dimarts, 28 d’agost del 2007

EL CARRER BONAIRE - El pecat més gran del món







EL CARRER BONAIRE – El pecat més gran del món.



El fet de pecar, és una deixes coses que sempre va per l’ambient a les zones rurals, en una clara al·lusió al poder que tenen els estaments eclesiàstics. Quan més menut i aïllat és el nucli de població, més intervé i influeix l’església a tots els nivells. De fet, i gràcies a l’època del “Regimen” els estaments que dirigien la vida del pobles estaven, estan encara, representats per El Batle, El Metge, El Caporal de la guardia civil, i com no, l’omnipresent i el que més abadejo talla, El senyor Rector.

José Agustí, havia estat tota la vida sota la influència del gran poder que té l’església, havia estat educat per i per a servir-la, fins a tal punt que es va quedar per a, com és sol dir als pobles, “vestir sants”.

I és que al poble quedar-se per “vestir sants”, és l’expressió que utilitzem per a definir als que no s’han casat.

A vore si m’enteneu, no és que tots els que no és casen estan dedicats a aquestos menesters, hi ha de tot en la vinya de Déu.

En el cas de José Agustí, era així. De ben menut va fer vots per ingressar al club elitista dels escolans. Als pocs anys ja era un membre destacat per la seua devoció envers qualsevol tipus d’acte religiós i litúrgia. Coneixia de “cabo a rabo” tota l’acte sagrat de la misa, cada oració, cada indicació, fins i tot cada pausa que de normal feia el rector, ell la memoritzava.

Era destacat i el preferit del rector, però no era respectat ni tan sols pels escolans més menuts, els quals amotinats pels més majors li feien burla i no paraven de gastar-li bromes.

A diferència dels altres xiquets, ell en compte de jugar a futbol o a les boletes, s’estimava més fer altars i processons a xicoteta escala. I si tenia sort i podia convèncer als més menuts, fins i tot jugava a fer misa. Encara que la majoria de vegades la recreació de la misa acabava en pa i ceba, per que quan no li posaven vinagre en compte de vi, li feien la guitza canviant l’ordre de les oracions fent-lo cabrejar fins agafar pesar i tot de tant de plorar.

A José Agustí li va vindre el mal nom de “Pepito hostieta” per que el que més li agradava era donar la comunió i aprofitava qualsevol moment, ja fos l’esmorzar, el berenar, o és menjara un paquet de pipes, per a agafar l’aliment en qüestió i abans de posar-se’l en la boca l’enlairava com si fos l’Hòstia consagrada, entelava els ulls fins a deixar-los en blanc, com si estigués en trànsit i quan pegava mos deia Amen i baixava el cap en clara actitud de respecte i fervor catòlic.

Pepito “hostieta”, va viure tota la vida baix els manaments de l’església i baix les pors a pecar. Tenia por de pecar, fos de la forma que fos, ja siga de pensament, paraula o omissió, com deia l’oració. Més que a res en el món, li tenia por a l’infern i per eixe motiu complia estrictament el manaments de la llei de Déu. No gosava deixar passar per alt cap, per insignificant que fos el que anara a fer, a dir, o a pensar, feia sempre abans una repassada a vore si feria d’alguna manera algun dels manaments. D’ahí que paregués una mica babau, i clar, no és que fora, si no que a causa del temps que utilitzava per fer el repàs tots el manaments per tal de no cometre pecat, sempre tardava uns minuts en reaccionar.

Mai va dir una paraula mal sonant, mai va faltar el respecte a ningú, mai va sucumbir a cap desig, ni tan sols els carnals, de “actos impuros” ni un, ni mig, ni cap, ni tan sols amb ell mateix. I clar aquesta actitud més prompte o més tard li passaria la corresponent factura.

Corria el temps cap al primer dimarts de setembre d’aquell any, el dia fatal de la desgracia. Per que al carrer Bonaire, també hi havia gent desgraciada i passaven desgracies, no tot era alegria i tranquil·litat. Aquell dimarts que coincidia en el dia major de les festes del poble, el qual dedicaven al seu patró. Just el dia abans, Pepito junt a altres dones, també “vestidores de sants”, havien anat a netejar la imatge feta d’escaiola que representava al Santíssim Crist. El varen baixar i mentre les dones untaven en oli llinós la fusta de l’anda on anava el Crist, Pepito amb un drap lleugerament humit, anava torcant el cos del Crist, amb una cura que qualsevol que l’haguera vist, hauria dit que el Crist estava fet de paper de fumar.

Allí estava ell, concentrat en el que feia, primer un braç, després el muscle, la cara, quan va aplegar a la corona d’espines li va vindre a mena de glopada d’ansietat que no el deixava quasi respirar per que li havia produït un nus a la gola del fervor que això li provocava. Va anar baixant pel pit, una llaga, una altra llaga, i just quan va aplegar al baix ventre de la venerada imatge, va notar una sensació que mai havia tingut. Era com una alegria, un accelerar del cor, la gola seca, suors freds i un... entrecuix que li feia bony per moments.

Va tancar els ulls, va intentar detenir aquella bogeria sacrílega, però... la carn és dèbil i el seu cap no atenia a cap ordre. Va començar a resar entre dents, un “padre nuestro”, un “avemaria” fins i tot el “cuatro esquinitas tiene mi cama...”, però res, allò va agafar la mesura i forma que tenia que agafar, el cos i el desig no entenen de pecats. No s’ho va pensar dues vegades i amb un moviment ràpid va passar la mà per l’afilada corona a mena d’halo de la imatge i és va autolesionar, va començar a eixir sang i amb l’excusa va marxar cap a casa, amb un tall a la mà i el membre ja més calmat.

Quina nit més angoixosa, ¿com ha pogut passar-me això a mi?, és preguntava una i una altra vegada. I és que clar, el tan predicat amor al proïsme i a Déu va calar més profundament del que ell creia i va passar de l’estima a Déu, al desig i a la passió.

Eixa nit li va costar força agafar el fil del son, va pensar que l’endemà lo primer que faria abans d’anar a la processó de baixada del Crist, seria anar a confessar-se, i així que el rector li posés una dura i exemplar penitència que el deixara viure en pau. Amb eixe propòsit va aconseguir enganyar el seu cap i dormir-se, però ell no sabia que el subconscient no dorm mai, i aquest és l’ànima que realment mana de nosaltres. El seu cos dormia però el seu cervell anava retraguent-li d’un cop i a mena de càstig diví tots els anys de pors a pecar, d’instints represos i autopenitències, i ho feia de la única forma que sabia fer-ho... somniant.

A les set i quart del matí, els trons continuats dels masclets de la despertada de festes el varen despertar de sobte. En un primer moment no sabia on era, li varen vindre al cap dotzenes de coses... que havia mort del pecat que havia comès, que era l’aparició del dimoni que venia a per ell, que s’obrien els cels i la mà acusadora de Déu l’assenyalava amb el dit. Tot just quan va sentir a la banda de música tocar els primers acords de la cançó que anunciava la despertada, va ser conscient d’on era, va respirar profundament i va deixar que el seu cap és fes càrrec de la situació.

En aquell moment, assegut a la vora del llit, va començar a recordar tot el que li havia passat el dia anterior i quasi ho recordava com un somni, no sabia ben bé si havia passat realment o no, quan va començar a adonar-se del que realment havia somniat de veritat en vores que tenia mullats els calçotets amb un líquid blanquinós que li embiscava tots els genitals.

- QUIN PECAT MÉS GRAN, va pensar he comès un “acto impuro” amb el Nostre Senyor. SÓC UN PECADOR. Moriré en les brases de l’infern.

Va repetir fins al cansament eixes frases, tot era pegar cantonades per casa, es va netejar una i una altra vegada intentant esborrar el pecat, però no ho aconseguia, el semen desapareixia de les seus genitals, però no del seu cap. Plorava de pura desesperació, no encertava res del que feia, anava amunt i avall per tota la casa fins que gràcies a Déu és va pegar un cop en el marc de la porta del rebost que parava més baix que la resta, i amb el dolor, les idees li varen tornar al lloc.

No s’ho va pensar dues vegades, és va vestir, i va fugir de casa com si el dimoni anara darrere d’ell, va anar de cap a casa el rector, però aquest ja no hi era, va anar tot seguit a l’església, però aquesta estava encara tancada, una dona que el va vore tan desesperat li va informar que el dia del patró no hi havia servei fins a hora de missa major.

¿Que li has dit? En eixe moment va recordar que les confessions del dia de la festa gran, com era costum s’avançaven a dos dies per tal de no amuntegar oficis eixe dia.

És veia perdut, perdut i castigat per Déu. Marxava amb el cap baix cap a casa quan li va vindre la idea d’anar a l’ermita i demanar el perdó de Déu, pot ser si posara ciris al Crist aquell s’apiadaria, la imatge encara hi seria allí, esperant el moment de baixar-la en processó al poble.

Dit i fet, va marxar cap a l’ermita del calvari on descansava i repartia miracles el Crist la resta de l’any.

- Quinze, vint ciris, ¿hi haurà prou per purgar el pecat. No aquest pecat és molt gros, almenys cinquanta ciris. NO ¿que dic jo? aquest és EL PECAT MÉS GRAN DEL MÓN. Cent ciris.

Va aplegar a l’ermita que ja era oberta al públic, va entrar a corre-cuita, el Crist hi era allí amb el cap catxo com si estigués mirant-lo a ell, per descomptat que no va gosar alçar el cap, va anar de cap a la tauleta on estan els ciris i...

- NOOOOOOOOOOOOOO


No ho podia ser, s’havien acabat els ciris i damunt la taula hi havia un paper que havia escrit l’ermità en el que deia literalment “no nian siris”. Ara ja ho tenia clar, el seu pecat no tenia remei, així ho va entendre i ja no va tindre un altre remei, va agafar un dels ciris que hi havien donant gràcies a Déu i...

Aquell dia la processó del Santíssim Crist va estar banyada per una olor a carn cremada que es va estendre per tot el poble des de bon matí, una olor penetrant afavorida per la manca de brisa que se l’endugués, fins i tot al carrer Bonaire que sempre corre un ventijolet, eixe dia no es movien ni les plomes dels coloms, era l’olor de la carn cremada de Pepito “hostieta” que va vore com a últim remei el de pegar-se foc a ell mateix per tal d’apaivagar la còlera de Déu i el càstig del dimoni.

Al carrer Bonaire, com qualsevol carrer del món, també hi havien desgràcies i gent desgraciada.

Fotos: - Ermita del Crist el dia abans de la festa major.
- Cartell penjat per l’ermità. (aquest és veritat, jo em moria de la risa quan el vaig vore.)


dilluns, 27 d’agost del 2007

EL CARRER BONAIRE - Dori


MARIA ADORACION DEL SEÑOR PARREÑO BUSTAMANTE

Amb aquest nom tan sonor va ser batejada Dori per un tio rector de sa mare.

- Esta niña, serà un ejemplo de dedicación y devoción para con el Todo Poderoso, servirà a los deseos de Este y llevarà nuestro linaje por estas tierras de Dios.

Aquesta va ser la predicció que el tio rector li va fer a la Dori. I la veritat és que no va anar mal encaminat, si no fos per alguna xicoteta matisació.

Després de la guerra varen ser moltes les gents que abandonaren el seus orígens per tal de trobar zones més pròsperes on viure.

Fulgencio Parreño y Mari Fe Bustamante, novençans i seguint el consell del tio rector d’aquesta, que era un alt càrrec a l’Arquebisbat de València , varen vindre a parar al poble, on Dori va fer bona part de la seua vida i miracle.

Aquesta va tindre un mal naixement que va fer que sa mare no pogués parir ja més fills, la qual cosa va ser compesada per Dori, que va parir els que li tocaven a sa mare i els que li tocaven a ella.

Els pares a pesar que al poble no moria ningú de fam sempre varen ser pobres de butxaca i d’esperit, humils i la veritat és que aquest fet va marcar una mica la trajectòria de Dori. De ben menuda ja feia tasques domèstiques i anava a fer de passejadora de dos xiquets, i així treia algun gallet per ajudar a la pobra economia familiar.

Dori era una avançada del seu temps, el seu cos evolucionava més ràpidament que a la resta de les xiquetes, en tots els sentits i ben prompte va començar a fer realitat la predicció del seu tio rector. Va resultar ser un gran exemple de dedicació i devoció, però en compte de triar al “Todo poderoso” va acabar abans i va servir als desitjos del xicons, que li produïa més goig i plaer que no a Déu.

Jugant, jugant, quan estava a punt de cumplir els 17 anys va notar que els pits li varen creixer en poc de temps desmesuradament, i que tots els matins li venien un “oixos “ que no la deixaven viure.

- Angelita, estic morint-me!!!.
- ¿Que dius? com que estàs morin-te?
- Que si, mari, que si. Pel matí tinc uns “oixos” que qualsevol dia tiraré el budells per la boca.


I arromangant-se la brusa per l’escot, sense cap tipus de pudor ni mirament, va afegir.

- I mira quines mamelles més groses que tinc.
- Dori !!!! que estem al mig del bancal, si ve l’amo la portem clara.


Angelita és va quedar pensant per uns moments i va afegir...

- Dori, jo no vull dir res, però jo recorde que ma tia li va passar algo paregut.
- ¿Si mari? ¿ i com ho va solucinar? ¿que era el que tenia?
- No res, xica. Al cap de nou mesos li va desapareixer tot quan va parir al meu cosí.
- Angelita !!! no em toques la figa, i no em toques la figa !!!!
- No, Dori, jo no et toque res, al pareixer això ja s’han fet càrrec altres de fer-ho.

Des d’aquell moment el cap de Dori, pareixia una màquina a punt d’explotar intentant pensar de qui podria ser la criatura que duia dins el seu ventre.

- ¿Serà de ...? o ¿de...?

Per més que intentava, no podia aclarir qui seria el pare... I mentre anava pel carrer calenta de cap, li se va creuar Andreuet el Moliner.

Andreuet era el que és diu un bon xic. Amb poca empenta per a res i menys per a prenyar a Angelita que se’l mirava sempre per damunt el muscle, però que era el candidat ideal per encolomar-li el mort. Sols tenia un xicotet problema, i és que amb Andreuet no havia tingut ni una mala roce de mamella que justificara la prenyaura per part d’aquest, però que ella ja s’encarregaria de solucionar-ho.

- Hola Andreuuuu... ¿que on vas tan decidit? (mentre parpolejava insinuant els ulls)

I Andreu que a pesar que Dori tenia fama de dona fácil, ell sempre l’havia vist innaccesible per que sempre que és creuaven aquesta el mirava amb indiferència, no és creia que estigués dirigint-se a ell, i no va poder fer eixir de la seua gola ni un sol so.

- Que et passa? Pareix que t’haja pujat tota la sang a la cara. Aiii que guapo, tot vergonyoset ell. Mira, és que tinc que anar a l’hortet de mon pare a per uns albercocs i crec que no aplegaré als mes alts... ¿que tu no m’acompanyaries?

- ¿Jo? (i com va poder i fent botiges) ehh. ummm val, però no puc tardar molt que tinc que anar a repartir la farina, si no mon pare és calfa amb mi.
- Ai pobret... tranquil que sols serà un momentet.

I allà que anaren els dos a l’hortet, i amb l’excusa de la collida d’albercocs, que si agafa’m d’ací que no aplegue, que si cull-me aquell que està més madur, ja se’l va manejar ella per a que la cosa acabar on havia d’acabar, amb la sorpresa afegida que l’Andreuet anava més ben aparellat que cap altre xicon amb els que Dori havia estat.

Va fer creure a tots que lo que venia al món era obra i art de l’Andreuet. I al cap d’uns mesos al carrer Bonaire anaren de celebració.

Mentre venia el temps de parir, Dori és deia a ella mateixa que no podia menysprear un regal del Nostre Senyor com era l’abundància de l’entrecuix de l’Andreuet, i al pobre no el deixava viure ni a sol, ni a l’ombra. Encara no entrava a casa ja la tenia penjada del coll furgant sota la camisa buscant el tros de carn del plaer, i l’Andreu que igual li tenia al coll que al muscle és deixava fer, i al primer fill li varen seguir fins a quatre més, un darrere l’altre, amb una diferència de 10 mesos justos entre cadascun d’ells.

La necessitat de Dori era un pou sense fons, no en tenia mai prou, ni que estigues acabada de prenyar, ni que estigues a punt de parir, i el pobre Andreu anava minvant, no dormia mai prou, sempre la tenia damunt, com una llempasa.

Quanta passió va quedar per viure, el dia que es va presentar la Guardia Civil, per a informar-la que l’Andreuet havia mort al eixir-se’n el camionet de la carretera.

- No se preocupe usté. (va dir el guardia civil) al pareser sa dormio al volante. El señor médico ha dicho que no ha sufrio por que sa quedà más dulse que una asucarillo. Ha muerto “ipsofacto”.

Dori al sentir la falta no noticia és va quedar tan morta com el seu marit, no sabia si pel "marrón”que li venia al tindre que criar a cinc criatures totes del cop o per que li s’havia mort allò que més feliç la feia. Sols li quedava el consol que al menys tenia als seus pares que li ajudarien a dur endavant tota aquella prole de “molinerets”.

Als pocs dies de soterrar a Andreu, el desig li va tornar i anava tot el dia nerviosa per casa, però va pensar que si era intel·ligent aprofitaria eixa gràcia que Déu li havia donat i així podria tirar endavant a tota al família.

Dit i fet, va establir unes tarifes, i mentre donava i és donava plaer, feia caixa. Però ben prompte el poble li se va quedar menut i va haver de marxar cap a la ciutat.

- A la ciutat hi haurà més gent, hi hauran més homes, hi haurà més plaer, i hi hauran més diners.

No s’ho va pensar dues vegades, va deixar a sa mare i son pare al càrrec dels xiquets, va deixar la seua vida, va deixar el carrer i el poble i per damunt de tot va deixar de ser Dori, per a passar a ser “Dori la parreña”, i va anar a parar a la ciutat.


La ciutat, les ciutats, res tenen a vore amb la tranquil·la i assossegada vida del carrer Bonaire, de qualsevol carrer Bonaire de qualsevol poble...

dissabte, 18 d’agost del 2007

EL CARRER BONAIRE - Júlia


JÚLIA PENADÉS ESTEVE.

Hi ha costums als pobles que son difícils de traure’s de damunt, com per exemple anar a missa els diumenges o en el seu defecte un dissabte per la vesprada (que diuen que fa el mateix efecte), escombrar i ruixar els carrers de bon de matí per que així dona sensació de frescor tot el dia, portar al forn la cassola d’arròs, la coca de pimentó amb tomaca o la llanda de moniatos, carabassa, etc. etc, per que als forns ho couen millor i més bé. Als pobles hi ha costums que perduren al pas del temps tot i que alguns d’eixos costum ja no tenen explicació dins una societat actual i moderna de la que és pretenem formar part.

Júlia, era la més menuda d’una familia de pare, mare i cinc germans. La més menuda i que a més es llevava molta diferencia d’edat del seu germà més proper en edat, ni més ni menys que 15 anys. Els seus pares havien decidit no tindre més fills després de parir al que feia quatre, però varen pensar el que varen pensar, i com que tots havien anat casant-se o tenies expectatives de fer-ho i ells mes aviat que tard és trobarien majors i sobre tot amb una por terrible a la solitud, decidiren tenir un fill més per tal que és cuidara, arriscant-se a que neixqués un mascle. Però no, varen tindre sort i va néixer una dona. Júlia, per a sa mare “culieta”

Júlia va ser criada i educada per a dedicar-se en cos i en ànima als seus pares i que aquestos no és mancara de res en el dur moment de la vellesa. Trist, però real com la vida mateix. Varen criar una esclava “legal”.

Els anys varen anar passant i Júlia va créixer, va passar de la infantesa a la maduresa amb un “ai”. No va conèixer una colla d’amigues massa nombrosa sols a Dori i Angelita, no va assaborir el regust d’anar a casa tard per pur plaer de ser rebel, ni va conèixer l’agressivitat de l’adolescència, l’agressivitat sexual em refereix, per que la dels grans a la cara, d’eixa no és va lliurar. No va conèixer els estudis, ni l’afecte per altres persones que no fosen els seus pares, no va conèixer... hi ha tantes que coses que Júlia no va conèixer, ni sentir, ni nomenar, que de tan poca consciència que tenia del món, no tenia necessitats.

Júlia sols vivia per cuidar als seus pares, i els germans ho acceptaven així perquè els convenia...

- Menys feina per a nosaltres (pensaven egoistament els germans)

Per a ella totes les setmanes eren igual. Dilluns al mercat a comprar verdura fresca i fer puxero per dinar. Dimarts cassola al forn de les sobres del puxero, cassola que duia al forn de llenya com era habitual al poble. Dimecres l’aseo personal dels seus pares. Dijous cassola al forn una altra vegada per que a sa mare era el mejar que millor li sentava. Divendres a portar a son pare al barber i a sa mare a al perruqueria. Dissabte neteja general de casa. Diumenge a misa i a esperar de nou el dilluns. Així havia passat quasi mig segle...

- “Culieta”, la cassola l’has de portar al forn d’Ismael per que allí és cou més bé. El forn de llum que has comprat no la cou bé. No se per què ens has fet gastar tants diners amb eixa cuina de llum que no aprofita per a res. (deia sa mare).

Ella havia convençut als pares per a renovar la cuina, per que sols tenia una afició, la de fer dolcets amb una cura que ratllava la perfecció d’un convent de clausura. Era una gran cuinera, això si, per explotar per que...

- “Culieta”, no fases cap de dolç que ja sap que jo tinc sucre i no puc menjar de res, i si ho veig és com una temptació per a mi i em mataràs.

- “Culieta”, no faces coca de pimentó amb tomaca, que és un menjar molt salat i és un “veneno” per a la “tensió” del teu pare.


Divendres a portar a sa mare a resar el rosari a casa sa tia. Divendres portar a son pare al llar de jubilats per a que jugara al “xamelo”. Diumenge...

Tots el dies hi havia alguna cosa a fer pels seus pares que, requeria la dedicació exclusiva de Júlia. Una vida dedicada als seus pares. Ella no ho veia mal. No ho veia, per que no coneixia altra cosa, ni altra manera de viure. Sols trobava a faltar fer coses a la cuina, no pretenia cuinar per a ella, si no per als demés, la seua felicitat era cuinar, sense més.

Angelita amb més mesura i trellat que Dori, li ho deien.

- Júlia, deus de plantar cara, no veus que la vida et desapareixerà d’entre les mans sense adonar-te’n. (deia vehement Angelita)

- Si jo, ja li ho dic. Ves, envia a ta mare a fer la ma, buscat un bon novio i escapat, i vorás que és viure. Ignorant, que eres una ignorant. I els teus germans, aiiii ja els donava jo als teus germans, que després a tall d’heretar... tots ací “badoc” i tu ahi callant, unflant i aguantant a ta mare. (remugava Dori).

Júlia els donava la raó, però no feia res. Ni tan sols quan les seues estimades amigues és varen casar i varen deixar el carrer i a ella tota sola. Júlia era un tros de pa beneït, de tant bona que era, pareixia una babau.

No sabia Júlia que junt a la tornada d’Angelita canviarien tantes y tantes coses, costums arrelades al temps, normes familiars establertes abans de naixer ella, la retrobada d’una amistat i...


La foto: Una rosa en procés de secat. Força significativa per a la història.
El so:
http://www.goear.com/listen.php?v=93fd95a

divendres, 10 d’agost del 2007

EL CARRER BONAIRE - Les Amigues




EL CARRER BONAIRE – Les amigues

- Mare, ¿encara hi son les meues amigues al poble?
- Si, ja ho crec, algunes varen marxar com tu. I com tu, algunes varen tornar, i les que tornaran ...
- Júlia ¿encara viu amb els seus pares?
- Si filla meua. Eixa xica l’havien de canonitzar. Té el cel guanyat a pols.
- ¿I Dori?
- Ai, Dori. Jo no vull dir res, però crec que torna a estar prenyada.
- ¿Prenyada? ¿de qui?
- No faces preguntes que no vull ni plantejar-me jo mateix.

A la infantesa, tots fem amics o amigues, que malgrat els diferents destins que ens proporciona la vida, sempre recordem. Son els que és diuen amics per sempre.

Angelita, de tota la colla d’amigues, hi havia dues que tenien per a ella un especial significat.

Júlia Penadés Esteve a la qual tots coneixien per Júlia, menys sa mare que li deia... textualment “culieta”. Júlia era la personificació de la tranquil·litat, la mesura en les paraules, en els fets i en els pensaments. No tenia, el que és diu “malicia”.

En canvi, Maria Adoración del Señor Parreño Bustamante, era el mateix dimoni fet carn, barroera en vocabulari, i totalment desinhibida... diguem-ne en tot el demés. Com que tenia un nom massa llarga, sa mare el va acotar deixant-lo en “Dori”, que és com se la coneixia al poble, però també era coneguda com “Dori la parreña”, encara que aquest últim era utilitzat més bé a l’àmbit “laboral”.

Dues amigues de sempre i per a sempre. El cel i la terra. El blanc i el negre. El ying i el yang. I Angelita ... al mig. El tarannà tan diferent de les tres feia que l’equilibri fos total i absolut.

Angelita tenia ganes de saber que era d’elles i va decidir que tan prompte com tingués l’habitació en ordre, aniria a fer-los la visita i donar-los la noticia de la seua tornada al poble de forma perenne.

Ella esperava trobar-se amb les seues amigues de sempre, però la vida ens modela de forma capritxosa i mai tornem a ser el mateix que erem. Unes vegades per a bé, i d’altres per a mal.

Al carrer Bonaire passava el temps, cadenciós, relaxat, entre brises d’estiu i ventijols d’hivern, i tots els seus veïns eren especials, cadascú tenia la seua pròpia història, tots tan pareguts i a la vegada tan diferents.

foto: Otos, pasqua 2006. Elles, sempre elles.

EL CARRER BONAIRE - La tornada



EL CARRER BONAIRE – La tornada.

Angelita va respirar profundament, va sospirar i va agafar la clau del portó que estava sempre a la mà dins la de la finestra, com que la clau era gran i molt pesada, tenien per costum deixar-la penjada en un clau a la banda de dins de la finestra de l’habitació dels seus pares que donava al carrer, sota la persiana de fusta que donava intimitat a l’habitació

Va obrir la porta i va vore a sa mare al contrallum de la claredat que entrava del corral, sentada a una cadira baixeta, amb les ulleres mig caigudes mirant de prop el que estava cosint. Angelita no va poder evitar que les llàgrimes li rodolaren quan sa mare va alçar el cap en sentir el soroll de la porta i li va mirar amb un somriure, càlid i ple de comprensió. Va ser la millor benvinguda que podia trobar-se, en molt de temps aquest havia estat l’únic moment que sentia la veritable pau, del que diuen interior.

De sobte va vore una ombra que pujava cansadament les escales que donaven al corral de casa, el seu pare, ja major i una mica encorbat per la vellesa. Quan va alçar el cap i va vorer a la seua Angelita, va deixar caure a terra el llegonet que duia a la mà i va caminar tot lo ràpid que li permetien les seues cames ja gastades i va abraçar a la seua estimada filla i va tornar a plorar...

Els seus pares no varen gosar preguntar per que havia enviat les caixes, ni que feia allí sense el Paco. Son pare sols va encertar a dir:

- La teua habitació està preparada, t’he deixat les caixes dalt i si vols ta mare t’ajudarà a posar les teues coses a l’armari. Estem molt contents de tenir-te de nou ací.

Sa mare, no va dir res, sols tenia el somriure a la cara, eixe somriure que donava tanta tranquil·litat i tanta pau.

Les mares, tenen un sisè sentit que fa que les paraules sobren a l’hora de donar explicacions. Ella sabia que si la seua filla venia sense el Paco era per que el matrimoni, fos pel que fos, no funcionava. I si la seua filla havia decidit deixar-ho estar, els seus motius tindria i ella ho admetia, i encara que en el fons sa mare s’imaginava eixos motius, no va, ni tan sols, intentar esbrinar el pressentiment que tenia.

A boqueta nit, just a l’hora de sopar, ja havien xarrat prou de tot i de tots, de com estaven els veïns del carrer, els de tota la vida i els nous, de les noticies més actuals del poble i sobre tot del carrer, varen xarrar de tot, menys del Paco. No calia fotre aquell moment, nomenant a un “innombrable”.

L’endemà de bon matí, Angelita va decidir posar ordre a la seua vida, la seua nova vida, i de ja de passada a la seua habitació i a les seues coses. Va obrir l’armari i al trobar-se amb roba vella i xicotets records, una vegada més li varen vindre al cap la seua joventut. Les primeres bates “minifalderes” a flors, els borsos de xarol negre, les sabates de plataforma, els collars de fantasia, i com no... les seues amigues.

Tots, al llarg de la nostra vida acumulem coses que ens fan recordar, una peça de roba, un paperet amb alguna anotació, una pedra, alguna joia...
foto: Una porta de Dénia.

* EL SOPAR DEL... "ET RECORDES DE..."




ÉS BO RECORDAR, ET FA SABER ON ESTAS EN LA ACTUALITAT.


Som pocs… però bons. El sopar d’amics de l’institut va ser agradable a més no poder.

Per cert tinc permís per penjar la foto.

I no vaig a escriure res més, per que son les 3:46 i a les 6:30 toca el puto despertador per anar a treballar. Un altre dia, ja escriuré més.

dimecres, 8 d’agost del 2007

* EL PLAER DEL VOUYERISME


De vegades som uns tararots, per que sols esperem que ens aplegue el plaer, via entrecuix, els més frívols i viscerals, o via sentiments, els més puritans i virtuosos. Però no, no hi ha que tancar-se a rebre plaer per altres vies.

Fa uns mesos una bona amiga meua, en va deixar un llibre, ONZE MINUTS, del Pablo Cohelo. Jo havia sentit parlar d’aquest escriptor, però, no havia caigut a les meues mans cap obra d’aquest.

Quina va ser la meua sorpresa que quan vaig obrir el llibre estava ple de frases i paràgrafs sencers subratllats. La lectora anterior havia estat marcant tot allò que li suggeria alguna cosa.

Jo vaig anar llegint, i sense adonar-me, quan vaig acabar el llibre, tenia una certa sensació de plaer, d’una banda havia llegit un llibre que no estava gens malament. I d’altra havia estat, sense jo voler, llegint la visió més íntima de la lectora anterior.

Un acte sense precedent de vouyerisme. Però no del vouyerisme com s’entén al món de la TV. o de periodisme “sensacionalista”, si no d’un morbo per la lectura i per saber que han llegit altres persones.





fotos: L’esmentat llibre obert de bat a bat.

blog dedicat a escarlarta. ¿no podies triar un pseudo més faltal?