EL CARRER BONAIRE - Dori

MARIA ADORACION DEL SEÑOR PARREÑO BUSTAMANTE

Amb aquest nom tan sonor va ser batejada Dori per un tio rector de sa mare.

- Esta niña, serà un ejemplo de dedicación y devoción para con el Todo Poderoso, servirà a los deseos de Este y llevarà nuestro linaje por estas tierras de Dios.

Aquesta va ser la predicció que el tio rector li va fer a la Dori. I la veritat és que no va anar mal encaminat, si no fos per alguna xicoteta matisació.

Després de la guerra varen ser moltes les gents que abandonaren el seus orígens per tal de trobar zones més pròsperes on viure.

Fulgencio Parreño y Mari Fe Bustamante, novençans i seguint el consell del tio rector d’aquesta, que era un alt càrrec a l’Arquebisbat de València , varen vindre a parar al poble, on Dori va fer bona part de la seua vida i miracle.

Aquesta va tindre un mal naixement que va fer que sa mare no pogués parir ja més fills, la qual cosa va ser compesada per Dori, que va parir els que li tocaven a sa mare i els que li tocaven a ella.

Els pares a pesar que al poble no moria ningú de fam sempre varen ser pobres de butxaca i d’esperit, humils i la veritat és que aquest fet va marcar una mica la trajectòria de Dori. De ben menuda ja feia tasques domèstiques i anava a fer de passejadora de dos xiquets, i així treia algun gallet per ajudar a la pobra economia familiar.

Dori era una avançada del seu temps, el seu cos evolucionava més ràpidament que a la resta de les xiquetes, en tots els sentits i ben prompte va començar a fer realitat la predicció del seu tio rector. Va resultar ser un gran exemple de dedicació i devoció, però en compte de triar al “Todo poderoso” va acabar abans i va servir als desitjos del xicons, que li produïa més goig i plaer que no a Déu.

Jugant, jugant, quan estava a punt de cumplir els 17 anys va notar que els pits li varen creixer en poc de temps desmesuradament, i que tots els matins li venien un “oixos “ que no la deixaven viure.

- Angelita, estic morint-me!!!.
- ¿Que dius? com que estàs morin-te?
- Que si, mari, que si. Pel matí tinc uns “oixos” que qualsevol dia tiraré el budells per la boca.

I arromangant-se la brusa per l’escot, sense cap tipus de pudor ni mirament, va afegir.

- I mira quines mamelles més groses que tinc.
- Dori !!!! que estem al mig del bancal, si ve l’amo la portem clara.

Angelita és va quedar pensant per uns moments i va afegir...

- Dori, jo no vull dir res, però jo recorde que ma tia li va passar algo paregut.
- ¿Si mari? ¿ i com ho va solucinar? ¿que era el que tenia?
- No res, xica. Al cap de nou mesos li va desapareixer tot quan va parir al meu cosí.
- Angelita !!! no em toques la figa, i no em toques la figa !!!!
- No, Dori, jo no et toque res, al pareixer això ja s’han fet càrrec altres de fer-ho.

Des d’aquell moment el cap de Dori, pareixia una màquina a punt d’explotar intentant pensar de qui podria ser la criatura que duia dins el seu ventre.

- ¿Serà de ...? o ¿de...?

Per més que intentava, no podia aclarir qui seria el pare... I mentre anava pel carrer calenta de cap, li se va creuar Andreuet el Moliner.

Andreuet era el que és diu un bon xic. Amb poca empenta per a res i menys per a prenyar a Angelita que se’l mirava sempre per damunt el muscle, però que era el candidat ideal per encolomar-li el mort. Sols tenia un xicotet problema, i és que amb Andreuet no havia tingut ni una mala roce de mamella que justificara la prenyaura per part d’aquest, però que ella ja s’encarregaria de solucionar-ho.

- Hola Andreuuuu... ¿que on vas tan decidit? (mentre parpolejava insinuant els ulls)

I Andreu que a pesar que Dori tenia fama de dona fácil, ell sempre l’havia vist innaccesible per que sempre que és creuaven aquesta el mirava amb indiferència, no és creia que estigués dirigint-se a ell, i no va poder fer eixir de la seua gola ni un sol so.

- Que et passa? Pareix que t’haja pujat tota la sang a la cara. Aiii que guapo, tot vergonyoset ell. Mira, és que tinc que anar a l’hortet de mon pare a per uns albercocs i crec que no aplegaré als mes alts... ¿que tu no m’acompanyaries?

- ¿Jo? (i com va poder i fent botiges) ehh. ummm val, però no puc tardar molt que tinc que anar a repartir la farina, si no mon pare és calfa amb mi.
- Ai pobret... tranquil que sols serà un momentet.

I allà que anaren els dos a l’hortet, i amb l’excusa de la collida d’albercocs, que si agafa’m d’ací que no aplegue, que si cull-me aquell que està més madur, ja se’l va manejar ella per a que la cosa acabar on havia d’acabar, amb la sorpresa afegida que l’Andreuet anava més ben aparellat que cap altre xicon amb els que Dori havia estat.

Va fer creure a tots que lo que venia al món era obra i art de l’Andreuet. I al cap d’uns mesos al carrer Bonaire anaren de celebració.

Mentre venia el temps de parir, Dori és deia a ella mateixa que no podia menysprear un regal del Nostre Senyor com era l’abundància de l’entrecuix de l’Andreuet, i al pobre no el deixava viure ni a sol, ni a l’ombra. Encara no entrava a casa ja la tenia penjada del coll furgant sota la camisa buscant el tros de carn del plaer, i l’Andreu que igual li tenia al coll que al muscle és deixava fer, i al primer fill li varen seguir fins a quatre més, un darrere l’altre, amb una diferència de 10 mesos justos entre cadascun d’ells.

La necessitat de Dori era un pou sense fons, no en tenia mai prou, ni que estigues acabada de prenyar, ni que estigues a punt de parir, i el pobre Andreu anava minvant, no dormia mai prou, sempre la tenia damunt, com una llempasa.

Quanta passió va quedar per viure, el dia que es va presentar la Guardia Civil, per a informar-la que l’Andreuet havia mort al eixir-se’n el camionet de la carretera.

- No se preocupe usté. (va dir el guardia civil) al pareser sa dormio al volante. El señor médico ha dicho que no ha sufrio por que sa quedà más dulse que una asucarillo. Ha muerto “ipsofacto”.

Dori al sentir la falta no noticia és va quedar tan morta com el seu marit, no sabia si pel "marrón”que li venia al tindre que criar a cinc criatures totes del cop o per que li s’havia mort allò que més feliç la feia. Sols li quedava el consol que al menys tenia als seus pares que li ajudarien a dur endavant tota aquella prole de “molinerets”.

Als pocs dies de soterrar a Andreu, el desig li va tornar i anava tot el dia nerviosa per casa, però va pensar que si era intel·ligent aprofitaria eixa gràcia que Déu li havia donat i així podria tirar endavant a tota al família.

Dit i fet, va establir unes tarifes, i mentre donava i és donava plaer, feia caixa. Però ben prompte el poble li se va quedar menut i va haver de marxar cap a la ciutat.

- A la ciutat hi haurà més gent, hi hauran més homes, hi haurà més plaer, i hi hauran més diners.

No s’ho va pensar dues vegades, va deixar a sa mare i son pare al càrrec dels xiquets, va deixar la seua vida, va deixar el carrer i el poble i per damunt de tot va deixar de ser Dori, per a passar a ser “Dori la parreña”, i va anar a parar a la ciutat.

La ciutat, les ciutats, res tenen a vore amb la tranquil·la i assossegada vida del carrer Bonaire, de qualsevol carrer Bonaire de qualsevol poble...