-se les unes a les altres fins que Júlia va fer els honors amb la tercera ronda i per tal de no anar cagant per mitja galta, va apurar la resta de la botella de cassalla en els tres gots, allò va destapar, com es sol dir, la caixa de “Pandora”.

De sobte Júlia va apurar el got d’una tacada i les carcallades ratllaven ja l’escàndol les tres estaven encanades de tant de riure quan Dori i Angelita es varen adonar que les rises de Júlia havien esdevingut en plors, plors amargs i desconsolats, que es varen fer més presents al parar de riure les dos de cop.

Mai havien vist a Júlia tan amargada, en un moment l’embriagament se va convertir en perplexitat, ambdues miraven a Júlia sense comprendre massa bé que era el que havia passat. I Júlia asseguda la cadira de boga, agafant-se la boca amb una ma, plorava i plorava, li queien unes llàgrimes per les galtes de la cara, que pareixien sigrons fins que va aplegar a un estat de pesar que a dures penes la deixava agafar prou aire als pulmons per respirar.

Angelita .- Júlia, ¿que et passa?
Dori .- Mari, que estàs tallant-nos el rotllo. En lo bé que estàvem passant-ho. ¿quina vora se t’ha descosit ara?

Però Júlia no podia parlar del sanglot que tenia i les seues amigues no varen poder fer més que abraçar-la amb força fins que Júlia es va calmar i va parlar, encara que per al que tenia que dir, Angelita i Dori hagueren preferit que continues plorant fins a deshidratar-se.

Júlia.- Sóc tan desgraciada que voldria morir-me ara mateix i no haver existit.

Si quedava algo d’alcohol per neutralitzar al cos de les dos amigues, ara mateix ho havia fet al sentir el que havia dit Júlia. Va ser com si els tiraren una poalà d’aigua freda. Es varen quedar mirant-se les dos, sense saber ben bé que era el que passava.

A .- Però Júlia, ¿que dius?
D.- Uiss però que et passa? ¿ a què ve açò?
J.- Que si, que sóc molt desgraciada. Ja tinc quaranta anys i mireu, estic al mateix lloc de sempre, capada pels meus pares i germans. Sense haver conegut a cap home, sense saber que és el sexe i sobre tot sense haver estimat i sense saber que es sent al ser estimada. Valdria la pena no haver existit.

El silenci ara es podia tallar en un ganivet, Dori i Angelita es miraven i comprenien ben bé el que li passava a Júlia.

A.- Va Júlia no digues tonteries, les coses no son així. El món pega moltes voltes i igual l’home de la teua vida el tens esperant darrer de qualsevol cantó. Aquestes coses no es saben mai.
D.- Clar que no, a més reina, tampoc t’has perdut res. Hi ha molt de fill de puta solt per ahi i de vegades val més estar soles que mal acompanyada.

Dori, sense adonar-se’n acabava de posar el ditet en la ferida que més mal li feia a Angelita. Es va fer un altre silenci tan espès o més com l’anterior i Dori va comprendre que havia clavat la pota ben clavada, no més li havia mancat dir “Veritat que si Angelita?”. No ho va dir, però Angelita es va donar per entesa i li va canviar la cara per complet.

A.- Si Dori, molt de fill de puta disfressat de “bueno” i després resulta ser tot el contrari.
D.- Ai Mari, perdona’m que jo no volia ... Jo no ho deia per tu, si de cas ho deia per mi i per la meua experiència...

Definitivament la la caixa de “pandora” estava oberta i més que de “pandora” podríem di que era la caixa dels trons.

J.- ¿ I ara que vos passa a vosaltres?
A.- Res, Júlia, que Dori de vegades no es dona conte i pensa en veu alta.
D.- Mireu, ¿sabeu que? Que ja hi ha prou. Vaig a dir tot el que tot el món creu saber i que no més jo se, per que ho he viscut i així ja acabem en açò. Júlia reina, no tens que tindre ganes de morir-te, i menys per cap home, ni conegut, ni per conèixer. Quan deia que hi havia molt de fill de puta solt, ho deia per mi, encara que Angelita pareix que creia que ho deia per ella.Si, Angelita, el teu Paco, va resultar ser un d’eixos fills de puta, però jo de Pacos, de Manolos, de Visentes, i de tots n’he tingut per donar i vendre.
A.- Júlia, Dori el que vol dir, és que el Paco va resultar ser un gran cabró. Tots aquestos anys de matrimoni han estat una presó, una mort en vida, de la qual m’he tingut que desfer, per que ja era o jo, o ell.
J.- Que vols dir ¿que el Paco et va clavar la mà damunt?
A.- Si filla meua, la ma, el peu i tot ell. Eixe Paco agradable que em va treure de ma casa, es va convertir en una aberració que als pocs mesos d’estar casada va començar a insultar-me sense més i que a poc a poc va anar empitjorant la cosa, fins a acabar a pallisses que quasi em varen costar la vida, fins que em vaig plantar i vaig pegar a fugir.
J.- Aiiii Angelita, jo no ho sabia, jo creia que s’havia acabat per que no tenieu fills o per que ja no s’estimàveu .
D.- No Júlia, ací el que no corre, vola, i ja que ha començat ella, vaig a continuar jo...

Sense adonar-se’n, a l’igual que la beguda, la complicitat va anar aflorant i envaint la vesprada de dijous de carnestoltes.

El so: http://www.goear.com/listen.php?v=687e17d

La foto: L’ametller en flor

Conte de NADAL

Al carrer Bonaire, com a qualsevol carrer, de qualsevol poble, també venia El Nadal, i també tenia històries nadalenques.

La nit de Nadal, era una nit de família, de recolliment, i d’alegria. Però d’una alegria imposada. Al Nadal, tot el món fa bona cara i tots reparteixen bones esperances, bons desitjos. Segurament tots ho fem per que no costa diners desitjar-ho. El Nadal al carrer Bonaire, com a qualsevol carrer de qualsevol poble, es respirava una alegria imposada pels costums, però al cap i a la fi, alegria.

Júlia soparia amb els seus pares, i el mateix de cada dia... sa mare remugant a tota hora de la dolçor o la salaura dels menjars, son pare callant i tragant els remugs de sa mare, i ella capficada amb tot el menjar que tenia que preparar per a l’endemà, ja que venien a menjar a casa tots els teus germans, amb les respectives mullers i marits i tota la “reata” de nebots. Això si, ningú portava res, ni feia res per ajudar, tot a càrrec de Júlia, cuinava, posava taula, la llevava, escurava, ... Era una autèntica “cenicienta” nadalenca.

Dori, tenia a sopar a casa a tots els fills amb les seues respectives novies i novios, i clar els seus pares. En total en serien una bona colla a menjar, però a Dori això no li llevava la son. A Dori la son li la llevava altres coses més carnals a les quals cada dia tenia menys accés.

I Angelita, ai Angelita, per a ella era una nit entre especial i rara, d’una banda seria el primer Nadal que passava amb els seus pares des de que es va casar feia vint anys, i d’altra banda seria el primer Nadal que no passaria amb el Paco. En certa manera enyorava al Paco, però no al que es va deixar feia uns mesos, si no al Paco que la va enamorar vint anys enrere. I es preguntava on estaria aquell xic ben plantat i agradable, en quin creuer de camí va tirar cap on no devia.

Filomena Ballester “la beata oficial del poble” soparia sola, i després a corre-cuita aniria a missa del Gall a les 12 en punt. Un Nadal sense besar els sants peuets del “ñiño quesús”, segurament seria pecat mortal. Però abans de tot li deixaria un poc de sopar a Melquiades Terol, el qual segurament estaria mig tirat pel llit, fent el manta, com sempre, i queixant-se encara de la pallissa que li varen pegar els de la confraria de la “marededéudelsdolors” per haver-se tirat damunt la imatge.

Marina Capsí i els bessons, soparien junts a casa. Marina a hores d’ara, encara no sabia com cridar a Maika, si pel seu nom artístic o per Eduard. Havia convidat a Maika/Eduard a sopar, però era una situació estranya, tal vegada la nit de Nadal i amb bona voluntat aplegaren a un enteniment.

Al carrer Bonaire, ningú trobaria a faltar massa a Jose Agustí, també conegut com “Pepito Hostieta”, bo, si, pot ser el trobés a faltar una mica Filomena Ballester, ja que era el seu acompanyant en les anades i tornades a missa. Però llevat d’ella pocs més.

Els demés veïns del carrer, amb més o menys fortuna tots celebrarien la festa amb bon menjar, bon beure i bona companyia i estant feliços, encara que fos una felicitat imposada per la publicitat, la televisió i la societat en general.

Tots menys Adelina Fortuny. Vivia amb la seua família , els seus pares germans menuts i avis. Per a Lina, que és com se la coneixia al carrer, els Nadals tenien un to diferent, estimava com ningú a la seua família, tenia amics per tot arreu, gent coneguda que l’estimava, eixa nit, soparia amb tots els seus éssers estimats i segurament rebria desenes de missatges al mòbil, però a pesar dels pesars, ella es sentiria sola, tal vegada més sola que mai.

Lina, feia uns mesos que havia perdut allò que tots desitgem i que poques persones troben i menys encara mantenen, Lina havia perdut a l’home que més feliç l’havia fet sentir, al que més havia estimat i segons creia ella, a l’home que mai tornaria a trobar. Al menys això pensava ella.

Feia mesos que a pesar d’estar sempre envoltada de gent que l’estimava, es sentia sola. És aquella soledat més bé psicològica, que no física. Eixa soledat que és molt difícil de llevar-se de damunt.

Com tota la resta de la gent, va fingir ser feliç, era Nadal, tenia que ser feliç, encara que la seua ànima fos una ànima en pena, dins un món de persones amb felicitat nadalenca.

Menjava i reia, bevia i xerrava animadament, però per dins plorava desconsoladament, com ho havia fet des d’aquell maleït dia que li varen dir que no l’estimaven.

Quan varen acabar de sopar, les dones de la seua família marxaren cap a l’església, a missa del Gall, i ella va anar a la seua habitació, al seu petit món on podia pegar-li la volta a la seua pell i traure a respirar a la encongida Lina interior, i plorava, plorava, per que es sentia desgraciada, i sola. Trobava tant a faltar el “clavell que havien tingut per a ella”. Va plorar fins a tindre els ulls rojos i l’ànima seca.

De sobte, va comprendre que així no podia seguir vivint, que allò no era vida, al menys no era la vida que ella mereixia, necessitava eixir al carrer, necessitava tirar-se de cap al món i necessitava recuperar el control de la seua vida. És va abrigar, va envoltar un mocador al coll i va anar a l’exterior, havia decidit anar a buscar a la seua vida, el seu destí.

Va recorre tot el poble, no va trobar massa gent pels carrers. A les balconades i finestres lluïen ciris i espelmes per tal d’il·luminar el camí a casa les ànimes dels éssers estimats que ja no estaven entre les famílies. No va trobar ningú, era una nit freda, tan freda com l’amor propi que li havien deixat els sentiments no correspostos, i va decidir tornar a casa.

De nou al seu món, va decidir encendre un ciri i deixar-lo mirant al carrer, tal vegada així guiaria cap a ella al seu estimat... i va continuar plorant, plorant desconsoladament fins que va quedar profundament dormida.

En el seu dormir, va notar una calidesa, agradable, com si estigués arrimada a una estufa. Al cap d’uns segons va notar que la calidesa es convertia en una calor que poc a poc es feia insuportable, va obrir els ulls tota suada i va vore que tota la seua habitació estava en flames, el ciri havia pres a les cortines i aquestes al sostre, tota l’habitació havia quedat il·luminada pel foc, un foc salvatge, que anava menjant-se tota la casa.

Lina va pegar un bot del llit i va intentar fugir cap al corredor que a la vegada donava a la porta que duia al carrer, no sabia quina hora era, ni si els seus pares, germans i avis estaven dins. Corria sense pensar i sense saber on anava, pel corredor anava obrint les portes de les habitacions per despertar-los a tots, però quan obria la porta veia que els llits eren buits i corria més i més, i el foc la perseguia per tot arreu encenent totes les estances per on ella passava. Fins que va aplegar al carrer totalment esbalaïda i fora d’ella, necessitava avisar als bombers, ¿on estaven els seus pares? ¿per què ningú eixia al carrer a vore que estava passant? I els seus germans menuts i els seus avis ¿per què no i eren al llit? ¿quina hora era? Les qüestions s’amuntegaven al seu cap desordenadament, quan es va adonar que era a un carrer que desconeixia, estava tant atabalada que pensava que el seu cap li estava jugant una mala passada. I mentrestant la casa era consumida pel foc i amb ella tots els seus records, els records d’infantesa, d’amics i d’un amor que l’havia rebutjat al·legant que ja no l’estimava i entre els records, va vore com el foc cremava les fotos, regals, cartes d’amor, ... tot va ser consumit per les flames i lo més estrany de tot era que no hi havia ningú amb ella, sols ella i la casa en plena combustió.

És va ajupir a terra, al mig del carrer, amb els braços s’agafava els genolls i amagava el cap entre ells i intentava ordenar els fets i així trobar sentit a tot allò. Va quedar allí ajupida fins que el soroll de la casa cremada va desaparèixer, va anar fent-se de dia i quan va tornar a aixecar el cap sols quedava de la casa un munt de cendres fumejants, i sols ella, ni familiars, ni veïns, ni bombers, ni ningú. Sols ella i la cendra.

De sobte un soroll que semblava pots de ferro arrossegats pel carrer, un soroll que li semblava estrident, però familiar, va obrir els ulls i és va trobar de nou a la seua habitació, el ciri estava al lloc on l’havia deixat ella, tot estava com si no hagués passat res i el soroll que provenia del carrer, no era altra cosa que les “matraques” que corrien pel carrer, arrossegades pels xiquets.

Com era consum al poble, la nit de Nadal, les colles de xiquets nugaven tots els pots de ferro que trobaven, cassoles velles, i qualsevol cosa metàl·lica susceptible de fer soroll i a mena de cuc metal·litzat, corrien pels carrers armant gresca, era la forma d’anunciar la nit de Nadal.

Lina, es va adonar que l’incendi sols havia estat un somni. Un somni que va analitzar i que li va fer vore que devia arraconar el passat i continuar amb la seua vida. A partir d’aquell moment no pararia fins trobar a aquella persona que la fes sentir especial. Volia retrobar-se la sensació de tindre milers de papallones voletejant per la panxa tan sols de saber que s’ha acostava el moment d’estar amb algú a qui ella estimés i sentir-se estimada. Volia tornar a sentir això tan especial que és sent quan estàs al costat d'algú i no fa falta dir res, per que les mirades, el simple tacte de la ma, o sentir-lo respirar al teu costat, és un diàleg que supera en molt a qualsevol conversa i que fa que les paraules pareguen pura hipocresia.

Lina va decidir tonar a viure i sobre tot va decidir VIURE LA VIDA.

Foto: No és cap foto, és la meua personal tarja de felicitació que enviaré, com cada any, a totes les persones a les que estime.
Segona foto: l’estufa de ma casa,
So: http://www.goear.com/listen.php?v=8162f15 win mertens, un dels músics que més m’agraden

EL COMPTE ENRERE

Al llarg de tota la seua vida, Joan, s’havia comportat com una persona afable, tranquil·la, segur de si mateix, i com es sol dir en aquestos casos, “un bon xic i treballador”. Sempre havia fet el que s’esperava d’ell, de fet ell era un producte de la societat que l’envoltava i de les bones formes familiars, no alçava ni pols, ni remolí, era “políticament correcte”. D’uns dies enrere al gent que més el coneixia, no paraven d’augurar-li canvis a la seua vida, i quasi tots ells eren canvis a mal, i tots relacionats amb una data concisa. Ell que mai havia fet cas d’eixes coses va començar a preocupar-se, ja que li pronosticaven moments de crisi existencial, deteriorament físic, necessitats de fer coses noves i boges, ell pensava que realment els que estaven bojos eren els altres i no ell. I tot per què? Per una data? Per una simple data? Total era un dia més al calendari, un dimarts com un altre. Vint-i-quatre hores més en la seua vida.

Si que era veritat que als moments de solitud que tenia de tant en tant, reflexionava sobre la seua vida, per on l’havia encaminada, a qui havia conegut, quines coses haguera canviat, i sobre tot tenia clar que aquella data anava a ser, d’alguna manera l’equador de la seua vida, però res més. No esperava d’aquell dia ninguna cosa especial. S’alçaria, aniria a treballar com qualsevol jornada i segurament rebria alguna que altra cridada de telèfon per recordar-li aquella data, que al parèixer era tan important per a tots i no ho era tant per a ell.

Va decidir que si tan important era aquell jorn, que devia de fer-se un regal, però no un regal qualsevol, tenia que ser un que fos especial, i que estigués a l’altura de les circumstancies. Tenia deu dies per esbrinar quina cosa el faria realment feliç.

Va pensar i pensar i anava descartant. Un rellotge. No, un rellotge no, ja en tenia molts i últimament i junt a la seua activitat laboral li produïen ansietat. Un viatge, un bon viatge. Tampoc, si tenia que anar soles, per bo que fos el destí, es sentiria desgraciat, no era un bon regal. I un cotxe?. No era el moment, el que tenia, tot i que tenia quasi onze anys, volia allargar-lo més encara per que encara estava en bones condicions. Ja està, una moto. Però... una moto, podria esdevenir amb un problema, lloc per a tancar-la, assegurança i a més a més, no tenia carnet. Tampoc era un bon regal. Tenia la casa nova, tenia roba per a donar i vendre, per més que pensava i pensava no hi havia cap cosa material o inmaterial que li provoqués una necessitat. No existia per a ell el regal perfecte. De fet va aplegar a concloure que realment no hi havia regal que li procurés més felicitat que la que ja tenia.

Varen passar els dies, i ell anava contant-los 31, 32, 33, ... i la gent del seu voltant continuava amb la cançoneta, del tant esperat dia.

34, 35 ... – Ja voras com no és igual, d’ara endavant, ja cap avall – li deien els més majors.
36... – Aisss Joan, ¿ja estem així?. Doncs ningú ho diria, jo et trobe molt bé, de fet fins i tot més atractiu i guapo... amb eixes canes tan suggerents que fan que ... ¿saps a qui et sembles?... – li deien algunes clientes més aguerrides i descarades.

37, 38, 39... El dia abans, per la vesprada, després de dinar, i abans de tornar a les seues tasques habituals a l’oficina, mentre es feia un poliol assegut a la taula de la cuina, el cap va començar a remoure aprofitant un d’eixos moments de solitud, i com si el seu subconscient de sobte tingués vida pròpia, a l’igual que a les pel·lícules, una veu interior li va preguntar...

¿De veritat estàs satisfet amb la vida que portes? ¿tu t’has parat a pensar qui eres, i si realment eres el que vols ser? ¿alguna vegada has encaminat el teu destí cap a una meta que realment desitges?

Es va quedar parat, li va pujar una acalorada i va vore la realitat, la dura realitat. Al llarg de tota la seua vida, sempre havia fet el que els demés esperaven d’ell. Els seus pares volien un fill sumís que no qüestionés cap decisió paterna i amb un ofici respectable i ell havia estat eixe fill. A la seua feina, volien que fos un treballador quasi que modèlic, i ell s’havia esforçat per a aconseguir-ho, ni una baixa per infermetat, ni un problema sindical, ni una veu reclamant drets. A la societat local on es movia, volien que fos un membre actiu i compromès, i ell ho era participant de totes les activitats d’una forma quasi de líder. Tot això tenia la seua recompensa, que era un reconeixement social, però ¿que havia tingut que sacrificar per a complaure als demés?

Havia sacrificat una part de la seua veritable vida. Una vida que duia amagada dins la seua ànima, represa per les pors. Les pors al que diran, les pors del rebuig social, pors injustificades.

Joan va passar tota la vesprada sol, pensant que havia fet al llarg de tot aquest temps, si havia valgut la pena adreçar-se per aquell camí de repressió sexual. Va notar un buit dins el seu esser, un buit que deuria d’omplir, però que no sabia com.



40... El dia, el gran dia que tots li havien pronosticat canvis per tot arreu, es va materialitzar. Quatre de desembre.

Com tots els matins, el despertador va sonar abans que es fera de dia, però ell ja feia hores que estava al llit pensant. Cavil·lant que devia de fer. Es va alçar i va anar com sempre cap al bany, afaitar-se, dutxa, va observar que tot estava al lloc, ni tenia més arrues a la cara, ni els seus músculs s’havien tornat més flàccids, res de res. Va desdejunar i cap a l’oficina. Va estar absent, no va dedicar ni un minut a les tasques que li pertocaven. Va passar tot allò que era previsible que passés, cridades de telèfon felicitant-lo pel seu natalici, familiars, amics, gent coneguda. Si cap, més que els altres anys. I és que clar... Quaranta anys no és fan tots els dies. Correus electrònics amb fitxers dedicats al tema, i com no, la carta del “Corte Inglés” “ En este día tan emotivo, queremos darle nuestra más sincera felicitación ...”

Al mig jorn, després de dinar, va tindre clar quin era el regal que volia, era el regal més just, aniria a buscar una nova vida, la vida que no li havien deixat tindre, o al menys anava a intentar-ho.

Va agafar i és va plantar a les deu de la nit a València, posat amb un xupa de cuir negra, amb una samarreta que deixava entreveure un pit marcat per l’exercici físic que feia al gimnàs i uns pantalons de teixit vaquer que li donaven un aspecte d’home dur. En aplegar a la ciutat no es va para en brosses, es va clavar en un lloc dels que diuen d’ambient i anava totalment dispost a gaudir de tot el plaer que sempre havia reprimit. Homes i més homes s’amuntegaven i es movien al so de la música del moment. Amb moviments insinuants que afavorien el contacte d’uns amb altres. Li va semblar el cel, un cel que venia donat per la sensació de llibertat que donava aquell lloc, allí podia ser ell mateix, no calia guardar cap aparença, cap forma, cap norma estava establerta, i a més tenia a l’abast la clau del súmmum de la llibertat, de la llibertat sexual, que era la que li havia mancat els últims quaranta anys.

Joan, a pesar de tindre eixa imatge d’home dur, no podia evitar un cert nerviosisme que feia que l’estómac li se soltés, un nerviosisme provocat pel morbo de lo prohibit, de lo immoral, de lo no acceptat, anava a tirar per la finestra quaranta anys de “bon xic” i anava a fer-ho per la porta gran.

No sabia ell que la porta gran no havia de ser la d’aquell local d’ambient, que la porta gran que li reservava la nit, era una altra.

Xarrant en uns i altres, va aclarir que hi havia més llocs com aquell i fins i tot d’altres més adients a les necessitats que ell tenia. Al cap de dos hores estava davant del local més viciós i pervertit de la nit valenciana, el “NUNCA DIGO NO”

Una doble porta guardava l’interior de curiosos i vianants eventuals que passaven pel carrer. Una vegada traspassaves la primera porta havies de trucar a un timbre que hi havia a la segona, allí mitjançant una càmera de video els de dins donaven accés si semblaves de “bona familia” i clar amb les pintes que duia Joan, no varen tardar en obrir aquell “Port Aventura” del sexe i la perversió.

- Hola mi amol, - li va dir un xic nu de cintura cap amunt- Dame, dame tu chaqueta que yo te la guardo.

Joan, amb uns ulls que pareixien plats no podia assimilar tot el que allí li se posava a l’abast. Pantalles de televisió que no paraven d’emetre imatges pornogràfiques homosexuals, homes i més homes, alguns d’ells amb el pit nu, d’altres el miraven de dalt avall com si se’l volgueren menjar amb els ulls.

El lloc era, el que jo definiria com un antre, un cau. Amb molt poca llum, una decoració més bé cutre, i unes butaques mig rossegades per l’ús.

Joan va demanar un gyntonic i es va quedar a una vora observant, i va decidir aplicar allò de... “allí donde fueres, haz lo que vieres”. Va observar que hi havia al fons del local, a mena de cortina feta amb tela de camuflatge que donava accés a una segona sala on la gent entrava i eixia. Va adoptar un anar de normalitat, decidit, com si conegués el lloc i el terreny que xafava i es va enfonsar cap a dins.

Si a la zona on servien les copes la llum era pobra, en aquesta segona zona, era quasi inexistent. Al fons hi havia un llum mig tapat que permetia vore que hi havia més gent, però que no deixava distingir ningú, lo mínim per a no anar entropessant amb uns i altres. Va continuar cap a dins per un passadís del qual eixien altres passadissos més, a un hi havia com unes petites estances amb forats a les parets fetes de fusta, més bé fluixa. Va continuar cap a dins i cada vegada el passadís es feia més estret, i quan venia algú de cara, era totalment inevitable fregar-se amb ell.

Aquella situació li va crear un estat d’excitació que feia que el cor li bombejara més sang de la que les venes podien transportar i anava mig embobat per allí dins.

Per tal de no molestar és va aplegar a una reixa de ferro que hi havia a una de les parets del corredor i quina va ser la seua sorpresa que tres mans varen fer acte de presència per entre els barrots de la reixa. Una per la seua cintura, una altre pel pit i una altra per l’entrecuix, amb les preses de llevar-se-les de damunt va tirar cap avant i va caure damunt un altre home, aquest amb un físic totalment quadrat, el que es sol dir un “armari ropero”, el qual el va agafar i el va acaronar amb uns bíceps que feien por.

- “Me va el rollo duro” -li va dir l’armari ropero.

I acte seguit i sense que Joan pogués dir res, el va arrossegar a un del departaments que havia vista abans fets de fusta amb forats a les parets.

L’altre va tornar a dir-li – “me va el rollo duro i lo quiero ya” i Joan davant la insistència de la frase mig atabalat per la rapidesa de les situacions, no va tindre altra ocurrència que soltar-li un parell d’hòsties i intentar pegar a fugir. Però no li va valdre de res, d’una manotada l’altre va tancar al porta i li se va posar de genolls davant d’ell, donant-li la cara per a que Joan continués “hostiant-lo”. La nit, el tio amb forma d’armari “ropero”, els forats de les parets de fusta, mans de desconeguts, roba que anava desapareguent dels cosos i d’altres participants ocasionals, varen constituir el regal de natalici de Joan, un regal diferent i que no oblidaria mai. Allí, poc a poc va anar dominant la situació i quan és va acabar la “festa” havia repartit més hòsties en una hora que en tota la seua vida junta.

Sense adonar-se havia estat el protagonista d’una sessió de submissió, de la qual havia eixit més que satisfet, tant ell, com l’armari “ropero”.

Per fi Joan, havia trobat el regal del seu quaranta aniversari.

Va pujar al cotxe i va tornar a casa, on l’endemà tornaria al seu paper de “bon home i treballador”, unint-se així a la gent que manté una doble vida, que en definitiva crec que som la gran majoria.

Nota: Qualsevol paregut amb la realitat, és pura coincidència. Com diu el titol del meu blog, NO TOT ÉS VERITAT.

Avui dia 4 de desembre de dos mil set, un servidor fa quaranta anys, aquest és el meu regal a tots vosaltres que m’animeu a que continue amb el blog, i aquesta es la cançó del dia, i ¿per què no? , de l’any.

Les fotos: ¿per a que parlar?
el so: http://www.youtube.com/watch?v=WaSnYkWFubk&feature=related

PLAER

Eren les cinc i tres minuts de la vesprada i ell corria a cavall del cotxe per dins la ciutat. Xàtiva a eixes hores sempre està totalment col·lapsada pel trànsit i ell li s’accelerava el cor de vore que ja feia tard a la cita, era un maniàtic de la puntualitat.

Per fi va trobar lloc a un espai de “l’hora”, va deixar el cotxe i va marxar cap al lloc de la cita, sense posar el paper de pagament. Va pensar que no demorar més la cita, era més important, que la multa.

Caminava per dins la ciutat, amb eixe pas precipitat i decidit que denotava pressa i amb la cursa va començar a suar, cosa que li donava ràbia per si després de la suor venia les olors corporals desagradables i que tant molestaven en aquest tipus de cita.

Va decidir calmar-se una mica, total ara ja feia tard, ¿que més li donava per cinc que per deu minuts?

Va trucar al porter automàtic i sense obtenir cap resposta, es va obrir la porta, signe inequívoc que l’estaven esperant. Va pujar a corre-cuita els escalons a parelles, quan va aplegar a la porta va trucar de nou i esta va obrir-se des de dins.

- Creia que no vindries. – amb una veu dolça però amb un cert to de retret per la tardança el va rebre.
- Perdona’m, però ja se sap a Xàtiva, el trànsit està sempre mal, he eixit de casa amb temps però així i tot l’embossament de l’entrada ha fet que em retardara.
- No et preocupes, ara ja ets ací. Jo em deia, si no ve, el mate.
- No, no sigues així, jo si dic que vinc, vinc.

Era obvi que l’estava esperant, ja que quan va entrar dins estava tot disposat, la llum perfecta, localitzada per a que no molestés, una temperatura que li permetia llevar-se la roba sense patir calfreds, i una música suau, del que ara és defineix com “chilly out”.

Va començar a deslligar-se les botes, quan se les va llevar, no va poder evitar aspirar profundament, per a d’una format subtil, comprovar que no feia cap olor que afectés d’una forma negativa el moment que anava a viure. Efectivament no feia cap olor desagradable, per últim, és va llevar els calcetins i és va posar en posició.

Una breu conversa, per trencar la tensió va donar pas als fets...

- Com estàs ? Feia temps que no venies.
- Des de l’agost. – Va contestar ell.
- Com t’ha anat?
- Bé, però ja tenia la necessitat de tornar. Açò és com una droga.
- Ja, ja, ja. Com eres.
- És veritat. No és cap mentida.

Li va agafar el preu esquerre i va començar a mirar-lo, el tacte era molt suau i delicat, li pegava la volta per tal d’observar-lo sencer, després el dret, amb la mateixa tendresa que l’altre.

Ell va començar a gaudir, poques vegades, llevat de les seues relacions, havia experimentat plaer al tocar-li els peus, de fet sols en un dels seus amats havia estat a punt de l’èxtasi.

Unes coses varen donar pas a altres i cada vegada el contacte de les mans amb els seus peus era més prolongat i ell gaudia més i més.

Tot anava en crescendo, ell tancava els ulls, per a que aquestos no li llevaren capacitat de sentir al tacte, i amb l’anulació de la vista el plaer pujava i s’escampava per altres parts del cos.

De sobte va notar com una humitat, com una secreció, càlida, intensa, quasi que extasiant entre el dit gros. No va gosar obrir en cap moment els ulls, i la seua ment va recordar altres moments, on altres dits, altres mans i una altra persona li havia fet gaudir d’aquella experiència, besant-li amb cura els peus, primer la planta, després un dit, un altre, i finalment com la llengua recorria aquestos, per a fer-los entrar dins la boca.

Com desitjava obrir els ulls i tornar-se a trobar amb aquella situació.

- A vore si t’adorms !!!!

És va trencar el moment, la màgia. Ell va tornar al lloc on hi era realment. Va tardar uns segons en prendre consciència d’on era i amb qui estava...

- Perdona, però estava pensant en altres coses i com ja saps que no m’agrada mirar, he tancat els ulls.
- Bo, ja està. ¿Tot bé?
- Si, clar que si, avui no m’he queixat, gens ni mica.
- No, ja m’he adonat. T’has portat com un home. – Va riure.
- Jejejejeje – ell és va somriure, mentre es posava els calcetins i les botes - ¿quant és?
- El de sempre, 20 euros. I ja saps, si tens alguna molèstia o et fera mal, em crides.
- Vinga, moltes gràcies.

Ell va marxar per la porta cap al carrer amb un estat que quasi el feia levitar, feia temps que ningú li tocava els peus així... i va pensar – Esta podòloga és una meravella ha estat una sort que em donara cita per avui.


Foto: Peus, ¿els meus?
so: http://www.goear.com/listen.php?v=72ddf13 Paolo Conte

EL CARRER BONAIRE - Melquiades Terol

MELQUIADES TEROL

De tots els personatges del mon rural en que visc, possiblement Melquiades Terol és el més peculiar.

Per a mi Melquiades sempre va ser, “eixe home que viu en l’habitació dalt de casa Filomena”. I el definia així, per que en les meues llums d’infant, no entenia com un home podia viure en una habitació amb accés individual i una finestra, com a únic lloc i possessió. I m’explique, l’esmentada habitació era una part de la casa de Filomena Ballester, dona abocada a l’església amb totes les seues conseqüències. La casa estava situada en el recorregut habitual de les voltes de processó, lo qual feia que tingués més valor que la mateixa propietat situada a qualsevol altra part del poble. Filomena quan és va enterar que Melquiades no tenia on deixar-se caure mort, va fer un tabic a una habitació que no utilitzava i va obrir porta al carrer mitjançant una escala i una finestra per tal que el seu inquilí pogués vorer els passacarrers i processons que per allí feien desfilada . Així es va quedar una estança individual amb una porta i una finestra que gaudia Melquiades, gràcies a la generositat cristiana de Filomena.

Melquiades Terol, era allò que es diu, un home gos. Si, com heu escoltat, gos. Gos de malfeiner, de caradura, de ser un manta, de no pegar un colp, de no tindre ni ofici, ni benefici, etc. etc.

D’ell es diu que va ser el que va inventar l’atur al meu poble. Quan varen obrir l’INEM ( el paro) ell va ser el primer inscrit per tal de rebre una ajuda econòmica que li permetés continuar vivint, sense pegar cop.

I així anava compaginant temporada de taronja i prestació d’atur, temporada de ciruelo i prestació d’atur. Feia les jornades justes per a cobrar l’atur, ni un dia més, ni un dia menys. Contava les hores que li restaven de treballar, com un quinto contava les que li quedaven per acabar la mili.

I mentrestant, pensava i pensava quina seria la millor forma de no pegar cop, sense morir de fam.

I un dia li va vindre la llum, es va plantar a la consulta del metge, Don Claudio, i quan li va tocar el torn va entrar en tota la cara que és pot tenir i es va sentar a la cadira que hi havia davant la taula de Don Claudio.

- Mire Don Claudio, jo venia per a que vostè en donara la baixa.
- ¿La baixa? (és va quedar mirant el metge, que ja sabia de quin peu coixejava) ¿Que et fa mal alguna cosa, a part de no voler doblegar el llom? (Don Claudio, cal dir que tenia l’estómac envernissat, i poques coses li se feien agres)
- A mi res. Però si vostè em fa la baixa, jo cobre i així puc anar tirant.
- Mira Melquiades, ix d’ací cagant hòsties per que no tinc el forn per a rosques.
- Don Claudio, per favor donem al baixa, vostè ¿que més li dona?
- Ves-te’n que no vull ni voret.

Melquiades, Terol de cognom, va eixir per la porta de la consulta “escopetat”. D’aquest primer intent va deduir varies coses...
1ª- La seua idea li costaria d’aconseguir
2ª- Don Claudio, a pesar de tindre fama d’home seré, calia anar amb conte amb ell.
3ª- Li calia ser més insistent.
4ª- Necessitava un motiu per a estar de baixa.

Melquiades, va decidir que no començaria la temporada de la taronja, per que volia tindre tot el temps disponible per pensar com aconseguir la baixa. I si el fet de no anar a treballar i no tindre la prestació d’atur, li repercutia en els diners per a poder menjar... és sacrificaria, i no menjaria. Total per uns dies que no menjara, si al final aconseguia al tan ansiejada pensió de baixa, tindria el problema resolt per a molt de temps, ja recuperaria menjades després.

Va deixar passar un temps prudencial, per vorer si a Don Claudio li s’oblidava la primera visita. Però com la fam li apretava, el temps prudencial és va quedar reduït a una setmana fent un gran esforç.

- Bon dia Don Claudio.
- Bon dia, ¿que et passa ara?
- Atxum !! Atxum !!, (va forçar dos esternuts) Aiss que estic molt costipat i no puc anar a treballar.
- A vore, alçat.

Don Claudio és va possar al costat de Melquiades, va allargar la ma, li va agafar els ous i va prémer un poc, lo suficient per a que Melquiades li eixira un lleuger queixit que intentava ofegar.

- iiiiiiny
- Tus Melquiades, tus.
- ejem,, ejem.. ( apenes li eixia) iiiinnny

I Don Claudio, premia més encara, i la cara de Melquiades començava a fer-se roja.

- Tus més, Melquiades, que no et sent bé.
- Ejemnny ejemmmny

El dolor als genitals ja era insuportable, i la cara de Melquiades començava a tintar-se del color morat del Natzarè i com que la Setmana Santa estava al caure, Don Claudio amb una certa sorna li deia...

- Melquidadesssss... que et passa a la caraaaa? tens mal color, estàs moradet, que t’has fet de la confraria del Jesús de Natzarè? , que no pots tossir mésssss?
- Donnnyyy Claudiooonyyyy que creccnnnyyy que ja no estic costipatnnnyyyy.

Don Claudio va deixar els genitals de Melquiades, el qual va passar en minuts del més terrible dels dolors, a l’estat més intolerable d’humiliació. I després de prendre aire per poder parlar, va sentenciar al metge en una llagrimeta a l’ull...

- Don Claudio. No estic mal, però estaré!!!!!

Dit això, Melquiades va eixir per la porta amb les cames tornes i com aquell que diu, entropesant fin amb les ratlles de clarió que els xiquets dibuixaven pel carrer. El metge no va fer cas de l’amenaça de Melquiades, i va continuar visitant malalts.

Això era dilluns i a Melquiades li apretava la fam, no podia deixar de passar una altra setmana sense menjar, però en cap moment li se va passar pel cap anar a treballar per tal de alleugerir eixa vaga de fam que havia començat voluntàriament en pro d’una pensió.

El divendres ja li costava alçar-se del llit, i sols tenia forces per a pensar, com aconseguiria la baixa per malaltia ... i pensava en silenci per estalviar energies...

- De costipat no, que els ous encara en fan mal, de l’esquena tampoc, que es capaç de cruixir-me-la per demostrar que és mentida. De mal de cap, no, que igual li pega per obrir-lo per vore que hi ha dins...

Així va passar tot el divendres, un divendres que havia començat a plovisquejar pel matí, una aigua que ni feia, ni deixava fer. I mentre Melquiades cavil·lava com s’ho faria per no treballar mai més, els confrares de “La Doloresa” preparaven l’anda que la treuria en processó eixa mateixa nit, si no parava de fer l’asqueta l’oratge.

A les 9 i mitja de la nit, ja no plovia i a la porta de l’ermita del calvari s’havien agrupat tots els participant de la processó, els confrares amb els seus vestits, les “clavarieses” amb les seues “tejes i mantellines”, els músics de la banda, la corporació de l’ajuntament, els escolans, el sagristà i el senyor rector.

A les 10 en punt va començar la baixada de la imatge de “La Mare de Déu dels Dolors”, després del inevitable “himno nacional” per a que eixira de l’ermita, el mestre de la Banda de música, home recte i seriós, va donar ordre als músics i varen començar a tocar una marxa de setmana santa “Virgen de los estudiantes”

Tota la comitiva va començar el recorregut habitual de la processó amb la serietat que imposava una acte així. Tots amb l’ordre que cal el protocol per aquestes ocasions. El penó de la confraria, seguidament tots els confrares a amb dues files, una a dreta i altra a esquerra, Les clavaries, dones totes ja amb una edat a considerar, amb les tejes altes, mantellines negres i el medalló d’argent amb cordó negre i blanc, colors oficials de la confraria, que les distingia com a membres a destacar. Els portadors amb la imatge a llom, seguida del senyor rector, el sagristà, i els escolans, després la corporació municipal, en el centre el batle del poble en lloc d’honor, i ja per tancar el mestre de la Banda de Música amb tota la banda tocant la peça que donava solemnitat i importància a tot l’acte.


El recorregut de tan singular esdeveniment, com no, passaria per davant de la casa de Filomena Ballester i de l’habitació cedida a Melquiades, el qual ja ratllava la desesperació de la fam que tenia.

Just quan la comitiva va girar el cantó que donava pas al carrer de Melquiades, va començar a plovisquejar de nou, amb la mateixa “mala sombra” que ho havia fet al llarg de tot el dia, i tots varen mirar cap al cel, tots, menys el mestre de la Banda de música que era un home recte i tenia clar que si plovia, que ploguera, ell era un professional i acabava tot el que havia començat, encara que caigueren llamps en punta, i encara que els seus músics el maleïren per la xopada que estaven a punt d’agafar.

Melquiades quan va sentir a la Banda, es va alçar del llit com va poder i va obrir la finestra i es va situar tot lo enrere que li permetia l’habitació.

- Mira, Melquiades va ha obert la finestra per a que la MaredeDéu li entre al seu cuarto i li dones ganes de treballar. ( Va pensar Filomena en un acte d’innocència cristiana)... I clar com te vergonya per com és, s’ha amagat per a que al gent no el veja, pobre xic.

A Melquiades no més li venia al cap tres coses... Primer que volia una pensió de malaltia, segón que estava mort de gana, mai més ben dit, i tercera, les últimes paraules que van eixir de la seua boca a la consulta de Don Claudio.

Situat al fons de l’habitació va vorer com passava el caramull del penó de la confraria, i com la música cada vegada s’escoltava més a prop. I pensava... amb menjar.

La claredat que donaven les perilles de llum que l’anda de la Marededéu ja dibuixaven ombres a la paret blanca de davant de la finestra i a ell soles li venia al cap menjar i una pensió de malaltia...

La pluja va començar a caure amb més alegria i és va sentir com una remor de veus en alt és preguntaven.. ¿Que fem? ¿parem o continuem?

El Mestre de la banda de música, res, com un professional, rígid com un orgue, i els músics pel compte que es duia tocant com si no ploguera.

I just quan les primeres perilles de l’anda de “la Dolorosa” es deixaven vore per la finestra oberta de par en par de Melquiades, va pegar un tro i va començar a ploure a la gana, Melquiades, sols tenia en el cap tres coses, la pensió de malaltia, la fam i les ultimes paraules de la consulta del metge, i a la crit de “NO ESTIC MAL, PERÒ ESTARÉEEEEEEEEEEEEE.....” va gastar les últimes forces que tenia per pendre carrera i llançar-se per la finestra, en eixe moment els portadors de l’anda apreten el pas, i la Marededéu comença a bombollejar a dreta i esquerre, Melquiades ix llançat per la finestra com si fos un heroi de ficció, però sense capa, Filomena i les clavaries llancen un crit agut d’angoixa per l’esglai de vorer un cadàver vivent, que era Melquiades, per l’aire, el mestre de la Banda que amb una mirada i una alçada de braç ordena que no deixen de tocar, i Melquiades aterra damunt el “manto” brodat de la verge dels Dolors. Va caure com un sapo, tot obert de braços i cames, tot a una, un dels portadors, el que dirigia el pas de l’anda de la “Mare de Déu”, llançà un crit desgarrador ...

- No pareu que ens farem com un remull.... quan apleguem a l’església, ja el matarem !!!!!!!

La processó va quedar gravada en la retina de tots els presents. Tota la comitiva corria com si la vida els anés en aquella carrera. L’alcalde i la corporació que és va refugiar dins de la casa de Fermín Aliaga que va vorer una oportunitat d’or per a fer punts i clavar al seu fill d’oficinista a l’ajuntament. El senyor rector i tots els ajudants anaven alçant-se les sotanes per tal de correr més apresa. Els músics ja no podien més, bufar i correr al mateix temps eren feines incompatibles. Els portadors de la Verge dels Dolors, és cagaven en Déu, la creu i la Mare de Déu, que duien al llom a ritme de “legionarios”, sense deixar de maleir al gos de Melquiades que tot i que feia dues setmanes que no menjava, donava un pes adquirit a la imatge. I per últim les clavaries corrien que se les pelaven, amb un mostra de equilibri amb les sabates de taco, sense precedents i amb les mantellines negres totes mullades, els pentinats de perruqueria d’última hora tots fets malbé i amb el “rimel” corregut de l’aigua. Pareixien una desbandà de rates penades, feien por.

Quan varen aplegar a l’església, varen agafar a Melquiades per davant, i ací vull, allà no vull, li varen pegar un repàs d’hòsties que Don Claudio no va tindre més remei que fer-li allí mateix la baixa per malaltia.

I així és com Melquiades, de cognom Terol, va aconseguir la tan ansiejada pensió que li permetria viure sense treballar.

fotos: La ja desapareguda casa de la meua avia. Fer les fotos va ser com tonar a la meua infantesa.
So: http://www.goear.com/listen.php?v=5f1c2d1

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( V part)

Una setmana va estar Marina pensant en la situació del dissabte per la nit. La forma de coneixer a Maica, li va pareixer molt estranya, ¿casualitat? ¿destí?. I tot just, quan començava a donar-se per vençuda. El futur agermanat amb el destí, de vegades és capritxós.

El divendres, és va decidir a agafar el telèfon i posar-se en contacte amb Maica. Varen quedar a la ciutat, per a Marina la ciutat equivalia a anonimat. No és que tingués res que amagar, ni res del que donar explicacions a ningú, però calia ser discreta.

Al temps que anava apropant-se el moment de la cita, Marina anava posant-se nerviosa. D’una banda estava Maica, la qual li va agradar molt, en tots els sentits, però pot ser més per la contundència i la claredat en la que va mostrar el seu interès per ella. D’una altra banda, es preguntava, si per fi havia trobat allò per lo qual havia sacrificat tant, entre altres al seu marit. Al llarg de tot aquest temps havia associat la manca d’Eduard amb moments de mala sort, la qual cosa li feia pensar que s’havia equivocat constantment al donar el pas tan decisiu.

La cita, va resultar tot un èxit. Maica no sols era ferma amb la seua condició. A més era coherent i raonable, res a vorer amb totes les altres dones que havia conegut. Tenia conversa, tenia cultura, tenia un bonic somriure, pot ser una mica homenenca en certs moments, però res que no fos assumible i fins i tot, Marina va trobar en eixes situacions un cert encant. Varen xarrar del passat, del present, va eixir a la conversa Eduard, del qual Mariana va parlar meravelles.

A aquella cita varen succeir moltes altres més, la incipient amistat, és va convertir en amor, la assiduïtat va portar a necessitat de vores a diari, i vores a diari , va dur a plantejar la convivència.

Al llarg d’aquest temps Maica havia anat entrant a casa de Marina, primer a sopar, un altra vegada a passar el dia, poc a poc i sense adonar-se ningú Maica va anar fent-se habitual a casa, els bessons que contaven ja més de 16 anys, en cap moment la varen vore una intrusa, de fet després d’un any, pareixia com si hagueren estat des de que varen néixer amb Maica i ella en cap moment va voler substituir al pare, a més era prudent, la qual cosa va ser decisiva per guanyar-se la confiança de tots.

Marina per fi, era feliç. Però no de felicitat normal, una felicitat plena , amb majúscules.

El cap d’un any de conviure, Marina un dia fent reflexió del que havia estat la seua vida els últims darrers anys, va aplegar a la conclusió que havia fet bé. Continuava preguntant-se que hauria estat d’Eduard, aquest des de que va marxar una nit de diumenge, mai havia tornat a saber d’ell. Era estrany, no sols per ella, si no també per els seus fills. Mai haguera dit que Eduard mostraria tanta indiferència pels seus fills. Per un moment va contemplar la possibilitat que Eduard tornara... ¿que passaria? Al cap i a la fi, la casa també era d’ell. I els fills... ¿que dirien els bessons?

S’ho va llevar del cap, no volia pensar-hi. Sols volia ser feliç, i això implicava també a Maica.

Maica, prompte va assumir un paper important en el nou model de família, de fet va demostrar que era hàbil en els menesters de reparació i conservació de la vivenda. No és que la casa estigués malament, per a res, Eduard la va deixar en bon estat, però de vegades sempre és necessari intervindre per tal de conservar, i manejava les ferramentes que va deixar Eduard com si ho hagués fet tota la vida, això si, sense perdre la seva coqueteria que tant li agradava a Marina.

Intervenia quan els bessons presentaven alguna qüestió o problema, i els feia raonar per a que pogueren decidir quin camí triar. Marina és meravellava de vorer com s’havia integrat i que pocs problemes havia plantejat a les ja establertes relacions familiars.

Els bessons, en certa manera, varen trobar en Maica com una segona mare, o com un pare. Tot era perfecte, i els dies corrien, i la vida feia el seu camí.

Tot va anar bé fins que un dia, va entrar Marina, i va trobar a Maica tota nerviosa, remenant les fundes del sofà, buscant per tot arreu, en un estat que mai l’havia vista abans i que ratllava l’ansietat i la crisi nerviosa.

- He perdut la cartera, - va al·legar Maica -
- Xica, no et preocupes, si l’has perduda dins de casa ja eixirà.
- Es que no se on l’he perduda, això és lo mal.
- Mira anem, fas la denuncia i et tornes a traure tota la documentació. ¿portaves molts diners?
- Els diners em dona igual, és pels carnets i tota la paperassa que tindré que fer.
- Val, Maica, és un rotllo tot això, però no fa falta que estigues tan nerviosa, tampoc és per a tant.

Per més que buscaren, no va aparèixer la cartera, no va aparèixer fins l’endemà. De bon matí, Marina, va eixir a agranar el carrer i baix la roda del cotxe que tenien aparcat a la porta de casa va fer acte de presència la cartera que tan mala nit li havia donat a Maica. La va agafar i quan anava a entrar dins de casa per a donar-li la noticia, va caure de dins, el que pareixia un carnet d’identitat.

Marina el va recollir de terra i és va quedar blanca quan va vore que el carnet pertanyia a Eduard, el seu marit, al qual no veia des de feia ja quatre anys. De sobte li se varen amuntegar les imatges al seu cap. No sabia que feia eixe carnet allí. De la reacció de vorer el document, ja no sabia si havia caigut de la cartera de Maica, o si ja estava a terra. No va poder evitar obrir la cartera, va mirar entre els documents. Allí estava la tarja de la seguretat social a nom d’Eduard, les targes de crèdit també a nom d’Eduard... ¿com podia ser que tota eixa documentació estigués a la cartera de Maica? ¿ Quina relació hi havia entre Maica i Eduard? ¿Què estava passant? ¿Per què?

Tot va quedar aclarit quan entre els documents va trobar el carnet de conduir, i va vorer que estava la foto de Maica i el nom d’Eduard.

Per un moment pareixia tornar-se boja. - ¿Que passava? ¿Qui era realment Maica? És va imaginar el pitjor..., ¿va pensar en assassinats? Maica ¿hauria mort a l’Eduard?, clar per això ell no donava senyals de vida des de que va partir aquell diumenge... -

Però no. La cosa era molt més senzilla. I tot va quedar clar quan es va girar i és va vore a Maica a la porta de casa mirant-la, amb llàgrimes als ulls, a eixos ulls que va vorer un dia a l’estació i que li resultaven tan familiars, uns ulls que havia vist dia a dia al llarg de quinze anys de matrimoni.

- Marina, - va sonar una veu que s’assemblava més a la veu d’Eduard, que no a la de Maica- entrem dins de casa, tinguem que parlar.

Marina, no va gosar dir res. Va entrar i va tancar la porta, a les seues mans duia la cartera i tots els carnets i documents. Va seure a una cadira i no va dir res. El seu cap bullia com una olla d’arròs coguent-se.

- Marina, supose que voldràs una explicació. Encara que no fa falta, ja ho hauràs comprés tot. No estava disposat a deixar-te. Jo t’estimava i t’estime. I si tu no senties el mateix per mi per culpa del meu cos, jo tenia que posar remei. El dia que vaig complir deu anys vaig prometre que mai estimaria a ningú no més que a tu, i si tu no hem corresponies res tindria sentit a la meua vida.

Quan vaig partir d’ací, no més podia fer dues coses, o suïcidar-me o trobar la forma d’estar amb tu la resta dels meu dies. I vaig triar que si a tu t’agradaven les dones, jo seria una dona.

Vaig començar el llarg procés de canvi, no ha estat gens fàcil, de fet ha estat molt més dur del que jo esperava, però quan per fi vaig poder donar-me a conèixer aquella nit a l’estació, vaig començar a pensar que havia valgut la pena.

El darrer temps que he passat amb tu, he tornat a ser feliç. Ha estat més incòmode per que tenia que prendre les hormones amagades de tu. Les revisions del metge, sempre camuflades en viatges de feina. He controlat tot per a que ni tu, ni els bessons sospitareu de res. Sols he comés l’error de perdre la maleïda cartera amb tota la meua documentació.

Marina... jo...

T’aprecie...

però també T’ESTIME.



Foto: ¿com s’ha d’estimar?
So: http://www.goear.com/listen.php?v=ca0bef5

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( IV part)

Marina no sabia que l’amor, la felicitat, i totes eixes coses abstractes que ens fan sentir bé, no és busquen, si no que és troben. I quasi sempre d’on menys t’ho esperes “salta la llebre”.

El món globalitzat en el que ens desenvolupem, ens permet trobar qualsevol cosa a eixa “finestra oberta al món” que anomenem Internet.

Després de pegar moltes voltes per intentar esbrinat totes les formes al seu abast per tal de conèixer a eixa persona especial, va resoldre que la millor opció era la xarxa de les xarxes. El anomenats llocs d’ambient, no la seduïen, dir-ho obertament no li va semblar que fos una bona manera i clar sols li quedava el virginal, per a ella, món dels xats i dels contactes.

Internet era arriscat, però també és veritat que podia assumir el risc i no anar més enllà de lo estrictament necessari. Primer va anar a la biblioteca municipal, allí hi havia servei, però estava sempre ple de xiquets que no feien més que donar guerra, va decidir que lo millor era fer-se amb un ordinador i des de casa, amb tota la intimitat que cal per aquestes coses, anar miran on duia tot aquest nou univers que s’obria al seu abast.

La sort del principiant va fer aparició i gràcies als xats temàtics va contactar amb una xica uns anys més major que ella, la qual tenia una situació prou similar. Després de molt xatejar, no s’ho va pensar massa, va quedar un dia per tal de conèixer-la cara a cara.

Havien quedat a un poble, diguem-ne neutral, ni era el de Marina, ni era el de Rosa Mari, que així li deien a l’altra xica. I mentre anava conduint cap allí un nerviosisme li s’apoderava de l’estómac. I li venien al cap cent mil preguntes que sols podria contestar quan estigués davant de l’altra xica. ¿ Serà tan agradable com ho és al xat? ¿Acudirà o és tornarà enrere? ¿i si ens veu algú conegut? ¿ Faré bé? ¿ I si la cosa no resulta? ¿i si pel contrari va bé? ¿que diran els xiquets? . ¿? ¿? ¿?

Aquella primera cita a cegues, no va donar més de si, que una llarga conversa i un aclariment de conceptes sobre l’estima entre dones. Sol passar.

Una vegada va trencar la “baralla” amb aquella primera vegada, les cites a cegues, és varen anar fent habituals i el nerviosisme a l’estómac va ser substituït per eixe regust que donen les coses que son prohibides, però que fas pel gust de fer-les. Morbo, crec que és diu.

Algunes d’eixes cites varen esdevindre en moments de carícies, i les menys, en moments de passió desenfrenada entre dos cosos. Un plaer que sols li omplia moments, i que després la feien sentir més buida que abans. Per més que buscava, ni trobava l’amor, ni la felicitat.

Així va estar al llarg d’un any. Si bé, no havia trobat allò que tant ansiejava, si que és veritat que es va pegar de nassos amb tot tipus de gent, de la que val la pena conèixer i de la que encara que no l’hagués coneguda, no passava res. Va fer amigues “especials” amb les que mantenia un contacte continu, però que la cosa no anava més enllà d’una amistat.

Per fi un dia va decidir que devia fer un pas més i deixar el món virtual i anar als llocs d’ambient. - Tots tenim la nostra meitat esperant-nos en algún lloc. Cal anar a buscar-la – és va dir a ella mateix.

És va informar, dels llocs més habituals, i dels no tan habituals i un bon dissabte cap allà que va anar... Però aquesta vegada no va fer aparició la sort del principiant, i va resoldre, després d’aquesta primera incursió al món de l’ambient, que allí no trobaria el que ella buscava. I mentre marxava cap a l’estació del tren per tal de tornar a casa, és va parar i va reflexionar...

- Fa dos any i pico que no se res d’Eduard. Estic més d’un any coneguent dones, de les quals puc contar en el dits de la ma d’un manco les que pagava la pena estar amb elles. Crec que m’he equivocat. Tal vegada no deuria haver donat el pas. Tal vegada ara estaria amb Eduard, si, jo no seria feliç, però és que... ¿ho sóc ara?

El cap li bullia un dissabte a les quatre de la matinada pel mig de la ciutat. Marina és trobava abatuda. Sense adonar-se’n és va vore dins l’estació, asseguda a un banquet, decebuda i capficada esperant que anunciaren el proper tren que la duria al poble.

De sobte va alçar el cap i va creuar la mirada amb una xica que hi havia uns metres més enllà. A primer cop d’ull no li resultava familiar i va apartar la vista, però notava que l’altra xica no deixava d’observar-la. No va poder evitar tornar a mirar, però aquesta vegada amb més deteniment. Ambdues varen estar mirant-se als ulls una bona estona, una estona que a temps real sols tindre una durada de cinc segons, però que sembla que son minuts sencers.

Eixos ulls ara si que li recordaven a algú. Tal vegada fos una de les moltes dones que havia conegut a llarg d’aquell any, però no acabava de tindre-ho clar.

La xica és va a aplegar a ella amb un pas tranquil però ferm. És veia una xica alta, encara que no haguera dut sabata de tacó. Una melena de color negre, amb un cos que cridava l’atenció de tots els presents que és trobaven a eixes hores a l’estació. Ben vestida, amb un bolso tan negre que pareixia que li feia joc amb el cabell i un escot amb uns pits ben plantats que jugaven al ritme del seu pas. Uns llavis carnosos i pintats d’un roig intens. S’assemblava una xica d’anunci.

Quan va aplegar davant de Marina, va observar que tenia unes ungles extremadament cuidades que eren el final d’unes mans fortes però femenines. Físicament, era perfecta.

- Hola, bona nit. Em perdonaràs però no puc deixar de mirar-te. ¿Ens coneguem d’algo? –va dir la xicota.-

Marina a pesar d’estar cansada per les hores que eren, i per la situació de despago viscuda al món de l’ambient, va reaccionar i no va deixar que l’afectés una dona tan ben plantada com aquella. I va jugar al malèvol joc de la indiferència.

- No, em sembla que no ens coneguem de res.
- Ai ! perdó, pel meu atreviment.
- No et preocupes, de vegades sol passar que veus cares que et sonen d’alguna cosa, sense saber massa bé de què. De vegades solem tindre similituds amb altra gent. Ves tu a saber.
- Si, clar, tal vegada és això... Ai, excusa’m però ni m’he presentat ni res. Em diuen Mari Carmen, però tot el món em diu Maica.
- Un plaer Maica, a mi en diuen Marina, però tot el món em diu... Marina.

Ambdues varen riure, mentre no deixaven de mirar-se als ulls. Marina volia jugar a la indiferència... però no podia, no li eixia bé. La lluentor dels ulls la posaven al descobert.

- Mira, encara queda una bona estona per a que ixca el meu tren. ¿Et fa prendre alguna cosa? –Maica era directa, sabia el que volia-

- Ho sent, però el meu tren està a punt d’eixir. Tal vegada un altre dia...
- Val, pren – Maica li va allargar un paperet amb un número de telèfon que ja portava escrit d’avantmà.- Crida’m un dia que et vinga bé.

I amb un somriure que li deixava entreveure unes dents quasi perfectes, va donar mitja volta i va desaparèixer per la porta que donava al carrer, amb eixe pas segur i ferm, dominant els tacons de les sabates, i deixant a Marina amb el paper a la mà...

Foto: un mòbil pijo, el meu... el paperet és el de l’anotació de la compra per a demà. ;-)
Sò: http://www.goear.com/listen.php?v=cb9e7de Maica era, és Beautiful

EEL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( III part)

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( III part)

Quins dies més llargs, era com si l’eternitat és materialitzara dia a dia. Aquella nit Eduard ja no va dormir al llit conjugal, de fet no va pegar ull. Va estat tota la nit pensant com seria la seua vida futura. Tenia clar que al costat de Marina no podia ser, després dels motius pels quals ella va decidir tallar el matrimoni, no tenia cap sentit que ell insistira. No hi havia cap probabilitat de futur amb Marina.

¿Què passaria amb la casa?, ¿ella tindria pensat anar-se’n, o en canvi tindria que abandonar ell? I els bessons, ¿com s’ho apanyarien?

A pesar de tot, ell l’estimava, i pot ser l’estimava més que el primer dia que és va enamorar. Ho tenia decidit, no volia cap mal per a ella. Seria ell qui abandonés la casa, la deixaria per a que Marina i els seus fills tingueren un bon viure. Però clar, ell tindria que buscar un altre lloc on refer la seua vida.

- Refer la meua vida... Que estrany que sona això. Mai hagués pensat que algún dia tingués que “Refer la meua vida”.

Va passar tota la setmana dormint al sofà, es gitava quan els bessons ja eren al llit, i s’alçava abans que ells és despertaren per tal de no alçar sospites que els donaren un mal viure, encara no els havien comunicat que anaven a separar-se. Marina insistia en alternar amb ell les nits de sofà, però Eduard és va negar en sec. Ell encara estava boig per ella, no era capaç de provocar-li ni una mala nit.

Marina a pesar de gitar-se a l’acollidor llit matrimonial, no podia pegar ull. D’una banda estava la seua llibertat, les seues inquietuds, la seua nova forma de vorer i entendre la vida, i els nous sentiments que havien estat reprimits tots aquestos anys. I d’una altra banda estava Eduard, i els bessons, eren tota la seua vida fins ara, al seu marit no podia tirar-li res en cara, havia estat un home exemplar i és sentia culpable al haver pres la decisió de canviar. El xiquets, no havia pensat ni per un minut prescindir d’ells, però caldria que és buscara una forma de guanyar-se la vida. La llibertat tenia un preu.

A finals de setmana, Eduard va prendre una decisió. Va agafar una caixa de fusta que tenia guardada amb diners. Cada setmana quan cobrava el jornal en “negre”, tirava a la caixa una quantitat, era com una mena d’estalvis reservats, que ni tan sols Marina sabia, per si algun dia passava alguna desgràcia tindre on poder acudir. No sabia ben bé els diners que hi haurien, quan va fer el canvi de pts a l’euro va contar vint-i-quatre mil euros i els últims anys amb el “boom” de la construcció, el seu jefe li havia pujat molt el sou per tal que no pensara en anar a treballar a una altra empresa... pobrament podria haver al voltant de trenta o quaranta mil euros. Eixos diner va decidir que serien per a començar el seu nou futur.

Va anar al banc a vorer com tenia els comptes, va decidir que amb tot el que tenia estalviat a les llibretes d’estalvis i als depòsits de rendiment fix, hi hauria més que suficient per a que ni Marina ni els xiquets tingueren manca de res al menys al llarg de dos o tres anys. Si això li sumava el possible finiment del treball la cosa encara podria donar-los per a més.

Li va exposar al patró de l’empresa la seua situació actual, sense donar massa detalls i li va dir que necessitava posar terra pel mig, la qual cosa va entendre que era raonable i li va donar tot el que li corresponia, que no va ser poc ja que havia treballat tota la vida per a la mateixa empresa.

Eixos mateixos dies va pegar revisió a tota la casa, va comprovar que no tenia cap gotera, ni cap deteriorament, va vorer que tot funcionava amb garanties i després va decidir que devia anar-se’n lluny per tal que Marina pogués trobar la felicitat sense que és sentira condicionada per la seua presència.

El diumenge se’l va passar tot amb els bessons, varen anar a pescar a l’estany de Cullera, varen dinar els tres junts una bona paella a “Casa Salvador” i després de dinar, ...

- Mireu fills, de vegades les coses no son com nosaltres voldríem que foren. El món pega moltes voltes i la vida ens dona tant alegries, com disgustos. El pare, per motius que vos explicarà la mare, té que marxar fora de casa una temporada. Però abans d’anar-me’n vull que em prometeu que al llarg de la meua absència, és portareu com uns homes. La vostra mare i jo vos estimem com cap pare o mare estima als seus fills, i res del que diga i res del que pense la gent vos té que afectar, ni tingueu de dubtar mai dels nostres sentiments. Fem el que fem, i estem on estem, continuarem estimant-vos. Feu cas sempre a la vostra mare. ¿m’ho prometeu?

Els bessons no sabien bé per on anaven els tirs, però la seriositat del seu pare, i sobre tot el to de veu que va adoptar Eduard, varen ser prou convincents per tal que acceptaren a fer la promesa.

Eixa mateixa nit, Eduard, va deixar la tarjeta de crèdit, les claus de casa i una nota amb una cal·ligrafia que denotava nerviosisme en la que sols havia pogut escriure... T’ESTIME.

A l’endemà Marina quan va llegir la nota i va vore tot el demés no va poder evitar desfer-se en plors. Quina angoixa més gran li havia produït. Mai és perdonaria el que havia fet, el que li havia fet a Eduard.

El mesos posteriors varen ser durs, no és podia llevar del cap a l’Eduard. No varen tindre cap noticia d’ell, no sabia on estava, ni que és el que feia. Ni tan sols sabia si havia agafat algo de diners per a viure. Els comptes bancaris estaven atapeïts i no hi havia cap disposició d’efectiu ni a la sucursal del poble ni a cap altra sucursal. És calfava el cap pensant que tal vegada no devia d’haver-li dit el veritable motiu de la seua falta d’amor per ell. De vegades una mentida, fa menys mal que la crua realitat. La manca de novetats sobre on estava li feia pensar el pitjor.

Marina va trobar feina sense massa problemes, no és que fou gran cosa, però el sou, i el temps que li deixava eren suficients per a viure ella i els xiquets sense problemes. Sols agafava algo dels diners que va deixar Eduard quan era estricament necessari.

Al cap d’un any, va entendre que no tenia cap sentit haver sacrificat el seu matrimoni si no començava eixa nova vida que va detonar la ruptura.

El motiu, el principal motiu de trencar la seua relació amb Eduard, no va ser altre que el seu gust per les dones.

Marina, no és que no estimara a Eduard, sols que l’estimava com un amic, com un germà, i no com a una persona que li donara la felicitat, al menys la felicitat que resideix en l’amor, el veritable amor.

Marina va decidir que era hora d’anar en busca d’allò que més volia. L’amor, l’amor proporcionat per una altra dona.

foto: Una tarjeta, unes claus i un pos-it

Sò: http://www.goear.com/listen.php?v=d9cdf2e Ho sent no l'he trobat en català

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( II part)

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( II part)

Ambdós és trobaven a la cuina, la radio emitia un programa de cançons dedicades, Marina havia preparat dues infusions, tila per a ella, poliol per a Eduard, l’un assegut davant l’altre a taula, una situació ben habitual que no feia alçar cap sospita a Eduard del que anava a passar, de sobte...

- Eduard... – el nom d’ell és va quedar en l’aire, com si Marina s’hagués quedat en blanc i no sabés el que anava a dir en eixe moment –

- ¿Si? – Ell, la mirava com si encara fos aquella xiqueta que baixava caixes del “Peugeot – tiburó” –

- ¿Tu ets feliç? – va poder arrancar ella –

Ell la va mirar, amb una certa curiositat, ¿per què li feia eixa pregunta?

- Clar que sóc feliç, sóc l’home més feliç del poble. Et tinc a tu.

Un nus a la gola, impedia que Marina pogués respirar amb normalitat. El cor li s’accelerava per moments. I Eduard la mirava amb una cara de voler esbrinar que li passava pel cap a ella, en eixos moments.

- ¿Hi ha alguna cosa que et fasa pensar que no ho sóc? – Va preguntar ell –

- I alguna vegada ¿t’has preguntat si ho sóc jo? – Va respondre ella, després d’un silenci de 10 segons que varen parèixer 10 hores -

Eduard, per primera vegada en 25 anys que feia que coneixia a Marina, és va adonar de que ell repetia sovint que era molt feliç amb ella, però, que mai havia sentit a Marina dir-ho, simplement com ella no deia res, ho donava per fet. En eixe mateix moment a Eduard li va recorre per l’esquena un calfred, d’alguna forma veia que eixa conversa no era normal i no sabia ben bé on anava a portar-los.

Marina va agafar tot l’aire que li cabia als pulmons, el va tirar i ...

- Eduard, ets l’home més meravellós del món – Eduard va notar un cert alleugeriment – m’has donat tot allò que qualsevol dona desitjaria... m’has fet sentir la dona més envejada del poble, tenim uns bons fills... però jo fa un temps que no puc viure, per que a pesar de tot, jo no sóc feliç.

Eduard va notar com si el cor se li cremara en combustió espontània i anés cremant tot el que tocava al seu pas. L’estómac se li va comprimir, la tràquea és va fer com un fil de cosir, el cor... no és notava el batec del cor, i al cervell se li amuntegaven les idees i les imatges, com si estigués passant una pel·lícula a tota velocitat.

A penes podia eixir la veu de la seua gola, Eduard no sabia que dir, li havia vingut tot com una poalada d’aigua freda al ple de l’hivern.

- ¿ Ha passat alguna cosa, que tingues que contar-me? ¿ he fet algo del que et tinga que demanar perdó? ¿Digues que tinc que fer per a que retrobes la felicitat? Tal vegada no he sabut mantenir la flama en la nostra relació.

- No, Eduard. No ets tu, tu has estat tota la vida un marit perfecte. L’home que haguera volgut qualsevol dona. I qualsevol dona, haguera estat feliç al teu costat...

- Qualsevol ... menys tu. ¿no?

- Jo al llarg d’aquestos anys he interpretat el paper de muller, de muller perfecta, però amb un interior infeliç.

- I pel que veig, ets una bona actriu.

- He fet el que tot el món esperava que fera. He actuat com tot el món esperàveu que actués. Em vaig casar quan tots, inclòs tu, ho vareu considerar oportú. Sense parar-se a pensar si jo estava preparada per a renunciar a una vida alternativa a la que he tingut. Ara als meus trenta tres anys, amb els bessons ja criats, sent que tinc que fer meua la vida, o al menys intentar-ho. Vull tenir la llibertat de poder-me equivocar. Necessite eixir a buscar eixa felicitat que no tinc.

- Eixa felicitat que no tens, i en la qual no estic jo present.

- Hi ha motius per a que no et tinga en compte en eixa vida que tant necessite fer...

La conversa és va allargar tan sols uns minuts més. Marina li va donar el motiu que ell volia saber, i francament, ell després d'escoltar-lo, s’hagués estimat més ser ignorant. Mai haguera pensat que la seua vida arribés a aquesta situació, tan irracional a les vistes d’ell.

- Marina, per primera vegada en tots aquestos anys, em sembla que no et conec, que no se qui eres.

- Eduard, t’aprecie, però no t’estime.

Així és va donar per finalitzada la conversa. Mentrestant, a la radio continuava el programa de cançons dedicades i com si hagués estat fet a posta, sonava una cançó que feia de fons a aquell drama conjugal.


Escolta’m (Núria Feliu) : http://www.goear.com/listen.php?v=46787d0
Foto: L’amarga dolçor del puro moro

EL CARRER BONAIRE - T'aprecie, però ... (I part)

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( I part)

Si l’amor incondicional i la fidelitat tingués un nom, li dirien Eduard Conca. Així de clar i contundent.

Un 13 d’octubre, quan Eduard feia 10 anys justos, li varen fer el millor regal que li se pot fer a una persona, un regal que li perduraria per a tota la vida. Aquell dia va coneixer a Marina Capsí, dos anys més menuda que ell.

Marina era filla d’uns veïns del carrer, que havien emigrat a Suïssa, i que havien decidit tornar al poble abans que la xiqueta és fera més major i tirés arrels a aquell país estranger. La xiqueta contava 8 anys, i era, al menys, a la vista d’Eduard, la més bonica del món.

Com deia, tot va passar el dia que ell complia anys, tornava de l’escola amb tota la rapidesa que les cames li permetien, i és que li esperava a casa la tan ansiejada festa de natalici, que aquell any era encara més especial, ja que la seua mare li havia dit que seria la última que celebraria, per que a partir dels deu anys, ell ja començaria a fer-se home, - i els xiquets quan apleguen a ser homes, no celebren eixes coses – li havia argumentat sa mare. – Així que enguany com que serà la darrera festa de “cumpleaños”, pots convidar a qui tu vulgues – Eduardo havia convidat a tota l’aula del seu curs de l’escola i també a uns quants veïns i cosins més aplegats.

Corria carrer avall quan va vore que hi havia un “Peugeot”,al que ells anomenaven “un tiburó” per que la forma del cotxe pareixia guardar certa similitud amb els taurons, aparcat a la porta de casa. Els propietaris estaven descarregant caixes del cotxe i entrant-les a la casa del costat de la seua. Eixa casa sols l’havia vist oberta un estiu de feia 3 anys i per aquell temps, en ella hi havia una xiqueta, a la que ell, no li havia fet massa cas per que parlava estrany i no l’entenia. – bon après, je suis Marina, comme vous vous appelez ?. – li havia dit la xiqueta amb l’ànim de fer amistat.

La cosa aquell estiu va quedar ahí, però ara, quan va aplegar a la porta de la casa, va observar que estava oberta de bat a bat, i ajudant a baixar del cotxe paquets embalats i caixes precintades, hi havia una xiqueta, que al primer cop d’ull li va semblar la xica més bonica del món. És va quedar bocabadat mirant la seua melena agraïda, d’un castany molt claret, amb un vestit blanc, que feia l’efecte que era un àngel. Eduard, va parar en sec, de sobte li s’havia oblidat on anava tan corregents, i és va quedar petrificat i corprès mirant la xiqueta, que li va tornar la mirada acompanyada del somriure més dolç que mai li havien dedicat, al moment va fer acte de presència, de dins la casa, un home gruixut amb un bigot generós que li donava un cert aire d’autoritat i va dir amb una veu greu – Marina, va, espavila que no tenim tot el dia – aquelles paraules varen trencar aquell creuament de mirades i varen posar a Marina a continuar amb el que feia, i a ell a recordar quin dia era. El dia de la seua darrera festa de natalici.

- Mare, la casa del costat estan descarregant molts paquets de dins un cotxe “tiburó” que pareix que ve de l’estranger.
- Si fill, son Remigio, Conxin i la seua filla que se’n tornen a viure al poble. Abans vivien a Suïssa.
- I la xiqueta ¿és filla d’ells?.
- Si, és clar, Marina – i amb eixe sisé sentit que tenen les mares, combinat amb la lluentor inusual dels ulls del seu fill, va comprendre que Eduard li passava alguna cosa i va afegir – És molt guapa Marina, sembla una nineta de porcellana.
- Mmm. No m’he fixat, sols l’he vista de passada. – va mentir –

Però hi ha coses que no és poden amagar per què la cara ho reflecteix i si estem tractant amb una mare, la cosa ja és més que impossible de dissimular. A Eduard, no sols li reflectia en la cara el seu, més que interès, per Marina, si no que també li se veia eixa mentida. Sa mare va callar, el temps ja li donaria la raó.

A la festa del seu natalici, si no hi eren prou amb tots el companys de l’escola, els veïns, cosins, tios, avis, etc, etc. és va afegir... Marina i sa mare, que havien estat convidades per la mare d’Eduard a correcuita.

El fet de vores a la xiqueta més bonica que mai havia vist, a la seua festa, havia deixat els demés regals com algo purament protocol·lari. Eixa nit li va costar agafar el son, i va ser quan va decidir que Marina seria l’únic i veritable amor de la seua vida. D’eixe dia endavant, si estudiava ho faria per Marina, si treballava ho faria per ella, si menjava és devia a Marina, i si vivia seria per ella. I si ella no estava o no el corresponia, cap cosa en el món tindria sentit.

Amb eixa contundència va tindre clar que s’havia enamorat. El que és diu, un amor a primera vista.

Des d’aquell dia, feia per coincidir amb ella, ja fos tant a hora d’anar i tornar del col·legi o a missa. Passava les hores mortes darrere de la persiana de fusta, que resguardava la porta de casa del sol i la pluja, esperant que Marina s’assomés al carrer, per a, com de casualitat, eixir ell també.

Al cap d’un any, és va atrevir un dia a declarar-li els seus sentiments obertament, i Marina va dir que si, per que totes les seues amigues tenien novio i ella no volia ser menys que les altres.

Així va començar una història d’amor que pareixia que perduraria per tota l’eternitat. Al cap de 10 anys de festeig, i tan aviat com Marina va complir el divuit anys, és varen casar, ella amb divuit i ell amb vint. Ell ja feia tres que treballava d’obrer per a un constructor del poble, això junt a l’ajuda dels pares del jove matrimoni, havia permès comprar i habilitar una casa al final del mateix carrer, on ambdós viurien i és reproduirien, aplegant a ser l’enveja de tot el poble. Ningú no era més feliç que Eduard, tenia tot el que volia en la seua vida... Una dona guapa, a la qual estimava per damunt de tot, una casa amb quatre habitacions, un bon corral i una andana, una feina que li agradava, un amo que l’apreciava per que era bon treballador, i si no passava res prompte tindrien fills. Eduard era l’home més afortunat de l’univers.

Però fins i tot la felicitat eterna té data de caducitat. Als quinze anys de matrimoni, amb 2 fills de catorze anys al llom, va passar el que ningú no s’esperava, ni tan sols ell. A Marina als 33 anys, li havia despertat la inquietud, la necessitat de viure per a ella, de saber que li passava al seu cos, i sobre tot que els passava als seus sentiments.

Estava clar que Eduard era l’home més meravellós de la terra, ella és sentia estimada fins a la sacietat, no li faltava de res en casa, ni a ella ni als bessons, mai va dubtar del seu home des de que li va preguntar si volia ser novia d’ell, l’havia respectada en totes les facetes de la seua vida, fins i tot quan va dir que no volia tindre més fills, encara que si per Eduard hagués estat, en tindrien quatre més. Tot era embafosament perfecte. Tot, menys els seus sentiments envers a Eduard. Els seus sentiments i el seu desig sexual.

Va sentir que necessitava respirar, que tenia que buscar allò que no sabia que era, o millor dit no volia saber-ho, però que ho tenia que buscar. ¿On? on fos, el cas era buscar-ho i si ho trobava segurament seria feliç, però una felicitat verdadera, no una com la que tenia ara, la qual havia de representar dia a dia.

La felicitat és un estat utòpic que pocs aconsegueixen, però que tots utilitzem alguna vegada per a justificar els nostres fets.

Després de molt pensar, de molt dubtar, de sospesar les conseqüències del que anava a fer, Marina és va decidir, i un bon dia quan estaven sols a casa ella i Eduard, va començar, el que seria un canvi radical a la seua vida...

Continuarà ...

EL CARRER BONAIRE - La trobada

EL CARRER BONAIRE – La trobada

Ja feia dos dies que Angelita havia tornat al poble i encara no havia eixit de casa. Pot ser per por a ser interrogada pels veïns i coneguts, ja és sap, al pobles tot el món té necessitat de saber-ho tot de tots. Pot ser per por a trobar-se amb una realitat ben diferent a la que és va deixar vint anys enrere quan va eixir vestida de noces. Pot ser per pel temor a que la miraren com una fracassada en el difícil art de viure. Lo ben cert, és que abans o després tindria que posar el peu en el carrer i quan més ho aturés, pitjor.

Va decidir que primer aniria a vore a les seues amigues. Primer Júlia que encara que sa mare ja li ho havia avançat, ella ja suposava que continuaria igual... Sota l’implacable caràcter sa mare.

- Bon dia. ¿que no hi ha ningú a casa?. -Va cridar Angelita, sense atrevir-se a passar més enllà de la vorera del carrer.-

Del fons és va sentir una veu femenina de persona ja major, però amb caràcter i autoritat.

- ¿Qui és? No passes del brincalet de la porta que ara ix jo.

- Sóc jo, Angelita. L’amiga de Júlia.

I sense donar peu a res més i com si estigués tractant encara amb una xiqueta de 10 anys va “lladrar” la mare de Júlia

- “culieta”? “culieta” no pot eixir que té molta feina. ¿qui has dit que eres?

- Angelita la filla de Remediets i Batiste.

- ¿I que “pide la iglesia” a estes hores? -amb un to de veu gens amistós i pot ser algo feridor-

- No res, sols volia vore a Júlia i saludar-la.

- Ja li ho diré jo, que ara està fen la casola de l’arrós al forn.

- Però si avui és diumenge...

- “Pos” està fent el puxero, descarada!!, que eres una descarada!!, fer-li la contra a una persona major. ¿On s’ha vist eixa educació ? ¿Qui has dit q eres?

- Angelita, la de la filla del Remediets, el número 32 del carrer, l’amiga de Júlia.

- Ah ja !!! -va contestar en una certa cara de fàstic i va afegir – Ella ara no pot eixir...

Dins de la casa és va escoltar una altra veu, d’home, també ja major, era el pare de Júlia.

- Roseta, ¿que son eixos crits? ¿ amb qui parles?

- Amb “dengú”!!, no fa falta que vingues, no siga cosa que tropeces, et caigues, et trenques una cama i ens toque anar a fer nit a l’hospital per culpa teua.

Evidentment que Miquel, el pare de Júlia després de tota una vida, no estava disposat a fer-li cas a la seua muller.

- Angelita !!!!! quant de temps, ¿com estàs reina? Aiss mare quan s’entere Júlia que estàs ací. Espera que la cride. – Va afegir Miquel-

- Deixa estar a “Culieta” que si s’entreté no dinarem a hora. Deixa-la estar i no sigues tan “manifeser”.

- Però si encara son les deu del matí, temps ens sobra per a fer un plat de fideus que toca avuí. – i girant-se cap a dins de casa, i alçant la veu amb una alegria que no compartia gaire bé amb la seua dona, va cridar- Júliaaaa !!!, corre vine, mira qui ha vingut a vore’ns !!!!

Amb tant de crit, Júlia va eixir del llavador posada de davantal, eixugant-se les mans. En un primer moment no veia bé qui era, per que al contrast de la llum del corral les pupiles no havien dilatat, després poc a poc mentre s’aplegava on eren els tres, anava distingint les siluetes, el seu pare amb un somriure d’orella a orella, sa mare en més mala cara que un gos rossegant un os i la tercera persona, volia reconeixer-la, però no ho va aconseguir fins que no va estar cara a cara...

- Angelitaaaaaa.

És varen abraçar amb força, és besaren repetidament a les galtes, varen brollar llàgrimes, però no de les amargues, si no de les que produeixen l’alegria de retrobar al sers estimats.

- Aiss ¿Quan has tornat? ¿Que fas ací? ¿Com estàs? ¿I el Paco, ha vingut amb tu?

Hi havia tant i tant que contar, tant i tant que dir, tantes preguntes i tantes contestacions.

- Ai !!! calla, calla, - eixugant-se les llàgrimes- ja ho parlarem. ¿ I tu com estàs? Aiss quina pregunta més “tonta”, et veig molt bé, igual de jove que sempre, sempre seràs la xiqueta del carrer.

- No digues això, que ja ratlle els quaranta, i el meu cos ja no és el que era. Però passa avant, no ens quedem a la porta de casa. Entra a al cuina i mentre vaig avançant.

- Això , això, ves avançant que si no avui enjuntarem dinar i berenar. – va inquirir sa mare, amb la mateixa “mala-ombra” de sempre, a l’hora d’intervindre.

- Au, Roseta, deixa a les xiquetes que s’ho parlen i anem nosaltres a passejar una mica fins a hora de dinar. A vore si a tu et baixa el sucre i a mi la tensió.- El pare de Júlia, com sempre llevant foc al verí de sa mare, i fent de confident de la seua filla-

Ambdues, varen entrar a la cuina, aquesta era un estança gran, com ho solen ser a les cases de poble. Tenia un banc de cuina que ocupava dues de les quatre parets d’aquesta. Un pica d’escurar, el forn elèctric i una foguer del tipus “vitroceràmica”. És notava que la cuina havia estat renovada no feia molt. A una altra paret s’obrien dues portes, una era el rebost en el qual el sostre anava fent-se més baixet al fons, degut, a que, per damunt passava l’escala que donava peu a la banda de dalt. L’altra porta donava a un corredor que obria pas a la part de darrere de la casa. I just al mateix costat estaven les mitjeres que donaven llum l’estança i a traves de les quals és podia accedir al corral. La cuina era tan gran que disposava d’una taula generosa i sis cadires.

Aquell era el palau de Júlia, el seu terreny, entre foguers, perols, llandes, culleres i tota mena d’utensilis de cuina, els quals feia servir per fer el millors menjars de tot el carrer, i pot ser fins i tot del poble i la comarca.

- Que contenta estic de voret Angelita, ¿quan de temps? Conta’m, conta’m coses del món, ¿com et va la vida? ¿que fas per aci? aiss jo creia que ja no et tornaria a vore mai. Que contenta estic de voret de nou i que estigues ací.

- Aiiis Júlia, jo també estic molt contenta de voret i de tornar al carrer, d’estar de nou amb el meus pares, encara que els he trobat molt majors, però continuen tenint la mateixa mirada de sempre. ¿I tu? pel que veig continues sense casar i amb ta mare marcant de prop.

- Si reina, lo de ma mare no té nom, al menys mon pare està de la meua part, sobre lo de casar-me... jajajaja – va riure amb un cert to irònic- ¿Tu has vist com t’ha rebut? doncs donat per privilegiada, cada vegada que asomava el nas per ací algún xic, lo més bonic que li deia era, de quin mal s’havia de morir, i clar els pretendents mels espantava a tots.

- Ai ta mare, sempre igual. Sempre t’ha tractat com una esclava.

- Ja, però és el que hi ha, no podem fer res. ¿i tu? ¿com és això que has vingut?, des d’aquell dia que vares marxar ja no has tornar, ni tan sols per a vore als teus pares, encara que se per ta mare que has cridat totes les setmanes. ¿ I el Paco? ¿encara és tan guapo o ja s’ha pansit com nosaltres?

- Si, el Paco era molt guapo, però va resultar ser un guapo “fill de puta”.

És va fer un silenci que és podia tallar amb un ganivet.

- Vaja, sembla que el teu matrimoni no va bé.

- Ni va bé, ni va mal. Ara gràcies a Déu, ja no va. Per això he tornat. Però ja ho parlarem amb més calma. ¿que sap de Dori?

Júlia és va quedar mirant a Angelita amb una cara de... ¿que vols que et diga que tu no sàpigues o t’imagines? Que va acompanyar a un silenci.

-No fa falta que em contestes, Júlia. Eixa careta ja m’ho diu tot. Dori anat de mal en pitjor ¿no?

- Si, poc dalt o baix eixe seria el resum. Però que t’ho conte ella si li ve de gana, que segur que li vindrà, per que no te pels en la llengua. I parlant de llengua, li s’ha fet més afilada si encara no la tenia prou. jajajajajaja.

- ¿Més? més ja és no respectar ni als seus pares !!!

- Doncs per ahi van els tirs. jajajaja, Però és Dori, ¿que li anem a fer? ara a punt de fer els cinquanta, ja no va a canviar.

Que satisfacció més plena trobar-se de nou. D’una banda, Júlia tornaria a tindre una amiga amb qui recolzar-se, d’altra Angelita no és sentiria tan sola ni tan desplaçada com pensava.

- Quan s’entere Dori que està ací, la que armarà.

I com diu el dit... “Quan vullgues vore a algú, parla d’ell”

Del carrer és va sentir una veu que envaïa tota la casa si no, tot el carrer.

- Perrereeeeesss!!! On esteu? ¿que vol dir això de quedar les dos i no dir-me res? Eixiu de seguida a donar-me dos abraçades i dos besades males putes!!!!!

No falta dir que amb eixe vocabulari tan “cuidat”, era Dori, “la Dori”.

Rubia platino de “pot”, amb el cabell replegat amb una pinça del “todocien” mig “desgrenyada”, una bata de poliester estampada de colors vius, un escot que li aplegava fins al melic, els pits barallant-se amb la bata per tal d’eixir, unes espardenyes d’espart mig esfilagarsades de tant d’ús, unes calces de calcetí i amb la ratlleta de l’ull i els llavis pintats amb preses. Així anava pel mig la casa amb els braços posats en “canteret” i brofegant a crits.

Júlia va pegar un bot de la cadira i va eixir a correcuita, per tal que fer-la callar abans que sa mare la sentira dir tota mena d’improperis que eixien de la boca de Dori.

- Dori, fes el favor que si et sent ma mare, ja saps com és posa.
- Ta mare? A ta mare me la tenies que deixar un mati amb mi i te la tornava més mansa que un xiquet de bolquers.
- Dori, baixa la veu, rebotons, que si et sent després em dona el dia.
- Bo, ¿on està l’Angelita?

Angelita va eixir de la cuina, darrere de Júlia i va trobar una Dori que no era ni un remot reflex de la que es va deixar uns anys enrere, però no va gosar ni tan sols donar-ho a entendre.

- Mariiiii, perrerota, ¿tu creus que tants anys sense saber de tu? “bueno” per ta mare que em deia que li cridaves totes les setmanes, però llevat d’això res, de res.
- Ai la meua Dori. ¿Com estàs? Bueno no em contestes, veig que molt bé.
- ¿Bé? Tu et burles de mi ¿no?. ¿Tu creus que estic bé?
- Dori, estem majors. Tens que tindre en compte que ja estem en la cinqüentena i els anys van pesant. Però llevat d’això, ¿que vols? No ens fa mal res, i de moment podem menjar de tot...
- Això si, si ho mirem així, tens raó. Bueno, bueno i bueno. I adreçant-se a Júlia. Isquia!!! Fes un café i treu unes pastetes d’eixes que li amagues a ta mare.
- Anem, anem cap a dins la cuina, així si ve ma mare estarem més tranqui-les.

Varen adreçar cap a dins i es varen seure a la taula, una taula que en un res i no res és va vore atapeïda de dolços variejats que Júlia cuinava i que els seus germans i nebots feien bon cas d’ells, però que és veia obligada a llevar de l’abast de sa mare, que patia de diabetis i la qual front al dolç tenia poca força de voluntat. I clar, bona taula, bona companyia i molts anys sense saber unes d’altres, la retrobada va esdevindre en una gran conversa...

Dori.- Bueno, digues. ¿com és això que t’has decidit a vindre després de tants anys?
Angelita.- Mira, ja tocava. Jo haguera volgut vindre més sovint, però ja sabeu que quan una és casa i a més viu lluny, no sempre és possible.
D.- I el teu Paco, ¿encara és tan guapo? Aisss, jo quan el vaig vore quina enveja, xica. ¿també ha vingut?
A.- No Paco s’ha quedat al poble. - És va fer un silenci que quasi és podia tallar amb un ganivet.- Mireu vaig a dir-vos la veritat, he abandonat al Paco.

Les dues amigues és varen quedar mirant Angelita, esperant a vore quina és feia avant i preguntava el motiu, però davant lo tens del moment, Angelita no va deixar passar massa estona i és va arrencar a contar tota la seua vida de casada...

A.- No em mireu en eixa cara. Son coses que passen i ja està. No serè ni la primera, ni l’última. El Paco així com el veieu, en tota la seua planta i la cara tan bonica que tenia, va ser casar-nos i canviar tot. Ell es va abandonar, en poc més de 6 mesos li se va fer una panxa que li parlava de vostè. Li va caure el pel per dalt i li se va quedar una calva quasi ridícula i el que més em va afectar, va ser el seu canvi d’actitud. Aquell xic amable i agradable que a totes vos encisava es va convertir en el major “fill de puta” que mares han pogut conèixer. Si, ja se que no és un vocabulari adequat, però no hi ha una altra forma de definir-lo després del que m’ha fet passar aquestos vint anys de casada.

D.- Ai xica, no et preocupes, mira no eres la única per qué m’acabe d’enterar que Marina i Eduardo Conca van a separar-se ¿qui ho havia de dir?. I sobre lo del teu vocabulari, no cal que et disculpes, a les coses li se tenen que dir pel seu nom. I si el Paco és un fill de puta, és un fill de puta. I si és un cabró remalparit, és un cabró remalparit, i si li tenim que desitjar algo, li desitgem que li agafara un mal de panxa que quan més córreguera més mal li fera i quan parara reventara, i si cal anar...

Ambdues amigues, és varen quedar mirant-se a Dori mig bocabadades...

D.- ¿Qué? ¿ per que em mireu així?
J.- Dona, que sense saber els motius d’Angelita, no més t’ha faltat penjar-lo dels genitals al mig de la plaça del poble.
D.- Aisss Júlia, que una ací on em vegeu tinc molt vist, i molt viscut i jo als coixos els conec asseguts i ja se per on van els tirs del Paco. Si ho sabré jo...
A.- Dona, tal com ho he exposat supose que ja sabeu per on van els tirs, però així i tot vos diré que aquestos vint anys han estat la tortura més gran que una dona pot patir. M’he sentit enganyada, humiliada, fins i tot li demana a Déu la mort, com qui demana un premi de loteria o una cura impossible. Cada dia al de matí quan sonava el despertador i veia que no havia mort, per a mi era com un càstig que Déu m’imposava i lo més fotut, és que jo no sabia per qué. Fins que un dia em vaig armar de valor, i li vaig plantar cara i me’l vaig deixar, això si, abans li vaig fer pagar tot el que m’havia fet. I hores d’ara, crec que em vaig quedar curta.

Júlia la mirava amb la boca oberta, no sabia ella que eixes coses podien passar. En canvi Dori, li venia al cap certa persona que gaudia de fer mal, però va callar, no era el moment de posar damunt la taula, ni la seua condició de “dona de món” ni les seus enriquidores experiències.

A.- Però bé, ara ja estic ací. El Paco per a mi ja és aigua passada i tinc la ferm propòsit de començar una vida nova, una vida amb els meus pares, el meu carrer i vosaltres.

J.- Clar que si, jo ja t’ho he dit abans. Sóc la persona més feliç del món.
D.- I jo també. Serà com quan érem joves. Bueno, les mamelles ens penjen més que fa 30 anys, però pel demés, igualet, igualet.

Tot tres varen riure. Amb Dori, era impossible mantenir una conversa mínimament seriosa.

- “Culieta” !!!! ¿que son ixes rises? ¿qui hi ha ahí? – Va lladrar sa mare que ja havia tornar a casa.

- Mare, son Angelita i Dori, que estem prenent café.
- ¿Dori? ¿La Dori? – Quan se la veia per allí li feia pedre els papers, i a pesar de totes les barbaritats que li deia, Dori no s’acalorava ni mica.
- Si, “La Dori”, “pa servir a Dios i a usté”. ¿que, que’s?
- Descarà, mal parlà. Ale arrea a ta casa a atendre als teus pares i als teus fills.
- En ma casa estan tots atesos, i no els falta de res. ¿Mana, alguna cosa més?
- Deshonrada, que tens una llengua que pareix un fregall.
- Jo tinc la llengua aspra com un fregall, igual que té vosté el caràcter. Ja ha tingut sort que ha pillat amb el tros de pa de Júlia, si aplega a ser mare meua... ja l’havia posat jo a “carril”.
- Pendó, puta.
- Per que la figa ho disfruta!!!

I abans que la conversa esdevingués en baralla de carrer, Dori va anar cap a la porta. Això si, quan va passar per davant de la mare de Júlia, és va agafar els pits entre les dues mans, i se’ls va pujar, com si se’ls volgués posar al lloc, en un moviment brusc i decidit. I en el moment just que anava a deixar-se enrere la porta de casa, va parar al mig i amb un altre moviment perseverant, es va pegar un estiró a les gomes de les bragues, per tal de posar-les al lloc, fent sonar el sorollet provocador que la goma de la braga fa, quan pega en la molla de carn de les galtes del cul.

- Filla del dimoni.!!!! – Va acabar per dir la mare de Júlia-

Angelita, encara que no li estranyava per a res la situació, pareixia que no podia estar vegent el que veia i Julia al vorer-li la cara va afegir...

- No et preocupes, el que acabes de vore ve a succeir cap a dos vegades per setmana. Jo crec que en el fons s’estimen.


-----------
Banda sonora: http://www.goear.com/listen.php?v=41cdcfb BSO “la vida es bella” o al menys volem creure que ho pot aplegar a ser.

EL CARRER BONAIRE - El pecat més gran del món

EL CARRER BONAIRE – El pecat més gran del món.

El fet de pecar, és una deixes coses que sempre va per l’ambient a les zones rurals, en una clara al·lusió al poder que tenen els estaments eclesiàstics. Quan més menut i aïllat és el nucli de població, més intervé i influeix l’església a tots els nivells. De fet, i gràcies a l’època del “Regimen” els estaments que dirigien la vida del pobles estaven, estan encara, representats per El Batle, El Metge, El Caporal de la guardia civil, i com no, l’omnipresent i el que més abadejo talla, El senyor Rector.

José Agustí, havia estat tota la vida sota la influència del gran poder que té l’església, havia estat educat per i per a servir-la, fins a tal punt que es va quedar per a, com és sol dir als pobles, “vestir sants”.

I és que al poble quedar-se per “vestir sants”, és l’expressió que utilitzem per a definir als que no s’han casat.

A vore si m’enteneu, no és que tots els que no és casen estan dedicats a aquestos menesters, hi ha de tot en la vinya de Déu.

En el cas de José Agustí, era així. De ben menut va fer vots per ingressar al club elitista dels escolans. Als pocs anys ja era un membre destacat per la seua devoció envers qualsevol tipus d’acte religiós i litúrgia. Coneixia de “cabo a rabo” tota l’acte sagrat de la misa, cada oració, cada indicació, fins i tot cada pausa que de normal feia el rector, ell la memoritzava.

Era destacat i el preferit del rector, però no era respectat ni tan sols pels escolans més menuts, els quals amotinats pels més majors li feien burla i no paraven de gastar-li bromes.

A diferència dels altres xiquets, ell en compte de jugar a futbol o a les boletes, s’estimava més fer altars i processons a xicoteta escala. I si tenia sort i podia convèncer als més menuts, fins i tot jugava a fer misa. Encara que la majoria de vegades la recreació de la misa acabava en pa i ceba, per que quan no li posaven vinagre en compte de vi, li feien la guitza canviant l’ordre de les oracions fent-lo cabrejar fins agafar pesar i tot de tant de plorar.

A José Agustí li va vindre el mal nom de “Pepito hostieta” per que el que més li agradava era donar la comunió i aprofitava qualsevol moment, ja fos l’esmorzar, el berenar, o és menjara un paquet de pipes, per a agafar l’aliment en qüestió i abans de posar-se’l en la boca l’enlairava com si fos l’Hòstia consagrada, entelava els ulls fins a deixar-los en blanc, com si estigués en trànsit i quan pegava mos deia Amen i baixava el cap en clara actitud de respecte i fervor catòlic.

Pepito “hostieta”, va viure tota la vida baix els manaments de l’església i baix les pors a pecar. Tenia por de pecar, fos de la forma que fos, ja siga de pensament, paraula o omissió, com deia l’oració. Més que a res en el món, li tenia por a l’infern i per eixe motiu complia estrictament el manaments de la llei de Déu. No gosava deixar passar per alt cap, per insignificant que fos el que anara a fer, a dir, o a pensar, feia sempre abans una repassada a vore si feria d’alguna manera algun dels manaments. D’ahí que paregués una mica babau, i clar, no és que fora, si no que a causa del temps que utilitzava per fer el repàs tots el manaments per tal de no cometre pecat, sempre tardava uns minuts en reaccionar.

Mai va dir una paraula mal sonant, mai va faltar el respecte a ningú, mai va sucumbir a cap desig, ni tan sols els carnals, de “actos impuros” ni un, ni mig, ni cap, ni tan sols amb ell mateix. I clar aquesta actitud més prompte o més tard li passaria la corresponent factura.

Corria el temps cap al primer dimarts de setembre d’aquell any, el dia fatal de la desgracia. Per que al carrer Bonaire, també hi havia gent desgraciada i passaven desgracies, no tot era alegria i tranquil·litat. Aquell dimarts que coincidia en el dia major de les festes del poble, el qual dedicaven al seu patró. Just el dia abans, Pepito junt a altres dones, també “vestidores de sants”, havien anat a netejar la imatge feta d’escaiola que representava al Santíssim Crist. El varen baixar i mentre les dones untaven en oli llinós la fusta de l’anda on anava el Crist, Pepito amb un drap lleugerament humit, anava torcant el cos del Crist, amb una cura que qualsevol que l’haguera vist, hauria dit que el Crist estava fet de paper de fumar.

Allí estava ell, concentrat en el que feia, primer un braç, després el muscle, la cara, quan va aplegar a la corona d’espines li va vindre a mena de glopada d’ansietat que no el deixava quasi respirar per que li havia produït un nus a la gola del fervor que això li provocava. Va anar baixant pel pit, una llaga, una altra llaga, i just quan va aplegar al baix ventre de la venerada imatge, va notar una sensació que mai havia tingut. Era com una alegria, un accelerar del cor, la gola seca, suors freds i un... entrecuix que li feia bony per moments.

Va tancar els ulls, va intentar detenir aquella bogeria sacrílega, però... la carn és dèbil i el seu cap no atenia a cap ordre. Va començar a resar entre dents, un “padre nuestro”, un “avemaria” fins i tot el “cuatro esquinitas tiene mi cama...”, però res, allò va agafar la mesura i forma que tenia que agafar, el cos i el desig no entenen de pecats. No s’ho va pensar dues vegades i amb un moviment ràpid va passar la mà per l’afilada corona a mena d’halo de la imatge i és va autolesionar, va començar a eixir sang i amb l’excusa va marxar cap a casa, amb un tall a la mà i el membre ja més calmat.

Quina nit més angoixosa, ¿com ha pogut passar-me això a mi?, és preguntava una i una altra vegada. I és que clar, el tan predicat amor al proïsme i a Déu va calar més profundament del que ell creia i va passar de l’estima a Déu, al desig i a la passió.

Eixa nit li va costar força agafar el fil del son, va pensar que l’endemà lo primer que faria abans d’anar a la processó de baixada del Crist, seria anar a confessar-se, i així que el rector li posés una dura i exemplar penitència que el deixara viure en pau. Amb eixe propòsit va aconseguir enganyar el seu cap i dormir-se, però ell no sabia que el subconscient no dorm mai, i aquest és l’ànima que realment mana de nosaltres. El seu cos dormia però el seu cervell anava retraguent-li d’un cop i a mena de càstig diví tots els anys de pors a pecar, d’instints represos i autopenitències, i ho feia de la única forma que sabia fer-ho... somniant.

A les set i quart del matí, els trons continuats dels masclets de la despertada de festes el varen despertar de sobte. En un primer moment no sabia on era, li varen vindre al cap dotzenes de coses... que havia mort del pecat que havia comès, que era l’aparició del dimoni que venia a per ell, que s’obrien els cels i la mà acusadora de Déu l’assenyalava amb el dit. Tot just quan va sentir a la banda de música tocar els primers acords de la cançó que anunciava la despertada, va ser conscient d’on era, va respirar profundament i va deixar que el seu cap és fes càrrec de la situació.

En aquell moment, assegut a la vora del llit, va començar a recordar tot el que li havia passat el dia anterior i quasi ho recordava com un somni, no sabia ben bé si havia passat realment o no, quan va començar a adonar-se del que realment havia somniat de veritat en vores que tenia mullats els calçotets amb un líquid blanquinós que li embiscava tots els genitals.

- QUIN PECAT MÉS GRAN, va pensar he comès un “acto impuro” amb el Nostre Senyor. SÓC UN PECADOR. Moriré en les brases de l’infern.

Va repetir fins al cansament eixes frases, tot era pegar cantonades per casa, es va netejar una i una altra vegada intentant esborrar el pecat, però no ho aconseguia, el semen desapareixia de les seus genitals, però no del seu cap. Plorava de pura desesperació, no encertava res del que feia, anava amunt i avall per tota la casa fins que gràcies a Déu és va pegar un cop en el marc de la porta del rebost que parava més baix que la resta, i amb el dolor, les idees li varen tornar al lloc.

No s’ho va pensar dues vegades, és va vestir, i va fugir de casa com si el dimoni anara darrere d’ell, va anar de cap a casa el rector, però aquest ja no hi era, va anar tot seguit a l’església, però aquesta estava encara tancada, una dona que el va vore tan desesperat li va informar que el dia del patró no hi havia servei fins a hora de missa major.

¿Que li has dit? En eixe moment va recordar que les confessions del dia de la festa gran, com era costum s’avançaven a dos dies per tal de no amuntegar oficis eixe dia.

És veia perdut, perdut i castigat per Déu. Marxava amb el cap baix cap a casa quan li va vindre la idea d’anar a l’ermita i demanar el perdó de Déu, pot ser si posara ciris al Crist aquell s’apiadaria, la imatge encara hi seria allí, esperant el moment de baixar-la en processó al poble.

Dit i fet, va marxar cap a l’ermita del calvari on descansava i repartia miracles el Crist la resta de l’any.

- Quinze, vint ciris, ¿hi haurà prou per purgar el pecat. No aquest pecat és molt gros, almenys cinquanta ciris. NO ¿que dic jo? aquest és EL PECAT MÉS GRAN DEL MÓN. Cent ciris.

Va aplegar a l’ermita que ja era oberta al públic, va entrar a corre-cuita, el Crist hi era allí amb el cap catxo com si estigués mirant-lo a ell, per descomptat que no va gosar alçar el cap, va anar de cap a la tauleta on estan els ciris i...

- NOOOOOOOOOOOOOO

No ho podia ser, s’havien acabat els ciris i damunt la taula hi havia un paper que havia escrit l’ermità en el que deia literalment “no nian siris”. Ara ja ho tenia clar, el seu pecat no tenia remei, així ho va entendre i ja no va tindre un altre remei, va agafar un dels ciris que hi havien donant gràcies a Déu i...

Aquell dia la processó del Santíssim Crist va estar banyada per una olor a carn cremada que es va estendre per tot el poble des de bon matí, una olor penetrant afavorida per la manca de brisa que se l’endugués, fins i tot al carrer Bonaire que sempre corre un ventijolet, eixe dia no es movien ni les plomes dels coloms, era l’olor de la carn cremada de Pepito “hostieta” que va vore com a últim remei el de pegar-se foc a ell mateix per tal d’apaivagar la còlera de Déu i el càstig del dimoni.

Al carrer Bonaire, com qualsevol carrer del món, també hi havien desgràcies i gent desgraciada.

Fotos: - Ermita del Crist el dia abans de la festa major.
- Cartell penjat per l’ermità. (aquest és veritat, jo em moria de la risa quan el vaig vore.)

EL CARRER BONAIRE - Dori

MARIA ADORACION DEL SEÑOR PARREÑO BUSTAMANTE

Amb aquest nom tan sonor va ser batejada Dori per un tio rector de sa mare.

- Esta niña, serà un ejemplo de dedicación y devoción para con el Todo Poderoso, servirà a los deseos de Este y llevarà nuestro linaje por estas tierras de Dios.

Aquesta va ser la predicció que el tio rector li va fer a la Dori. I la veritat és que no va anar mal encaminat, si no fos per alguna xicoteta matisació.

Després de la guerra varen ser moltes les gents que abandonaren el seus orígens per tal de trobar zones més pròsperes on viure.

Fulgencio Parreño y Mari Fe Bustamante, novençans i seguint el consell del tio rector d’aquesta, que era un alt càrrec a l’Arquebisbat de València , varen vindre a parar al poble, on Dori va fer bona part de la seua vida i miracle.

Aquesta va tindre un mal naixement que va fer que sa mare no pogués parir ja més fills, la qual cosa va ser compesada per Dori, que va parir els que li tocaven a sa mare i els que li tocaven a ella.

Els pares a pesar que al poble no moria ningú de fam sempre varen ser pobres de butxaca i d’esperit, humils i la veritat és que aquest fet va marcar una mica la trajectòria de Dori. De ben menuda ja feia tasques domèstiques i anava a fer de passejadora de dos xiquets, i així treia algun gallet per ajudar a la pobra economia familiar.

Dori era una avançada del seu temps, el seu cos evolucionava més ràpidament que a la resta de les xiquetes, en tots els sentits i ben prompte va començar a fer realitat la predicció del seu tio rector. Va resultar ser un gran exemple de dedicació i devoció, però en compte de triar al “Todo poderoso” va acabar abans i va servir als desitjos del xicons, que li produïa més goig i plaer que no a Déu.

Jugant, jugant, quan estava a punt de cumplir els 17 anys va notar que els pits li varen creixer en poc de temps desmesuradament, i que tots els matins li venien un “oixos “ que no la deixaven viure.

- Angelita, estic morint-me!!!.
- ¿Que dius? com que estàs morin-te?
- Que si, mari, que si. Pel matí tinc uns “oixos” que qualsevol dia tiraré el budells per la boca.

I arromangant-se la brusa per l’escot, sense cap tipus de pudor ni mirament, va afegir.

- I mira quines mamelles més groses que tinc.
- Dori !!!! que estem al mig del bancal, si ve l’amo la portem clara.

Angelita és va quedar pensant per uns moments i va afegir...

- Dori, jo no vull dir res, però jo recorde que ma tia li va passar algo paregut.
- ¿Si mari? ¿ i com ho va solucinar? ¿que era el que tenia?
- No res, xica. Al cap de nou mesos li va desapareixer tot quan va parir al meu cosí.
- Angelita !!! no em toques la figa, i no em toques la figa !!!!
- No, Dori, jo no et toque res, al pareixer això ja s’han fet càrrec altres de fer-ho.

Des d’aquell moment el cap de Dori, pareixia una màquina a punt d’explotar intentant pensar de qui podria ser la criatura que duia dins el seu ventre.

- ¿Serà de ...? o ¿de...?

Per més que intentava, no podia aclarir qui seria el pare... I mentre anava pel carrer calenta de cap, li se va creuar Andreuet el Moliner.

Andreuet era el que és diu un bon xic. Amb poca empenta per a res i menys per a prenyar a Angelita que se’l mirava sempre per damunt el muscle, però que era el candidat ideal per encolomar-li el mort. Sols tenia un xicotet problema, i és que amb Andreuet no havia tingut ni una mala roce de mamella que justificara la prenyaura per part d’aquest, però que ella ja s’encarregaria de solucionar-ho.

- Hola Andreuuuu... ¿que on vas tan decidit? (mentre parpolejava insinuant els ulls)

I Andreu que a pesar que Dori tenia fama de dona fácil, ell sempre l’havia vist innaccesible per que sempre que és creuaven aquesta el mirava amb indiferència, no és creia que estigués dirigint-se a ell, i no va poder fer eixir de la seua gola ni un sol so.

- Que et passa? Pareix que t’haja pujat tota la sang a la cara. Aiii que guapo, tot vergonyoset ell. Mira, és que tinc que anar a l’hortet de mon pare a per uns albercocs i crec que no aplegaré als mes alts... ¿que tu no m’acompanyaries?

- ¿Jo? (i com va poder i fent botiges) ehh. ummm val, però no puc tardar molt que tinc que anar a repartir la farina, si no mon pare és calfa amb mi.
- Ai pobret... tranquil que sols serà un momentet.

I allà que anaren els dos a l’hortet, i amb l’excusa de la collida d’albercocs, que si agafa’m d’ací que no aplegue, que si cull-me aquell que està més madur, ja se’l va manejar ella per a que la cosa acabar on havia d’acabar, amb la sorpresa afegida que l’Andreuet anava més ben aparellat que cap altre xicon amb els que Dori havia estat.

Va fer creure a tots que lo que venia al món era obra i art de l’Andreuet. I al cap d’uns mesos al carrer Bonaire anaren de celebració.

Mentre venia el temps de parir, Dori és deia a ella mateixa que no podia menysprear un regal del Nostre Senyor com era l’abundància de l’entrecuix de l’Andreuet, i al pobre no el deixava viure ni a sol, ni a l’ombra. Encara no entrava a casa ja la tenia penjada del coll furgant sota la camisa buscant el tros de carn del plaer, i l’Andreu que igual li tenia al coll que al muscle és deixava fer, i al primer fill li varen seguir fins a quatre més, un darrere l’altre, amb una diferència de 10 mesos justos entre cadascun d’ells.

La necessitat de Dori era un pou sense fons, no en tenia mai prou, ni que estigues acabada de prenyar, ni que estigues a punt de parir, i el pobre Andreu anava minvant, no dormia mai prou, sempre la tenia damunt, com una llempasa.

Quanta passió va quedar per viure, el dia que es va presentar la Guardia Civil, per a informar-la que l’Andreuet havia mort al eixir-se’n el camionet de la carretera.

- No se preocupe usté. (va dir el guardia civil) al pareser sa dormio al volante. El señor médico ha dicho que no ha sufrio por que sa quedà más dulse que una asucarillo. Ha muerto “ipsofacto”.

Dori al sentir la falta no noticia és va quedar tan morta com el seu marit, no sabia si pel "marrón”que li venia al tindre que criar a cinc criatures totes del cop o per que li s’havia mort allò que més feliç la feia. Sols li quedava el consol que al menys tenia als seus pares que li ajudarien a dur endavant tota aquella prole de “molinerets”.

Als pocs dies de soterrar a Andreu, el desig li va tornar i anava tot el dia nerviosa per casa, però va pensar que si era intel·ligent aprofitaria eixa gràcia que Déu li havia donat i així podria tirar endavant a tota al família.

Dit i fet, va establir unes tarifes, i mentre donava i és donava plaer, feia caixa. Però ben prompte el poble li se va quedar menut i va haver de marxar cap a la ciutat.

- A la ciutat hi haurà més gent, hi hauran més homes, hi haurà més plaer, i hi hauran més diners.

No s’ho va pensar dues vegades, va deixar a sa mare i son pare al càrrec dels xiquets, va deixar la seua vida, va deixar el carrer i el poble i per damunt de tot va deixar de ser Dori, per a passar a ser “Dori la parreña”, i va anar a parar a la ciutat.

La ciutat, les ciutats, res tenen a vore amb la tranquil·la i assossegada vida del carrer Bonaire, de qualsevol carrer Bonaire de qualsevol poble...

EL CARRER BONAIRE - Júlia

JÚLIA PENADÉS ESTEVE.

Hi ha costums als pobles que son difícils de traure’s de damunt, com per exemple anar a missa els diumenges o en el seu defecte un dissabte per la vesprada (que diuen que fa el mateix efecte), escombrar i ruixar els carrers de bon de matí per que així dona sensació de frescor tot el dia, portar al forn la cassola d’arròs, la coca de pimentó amb tomaca o la llanda de moniatos, carabassa, etc. etc, per que als forns ho couen millor i més bé. Als pobles hi ha costums que perduren al pas del temps tot i que alguns d’eixos costum ja no tenen explicació dins una societat actual i moderna de la que és pretenem formar part.

Júlia, era la més menuda d’una familia de pare, mare i cinc germans. La més menuda i que a més es llevava molta diferencia d’edat del seu germà més proper en edat, ni més ni menys que 15 anys. Els seus pares havien decidit no tindre més fills després de parir al que feia quatre, però varen pensar el que varen pensar, i com que tots havien anat casant-se o tenies expectatives de fer-ho i ells mes aviat que tard és trobarien majors i sobre tot amb una por terrible a la solitud, decidiren tenir un fill més per tal que és cuidara, arriscant-se a que neixqués un mascle. Però no, varen tindre sort i va néixer una dona. Júlia, per a sa mare “culieta”

Júlia va ser criada i educada per a dedicar-se en cos i en ànima als seus pares i que aquestos no és mancara de res en el dur moment de la vellesa. Trist, però real com la vida mateix. Varen criar una esclava “legal”.

Els anys varen anar passant i Júlia va créixer, va passar de la infantesa a la maduresa amb un “ai”. No va conèixer una colla d’amigues massa nombrosa sols a Dori i Angelita, no va assaborir el regust d’anar a casa tard per pur plaer de ser rebel, ni va conèixer l’agressivitat de l’adolescència, l’agressivitat sexual em refereix, per que la dels grans a la cara, d’eixa no és va lliurar. No va conèixer els estudis, ni l’afecte per altres persones que no fosen els seus pares, no va conèixer... hi ha tantes que coses que Júlia no va conèixer, ni sentir, ni nomenar, que de tan poca consciència que tenia del món, no tenia necessitats.

Júlia sols vivia per cuidar als seus pares, i els germans ho acceptaven així perquè els convenia...

- Menys feina per a nosaltres (pensaven egoistament els germans)

Per a ella totes les setmanes eren igual. Dilluns al mercat a comprar verdura fresca i fer puxero per dinar. Dimarts cassola al forn de les sobres del puxero, cassola que duia al forn de llenya com era habitual al poble. Dimecres l’aseo personal dels seus pares. Dijous cassola al forn una altra vegada per que a sa mare era el mejar que millor li sentava. Divendres a portar a son pare al barber i a sa mare a al perruqueria. Dissabte neteja general de casa. Diumenge a misa i a esperar de nou el dilluns. Així havia passat quasi mig segle...

- “Culieta”, la cassola l’has de portar al forn d’Ismael per que allí és cou més bé. El forn de llum que has comprat no la cou bé. No se per què ens has fet gastar tants diners amb eixa cuina de llum que no aprofita per a res. (deia sa mare).

Ella havia convençut als pares per a renovar la cuina, per que sols tenia una afició, la de fer dolcets amb una cura que ratllava la perfecció d’un convent de clausura. Era una gran cuinera, això si, per explotar per que...

- “Culieta”, no fases cap de dolç que ja sap que jo tinc sucre i no puc menjar de res, i si ho veig és com una temptació per a mi i em mataràs.

- “Culieta”, no faces coca de pimentó amb tomaca, que és un menjar molt salat i és un “veneno” per a la “tensió” del teu pare.

Divendres a portar a sa mare a resar el rosari a casa sa tia. Divendres portar a son pare al llar de jubilats per a que jugara al “xamelo”. Diumenge...

Tots el dies hi havia alguna cosa a fer pels seus pares que, requeria la dedicació exclusiva de Júlia. Una vida dedicada als seus pares. Ella no ho veia mal. No ho veia, per que no coneixia altra cosa, ni altra manera de viure. Sols trobava a faltar fer coses a la cuina, no pretenia cuinar per a ella, si no per als demés, la seua felicitat era cuinar, sense més.

Angelita amb més mesura i trellat que Dori, li ho deien.

- Júlia, deus de plantar cara, no veus que la vida et desapareixerà d’entre les mans sense adonar-te’n. (deia vehement Angelita)

- Si jo, ja li ho dic. Ves, envia a ta mare a fer la ma, buscat un bon novio i escapat, i vorás que és viure. Ignorant, que eres una ignorant. I els teus germans, aiiii ja els donava jo als teus germans, que després a tall d’heretar... tots ací “badoc” i tu ahi callant, unflant i aguantant a ta mare. (remugava Dori).

Júlia els donava la raó, però no feia res. Ni tan sols quan les seues estimades amigues és varen casar i varen deixar el carrer i a ella tota sola. Júlia era un tros de pa beneït, de tant bona que era, pareixia una babau.

No sabia Júlia que junt a la tornada d’Angelita canviarien tantes y tantes coses, costums arrelades al temps, normes familiars establertes abans de naixer ella, la retrobada d’una amistat i...


La foto: Una rosa en procés de secat. Força significativa per a la història.
El so: http://www.goear.com/listen.php?v=93fd95a

EL CARRER BONAIRE - Les Amigues

EL CARRER BONAIRE – Les amigues

- Mare, ¿encara hi son les meues amigues al poble?
- Si, ja ho crec, algunes varen marxar com tu. I com tu, algunes varen tornar, i les que tornaran ...
- Júlia ¿encara viu amb els seus pares?
- Si filla meua. Eixa xica l’havien de canonitzar. Té el cel guanyat a pols.
- ¿I Dori?
- Ai, Dori. Jo no vull dir res, però crec que torna a estar prenyada.
- ¿Prenyada? ¿de qui?
- No faces preguntes que no vull ni plantejar-me jo mateix.

A la infantesa, tots fem amics o amigues, que malgrat els diferents destins que ens proporciona la vida, sempre recordem. Son els que és diuen amics per sempre.

Angelita, de tota la colla d’amigues, hi havia dues que tenien per a ella un especial significat.

Júlia Penadés Esteve a la qual tots coneixien per Júlia, menys sa mare que li deia... textualment “culieta”. Júlia era la personificació de la tranquil·litat, la mesura en les paraules, en els fets i en els pensaments. No tenia, el que és diu “malicia”.

En canvi, Maria Adoración del Señor Parreño Bustamante, era el mateix dimoni fet carn, barroera en vocabulari, i totalment desinhibida... diguem-ne en tot el demés. Com que tenia un nom massa llarga, sa mare el va acotar deixant-lo en “Dori”, que és com se la coneixia al poble, però també era coneguda com “Dori la parreña”, encara que aquest últim era utilitzat més bé a l’àmbit “laboral”.

Dues amigues de sempre i per a sempre. El cel i la terra. El blanc i el negre. El ying i el yang. I Angelita ... al mig. El tarannà tan diferent de les tres feia que l’equilibri fos total i absolut.

Angelita tenia ganes de saber que era d’elles i va decidir que tan prompte com tingués l’habitació en ordre, aniria a fer-los la visita i donar-los la noticia de la seua tornada al poble de forma perenne.

Ella esperava trobar-se amb les seues amigues de sempre, però la vida ens modela de forma capritxosa i mai tornem a ser el mateix que erem. Unes vegades per a bé, i d’altres per a mal.

Al carrer Bonaire passava el temps, cadenciós, relaxat, entre brises d’estiu i ventijols d’hivern, i tots els seus veïns eren especials, cadascú tenia la seua pròpia història, tots tan pareguts i a la vegada tan diferents.

foto: Otos, pasqua 2006. Elles, sempre elles.

EL CARRER BONAIRE - La tornada

EL CARRER BONAIRE – La tornada.

Angelita va respirar profundament, va sospirar i va agafar la clau del portó que estava sempre a la mà dins la de la finestra, com que la clau era gran i molt pesada, tenien per costum deixar-la penjada en un clau a la banda de dins de la finestra de l’habitació dels seus pares que donava al carrer, sota la persiana de fusta que donava intimitat a l’habitació

Va obrir la porta i va vore a sa mare al contrallum de la claredat que entrava del corral, sentada a una cadira baixeta, amb les ulleres mig caigudes mirant de prop el que estava cosint. Angelita no va poder evitar que les llàgrimes li rodolaren quan sa mare va alçar el cap en sentir el soroll de la porta i li va mirar amb un somriure, càlid i ple de comprensió. Va ser la millor benvinguda que podia trobar-se, en molt de temps aquest havia estat l’únic moment que sentia la veritable pau, del que diuen interior.

De sobte va vore una ombra que pujava cansadament les escales que donaven al corral de casa, el seu pare, ja major i una mica encorbat per la vellesa. Quan va alçar el cap i va vorer a la seua Angelita, va deixar caure a terra el llegonet que duia a la mà i va caminar tot lo ràpid que li permetien les seues cames ja gastades i va abraçar a la seua estimada filla i va tornar a plorar...

Els seus pares no varen gosar preguntar per que havia enviat les caixes, ni que feia allí sense el Paco. Son pare sols va encertar a dir:

- La teua habitació està preparada, t’he deixat les caixes dalt i si vols ta mare t’ajudarà a posar les teues coses a l’armari. Estem molt contents de tenir-te de nou ací.

Sa mare, no va dir res, sols tenia el somriure a la cara, eixe somriure que donava tanta tranquil·litat i tanta pau.

Les mares, tenen un sisè sentit que fa que les paraules sobren a l’hora de donar explicacions. Ella sabia que si la seua filla venia sense el Paco era per que el matrimoni, fos pel que fos, no funcionava. I si la seua filla havia decidit deixar-ho estar, els seus motius tindria i ella ho admetia, i encara que en el fons sa mare s’imaginava eixos motius, no va, ni tan sols, intentar esbrinar el pressentiment que tenia.

A boqueta nit, just a l’hora de sopar, ja havien xarrat prou de tot i de tots, de com estaven els veïns del carrer, els de tota la vida i els nous, de les noticies més actuals del poble i sobre tot del carrer, varen xarrar de tot, menys del Paco. No calia fotre aquell moment, nomenant a un “innombrable”.

L’endemà de bon matí, Angelita va decidir posar ordre a la seua vida, la seua nova vida, i de ja de passada a la seua habitació i a les seues coses. Va obrir l’armari i al trobar-se amb roba vella i xicotets records, una vegada més li varen vindre al cap la seua joventut. Les primeres bates “minifalderes” a flors, els borsos de xarol negre, les sabates de plataforma, els collars de fantasia, i com no... les seues amigues.

Tots, al llarg de la nostra vida acumulem coses que ens fan recordar, una peça de roba, un paperet amb alguna anotació, una pedra, alguna joia...

foto: Una porta de Dénia.

* EL SOPAR DEL... "ET RECORDES DE..."

ÉS BO RECORDAR, ET FA SABER ON ESTAS EN LA ACTUALITAT.

Som pocs… però bons. El sopar d’amics de l’institut va ser agradable a més no poder.

Per cert tinc permís per penjar la foto.

I no vaig a escriure res més, per que son les 3:46 i a les 6:30 toca el puto despertador per anar a treballar. Un altre dia, ja escriuré més.

* EL PLAER DEL VOUYERISME

De vegades som uns tararots, per que sols esperem que ens aplegue el plaer, via entrecuix, els més frívols i viscerals, o via sentiments, els més puritans i virtuosos. Però no, no hi ha que tancar-se a rebre plaer per altres vies.

Fa uns mesos una bona amiga meua, en va deixar un llibre, ONZE MINUTS, del Pablo Cohelo. Jo havia sentit parlar d’aquest escriptor, però, no havia caigut a les meues mans cap obra d’aquest.

Quina va ser la meua sorpresa que quan vaig obrir el llibre estava ple de frases i paràgrafs sencers subratllats. La lectora anterior havia estat marcant tot allò que li suggeria alguna cosa.

Jo vaig anar llegint, i sense adonar-me, quan vaig acabar el llibre, tenia una certa sensació de plaer, d’una banda havia llegit un llibre que no estava gens malament. I d’altra havia estat, sense jo voler, llegint la visió més íntima de la lectora anterior.

Un acte sense precedent de vouyerisme. Però no del vouyerisme com s’entén al món de la TV. o de periodisme “sensacionalista”, si no d’un morbo per la lectura i per saber que han llegit altres persones.

fotos: L’esmentat llibre obert de bat a bat.

blog dedicat a escarlarta. ¿no podies triar un pseudo més faltal?

EL CARRER BONAIRE

El passat fet present.

Angelita va aplegar a casa dels seus pares igual que el dia que se’n va anar, però aquesta vegada tornava sola amb la maleta. Les poques pertinences que tenia estaven empaquetades en unes caixes de cartró que una empresa de transports havia portat unes setmanes abans.

Els pares d’Angelita havien viscut tota la vida al número 32 del carrer Bonaire, una vivenda feta abans de la guerra pel seu pare que era manobre de professió. Ella havia nascut allí, allí s’havia criat, i allí havia viscut els seus primers 30 anys, fins que el Paco la va treure per fer-la la “seua” dona. I allí tornava després de vint anys, i de desfer-se del Paco.

El municipi era menut i ja sabia ella que hi haurien rogles per fer barret i comentar la tornada d’Angelita al poble i a casa dels seus pares sense el seu marit, i sense haver cap motiu que ho justifiqués, si no era una separació. Ella no va dir res ningú, ni tan sols als seus pares, ni a les seues “amigues” de la infantesa més arrimades, però, el poble era menut i com no, tot el món tenia necessitat de saber-ho tot de tots.

El carrer Bonaire era un carrer que ni era cèntric, ni estava a les afores, era un carrer diguem-ne tradicional. Devia el seu nom al ventijol fred que bufava a l’hivern, que feia que la gent no pogués eixir sense un abric contundent que els protegira, i de la suau brisa que refrescava a les caloroses nits d’estiu. Quan al carrer Bonaire no corria l’aire, a la resta del terme municipal segurament estaven ja ofegats de calor.

No era un carrer massa llarg, i si la poca extensió del poble afavoria que tots els seus habitants es conegueren amb detall, aquest fet traslladat al Bonaire, feia que tots els veïns saberen vida i miracles de tots. No hi havia secrets, ni de dia... ni de nit.

Angelita va tornar i és va trobar una pau que feia anys que no gaudia, una pau que sols recordava a la llunyania, quan era menuda i sa mare la acaronava amb força abans de donar-li la bona nit. Al vore el portó de casa li varen vindre molts records que ja quasi havia oblidat. Quan son pare tornava de la feina i l’alçava a l’aire per fer-la riure i ella és sentia la xiqueta més feliç de món, sabia que son pare la agafaria abans que aplegués a terra i és pogués fer mal. Va recordar com s’asseien a la porta de casa a les nits d’estiu per tal de fer vetla i suportar millor la calor. Com entrava el resol pel badall del portó d’entrada a casa les vesprades de la primavera i sa mare l’ensenyava a fer punt de creu amb eixa llum tan especial.

A la porta de casa, abans d’entrar i trobar-se amb els seus pares, els records s’amuntegaven a grapats a seu cap, les festivitats, els esdeveniments especials, els moments feliços i també d’altres amargs. D’entre ells hi havien dos que recordava com si hagueren tingut lloc el dia abans mateix. Un, el dia que varen soterrar al seu germà. Miquelet. Aquest tenia a penes una mesada quan va agafar una mala enfermetat que se l’emportà “a los brasos de Dios”. Amb aquesta expressió Josefina “la beata” intentava consolar als seus pares. I ella dins la beneïda ignorància que comporta la infantesa, pensava...

-Veges tu, el Nostre Senyor, per a que vol a Miquelet en “sus brasos”. ¿que no li tenia igual deixar-lo ací? Tant de temps esperant un germanet i ara va i el Nostre Senyor se l’emporta, total ¿per a que? tan sols per tindre’l en “sus brasos”.

Li va vindre una glopada, amarga com la fel, quan li va tornar a la memòria el precís moment que s’emportaven per la porta, el taüt, menut i pintat de blanc, el taüt de l’albat. Pareixia una joguina macabra per a xiquets. La casa estava plena de gent i el portó d’entrada enjunt per tal que no passés el maleït aire fred d’una vesprada de tardor a punt d’entrar l’hivern. Son pare a un costat del taüt, amb el traje de la boda, una camisa blanca, pulcrament planxada, amb uns ulls tristos i semblant seriós, però sencer. La seua mare amb uns ulls rojos ressecs de tant de plorar, un vestit senzill, calces i mocador al cap negre que sol deixaven al descobert les mans i la cara, demacrades de tant de patiment. Angelita observava agafada per darrere de les cames de sa tia, traguent el cap per un costat. Quan és va obrir de bat a bat el portó i va apareixer la imatge del senyor rector, acompanyat de tres escolans que portaven la creu i dos ciris, és va sentir un crit, que trencava el cor, provenint de sa mare. Angelita és va apretar amb força a les cames de sa tia i aquesta li va tapar els oïts per a que no escoltara els gemecs d’amargor de sa mare. Allà lluny, en el record, Angelita encara pareixia sentir el cant de la “dansà del velatori” que el grup de dances del poble, ballava en tots els soterrars dels albats, el só rítmic de les castanyoles companyat del tabalet i la veu aguda i estrident d’Amparito la cantaora. Pareixi ahir, quan sa mare s’agafava al taüt per tal d’evitar que se’l emportaren, i son pare agafant a sa mare i sense poder aguantar ja més, com li caien per les galtes les llàgrimes. Va ser la primera vegada que va vore plorar a son pare.

L’altre moment que recordava amb la mateixa nitidesa, va ser el dia de Corpus de l’any que va pendre al comunió. Va ser al cap de quatre anys de faltar el Miquelet. Sa mare encara guardava el dol vestint de negre. Eren les sis de la vesprada i el portó de casa quedava enjunt per guardar la vivenda de les primeres calors de l’estiu. Son pare havia plantat a l’hortet de casa rosers de tota mena de colors, per a quan aplegara el dia de Corpus la seua filla tingués a la porta de casa el llit de pètals flors més gran i bonic de tot el poble. Sa tia, la vestia amb cura, com si fos un ritual, únic i extraordinari. Primer el brial, després el “can-can” per a que el traje tingués cos, els calcetins, les sabates que abans eren negres i que havien estat tintades de blanc per a l’esdeveniment, i per fi el traje blanc com un gesmil, fruit d’un reciclat del traje de boda de sa mare i que havia estat convertit a traje de comunió aprofitant les dots de cosidores de sa mare i sa tia. Tot amb la llum del resol que entrava pel badall del portó. I quan varen tocar les set i mitja, varen obrir el portó de bat a bat, va entrar la claredat del carrer que va inundar tota l’estança, i amb la llum, l’olor dels pètals de flors, i Angelita va mirar als seus pares. Sa mare la mirava amb un somriure i un ulls brillants que anunciaven la imminent aparició de les llàgrimes, a son pare ja li donava igual, les llàgrimes li corrien novament per les galtes. I Angelita anava cap al carrer més ampla que un palloc . . .

El temps havia passat, i allí estava Angelita davant la portella de casa fent memòria de una vida passada que estava a punt de tornar-se a trobar... en part.

--------------

La banda sonora: http://www.goear.com/listen.php?v=7bffb1a

Les fotos:
-L’entrada de ma casa, és que no tenia massa temps per anar a buscar una portella com la que jo volia, però la llum és molt semblant a la que jo imagine. J
-Flor de gesmil, del meu gesmiler, clar.

UN VINT-I-VUIT DE FEBRER

Angelita, sempre havia estat una dona totalment dedicada al seu marit, per què ho va dir el senyor rector el dia de les noces. El vint-i-vuit de febrer feia ja 20 anys que duia casada amb el Paco.

I com qualsevol parella, ella volia celebrar l’aniversari. Quina ironia, celebrar vint anys de maltractaments en tota l’extensió de la paraula. Però, Angelita en el fons volia ser feliç com qualsevol matrimoni, volia estimar a Paco i que aquest l’estimara, encara que de vegades tingués, pensava ella, moments que perdia el cap i de rebot la mà, i pot ser algunes vegades el peu .

Pel matí es va alçar més aviat que mai, i va anar a mercat a fer la compra, verdures fresques, “emperador” acabat de portar del port, fruita de la millor qualitat, tot era poc per a preparar el sopar d’aquella nit tan especial. Paco és sentiria orgullós de la seua muller. Al cap i a la fi, una no pot celebrar vint anys de matrimoni tots el dies, pensava Angelita, dins la seua ignorància.

Angelita va ser una dona educada per a estar casada tota una vida amb el mateix home, encara que això li fos perjudicial per a la seua integritat física i sobre tot emocional.

Quan Paco va entrar en casa per la nit, va vore una taula parada amb el cobretaula d’hule nou, uns gots més lluents que una espasa, la coberteria que Angelita havia arreplegat amb els cupons que donaven al supermercat per ser clienta fidel, i la vaixella de la dot que sa mare li havia comprat a força de llevar-se alguna que altra menjada de la boca. També és va adonar que de la cuina eixia una olor a menjar que despertava la gana. No sabia a que venia tanta preparació, i és que clar, no recordava quin dia era.

En eixe moment Angelita ix de la cuina amb una font amb el peix cuinat amb una guarnició de verdures i fruites que si la olor ja donava alguna pista, la vista ja era insuperable.

- Ah, ¿ja estàs ací?, ale, ale seu que el sopar gelat no val res.
- ¿A que ve aquesta preparació? ¿t’ha tocat la loteria i estem celebrant-ho?
- Ai Paco, que mala memòria que tens. ¿Que no recordes quin dia es avui?
- Dimarts, ahir dilluns, i demà dimecres. Com totes les setmanes.
- Que poc romàntic que ets. Avui és el nostre aniversari, justament tal dia com avui fa vint anys ens varem casar.

Paco va callar i sense dir res, és va seure a taula, una mica entre avergonyit per no haver recordat la data, i molest per sentir-se ridícul.

Angelita va servir-li al seu plat una ració del peix amb la seua corresponent part de verdures i fruites que li donava un aire exòtic i agredolç al menú.

Un agredolç comparable a la seua relació al llarg d’aquestos vint anys.

- Paco, jo no més volia dir-te que t’estime, i que encara que aquestos vint anys de vegades em tingut les nostres diferències, no he deixat d’estimar-te mai.
- No vingues amb tonteries de dona. Sàpigues que si han hagut diferències és per què tu les has provocades.

Ella és va quedar tallada davant aquella contestació, tan poc romàntica i poc apropiada al moment que per a ella era tan especial. I de sobte com qui veu vindre una tronada allà lluny, ella va intuir que devia callar, per que la contestació de Paco així ho requeria.

- Calles... Calles, per què saps que tinc raó. ¿no és així?
- Si, Paco.

Va assentir Angelita, al temps que començava a bategar-li el cor amb més celeritat, premonició de que alguna cosa passaria, i no seria precisament una nit inoblidable de plaer.

- Per que al llarg d’aquestos anys t’has portat molt mal amb mi. Jo tot el dia treballant per a tu, i tu no més tenies ganes que de fer-me cabrejar.
- Si, Paco.

No gosava ni xistar una mica, per por a que la reacció fos pitjor, i mentrestant el cor bategava cada vegada amb més força.

És va alçar de taula per retirar-la i vore si així és calmava una mica el Paco.

- ¿On vas? ¿Què no veus que estic parlant? ¿O tal vegada ja m’has perdut el poc respecte que em tens per ser el teu home i ser el que treballa i amb la suor del meu treball et procure una vida regalada i amb tots els capritxos que vols?

Ella baixava el cap, mentre intentava recordar si al llarg d’aquestos vint anys havia tingut en algun moment eixa vida que el Paco li esmentava, intentava recordar quan havia estat ella una capritxosa i li venia al cap la quantitat d’hores que feia al magatzem d’alls, tota plena de pols i amb un sou que ratllava la misèria i amb la dona de “l’amo” bramant-los per darrere per tal d’atemorir-les i fer que rendiren més.

No sabia de que parlava el Paco, però ella callava. Callava i atorgava, per tal d’evitar mals majors.


En el seu intent de recordar eixa vida idíl·lica, que a les vistes del Paco havia tingut, va quedar quieta, com absent, remenant cada racó de la seua memòria ...

- ¿Què fas parada com un ninot? va mou-te d’una puta vegada i lleva taula que la runa et treurà a ballar, guarra !!!!. Quina llàstima de vint anys que he perdut amb tu. Que no aprofites per a res, ni per a donar-me fills. Ni tan sols has aprofitat al llit. Quina descansada varen pegar els teus pares al casar-te amb mi. Menuda sort no has tingut tu.

Angelita va recollit tot el que va poder amb les mans, mentre un nus a la gola a poques penes la deixava respirar. Nerviosa i apressant-se per desaparèixer de davant de Paco li va caure un got de “duralex” que és va fer en mil miques.

- Em cague en la mare que t’ha parit, inútil de collons !!!!! Ja sabia jo que llançaries a pedre aquesta nit. Ja m’has cabrejat, ja m’has posat de mala hòstia. Mira el que has fet. ¿Tinc o no tinc jo raó quan dic que no aprofites per a res? ¿Que dius?. Mira’m a la cara quan jo et parle.

De sobte Angelita no va poder més, la gola ja no la deixava respirar, el cor pareixia que anava a rebentar i va notar una humitat entre les cames, conseqüència de la por, que li eixia del cos en forma d’orina, al temps que veia aterrar en la seua cara una bufetada que li va fer més mal a l’ànima i a la seua dignitat, que a la galta. Va deixar caure poc a poc els braços de pura impotència, i amb ells tot el que duia cap a la cuina. Ja li donava igual al coll que al muscle, i sobre tot, ja sabia massa bé el que venia ara.

El Paco la va mampendre i ací vull, allà no vull, a bufetades i patades indiscriminades, la va tombar en terra damunt dels vidres dels gots, plats, i dels coberts escampats a terra.

Se’l mirava cara ella mentre veia com li plovien les hòsties, sense fer res per defensar-se. No va fer ni moviment per esmorteir la caiguda a terra, no va eixir de la seua gola ni un mal gemec quan els trossos de vaixella se li clavaren primer als genolls i després a les natges del cul i les cames, no va fer res per evitar les patades del Paco, no va tindre cap reacció, ni tan sols quan és va vore la taula per l’aire com se li apropava a la cara, no va ni tan sols pensar en res ni en ningú, sols desitjava que li pegués fins a matar-la i així descansaria per sempre.

Però no va tindre eixa “sort”, i el Paco és va aturar. Va escoltar sota la taula que era damunt d’ella, allà lluny, el respirar fort de Paco i és deia a ella mateixa...

- Paco, fill de puta, mata’m, per què si no fas, et mataré jo a tu.

El Paco li va llevar la taula de damunt, i se la va mirar de dalt a baix, amb la cara plena de morats, la bata estampada tota arromangada, esgarrada i deixant vore les bragues blanques, ara tintades d’un groc pudent amb olor força desagradable, amb una olor a por, i li va dir...

- ¿Veus, com tens tu la culpa? Sempre t’ho fas per fer-me perdre la paciència. Au, alçat i replega tot aquest desordre que has fet, jo vaig al llit.

D’Angelita no va eixir ni un sol mot, ni un gemec, ni res de res. Quan el Paco havia desaparegut cap a l’habitació, és va alçar com va poder i va començar a netejar tota aquella trencadissa. Tot i que estava dolorida, no va gosar ni obrir la boca per queixar-se, no va eixir ni un mal “Ai”.

Quan va acabar, va anar cap a l’aseo i és va rentar tota la sang que li havien provocat les desfetes dels vidres i porcellanes. En acabar va anar al llit, junt al Paco que dormia i bufava amb la tranquil·litat del que ha fet el que tenia que fer.

Angelita, tot i que estava baldada, i li feien mal fins a les pestanyes, no va pegar ull en tota la nit. Per primera vegada en vint anys, va començar a pensar en la possibilitat d’abandonar a Paco. Però abans d’aplegar a això, tenia que VENJAR-SE.



Calia que la venjança fos subtil, silenciosa i amb cura. Si el Paco s’adonava, aquesta venjança, podria tornar-se contra ella.

No sabia com, ni de quina manera, però ho tenia que fer, el tenia que fotre, si fugia sense més, podria acabar morta com qualsevol dels centenars de dones que eixien al telenoticies, i que havien estat asesinades per les seues parelles, després de pendre la decisió d’abandonar-los.

Primer varen ser coses innocents que no feien mal a ningú, però que a ella li suposava una petita venjança. Quan estaven asseguts a taula i el Paco li deia que no volia el tros de pa, per que estava dur, aquesta l’agafava, entrava dins la cuina i sense soltar el pa de la ma, pegava una volta a la taula de la cuina i el tronava a treure, i l’ignorant de Paco a menjar-se el tros que abans havia rebutjat.

Després va anar més lluny. Un dia de bon de matí mentre li preparava el cafe amb llet al Paco i després d’assegurar-se que aquest no la veia, va deixar caure un gargall matinal de la seua boca al got, i no entraré en la descripció de textures, colors i demés, tots en tenim pels matins. El va remenar per dissimular-lo i el Paco se’l va beure i és va quedar més satisfet que una mona.

Eixa va ser el primer acte de reveldia i el començament de la seua, lenta, i pel temps, llarga i dura venjança.

Cada matí el Paco bevia un got de café amb llet, degudament adobat amb fluids bucals d’Angelita...

Però això era poc, calia anar més lluny. Si pel matí tenia acompanyament al desdejuni, per la nit el sopar tenia de portar guarnició. Va deixar d’utilitzar insecticida a casa, irònicament pensava per a ella mateix – Cal preservar la capa d’ozó.

Prompte va començar a proliferar tota mena d’insectes i bitxets per tot arreu, que ella amb molta cura retirava i guardava amb les fiambreres de plástic de les llepolies, que li guardava la xicona del kiosk.

Quan cuinava per al Paco, al “fregitori” sempre és podia trobar algún que altre bitxet que amenitzava els sabors i textures.

- Ternera amb “panderoles” , que retirava abans de servir-la a taula, per tal que el seu marit no s’adonés de tan peculiar guarnició.
- Esgarradet amb formigues desfetes amb molta cura per a que no advertira el nou ingredient.
- Puré de creïlla amb magre picat i terallines dels sostres, donava una textura diferent.
- Mandonguilles de carn amb salsa de tomaca, ( I no diré d’on s’ha proveïa de la carn)

Ella anava molt amb comte de no menjar el mateix que el Paco i és va inventar una dieta a base de verdura que, segons ella, li havia recomanat el metge, i així no alçava cap sospita.

Però no era prou, calia tenia que posar més imaginació al dolç sabor de la venjança. No pensava en substituir aquestes petites, diguem-ne “putades” , el que calia era augmentar-les cap a altres camps.

Va decidir que la roba del Paco mai més tornaria a saber que era el suavitzant de la rentadora. Sobre tot la roba interior. Prompte al Paco va començar fer-se-li rosadures a les axiles, i als pelgs dels genitals. Cada dia tenia més viscor i més és rascava, i quan més rascava més roig, i més coentor.

Mentre el Paco va començar a canviar de color, i anava més preocupat pel seu deteriorament físic que de pegar-li hòsties a l’Angelita, i aquesta li va agafar gust a la cosa. Fins i tot va començar a riure histèricament quan el Paco no estava a casa.

Però calia més, no hi ha mai prou per a venjar-se d’un fill de puta com el Paco. I com ja no l’estimava, els escrúpols havien desaparegut.

Ella sempre havia sentit dir que als homes, quan anaven a fer el servei militar, per a que no tingueren ganes de sexe els posaven “bromur” en el menjar. Evidentment això era una llegenda del que se’n diu “Urbana” sense cap fonament. Però que ací jo puc donar fe, que quan vaig fer la “mili”, l’apetència sexual era nula i inexistent, així que possiblement algo de veritat deu d’haver.

El cas és que a la dieta, rica en bitxos, va començar a afegir-li bromur, però no més per les nits, així s’assegurava que el Paco, mai més la molestaria per desfogar-se. I així va ser, des d’aquell dia la poca activitat sexual existent, va quedar reduïda a dir “bona nit” quan és gitaven.

El Paco, començava a tornar-se loco, malestar continu a l’estómac, les rosadures a les parts més sensibles del cos, un membre que tan sols li aprofitava per a pixar...

-¿Que em passa? ¿ que hauré fet jo, per a que em passe açò? (pensava el Paco)

Però, Angelita s’havia viciat a donar-li mal viure, i quan més patia Paco, ella més feliç era. I començava a ser com una droga, que demanava més i més. Més maldat, més patiment, mes... VENJANÇA !!!!

Aquest estat de satisfacció, va tocar sostre, el dia que va decidir que el Paco havia de tornar-se loco en la part que més mal feia als homes, la seua virilitat. La qual ja havia estat convenientment atacada a força del bromur.

Va començar a pastar ella el pa, feia molt de temps que no pastaven a casa, però després de dos pasterades, va vore que la pràctica no l’havia perdut. El seu marit, sempre havia estat una Adam i un malcriat, primer per sa mare, i després per ella mateix. Calia aprofitar eixe malcrio. Tots els matins, ella li preparava el got de calent, i mentre ell se’l fotia, ella li posava al saquet de la berena dos entrepans. Feia dos mesures de pa, un més menut per l’esmorçar i un altre més grandet per dinar.

El fet de pastar ella el pa, no era precisament per a que el Paco gaudira més del menjar, no, si no per poder mesclar amb la cuita del pa una pastilla de “viagra”, convenientment feta a miques.

El pa més menut era el que pastava amb el fàrmac.

El primer dia, a Paco li va desaparèixer la preocupació per la seua poca apetència sexual, quan després d’esmorzar és va adonar que el seu, tan estimat, membre viril, li responia, no sabia encara a quin estímul, però que li donava igual, en tot cas, no estava mort sexualment parlant, com ell pensava, i va respirar amb tranquil·litat.

Com que el miraculós viagra era ingerit a les 9:30 en punt del matí, quan tornava a casa per la nit, ja no li quedava res d’aquell excitament, el qual Angelita rematava amb la ració diària de bromur.

A la setmana de tan singular dieta, el “pobre” anava buscant qualsevol racó de la feina per a alleugerir eixes ganes tan boges i desesperants de tenir sexe. A més és passava el matí mirant-se els baixos i intentant que el seu membre no cridara massa l’atenció dels seus companys degut a l’abultament tan sospitós que és deixava notar descaradament sota el pantaló.

El cap del Paco és ratllava intentant esbrinar per que li passaven eixes coses tan estranyes. I a més com un rellotge, era para amb els altres homes a esmorzar i allò li plantava cara com si fos un tros de canya rígida entre les cames. I pensava per a ell mateix...

-Anem a vore. Quan parem per esmorzar, jo em pose com un bou, i vaig més eixit que una mona tot el matí. Quan aplegue a casa tan sols tinc ganes de... pixar. Jo quan parem pel matí ho faig amb els altres homes de la feina... i quan ve la nit, amb la meua dona... Per tant... NO NO i NO, jo no soc maricón de cap de les maneres. A mi no m’agraden els homes. NO definitivament NO.

Però, la crua realitat el duia de deduir que si s’excitava pel matí mentre esmorzava, i no tenia apetència per la nit, els motius eren evidents. Ell creia que havia caigut “malalt” Pobre ignorant.

Angelita era aliena a aquestos començaments de bogeria, per què el Paco mai anava a reconèixer el que li passava, i per això continuava maquinant a vore quina seria la propera petita gran venjança, que seria lo definitiu.

Un bon dia, va començar a preparar la maleta amb tota la cura i la dissimulació possibles, per tal que el Paco no s’adonara. Primer va trasladar a casa dels seus pare la roba d’estiu, després les coses que ella considerava seues i així fins que sols quedava en la casa poc més que la seua presència. I el Paco capficat amb les seues anades i tornades de necessitat de sexe, les seues rojures genitals, i les seues rampellades de mal de ventre, tot conseqüència del quefer d’Angelita, no és va adonar de res, la casa anava buidant-se, però ell prou tenia amb les seues coses, que no eren poques.





Sols li restava el punt i final, la pitjor i més cruel de les venjances, una nit de diumenge quan el Paco estava mirant el futbol a la televisió, ella, va eixir de la cuina, va anar cap al televisor el va apagar i és va posar davant mirant fixament al Paco als ulls...

- Però, ¿que fas? ¿t’has tornat boja? Si et pegue una hòstia et mate !!!

Va brofegar el Paco des de el butacó on estava assegut. I ella amb tota la tranquil·litat del món, com si fos la conversa més natural entre un matrimoni ...

- Paco, me’n vaig.
- ¿Te’n vas? d’això ja fa temps, però és del cap. Connecta el televisor de seguida si no vols que et palpe la cara.
- Paco, me’n vaig de veritat. No t’estime, i em negue en redó a que m’humilies més.

El Paco és va alçar del butacó a corre-cuita disposat a deixar aterrar la seua mà en la cara d’Angelita, però aquesta en compte d’amagar-se com havia fet fins a ara, és va quedar parada, sense parpolejar ni fer cap acte que denotara temor, amb una mirada penetrant que es dirigia als ulls de Paco i quan aquest va aplegar a la seua altura, és va detindre. Va notar que alguna cosa havia canviat, que la seua dona no era la mateixa, que eixa mirada desafiant, signe inequívoc de manca de por, era nova, i de sobte es va aturar i varen quedar els dos a centímetres l’un de l’altre, amb les mirades clavades als ulls. I Angelita li va pegar l’estocada final on més li feria, a l’orgull de mascle, a la prepotència...

- Paco me’n vaig. Per què no et tinc ja por. Per què tinc dignitat. Per què ja no em fas sentir dona, de fet mai m’he sentit dona amb tu. Per què no ets home. Per què no has sabut donar-me fills. Per què no m’has sabut respectar. Per què ets un merda...

I fent una pausa per prendre aire als pulmons, va acabar dient ...

- Paco, per què ja no t’estime.

El Paco és va quedar clavat en terra, bocabadat, sense saber que dir, ridículament en la mà alçada i preguntant-se que collons passava.

Angelita va agafar una xaquetilla de punt, se la va tirar pels muscles i va obrir la porta, abans de creuar i trencar amb vint anys de penes, de vexacions i d’humiliacions, va deixar caure el clauer amb les claus al mig de casa, i mostrant la major de les indiferències en els seus actes, va eixir de casa i no va gosar ni tancar la porta.

- - - - - - - - - - - - -

Pot ser algun dia, tornaré a fer viure a Angelita, pot ser li done un bon futur, fins i tot, pot ser que el Paco torne a ser protagonista, ¿per què no? els miserables també protagonitzen històries. Dedique aquesta història a totes les Angelites, les que han caigut pel camí, les que han pogut sobreviure, i les que, per desgracia, no sobreviuran.

Fotos: un diumenge al de matí en ma casa.

ARMES BLANQUES

ARMES BLANQUES

Tot el mon sap que son les armes blanques... i personalment crec que a casa hi ha molta arma blanca camuflada, si no que li ho pregunten a Angelita.

Angelita, una dona de sa casa, amb un munt d’històries personals acumulades amb un cert regust agredolç. El cas és estaven a casa després de sopar, Angelita i el seu home, ell segut al sofà mirant el futbol a la televisió, i ella com sol ser habitual, llevant taula i deixant la casa en ordre. Entre la cuina i la taula on havien sopat, estava el sofà, la televisió i el seu home tot nervioset per que el seu equip anava perdent el partit. Angelita amunt i avall deixant la taula neta i passant per davant de la televisió de tant en tant per anar retirant gots, coberts, i de més útils utilitzats per al sopar.

En un moment donat comença l’equip contrari a atacar cap a la porteria de l’equip de Paco, marit d’Angelita. El davanter, amenaçava amb el baló, el defensa no va saber esquivar al davanter que corria imparable amb el baló, quan veu l’oportunitat, xuta i li clava un gol a l’equip de Paco,.. gooooool, cridava el comentariste i Angelita en eixe moment passa per davant la televisió amb el drap de netejar taula i de la mala hostia que li entra a Paco, li revalla el comandament a distancia del televisor a l’Angelita, amb tanta mala sort que li pega just en el canto a l’ull dret. Angelita cau a terra de l’amargor del tro i el Paco comença a cagar hòsties i a maleir, Déus, Sants i Marededéus tot a una. Angelita tota gemponada a terra agafant-se el cap del mal que li feia i el Paco després d’haver tret a relluir a tot el santoral comença a maleir a Angelita...

Paco.- Imbècil que fas ahi ???? Desgraciada.

Ella, plorava tota dolorida del tro, i el comandament de la televisió al seu costat tot desbotifarrat, les piles per un lloc, el comandament per un altre i Angelita per un altre, i el fill de puta de Paco...

Paco.- Si no mirara a Déu et treia d’ahi a patades, subnormal !!!! Inútil que ets una inútil. Alçat d’una puta vegada que no em deixes vorer la repetició de la jugada. I deixa de gemecar que em poses nerviós.

Angelita, agafant-se l’ull és va alçar com va poder mentre un reguerol de sang li eixia entre el dits. El malparit de Paco li havia partit la cella.

Paco.- Si dona, si, si et pareix ara te’n vas i et deixes el “mando” de la tele ahí tirat !!! Torna arrere i porta’l, i les piles també !!!!

Ella, amb la ma que li queda lliure li allarga el comandament i després les piles, amb una certa por a que s’escape alguna bufetada extra, i corre cap al bany a vores el trau de la cella.

Paco mentrestant, torna les piles al compartiment del comandament i intenta donar-li veu i s’adona que no anava, intenta canviar de canal i el comandament no responia i va unflant del nervi que tenia. Li pega els colpets reglamentaris que tots peguem quan algun aparell no funciona a les nostres ordres, i repeteix de nou per vore si ja responia, però no. El comandament estava clínicament mort, i el Paco cabrejat, pel gol que li han clavat al seu equip, pel comandament trencant i per la inútil de la seua dona....

Paco anava encenent-se en flames per moments i pega un crit tot exaltat ...

Paco.- A vorem que fas ahí? vinga de gemegar. Ves eixint i vinent ací immediatament.

La pobra d’Angelita va eixir del bany amb la cella neta de sang i amb una gaseta que li feia de tapó per tal de no deixar brollar més sang, s’acostava amb la mateixa por que un gos quan el seu amo li ha pegat una patada per haver fet alguna cosa mal.

Paco.- Desagraïda, inútil, desgraciada !!!!! has vist el que has fet??? Tu et dones compte que per culpa teua s’ha trencat el “mando” de la tele??? Imbècil, que ests una imbècil. Ara que fem? per la teua culpa ¿et dones compte? jo tot el dia treballat i ¿tu que fas? vas i trenques el “mando” ¿així és com m’agraeixes el que faig per tu?

Angelita, en la ma esquerra és sostenia la gassa que començava a tintar-se de roig sang per l’hemorràgia del trau, amb la ma dreta tenia un mocador en el que es tapava la boca per tal que els gemecs que no podia reprimir posaren més nerviós a Paco, i amb cap catxo no atrevia a mirar, ni a intentar disculpar-se tan sols , per por a donar peu a Paco per que continués pagant-la amb ella.

Paco.- Mai aprofitaràs per a res. Ves agafa un caixó i posat ahi. Que per la teua culpa ara no va el “mando”.

El remalparit de Paco va ser seure a Angelita al costat de la televisió en un basquet de taronges, la pobra Angelita en la ma esquerra continuava sostenint la gasa a la cella, la qual ja estava tota roja i no admetia ja més sang, amb la dreta seguia amb el mocador al la boca ofegant els gemecs del dolor i preguntant-se per que aguantava això.

El Paco de tant en tant... ordenava ...

Paco.- Posa la primera a vore el que fan !!!.

I Angelita allargava la ma amb el mocador brut de baves i mocs i canviava de canal.

Paco.- Dona veu que amb l’escarot que fas no ho sent bé.

I Angelita allargava la ma i li donava veu.

Paco.- Posa ara la cinc que ahi no fan res...

I Angelita li s’escapava un gemec que intentava ofegar amb el mocador brut i allargava la ma i posava la canviava de canal .......

---------------------------------------

De vegades tindríem que revisar els objectes que tenim a casa i vore quins son susceptibles de ser utilitzats com armes blanques... o en el seu defecte vore quines persones sobren a la nostra vida.

Qualsevol paregut amb la realitat NO es pura coincidència.

Foto: armes blanques.

ANGELITA I PACO
Com els vaig conèixer.

EN EL FONS TINC ÀNIMA D’ASSISTENT SOCIAL

D’entre totes les tonteries que fan les entitats bancàries per captar clients, hi ha una que m’encanta i per la qual alguns clients és donen a conèixer i serien capaços de vendre a sa mare per 5 euros (en una altra època haguera dit per 10 duros). Estic parlant de la puta mania que tenen de regalar coses a canvi d’acumular diners als comptes a la vista.

Si, allò que es diuen punts estrella, espigues daurades, etc etc, depenent de l’entitat que estigues.

En el meu cas, va haver un any que entre les coses de “marchaidassing” o com collons és diga, hi havia un joc de dominó, (xamelo, per als més posats en matèria), una manta de viatge, “cartera señora” i un regal del qual m’enrecordaré mentre tinga ús de raó, una navalla “multiusos”, si, d’eixes que tenen de tot.

Va vindre a l’oficina una clienta, de la qual és comentava que el marit de tant en tant li mostrava per on es va a València via bufetada, carxot i patada. Anem, el que ara és diu violència de gènere.

Ella sempre m’ha paregut una bona dona, sense sort en la vida, però molt bona dona i amb un cor i una innocència que ratllava límits poc coneguts, pot ser per això va a aplegar a ser víctima del seu home.

Ho recorde com si fos avui ...(oficina on treballava jo aleshores, a mig matí i cosa rara sense ningú a l’oficina, llevat de mi i de la clienta)

- Bon dia.
- Bon dia. Angelita (vaig dir jo amb el meu somriure habitual)
- Ai mante, ¿quantes espigues tinc de les targetes?
- Espera i t’ho dic, Angelita (clac, clac, clac, buscava jo teclejant pel mon del micro-circuits). Mira tants punts tens, ahi tens el catàleg, pega una ullada i quan ho tingues triat m’ho dius.
- A vore... ( al cap d’uns minuts d’haver repassat el catàleg i amb una decisió ràpida va dir) Mira rei, em demanes la “navaja multiusos” que al meu home li farà molta gràcia.

Jo que veig que tria la navalla, i pensant que donat el seu estat, no era el que més li convenia... li vaig insinuar...

- Mira Angelita, i si agafes el dominó, pareix més xulo que la navalla.
- Aiss no, la navalla m’agrada més i al meu home li farà més profit.
- Però dona, amb el dominó estareu més entretinguts. ( jo tot subtil)
- ¿tu creus? ¿ que faràs demanar el dominó?
- Clar que si dona, el dominó molt millor.
- Val, demana el dominó tens raó.

Quan ja pareixia que l’havia convençuda, i sempre posant per davant la seua integritat física, torna enrere i rectifica.

- Mira que no!!! , demana’m la navalla.

I jo posant-me ja nervioset, vaig i deixe de costat la subtilitat, donat el poc èxit que havia tingut la negociació a bones... i li retruque.

- Tu fes el que vulgues, Angelita, però tingues en compte que jo, de tu, demanaria el dominó, tu pensa que a un mal tirar... el dominó com a molt et pot per un trinxo al cap, i en un poc de mel o una pomadeta tindràs prou, i si tries la navalla, el resultat final poden ser punts de sutura a urgències de l’hospital.

- Aiss!!! com eres, “bordantxo” que eres un “bordantxo”, però no. Demana’m la navalla ho tinc clar.
- Com tu vulgues. ( Ho vaig deixar per impossible, tot i que em sabia greu)

El cas que ella va eixir per la porta, i jo vaig continuar amb les meues tasques habituals en horari laboral. Just quan ja era hora de tancar donades ja les 3 de la vesprada, va sonar el telèfon de l’oficina i en agafar-lo escolte com un gemec per l’auricular, vaig preguntar qui era i l’interlocutor gemegava més. No cal ni dir que vaig caure al moment que la dels gemecs, era Angelita.

- Angelita?, ets tu? ¿Qué et passa?
- (gemecant ja, el que és diu en confiança) Ai mante, que tenies tu raó, refés el “pedido” i en compte de la navalla, demana’m el dominó, que amb una mica de sort quan me’l reballe al cap s’escamparan les fitxes i tot quedarà en un trinxo. ¿ per cert, en compte de caixa de fusta, les fitxes no poden anar en borsa de tela?

Definitivament ... tinc ànima d’assistent social.
Qualsevol paregut amb la realitat... NO és pura coincidència.

D’aquesta història, que s’assembla molt a la realitat, va neixer un personatge que és el fil conductor de moltes altres més.

foto: la meua navalla quan ix a fer muntanya.

I QUE ÉS LA VERITAT ?

Amb aquesta foto, encetava el meu primer “flog”. I amb aquesta mateixa foto encete, el que espere siga el meu nou BLOG i definitiu. ¿Els motius?, és ben senzill… El punyeter Fotolog s’ha posat impossible. Puc passar per alt que acoten l’espai per als textos, puc passar per alt que no més em deixen penjar una foto per cada article, puc passar per al que eliminen serveis com els avisos, però el que realment em toca la moral, és que acoten la inclusió de comentaris sols als membre del fotolog.

Així que ací teniu el meu nou blog, on espere que aquestes circumstancies no és donen, i tothom, i “totdon”, diga el que li vinga en gana. Si és per a bé, m’unflaré com l’arròs massa cuit, si és per a mal, ho assumiré i m’enriquiré dels errors comesos