¿PER ON BUFARÀ ARA EL VENT?

¿PER ON BUFARÀ ARA EL VENT?

La forma rodona de pedra massissa no era cap novetat per a Joan, cada vegada que passava per allí la veia, pot ser per això mai s’havia parat a observar-la detingudament. Aquell dia, però, no sap encara per què li va cridar l’atenció. Pot ser per que era un dia fosc i trist, d’eixos que els núvols no deixen passar prou claredat, a més, a més, queia una pluja molt lleugera, de les que no molesten, però que al cap d’una estona fan que estigues tot mullat de cap a peus. L’oratge, el seu estat d’ànim, eixa sensació de “mesinfotisme” que de vegades t’agafa, feia que caminés lentament, com si una cama li demanés permís a l’altra per tal d’avançar. Quan va passar per aquell lloc, es va detindre i va observar conscienciosament aquella tona de pedra. El centre estava coronat per una forma circular en relleu, d’on eixien quatre puntes que assenyalaven els quatre punts cardinals. Entre cadascuna de les puntes naixien unes altres, en total vuit, separades equidistants en la seua distribució, eren com una mena d’indicador per a saber quin vent bufava i ja entre les puntes, el mestre picapedrer, havia anat tallant en baix-relleu els pobles més propers, a continuació les capitals de província, i finalment les capitals europees més importants.

El temps havia fet que la brutícia s’acumulés al baixos relleus de les grafies, millorant així la lectura, Joan es va quedar mirant aquell mena de monument, va poder llegir que havia estat costejat per la Diputació de València i va pensar... – Mira, al menys tenen diners per a fer més coses que bous i falles - . Va continuar mirant encuriosit quines capitals havien estat les escollides i es va trobar Lisboa. No va poder evitar pensar que havia promés tornar a Lisboa el dia que s’enamorara de nou i just quan estava pensant això els seus ulls varen anar a parar a un poble en concret, si atenia als vents diria que estava situat al llevant, i així el seu cap va començar a viatjar junt als vents i als records que inundaven ja la seua vida.

Tota el seu passat sentimental va començar un dia que bufava Tramuntana, un vent quasi gelat, sobre tot a l’hivern, però que quan va aparèixer a la seua vida va ser més bé com un gran respir. La Tramuntana li va portar aires completament nous per a ell. La ciutat de València, que és d’on provenia, se li va re inventar per a ell, i va adquirir noves connotacions ben diferents a les que tenia fins aleshores.

Els vents son capritxosos i bufen i bufen i fan que els humans anem al seu ritme, i la Tramuntana un dia va parar en sec i va donar pas a un temps de quietud. Una quietud que sols va ser profanada per un llevant, fort i fresc. Tan fort que el va tombar de tos i tan fresc que va tindre que guarir els sentiments, encara que de poc li va servir. El llevant va ser persistent, la gelor que duia es va tornar agradable, és eixa temperatura que agraeix el cos quan està suat i que si no saps mesurar-la bé pot acabar en un refredat.

Joan va saber guarnir-se i mesurar el llevant, i creia que ja l’havia dominat. Com d’ingenus podem ser els humans, dominar un vent, ¿on s’ha vist destrellat més gran? I més un vent jove com el llevant, amb una impetuositat que arrossegaria a qualsevol.

El llevant va estar bufant molt de temps, massa, va resoldre Joan. Va estar exposat excessivament, fins que es va refredar de mala manera. Així i tot Joan no podia deixar de respirar aquell llevant que tant de mal li feia, fins que va perdre la voluntat i ja sols es limitava a esperar i pensava – Ja deixaràs de bufar, cabró –

El llevant no va deixar de bufar en cap moment, unes vegades més fort, d’altres més suau, però sempre punyeter.

Va tindre que ser una ventijolada del Ponent qui definitivament anulés per complet al llevant. Un ponent que va agrair, encara que ja es sap que el ponent sempre és molest, fa que t’entren migranyes, i de tant en tant cansa. Però no era el cas de Joan. A ell el ponent li va servir per llevar-se de damunt el maleït llevant. Un Ponent càlid, amb suavitat, amb mesura i sempre tímidament va fer acte d’aparició a la seua vida. Tan sols varen ser unes hores, pot ser uns dies de Ponent, però varen ser suficients per a que s’adonés que hi ha més vents al món.

Gregal, Migjorn, Xaloc, Garbí o Mestral, mirava la rosa dels vents i es preguntava ¿per on bufarà ara el vent?

foto: La rosa dels vents que hi ha a l'ermita de Santa Anna. Possiblement un dels llocs que més i millor es respira
so: http://www.goear.com/listen.php?v=e327ee4

EL CARRER BONAIRE - El berenar de carnestoltes

Entre devots cremats a lo “bonzo”, enamorats incondicionals, remucs de mares intolerants i egoistes i de més històries i personatges, anava passant el temps. La primera trobada de les tres amigues va donar pas a més encontres. Un bon dia, aprofitant que la mare de Júlia tenia que anar a la perruqueria, i que era dijous de carnestoltes, organitzaren un berenar. A la perruqueria no és solia tardar més de una, o com a molt dues hores, però Dori ja és va fer càrrec de que a senyora Roseta li feren una permanent i una tintada de cabell que li ocupara tota la vesprada i així llevar-se-la de damunt i poder xarrar tranquiles i sense intervencions capritxoses de una mare ociosa i pudenta.

Com no, Júlia va fer dolços, coques cristines, una coca en llanda amb nous i panses, i pastissos de tomato. Angelita va portar aigua-llimó i una botella de mistela de producció pròpia, feta pel seu pare. I Dori... dori no més va portar ganes de xerrar, ganes de menjar i una botella de cassalla per si dequeia la festa.

A minut i mig d’haver deixat Júlia a sa mare a la perruqueria, ja estava allí Dori, la qual s’havia deixat a sa mare de tots els de casa, inclosos els rebesnéts, per que Dori, ja era avia.

Júlia.- T’admire Dori, en les muntonades que tens per casa i no et dol anar-te’n i deixar-ho tot per fer.
Dori.- ¿Que vols que li fem? A més tu tranqui-la que la feina quan torne encara estarà allí per fer. No et preocupes que ningú que passe pel carrer entrarà a fer-la.
J.- Dona si ho mires així...
Angelita.- Bona vesprada, xiques, ¿ja estem totes?

D.- Passa avant, passa. Que jo ja estic ací.

A taula s’amuntegava el menjar, i com no la beguda. Entre rialles, mos de dolç, colpets de mistela i records anava passant la vesprada.

La mistela va anar fent efecte, i si entre elles hi havia pocs secrets, també era veritat que el temps les havia fet més reservades que quan eren joves i tota la informació que tenien unes d’altres era més per les parladuries del carrer que no d’informació de primera mà.

Tot anava bé, fins que la botella de mistela havia passat a millor vida i Dori, va servir un culet de cassalla als gots de les tres, una quantitat que els va saber a poc i a continuació va ser Angelita la que racionara la següent ronda. Les rises nervioses varen esdevindre, en rialles que anaven contagiant-se les unes a les altres fins que Júlia va fer els honors amb la tercera ronda i per tal de no anar cagant per mitja galta, va apurar la resta de la botella de cassalla en els tres gots, allò va destapar, com es sol dir, la caixa de “Pandora”.

De sobte Júlia va apurar el got d’una tacada i les carcallades ratllaven ja l’escàndol les tres estaven encanades de tant de riure quan Dori i Angelita es varen adonar que les rises de Júlia havien esdevingut en plors, plors amargs i desconsolats, que es varen fer més presents al parar de riure les dos de cop.

Mai havien vist a Júlia tan amargada, en un moment l’embriagament se va convertir en perplexitat, ambdues miraven a Júlia sense comprendre massa bé que era el que havia passat. I Júlia asseguda la cadira de boga, agafant-se la boca amb una ma, plorava i plorava, li queien unes llàgrimes per les galtes de la cara, que pareixien sigrons fins que va aplegar a un estat de pesar que a dures penes la deixava agafar prou aire als pulmons per respirar.

Angelita .- Júlia, ¿que et passa?
Dori .- Mari, que estàs tallant-nos el rotllo. En lo bé que estàvem passant-ho. ¿quina vora se t’ha descosit ara?

Però Júlia no podia parlar del sanglot que tenia i les seues amigues no varen poder fer més que abraçar-la amb força fins que Júlia es va calmar i va parlar, encara que per al que tenia que dir, Angelita i Dori hagueren preferit que continues plorant fins a deshidratar-se.

Júlia.- Sóc tan desgraciada que voldria morir-me ara mateix i no haver existit.

Si quedava algo d’alcohol per neutralitzar al cos de les dos amigues, ara mateix ho havia fet al sentir el que havia dit Júlia. Va ser com si els tiraren una poalà d’aigua freda. Es varen quedar mirant-se les dos, sense saber ben bé que era el que passava.

A .- Però Júlia, ¿que dius?
D.- Uiss però que et passa? ¿ a què ve açò?
J.- Que si, que sóc molt desgraciada. Ja tinc quaranta anys i mireu, estic al mateix lloc de sempre, capada pels meus pares i germans. Sense haver conegut a cap home, sense saber que és el sexe i sobre tot sense haver estimat i sense saber que es sent al ser estimada. Valdria la pena no haver existit.

El silenci ara es podia tallar en un ganivet, Dori i Angelita es miraven i comprenien ben bé el que li passava a Júlia.

A.- Va Júlia no digues tonteries, les coses no son així. El món pega moltes voltes i igual l’home de la teua vida el tens esperant darrer de qualsevol cantó. Aquestes coses no es saben mai.
D.- Clar que no, a més reina, tampoc t’has perdut res. Hi ha molt de fill de puta solt per ahi i de vegades val més estar soles que mal acompanyada.

Dori, sense adonar-se’n acabava de posar el ditet en la ferida que més mal li feia a Angelita. Es va fer un altre silenci tan espès o més com l’anterior i Dori va comprendre que havia clavat la pota ben clavada, no més li havia mancat dir “Veritat que si Angelita?”. No ho va dir, però Angelita es va donar per entesa i li va canviar la cara per complet.

A.- Si Dori, molt de fill de puta disfressat de “bueno” i després resulta ser tot el contrari.
D.- Ai Mari, perdona’m que jo no volia ... Jo no ho deia per tu, si de cas ho deia per mi i per la meua experiència...

Definitivament la la caixa de “pandora” estava oberta i més que de “pandora” podríem di que era la caixa dels trons.

J.- ¿ I ara que vos passa a vosaltres?
A.- Res, Júlia, que Dori de vegades no es dona conte i pensa en veu alta.
D.- Mireu, ¿sabeu que? Que ja hi ha prou. Vaig a dir tot el que tot el món creu saber i que no més jo se, per que ho he viscut i així ja acabem en açò. Júlia reina, no tens que tindre ganes de morir-te, i menys per cap home, ni conegut, ni per conèixer. Quan deia que hi havia molt de fill de puta solt, ho deia per mi, encara que Angelita pareix que creia que ho deia per ella.Si, Angelita, el teu Paco, va resultar ser un d’eixos fills de puta, però jo de Pacos, de Manolos, de Visentes, i de tots n’he tingut per donar i vendre.
A.- Júlia, Dori el que vol dir, és que el Paco va resultar ser un gran cabró. Tots aquestos anys de matrimoni han estat una presó, una mort en vida, de la qual m’he tingut que desfer, per que ja era o jo, o ell.
J.- Que vols dir ¿que el Paco et va clavar la mà damunt?
A.- Si filla meua, la ma, el peu i tot ell. Eixe Paco agradable que em va treure de ma casa, es va convertir en una aberració que als pocs mesos d’estar casada va començar a insultar-me sense més i que a poc a poc va anar empitjorant la cosa, fins a acabar a pallisses que quasi em varen costar la vida, fins que em vaig plantar i vaig pegar a fugir.
J.- Aiiii Angelita, jo no ho sabia, jo creia que s’havia acabat per que no tenieu fills o per que ja no s’estimàveu .
D.- No Júlia, ací el que no corre, vola, i ja que ha començat ella, vaig a continuar jo...

Sense adonar-se’n, a l’igual que la beguda, la complicitat va anar aflorant i envaint la vesprada de dijous de carnestoltes.

El so: http://www.goear.com/listen.php?v=687e17d

La foto: L’ametller en flor