EL CARRER BONAIRE

El passat fet present.

Angelita va aplegar a casa dels seus pares igual que el dia que se’n va anar, però aquesta vegada tornava sola amb la maleta. Les poques pertinences que tenia estaven empaquetades en unes caixes de cartró que una empresa de transports havia portat unes setmanes abans.

Els pares d’Angelita havien viscut tota la vida al número 32 del carrer Bonaire, una vivenda feta abans de la guerra pel seu pare que era manobre de professió. Ella havia nascut allí, allí s’havia criat, i allí havia viscut els seus primers 30 anys, fins que el Paco la va treure per fer-la la “seua” dona. I allí tornava després de vint anys, i de desfer-se del Paco.

El municipi era menut i ja sabia ella que hi haurien rogles per fer barret i comentar la tornada d’Angelita al poble i a casa dels seus pares sense el seu marit, i sense haver cap motiu que ho justifiqués, si no era una separació. Ella no va dir res ningú, ni tan sols als seus pares, ni a les seues “amigues” de la infantesa més arrimades, però, el poble era menut i com no, tot el món tenia necessitat de saber-ho tot de tots.

El carrer Bonaire era un carrer que ni era cèntric, ni estava a les afores, era un carrer diguem-ne tradicional. Devia el seu nom al ventijol fred que bufava a l’hivern, que feia que la gent no pogués eixir sense un abric contundent que els protegira, i de la suau brisa que refrescava a les caloroses nits d’estiu. Quan al carrer Bonaire no corria l’aire, a la resta del terme municipal segurament estaven ja ofegats de calor.

No era un carrer massa llarg, i si la poca extensió del poble afavoria que tots els seus habitants es conegueren amb detall, aquest fet traslladat al Bonaire, feia que tots els veïns saberen vida i miracles de tots. No hi havia secrets, ni de dia... ni de nit.

Angelita va tornar i és va trobar una pau que feia anys que no gaudia, una pau que sols recordava a la llunyania, quan era menuda i sa mare la acaronava amb força abans de donar-li la bona nit. Al vore el portó de casa li varen vindre molts records que ja quasi havia oblidat. Quan son pare tornava de la feina i l’alçava a l’aire per fer-la riure i ella és sentia la xiqueta més feliç de món, sabia que son pare la agafaria abans que aplegués a terra i és pogués fer mal. Va recordar com s’asseien a la porta de casa a les nits d’estiu per tal de fer vetla i suportar millor la calor. Com entrava el resol pel badall del portó d’entrada a casa les vesprades de la primavera i sa mare l’ensenyava a fer punt de creu amb eixa llum tan especial.

A la porta de casa, abans d’entrar i trobar-se amb els seus pares, els records s’amuntegaven a grapats a seu cap, les festivitats, els esdeveniments especials, els moments feliços i també d’altres amargs. D’entre ells hi havien dos que recordava com si hagueren tingut lloc el dia abans mateix. Un, el dia que varen soterrar al seu germà. Miquelet. Aquest tenia a penes una mesada quan va agafar una mala enfermetat que se l’emportà “a los brasos de Dios”. Amb aquesta expressió Josefina “la beata” intentava consolar als seus pares. I ella dins la beneïda ignorància que comporta la infantesa, pensava...

-Veges tu, el Nostre Senyor, per a que vol a Miquelet en “sus brasos”. ¿que no li tenia igual deixar-lo ací? Tant de temps esperant un germanet i ara va i el Nostre Senyor se l’emporta, total ¿per a que? tan sols per tindre’l en “sus brasos”.

Li va vindre una glopada, amarga com la fel, quan li va tornar a la memòria el precís moment que s’emportaven per la porta, el taüt, menut i pintat de blanc, el taüt de l’albat. Pareixia una joguina macabra per a xiquets. La casa estava plena de gent i el portó d’entrada enjunt per tal que no passés el maleït aire fred d’una vesprada de tardor a punt d’entrar l’hivern. Son pare a un costat del taüt, amb el traje de la boda, una camisa blanca, pulcrament planxada, amb uns ulls tristos i semblant seriós, però sencer. La seua mare amb uns ulls rojos ressecs de tant de plorar, un vestit senzill, calces i mocador al cap negre que sol deixaven al descobert les mans i la cara, demacrades de tant de patiment. Angelita observava agafada per darrere de les cames de sa tia, traguent el cap per un costat. Quan és va obrir de bat a bat el portó i va apareixer la imatge del senyor rector, acompanyat de tres escolans que portaven la creu i dos ciris, és va sentir un crit, que trencava el cor, provenint de sa mare. Angelita és va apretar amb força a les cames de sa tia i aquesta li va tapar els oïts per a que no escoltara els gemecs d’amargor de sa mare. Allà lluny, en el record, Angelita encara pareixia sentir el cant de la “dansà del velatori” que el grup de dances del poble, ballava en tots els soterrars dels albats, el só rítmic de les castanyoles companyat del tabalet i la veu aguda i estrident d’Amparito la cantaora. Pareixi ahir, quan sa mare s’agafava al taüt per tal d’evitar que se’l emportaren, i son pare agafant a sa mare i sense poder aguantar ja més, com li caien per les galtes les llàgrimes. Va ser la primera vegada que va vore plorar a son pare.

L’altre moment que recordava amb la mateixa nitidesa, va ser el dia de Corpus de l’any que va pendre al comunió. Va ser al cap de quatre anys de faltar el Miquelet. Sa mare encara guardava el dol vestint de negre. Eren les sis de la vesprada i el portó de casa quedava enjunt per guardar la vivenda de les primeres calors de l’estiu. Son pare havia plantat a l’hortet de casa rosers de tota mena de colors, per a quan aplegara el dia de Corpus la seua filla tingués a la porta de casa el llit de pètals flors més gran i bonic de tot el poble. Sa tia, la vestia amb cura, com si fos un ritual, únic i extraordinari. Primer el brial, després el “can-can” per a que el traje tingués cos, els calcetins, les sabates que abans eren negres i que havien estat tintades de blanc per a l’esdeveniment, i per fi el traje blanc com un gesmil, fruit d’un reciclat del traje de boda de sa mare i que havia estat convertit a traje de comunió aprofitant les dots de cosidores de sa mare i sa tia. Tot amb la llum del resol que entrava pel badall del portó. I quan varen tocar les set i mitja, varen obrir el portó de bat a bat, va entrar la claredat del carrer que va inundar tota l’estança, i amb la llum, l’olor dels pètals de flors, i Angelita va mirar als seus pares. Sa mare la mirava amb un somriure i un ulls brillants que anunciaven la imminent aparició de les llàgrimes, a son pare ja li donava igual, les llàgrimes li corrien novament per les galtes. I Angelita anava cap al carrer més ampla que un palloc . . .

El temps havia passat, i allí estava Angelita davant la portella de casa fent memòria de una vida passada que estava a punt de tornar-se a trobar... en part.

--------------

La banda sonora: http://www.goear.com/listen.php?v=7bffb1a

Les fotos:
-L’entrada de ma casa, és que no tenia massa temps per anar a buscar una portella com la que jo volia, però la llum és molt semblant a la que jo imagine. J
-Flor de gesmil, del meu gesmiler, clar.

UN VINT-I-VUIT DE FEBRER

Angelita, sempre havia estat una dona totalment dedicada al seu marit, per què ho va dir el senyor rector el dia de les noces. El vint-i-vuit de febrer feia ja 20 anys que duia casada amb el Paco.

I com qualsevol parella, ella volia celebrar l’aniversari. Quina ironia, celebrar vint anys de maltractaments en tota l’extensió de la paraula. Però, Angelita en el fons volia ser feliç com qualsevol matrimoni, volia estimar a Paco i que aquest l’estimara, encara que de vegades tingués, pensava ella, moments que perdia el cap i de rebot la mà, i pot ser algunes vegades el peu .

Pel matí es va alçar més aviat que mai, i va anar a mercat a fer la compra, verdures fresques, “emperador” acabat de portar del port, fruita de la millor qualitat, tot era poc per a preparar el sopar d’aquella nit tan especial. Paco és sentiria orgullós de la seua muller. Al cap i a la fi, una no pot celebrar vint anys de matrimoni tots el dies, pensava Angelita, dins la seua ignorància.

Angelita va ser una dona educada per a estar casada tota una vida amb el mateix home, encara que això li fos perjudicial per a la seua integritat física i sobre tot emocional.

Quan Paco va entrar en casa per la nit, va vore una taula parada amb el cobretaula d’hule nou, uns gots més lluents que una espasa, la coberteria que Angelita havia arreplegat amb els cupons que donaven al supermercat per ser clienta fidel, i la vaixella de la dot que sa mare li havia comprat a força de llevar-se alguna que altra menjada de la boca. També és va adonar que de la cuina eixia una olor a menjar que despertava la gana. No sabia a que venia tanta preparació, i és que clar, no recordava quin dia era.

En eixe moment Angelita ix de la cuina amb una font amb el peix cuinat amb una guarnició de verdures i fruites que si la olor ja donava alguna pista, la vista ja era insuperable.

- Ah, ¿ja estàs ací?, ale, ale seu que el sopar gelat no val res.
- ¿A que ve aquesta preparació? ¿t’ha tocat la loteria i estem celebrant-ho?
- Ai Paco, que mala memòria que tens. ¿Que no recordes quin dia es avui?
- Dimarts, ahir dilluns, i demà dimecres. Com totes les setmanes.
- Que poc romàntic que ets. Avui és el nostre aniversari, justament tal dia com avui fa vint anys ens varem casar.

Paco va callar i sense dir res, és va seure a taula, una mica entre avergonyit per no haver recordat la data, i molest per sentir-se ridícul.

Angelita va servir-li al seu plat una ració del peix amb la seua corresponent part de verdures i fruites que li donava un aire exòtic i agredolç al menú.

Un agredolç comparable a la seua relació al llarg d’aquestos vint anys.

- Paco, jo no més volia dir-te que t’estime, i que encara que aquestos vint anys de vegades em tingut les nostres diferències, no he deixat d’estimar-te mai.
- No vingues amb tonteries de dona. Sàpigues que si han hagut diferències és per què tu les has provocades.

Ella és va quedar tallada davant aquella contestació, tan poc romàntica i poc apropiada al moment que per a ella era tan especial. I de sobte com qui veu vindre una tronada allà lluny, ella va intuir que devia callar, per que la contestació de Paco així ho requeria.

- Calles... Calles, per què saps que tinc raó. ¿no és així?
- Si, Paco.

Va assentir Angelita, al temps que començava a bategar-li el cor amb més celeritat, premonició de que alguna cosa passaria, i no seria precisament una nit inoblidable de plaer.

- Per que al llarg d’aquestos anys t’has portat molt mal amb mi. Jo tot el dia treballant per a tu, i tu no més tenies ganes que de fer-me cabrejar.
- Si, Paco.

No gosava ni xistar una mica, per por a que la reacció fos pitjor, i mentrestant el cor bategava cada vegada amb més força.

És va alçar de taula per retirar-la i vore si així és calmava una mica el Paco.

- ¿On vas? ¿Què no veus que estic parlant? ¿O tal vegada ja m’has perdut el poc respecte que em tens per ser el teu home i ser el que treballa i amb la suor del meu treball et procure una vida regalada i amb tots els capritxos que vols?

Ella baixava el cap, mentre intentava recordar si al llarg d’aquestos vint anys havia tingut en algun moment eixa vida que el Paco li esmentava, intentava recordar quan havia estat ella una capritxosa i li venia al cap la quantitat d’hores que feia al magatzem d’alls, tota plena de pols i amb un sou que ratllava la misèria i amb la dona de “l’amo” bramant-los per darrere per tal d’atemorir-les i fer que rendiren més.

No sabia de que parlava el Paco, però ella callava. Callava i atorgava, per tal d’evitar mals majors.


En el seu intent de recordar eixa vida idíl·lica, que a les vistes del Paco havia tingut, va quedar quieta, com absent, remenant cada racó de la seua memòria ...

- ¿Què fas parada com un ninot? va mou-te d’una puta vegada i lleva taula que la runa et treurà a ballar, guarra !!!!. Quina llàstima de vint anys que he perdut amb tu. Que no aprofites per a res, ni per a donar-me fills. Ni tan sols has aprofitat al llit. Quina descansada varen pegar els teus pares al casar-te amb mi. Menuda sort no has tingut tu.

Angelita va recollit tot el que va poder amb les mans, mentre un nus a la gola a poques penes la deixava respirar. Nerviosa i apressant-se per desaparèixer de davant de Paco li va caure un got de “duralex” que és va fer en mil miques.

- Em cague en la mare que t’ha parit, inútil de collons !!!!! Ja sabia jo que llançaries a pedre aquesta nit. Ja m’has cabrejat, ja m’has posat de mala hòstia. Mira el que has fet. ¿Tinc o no tinc jo raó quan dic que no aprofites per a res? ¿Que dius?. Mira’m a la cara quan jo et parle.

De sobte Angelita no va poder més, la gola ja no la deixava respirar, el cor pareixia que anava a rebentar i va notar una humitat entre les cames, conseqüència de la por, que li eixia del cos en forma d’orina, al temps que veia aterrar en la seua cara una bufetada que li va fer més mal a l’ànima i a la seua dignitat, que a la galta. Va deixar caure poc a poc els braços de pura impotència, i amb ells tot el que duia cap a la cuina. Ja li donava igual al coll que al muscle, i sobre tot, ja sabia massa bé el que venia ara.

El Paco la va mampendre i ací vull, allà no vull, a bufetades i patades indiscriminades, la va tombar en terra damunt dels vidres dels gots, plats, i dels coberts escampats a terra.

Se’l mirava cara ella mentre veia com li plovien les hòsties, sense fer res per defensar-se. No va fer ni moviment per esmorteir la caiguda a terra, no va eixir de la seua gola ni un mal gemec quan els trossos de vaixella se li clavaren primer als genolls i després a les natges del cul i les cames, no va fer res per evitar les patades del Paco, no va tindre cap reacció, ni tan sols quan és va vore la taula per l’aire com se li apropava a la cara, no va ni tan sols pensar en res ni en ningú, sols desitjava que li pegués fins a matar-la i així descansaria per sempre.

Però no va tindre eixa “sort”, i el Paco és va aturar. Va escoltar sota la taula que era damunt d’ella, allà lluny, el respirar fort de Paco i és deia a ella mateixa...

- Paco, fill de puta, mata’m, per què si no fas, et mataré jo a tu.

El Paco li va llevar la taula de damunt, i se la va mirar de dalt a baix, amb la cara plena de morats, la bata estampada tota arromangada, esgarrada i deixant vore les bragues blanques, ara tintades d’un groc pudent amb olor força desagradable, amb una olor a por, i li va dir...

- ¿Veus, com tens tu la culpa? Sempre t’ho fas per fer-me perdre la paciència. Au, alçat i replega tot aquest desordre que has fet, jo vaig al llit.

D’Angelita no va eixir ni un sol mot, ni un gemec, ni res de res. Quan el Paco havia desaparegut cap a l’habitació, és va alçar com va poder i va començar a netejar tota aquella trencadissa. Tot i que estava dolorida, no va gosar ni obrir la boca per queixar-se, no va eixir ni un mal “Ai”.

Quan va acabar, va anar cap a l’aseo i és va rentar tota la sang que li havien provocat les desfetes dels vidres i porcellanes. En acabar va anar al llit, junt al Paco que dormia i bufava amb la tranquil·litat del que ha fet el que tenia que fer.

Angelita, tot i que estava baldada, i li feien mal fins a les pestanyes, no va pegar ull en tota la nit. Per primera vegada en vint anys, va començar a pensar en la possibilitat d’abandonar a Paco. Però abans d’aplegar a això, tenia que VENJAR-SE.



Calia que la venjança fos subtil, silenciosa i amb cura. Si el Paco s’adonava, aquesta venjança, podria tornar-se contra ella.

No sabia com, ni de quina manera, però ho tenia que fer, el tenia que fotre, si fugia sense més, podria acabar morta com qualsevol dels centenars de dones que eixien al telenoticies, i que havien estat asesinades per les seues parelles, després de pendre la decisió d’abandonar-los.

Primer varen ser coses innocents que no feien mal a ningú, però que a ella li suposava una petita venjança. Quan estaven asseguts a taula i el Paco li deia que no volia el tros de pa, per que estava dur, aquesta l’agafava, entrava dins la cuina i sense soltar el pa de la ma, pegava una volta a la taula de la cuina i el tronava a treure, i l’ignorant de Paco a menjar-se el tros que abans havia rebutjat.

Després va anar més lluny. Un dia de bon de matí mentre li preparava el cafe amb llet al Paco i després d’assegurar-se que aquest no la veia, va deixar caure un gargall matinal de la seua boca al got, i no entraré en la descripció de textures, colors i demés, tots en tenim pels matins. El va remenar per dissimular-lo i el Paco se’l va beure i és va quedar més satisfet que una mona.

Eixa va ser el primer acte de reveldia i el començament de la seua, lenta, i pel temps, llarga i dura venjança.

Cada matí el Paco bevia un got de café amb llet, degudament adobat amb fluids bucals d’Angelita...

Però això era poc, calia anar més lluny. Si pel matí tenia acompanyament al desdejuni, per la nit el sopar tenia de portar guarnició. Va deixar d’utilitzar insecticida a casa, irònicament pensava per a ella mateix – Cal preservar la capa d’ozó.

Prompte va començar a proliferar tota mena d’insectes i bitxets per tot arreu, que ella amb molta cura retirava i guardava amb les fiambreres de plástic de les llepolies, que li guardava la xicona del kiosk.

Quan cuinava per al Paco, al “fregitori” sempre és podia trobar algún que altre bitxet que amenitzava els sabors i textures.

- Ternera amb “panderoles” , que retirava abans de servir-la a taula, per tal que el seu marit no s’adonés de tan peculiar guarnició.
- Esgarradet amb formigues desfetes amb molta cura per a que no advertira el nou ingredient.
- Puré de creïlla amb magre picat i terallines dels sostres, donava una textura diferent.
- Mandonguilles de carn amb salsa de tomaca, ( I no diré d’on s’ha proveïa de la carn)

Ella anava molt amb comte de no menjar el mateix que el Paco i és va inventar una dieta a base de verdura que, segons ella, li havia recomanat el metge, i així no alçava cap sospita.

Però no era prou, calia tenia que posar més imaginació al dolç sabor de la venjança. No pensava en substituir aquestes petites, diguem-ne “putades” , el que calia era augmentar-les cap a altres camps.

Va decidir que la roba del Paco mai més tornaria a saber que era el suavitzant de la rentadora. Sobre tot la roba interior. Prompte al Paco va començar fer-se-li rosadures a les axiles, i als pelgs dels genitals. Cada dia tenia més viscor i més és rascava, i quan més rascava més roig, i més coentor.

Mentre el Paco va començar a canviar de color, i anava més preocupat pel seu deteriorament físic que de pegar-li hòsties a l’Angelita, i aquesta li va agafar gust a la cosa. Fins i tot va començar a riure histèricament quan el Paco no estava a casa.

Però calia més, no hi ha mai prou per a venjar-se d’un fill de puta com el Paco. I com ja no l’estimava, els escrúpols havien desaparegut.

Ella sempre havia sentit dir que als homes, quan anaven a fer el servei militar, per a que no tingueren ganes de sexe els posaven “bromur” en el menjar. Evidentment això era una llegenda del que se’n diu “Urbana” sense cap fonament. Però que ací jo puc donar fe, que quan vaig fer la “mili”, l’apetència sexual era nula i inexistent, així que possiblement algo de veritat deu d’haver.

El cas és que a la dieta, rica en bitxos, va començar a afegir-li bromur, però no més per les nits, així s’assegurava que el Paco, mai més la molestaria per desfogar-se. I així va ser, des d’aquell dia la poca activitat sexual existent, va quedar reduïda a dir “bona nit” quan és gitaven.

El Paco, començava a tornar-se loco, malestar continu a l’estómac, les rosadures a les parts més sensibles del cos, un membre que tan sols li aprofitava per a pixar...

-¿Que em passa? ¿ que hauré fet jo, per a que em passe açò? (pensava el Paco)

Però, Angelita s’havia viciat a donar-li mal viure, i quan més patia Paco, ella més feliç era. I començava a ser com una droga, que demanava més i més. Més maldat, més patiment, mes... VENJANÇA !!!!

Aquest estat de satisfacció, va tocar sostre, el dia que va decidir que el Paco havia de tornar-se loco en la part que més mal feia als homes, la seua virilitat. La qual ja havia estat convenientment atacada a força del bromur.

Va començar a pastar ella el pa, feia molt de temps que no pastaven a casa, però després de dos pasterades, va vore que la pràctica no l’havia perdut. El seu marit, sempre havia estat una Adam i un malcriat, primer per sa mare, i després per ella mateix. Calia aprofitar eixe malcrio. Tots els matins, ella li preparava el got de calent, i mentre ell se’l fotia, ella li posava al saquet de la berena dos entrepans. Feia dos mesures de pa, un més menut per l’esmorçar i un altre més grandet per dinar.

El fet de pastar ella el pa, no era precisament per a que el Paco gaudira més del menjar, no, si no per poder mesclar amb la cuita del pa una pastilla de “viagra”, convenientment feta a miques.

El pa més menut era el que pastava amb el fàrmac.

El primer dia, a Paco li va desaparèixer la preocupació per la seua poca apetència sexual, quan després d’esmorzar és va adonar que el seu, tan estimat, membre viril, li responia, no sabia encara a quin estímul, però que li donava igual, en tot cas, no estava mort sexualment parlant, com ell pensava, i va respirar amb tranquil·litat.

Com que el miraculós viagra era ingerit a les 9:30 en punt del matí, quan tornava a casa per la nit, ja no li quedava res d’aquell excitament, el qual Angelita rematava amb la ració diària de bromur.

A la setmana de tan singular dieta, el “pobre” anava buscant qualsevol racó de la feina per a alleugerir eixes ganes tan boges i desesperants de tenir sexe. A més és passava el matí mirant-se els baixos i intentant que el seu membre no cridara massa l’atenció dels seus companys degut a l’abultament tan sospitós que és deixava notar descaradament sota el pantaló.

El cap del Paco és ratllava intentant esbrinar per que li passaven eixes coses tan estranyes. I a més com un rellotge, era para amb els altres homes a esmorzar i allò li plantava cara com si fos un tros de canya rígida entre les cames. I pensava per a ell mateix...

-Anem a vore. Quan parem per esmorzar, jo em pose com un bou, i vaig més eixit que una mona tot el matí. Quan aplegue a casa tan sols tinc ganes de... pixar. Jo quan parem pel matí ho faig amb els altres homes de la feina... i quan ve la nit, amb la meua dona... Per tant... NO NO i NO, jo no soc maricón de cap de les maneres. A mi no m’agraden els homes. NO definitivament NO.

Però, la crua realitat el duia de deduir que si s’excitava pel matí mentre esmorzava, i no tenia apetència per la nit, els motius eren evidents. Ell creia que havia caigut “malalt” Pobre ignorant.

Angelita era aliena a aquestos començaments de bogeria, per què el Paco mai anava a reconèixer el que li passava, i per això continuava maquinant a vore quina seria la propera petita gran venjança, que seria lo definitiu.

Un bon dia, va començar a preparar la maleta amb tota la cura i la dissimulació possibles, per tal que el Paco no s’adonara. Primer va trasladar a casa dels seus pare la roba d’estiu, després les coses que ella considerava seues i així fins que sols quedava en la casa poc més que la seua presència. I el Paco capficat amb les seues anades i tornades de necessitat de sexe, les seues rojures genitals, i les seues rampellades de mal de ventre, tot conseqüència del quefer d’Angelita, no és va adonar de res, la casa anava buidant-se, però ell prou tenia amb les seues coses, que no eren poques.





Sols li restava el punt i final, la pitjor i més cruel de les venjances, una nit de diumenge quan el Paco estava mirant el futbol a la televisió, ella, va eixir de la cuina, va anar cap al televisor el va apagar i és va posar davant mirant fixament al Paco als ulls...

- Però, ¿que fas? ¿t’has tornat boja? Si et pegue una hòstia et mate !!!

Va brofegar el Paco des de el butacó on estava assegut. I ella amb tota la tranquil·litat del món, com si fos la conversa més natural entre un matrimoni ...

- Paco, me’n vaig.
- ¿Te’n vas? d’això ja fa temps, però és del cap. Connecta el televisor de seguida si no vols que et palpe la cara.
- Paco, me’n vaig de veritat. No t’estime, i em negue en redó a que m’humilies més.

El Paco és va alçar del butacó a corre-cuita disposat a deixar aterrar la seua mà en la cara d’Angelita, però aquesta en compte d’amagar-se com havia fet fins a ara, és va quedar parada, sense parpolejar ni fer cap acte que denotara temor, amb una mirada penetrant que es dirigia als ulls de Paco i quan aquest va aplegar a la seua altura, és va detindre. Va notar que alguna cosa havia canviat, que la seua dona no era la mateixa, que eixa mirada desafiant, signe inequívoc de manca de por, era nova, i de sobte es va aturar i varen quedar els dos a centímetres l’un de l’altre, amb les mirades clavades als ulls. I Angelita li va pegar l’estocada final on més li feria, a l’orgull de mascle, a la prepotència...

- Paco me’n vaig. Per què no et tinc ja por. Per què tinc dignitat. Per què ja no em fas sentir dona, de fet mai m’he sentit dona amb tu. Per què no ets home. Per què no has sabut donar-me fills. Per què no m’has sabut respectar. Per què ets un merda...

I fent una pausa per prendre aire als pulmons, va acabar dient ...

- Paco, per què ja no t’estime.

El Paco és va quedar clavat en terra, bocabadat, sense saber que dir, ridículament en la mà alçada i preguntant-se que collons passava.

Angelita va agafar una xaquetilla de punt, se la va tirar pels muscles i va obrir la porta, abans de creuar i trencar amb vint anys de penes, de vexacions i d’humiliacions, va deixar caure el clauer amb les claus al mig de casa, i mostrant la major de les indiferències en els seus actes, va eixir de casa i no va gosar ni tancar la porta.

- - - - - - - - - - - - -

Pot ser algun dia, tornaré a fer viure a Angelita, pot ser li done un bon futur, fins i tot, pot ser que el Paco torne a ser protagonista, ¿per què no? els miserables també protagonitzen històries. Dedique aquesta història a totes les Angelites, les que han caigut pel camí, les que han pogut sobreviure, i les que, per desgracia, no sobreviuran.

Fotos: un diumenge al de matí en ma casa.

ARMES BLANQUES

ARMES BLANQUES

Tot el mon sap que son les armes blanques... i personalment crec que a casa hi ha molta arma blanca camuflada, si no que li ho pregunten a Angelita.

Angelita, una dona de sa casa, amb un munt d’històries personals acumulades amb un cert regust agredolç. El cas és estaven a casa després de sopar, Angelita i el seu home, ell segut al sofà mirant el futbol a la televisió, i ella com sol ser habitual, llevant taula i deixant la casa en ordre. Entre la cuina i la taula on havien sopat, estava el sofà, la televisió i el seu home tot nervioset per que el seu equip anava perdent el partit. Angelita amunt i avall deixant la taula neta i passant per davant de la televisió de tant en tant per anar retirant gots, coberts, i de més útils utilitzats per al sopar.

En un moment donat comença l’equip contrari a atacar cap a la porteria de l’equip de Paco, marit d’Angelita. El davanter, amenaçava amb el baló, el defensa no va saber esquivar al davanter que corria imparable amb el baló, quan veu l’oportunitat, xuta i li clava un gol a l’equip de Paco,.. gooooool, cridava el comentariste i Angelita en eixe moment passa per davant la televisió amb el drap de netejar taula i de la mala hostia que li entra a Paco, li revalla el comandament a distancia del televisor a l’Angelita, amb tanta mala sort que li pega just en el canto a l’ull dret. Angelita cau a terra de l’amargor del tro i el Paco comença a cagar hòsties i a maleir, Déus, Sants i Marededéus tot a una. Angelita tota gemponada a terra agafant-se el cap del mal que li feia i el Paco després d’haver tret a relluir a tot el santoral comença a maleir a Angelita...

Paco.- Imbècil que fas ahi ???? Desgraciada.

Ella, plorava tota dolorida del tro, i el comandament de la televisió al seu costat tot desbotifarrat, les piles per un lloc, el comandament per un altre i Angelita per un altre, i el fill de puta de Paco...

Paco.- Si no mirara a Déu et treia d’ahi a patades, subnormal !!!! Inútil que ets una inútil. Alçat d’una puta vegada que no em deixes vorer la repetició de la jugada. I deixa de gemecar que em poses nerviós.

Angelita, agafant-se l’ull és va alçar com va poder mentre un reguerol de sang li eixia entre el dits. El malparit de Paco li havia partit la cella.

Paco.- Si dona, si, si et pareix ara te’n vas i et deixes el “mando” de la tele ahí tirat !!! Torna arrere i porta’l, i les piles també !!!!

Ella, amb la ma que li queda lliure li allarga el comandament i després les piles, amb una certa por a que s’escape alguna bufetada extra, i corre cap al bany a vores el trau de la cella.

Paco mentrestant, torna les piles al compartiment del comandament i intenta donar-li veu i s’adona que no anava, intenta canviar de canal i el comandament no responia i va unflant del nervi que tenia. Li pega els colpets reglamentaris que tots peguem quan algun aparell no funciona a les nostres ordres, i repeteix de nou per vore si ja responia, però no. El comandament estava clínicament mort, i el Paco cabrejat, pel gol que li han clavat al seu equip, pel comandament trencant i per la inútil de la seua dona....

Paco anava encenent-se en flames per moments i pega un crit tot exaltat ...

Paco.- A vorem que fas ahí? vinga de gemegar. Ves eixint i vinent ací immediatament.

La pobra d’Angelita va eixir del bany amb la cella neta de sang i amb una gaseta que li feia de tapó per tal de no deixar brollar més sang, s’acostava amb la mateixa por que un gos quan el seu amo li ha pegat una patada per haver fet alguna cosa mal.

Paco.- Desagraïda, inútil, desgraciada !!!!! has vist el que has fet??? Tu et dones compte que per culpa teua s’ha trencat el “mando” de la tele??? Imbècil, que ests una imbècil. Ara que fem? per la teua culpa ¿et dones compte? jo tot el dia treballat i ¿tu que fas? vas i trenques el “mando” ¿així és com m’agraeixes el que faig per tu?

Angelita, en la ma esquerra és sostenia la gassa que començava a tintar-se de roig sang per l’hemorràgia del trau, amb la ma dreta tenia un mocador en el que es tapava la boca per tal que els gemecs que no podia reprimir posaren més nerviós a Paco, i amb cap catxo no atrevia a mirar, ni a intentar disculpar-se tan sols , per por a donar peu a Paco per que continués pagant-la amb ella.

Paco.- Mai aprofitaràs per a res. Ves agafa un caixó i posat ahi. Que per la teua culpa ara no va el “mando”.

El remalparit de Paco va ser seure a Angelita al costat de la televisió en un basquet de taronges, la pobra Angelita en la ma esquerra continuava sostenint la gasa a la cella, la qual ja estava tota roja i no admetia ja més sang, amb la dreta seguia amb el mocador al la boca ofegant els gemecs del dolor i preguntant-se per que aguantava això.

El Paco de tant en tant... ordenava ...

Paco.- Posa la primera a vore el que fan !!!.

I Angelita allargava la ma amb el mocador brut de baves i mocs i canviava de canal.

Paco.- Dona veu que amb l’escarot que fas no ho sent bé.

I Angelita allargava la ma i li donava veu.

Paco.- Posa ara la cinc que ahi no fan res...

I Angelita li s’escapava un gemec que intentava ofegar amb el mocador brut i allargava la ma i posava la canviava de canal .......

---------------------------------------

De vegades tindríem que revisar els objectes que tenim a casa i vore quins son susceptibles de ser utilitzats com armes blanques... o en el seu defecte vore quines persones sobren a la nostra vida.

Qualsevol paregut amb la realitat NO es pura coincidència.

Foto: armes blanques.

ANGELITA I PACO
Com els vaig conèixer.

EN EL FONS TINC ÀNIMA D’ASSISTENT SOCIAL

D’entre totes les tonteries que fan les entitats bancàries per captar clients, hi ha una que m’encanta i per la qual alguns clients és donen a conèixer i serien capaços de vendre a sa mare per 5 euros (en una altra època haguera dit per 10 duros). Estic parlant de la puta mania que tenen de regalar coses a canvi d’acumular diners als comptes a la vista.

Si, allò que es diuen punts estrella, espigues daurades, etc etc, depenent de l’entitat que estigues.

En el meu cas, va haver un any que entre les coses de “marchaidassing” o com collons és diga, hi havia un joc de dominó, (xamelo, per als més posats en matèria), una manta de viatge, “cartera señora” i un regal del qual m’enrecordaré mentre tinga ús de raó, una navalla “multiusos”, si, d’eixes que tenen de tot.

Va vindre a l’oficina una clienta, de la qual és comentava que el marit de tant en tant li mostrava per on es va a València via bufetada, carxot i patada. Anem, el que ara és diu violència de gènere.

Ella sempre m’ha paregut una bona dona, sense sort en la vida, però molt bona dona i amb un cor i una innocència que ratllava límits poc coneguts, pot ser per això va a aplegar a ser víctima del seu home.

Ho recorde com si fos avui ...(oficina on treballava jo aleshores, a mig matí i cosa rara sense ningú a l’oficina, llevat de mi i de la clienta)

- Bon dia.
- Bon dia. Angelita (vaig dir jo amb el meu somriure habitual)
- Ai mante, ¿quantes espigues tinc de les targetes?
- Espera i t’ho dic, Angelita (clac, clac, clac, buscava jo teclejant pel mon del micro-circuits). Mira tants punts tens, ahi tens el catàleg, pega una ullada i quan ho tingues triat m’ho dius.
- A vore... ( al cap d’uns minuts d’haver repassat el catàleg i amb una decisió ràpida va dir) Mira rei, em demanes la “navaja multiusos” que al meu home li farà molta gràcia.

Jo que veig que tria la navalla, i pensant que donat el seu estat, no era el que més li convenia... li vaig insinuar...

- Mira Angelita, i si agafes el dominó, pareix més xulo que la navalla.
- Aiss no, la navalla m’agrada més i al meu home li farà més profit.
- Però dona, amb el dominó estareu més entretinguts. ( jo tot subtil)
- ¿tu creus? ¿ que faràs demanar el dominó?
- Clar que si dona, el dominó molt millor.
- Val, demana el dominó tens raó.

Quan ja pareixia que l’havia convençuda, i sempre posant per davant la seua integritat física, torna enrere i rectifica.

- Mira que no!!! , demana’m la navalla.

I jo posant-me ja nervioset, vaig i deixe de costat la subtilitat, donat el poc èxit que havia tingut la negociació a bones... i li retruque.

- Tu fes el que vulgues, Angelita, però tingues en compte que jo, de tu, demanaria el dominó, tu pensa que a un mal tirar... el dominó com a molt et pot per un trinxo al cap, i en un poc de mel o una pomadeta tindràs prou, i si tries la navalla, el resultat final poden ser punts de sutura a urgències de l’hospital.

- Aiss!!! com eres, “bordantxo” que eres un “bordantxo”, però no. Demana’m la navalla ho tinc clar.
- Com tu vulgues. ( Ho vaig deixar per impossible, tot i que em sabia greu)

El cas que ella va eixir per la porta, i jo vaig continuar amb les meues tasques habituals en horari laboral. Just quan ja era hora de tancar donades ja les 3 de la vesprada, va sonar el telèfon de l’oficina i en agafar-lo escolte com un gemec per l’auricular, vaig preguntar qui era i l’interlocutor gemegava més. No cal ni dir que vaig caure al moment que la dels gemecs, era Angelita.

- Angelita?, ets tu? ¿Qué et passa?
- (gemecant ja, el que és diu en confiança) Ai mante, que tenies tu raó, refés el “pedido” i en compte de la navalla, demana’m el dominó, que amb una mica de sort quan me’l reballe al cap s’escamparan les fitxes i tot quedarà en un trinxo. ¿ per cert, en compte de caixa de fusta, les fitxes no poden anar en borsa de tela?

Definitivament ... tinc ànima d’assistent social.
Qualsevol paregut amb la realitat... NO és pura coincidència.

D’aquesta història, que s’assembla molt a la realitat, va neixer un personatge que és el fil conductor de moltes altres més.

foto: la meua navalla quan ix a fer muntanya.

I QUE ÉS LA VERITAT ?

Amb aquesta foto, encetava el meu primer “flog”. I amb aquesta mateixa foto encete, el que espere siga el meu nou BLOG i definitiu. ¿Els motius?, és ben senzill… El punyeter Fotolog s’ha posat impossible. Puc passar per alt que acoten l’espai per als textos, puc passar per alt que no més em deixen penjar una foto per cada article, puc passar per al que eliminen serveis com els avisos, però el que realment em toca la moral, és que acoten la inclusió de comentaris sols als membre del fotolog.

Així que ací teniu el meu nou blog, on espere que aquestes circumstancies no és donen, i tothom, i “totdon”, diga el que li vinga en gana. Si és per a bé, m’unflaré com l’arròs massa cuit, si és per a mal, ho assumiré i m’enriquiré dels errors comesos