UN VINT-I-VUIT DE FEBRER

Angelita, sempre havia estat una dona totalment dedicada al seu marit, per què ho va dir el senyor rector el dia de les noces. El vint-i-vuit de febrer feia ja 20 anys que duia casada amb el Paco.

I com qualsevol parella, ella volia celebrar l’aniversari. Quina ironia, celebrar vint anys de maltractaments en tota l’extensió de la paraula. Però, Angelita en el fons volia ser feliç com qualsevol matrimoni, volia estimar a Paco i que aquest l’estimara, encara que de vegades tingués, pensava ella, moments que perdia el cap i de rebot la mà, i pot ser algunes vegades el peu .

Pel matí es va alçar més aviat que mai, i va anar a mercat a fer la compra, verdures fresques, “emperador” acabat de portar del port, fruita de la millor qualitat, tot era poc per a preparar el sopar d’aquella nit tan especial. Paco és sentiria orgullós de la seua muller. Al cap i a la fi, una no pot celebrar vint anys de matrimoni tots el dies, pensava Angelita, dins la seua ignorància.

Angelita va ser una dona educada per a estar casada tota una vida amb el mateix home, encara que això li fos perjudicial per a la seua integritat física i sobre tot emocional.

Quan Paco va entrar en casa per la nit, va vore una taula parada amb el cobretaula d’hule nou, uns gots més lluents que una espasa, la coberteria que Angelita havia arreplegat amb els cupons que donaven al supermercat per ser clienta fidel, i la vaixella de la dot que sa mare li havia comprat a força de llevar-se alguna que altra menjada de la boca. També és va adonar que de la cuina eixia una olor a menjar que despertava la gana. No sabia a que venia tanta preparació, i és que clar, no recordava quin dia era.

En eixe moment Angelita ix de la cuina amb una font amb el peix cuinat amb una guarnició de verdures i fruites que si la olor ja donava alguna pista, la vista ja era insuperable.

- Ah, ¿ja estàs ací?, ale, ale seu que el sopar gelat no val res.
- ¿A que ve aquesta preparació? ¿t’ha tocat la loteria i estem celebrant-ho?
- Ai Paco, que mala memòria que tens. ¿Que no recordes quin dia es avui?
- Dimarts, ahir dilluns, i demà dimecres. Com totes les setmanes.
- Que poc romàntic que ets. Avui és el nostre aniversari, justament tal dia com avui fa vint anys ens varem casar.

Paco va callar i sense dir res, és va seure a taula, una mica entre avergonyit per no haver recordat la data, i molest per sentir-se ridícul.

Angelita va servir-li al seu plat una ració del peix amb la seua corresponent part de verdures i fruites que li donava un aire exòtic i agredolç al menú.

Un agredolç comparable a la seua relació al llarg d’aquestos vint anys.

- Paco, jo no més volia dir-te que t’estime, i que encara que aquestos vint anys de vegades em tingut les nostres diferències, no he deixat d’estimar-te mai.
- No vingues amb tonteries de dona. Sàpigues que si han hagut diferències és per què tu les has provocades.

Ella és va quedar tallada davant aquella contestació, tan poc romàntica i poc apropiada al moment que per a ella era tan especial. I de sobte com qui veu vindre una tronada allà lluny, ella va intuir que devia callar, per que la contestació de Paco així ho requeria.

- Calles... Calles, per què saps que tinc raó. ¿no és així?
- Si, Paco.

Va assentir Angelita, al temps que començava a bategar-li el cor amb més celeritat, premonició de que alguna cosa passaria, i no seria precisament una nit inoblidable de plaer.

- Per que al llarg d’aquestos anys t’has portat molt mal amb mi. Jo tot el dia treballant per a tu, i tu no més tenies ganes que de fer-me cabrejar.
- Si, Paco.

No gosava ni xistar una mica, per por a que la reacció fos pitjor, i mentrestant el cor bategava cada vegada amb més força.

És va alçar de taula per retirar-la i vore si així és calmava una mica el Paco.

- ¿On vas? ¿Què no veus que estic parlant? ¿O tal vegada ja m’has perdut el poc respecte que em tens per ser el teu home i ser el que treballa i amb la suor del meu treball et procure una vida regalada i amb tots els capritxos que vols?

Ella baixava el cap, mentre intentava recordar si al llarg d’aquestos vint anys havia tingut en algun moment eixa vida que el Paco li esmentava, intentava recordar quan havia estat ella una capritxosa i li venia al cap la quantitat d’hores que feia al magatzem d’alls, tota plena de pols i amb un sou que ratllava la misèria i amb la dona de “l’amo” bramant-los per darrere per tal d’atemorir-les i fer que rendiren més.

No sabia de que parlava el Paco, però ella callava. Callava i atorgava, per tal d’evitar mals majors.


En el seu intent de recordar eixa vida idíl·lica, que a les vistes del Paco havia tingut, va quedar quieta, com absent, remenant cada racó de la seua memòria ...

- ¿Què fas parada com un ninot? va mou-te d’una puta vegada i lleva taula que la runa et treurà a ballar, guarra !!!!. Quina llàstima de vint anys que he perdut amb tu. Que no aprofites per a res, ni per a donar-me fills. Ni tan sols has aprofitat al llit. Quina descansada varen pegar els teus pares al casar-te amb mi. Menuda sort no has tingut tu.

Angelita va recollit tot el que va poder amb les mans, mentre un nus a la gola a poques penes la deixava respirar. Nerviosa i apressant-se per desaparèixer de davant de Paco li va caure un got de “duralex” que és va fer en mil miques.

- Em cague en la mare que t’ha parit, inútil de collons !!!!! Ja sabia jo que llançaries a pedre aquesta nit. Ja m’has cabrejat, ja m’has posat de mala hòstia. Mira el que has fet. ¿Tinc o no tinc jo raó quan dic que no aprofites per a res? ¿Que dius?. Mira’m a la cara quan jo et parle.

De sobte Angelita no va poder més, la gola ja no la deixava respirar, el cor pareixia que anava a rebentar i va notar una humitat entre les cames, conseqüència de la por, que li eixia del cos en forma d’orina, al temps que veia aterrar en la seua cara una bufetada que li va fer més mal a l’ànima i a la seua dignitat, que a la galta. Va deixar caure poc a poc els braços de pura impotència, i amb ells tot el que duia cap a la cuina. Ja li donava igual al coll que al muscle, i sobre tot, ja sabia massa bé el que venia ara.

El Paco la va mampendre i ací vull, allà no vull, a bufetades i patades indiscriminades, la va tombar en terra damunt dels vidres dels gots, plats, i dels coberts escampats a terra.

Se’l mirava cara ella mentre veia com li plovien les hòsties, sense fer res per defensar-se. No va fer ni moviment per esmorteir la caiguda a terra, no va eixir de la seua gola ni un mal gemec quan els trossos de vaixella se li clavaren primer als genolls i després a les natges del cul i les cames, no va fer res per evitar les patades del Paco, no va tindre cap reacció, ni tan sols quan és va vore la taula per l’aire com se li apropava a la cara, no va ni tan sols pensar en res ni en ningú, sols desitjava que li pegués fins a matar-la i així descansaria per sempre.

Però no va tindre eixa “sort”, i el Paco és va aturar. Va escoltar sota la taula que era damunt d’ella, allà lluny, el respirar fort de Paco i és deia a ella mateixa...

- Paco, fill de puta, mata’m, per què si no fas, et mataré jo a tu.

El Paco li va llevar la taula de damunt, i se la va mirar de dalt a baix, amb la cara plena de morats, la bata estampada tota arromangada, esgarrada i deixant vore les bragues blanques, ara tintades d’un groc pudent amb olor força desagradable, amb una olor a por, i li va dir...

- ¿Veus, com tens tu la culpa? Sempre t’ho fas per fer-me perdre la paciència. Au, alçat i replega tot aquest desordre que has fet, jo vaig al llit.

D’Angelita no va eixir ni un sol mot, ni un gemec, ni res de res. Quan el Paco havia desaparegut cap a l’habitació, és va alçar com va poder i va començar a netejar tota aquella trencadissa. Tot i que estava dolorida, no va gosar ni obrir la boca per queixar-se, no va eixir ni un mal “Ai”.

Quan va acabar, va anar cap a l’aseo i és va rentar tota la sang que li havien provocat les desfetes dels vidres i porcellanes. En acabar va anar al llit, junt al Paco que dormia i bufava amb la tranquil·litat del que ha fet el que tenia que fer.

Angelita, tot i que estava baldada, i li feien mal fins a les pestanyes, no va pegar ull en tota la nit. Per primera vegada en vint anys, va començar a pensar en la possibilitat d’abandonar a Paco. Però abans d’aplegar a això, tenia que VENJAR-SE.



Calia que la venjança fos subtil, silenciosa i amb cura. Si el Paco s’adonava, aquesta venjança, podria tornar-se contra ella.

No sabia com, ni de quina manera, però ho tenia que fer, el tenia que fotre, si fugia sense més, podria acabar morta com qualsevol dels centenars de dones que eixien al telenoticies, i que havien estat asesinades per les seues parelles, després de pendre la decisió d’abandonar-los.

Primer varen ser coses innocents que no feien mal a ningú, però que a ella li suposava una petita venjança. Quan estaven asseguts a taula i el Paco li deia que no volia el tros de pa, per que estava dur, aquesta l’agafava, entrava dins la cuina i sense soltar el pa de la ma, pegava una volta a la taula de la cuina i el tronava a treure, i l’ignorant de Paco a menjar-se el tros que abans havia rebutjat.

Després va anar més lluny. Un dia de bon de matí mentre li preparava el cafe amb llet al Paco i després d’assegurar-se que aquest no la veia, va deixar caure un gargall matinal de la seua boca al got, i no entraré en la descripció de textures, colors i demés, tots en tenim pels matins. El va remenar per dissimular-lo i el Paco se’l va beure i és va quedar més satisfet que una mona.

Eixa va ser el primer acte de reveldia i el començament de la seua, lenta, i pel temps, llarga i dura venjança.

Cada matí el Paco bevia un got de café amb llet, degudament adobat amb fluids bucals d’Angelita...

Però això era poc, calia anar més lluny. Si pel matí tenia acompanyament al desdejuni, per la nit el sopar tenia de portar guarnició. Va deixar d’utilitzar insecticida a casa, irònicament pensava per a ella mateix – Cal preservar la capa d’ozó.

Prompte va començar a proliferar tota mena d’insectes i bitxets per tot arreu, que ella amb molta cura retirava i guardava amb les fiambreres de plástic de les llepolies, que li guardava la xicona del kiosk.

Quan cuinava per al Paco, al “fregitori” sempre és podia trobar algún que altre bitxet que amenitzava els sabors i textures.

- Ternera amb “panderoles” , que retirava abans de servir-la a taula, per tal que el seu marit no s’adonés de tan peculiar guarnició.
- Esgarradet amb formigues desfetes amb molta cura per a que no advertira el nou ingredient.
- Puré de creïlla amb magre picat i terallines dels sostres, donava una textura diferent.
- Mandonguilles de carn amb salsa de tomaca, ( I no diré d’on s’ha proveïa de la carn)

Ella anava molt amb comte de no menjar el mateix que el Paco i és va inventar una dieta a base de verdura que, segons ella, li havia recomanat el metge, i així no alçava cap sospita.

Però no era prou, calia tenia que posar més imaginació al dolç sabor de la venjança. No pensava en substituir aquestes petites, diguem-ne “putades” , el que calia era augmentar-les cap a altres camps.

Va decidir que la roba del Paco mai més tornaria a saber que era el suavitzant de la rentadora. Sobre tot la roba interior. Prompte al Paco va començar fer-se-li rosadures a les axiles, i als pelgs dels genitals. Cada dia tenia més viscor i més és rascava, i quan més rascava més roig, i més coentor.

Mentre el Paco va començar a canviar de color, i anava més preocupat pel seu deteriorament físic que de pegar-li hòsties a l’Angelita, i aquesta li va agafar gust a la cosa. Fins i tot va començar a riure histèricament quan el Paco no estava a casa.

Però calia més, no hi ha mai prou per a venjar-se d’un fill de puta com el Paco. I com ja no l’estimava, els escrúpols havien desaparegut.

Ella sempre havia sentit dir que als homes, quan anaven a fer el servei militar, per a que no tingueren ganes de sexe els posaven “bromur” en el menjar. Evidentment això era una llegenda del que se’n diu “Urbana” sense cap fonament. Però que ací jo puc donar fe, que quan vaig fer la “mili”, l’apetència sexual era nula i inexistent, així que possiblement algo de veritat deu d’haver.

El cas és que a la dieta, rica en bitxos, va començar a afegir-li bromur, però no més per les nits, així s’assegurava que el Paco, mai més la molestaria per desfogar-se. I així va ser, des d’aquell dia la poca activitat sexual existent, va quedar reduïda a dir “bona nit” quan és gitaven.

El Paco, començava a tornar-se loco, malestar continu a l’estómac, les rosadures a les parts més sensibles del cos, un membre que tan sols li aprofitava per a pixar...

-¿Que em passa? ¿ que hauré fet jo, per a que em passe açò? (pensava el Paco)

Però, Angelita s’havia viciat a donar-li mal viure, i quan més patia Paco, ella més feliç era. I començava a ser com una droga, que demanava més i més. Més maldat, més patiment, mes... VENJANÇA !!!!

Aquest estat de satisfacció, va tocar sostre, el dia que va decidir que el Paco havia de tornar-se loco en la part que més mal feia als homes, la seua virilitat. La qual ja havia estat convenientment atacada a força del bromur.

Va començar a pastar ella el pa, feia molt de temps que no pastaven a casa, però després de dos pasterades, va vore que la pràctica no l’havia perdut. El seu marit, sempre havia estat una Adam i un malcriat, primer per sa mare, i després per ella mateix. Calia aprofitar eixe malcrio. Tots els matins, ella li preparava el got de calent, i mentre ell se’l fotia, ella li posava al saquet de la berena dos entrepans. Feia dos mesures de pa, un més menut per l’esmorçar i un altre més grandet per dinar.

El fet de pastar ella el pa, no era precisament per a que el Paco gaudira més del menjar, no, si no per poder mesclar amb la cuita del pa una pastilla de “viagra”, convenientment feta a miques.

El pa més menut era el que pastava amb el fàrmac.

El primer dia, a Paco li va desaparèixer la preocupació per la seua poca apetència sexual, quan després d’esmorzar és va adonar que el seu, tan estimat, membre viril, li responia, no sabia encara a quin estímul, però que li donava igual, en tot cas, no estava mort sexualment parlant, com ell pensava, i va respirar amb tranquil·litat.

Com que el miraculós viagra era ingerit a les 9:30 en punt del matí, quan tornava a casa per la nit, ja no li quedava res d’aquell excitament, el qual Angelita rematava amb la ració diària de bromur.

A la setmana de tan singular dieta, el “pobre” anava buscant qualsevol racó de la feina per a alleugerir eixes ganes tan boges i desesperants de tenir sexe. A més és passava el matí mirant-se els baixos i intentant que el seu membre no cridara massa l’atenció dels seus companys degut a l’abultament tan sospitós que és deixava notar descaradament sota el pantaló.

El cap del Paco és ratllava intentant esbrinar per que li passaven eixes coses tan estranyes. I a més com un rellotge, era para amb els altres homes a esmorzar i allò li plantava cara com si fos un tros de canya rígida entre les cames. I pensava per a ell mateix...

-Anem a vore. Quan parem per esmorzar, jo em pose com un bou, i vaig més eixit que una mona tot el matí. Quan aplegue a casa tan sols tinc ganes de... pixar. Jo quan parem pel matí ho faig amb els altres homes de la feina... i quan ve la nit, amb la meua dona... Per tant... NO NO i NO, jo no soc maricón de cap de les maneres. A mi no m’agraden els homes. NO definitivament NO.

Però, la crua realitat el duia de deduir que si s’excitava pel matí mentre esmorzava, i no tenia apetència per la nit, els motius eren evidents. Ell creia que havia caigut “malalt” Pobre ignorant.

Angelita era aliena a aquestos començaments de bogeria, per què el Paco mai anava a reconèixer el que li passava, i per això continuava maquinant a vore quina seria la propera petita gran venjança, que seria lo definitiu.

Un bon dia, va començar a preparar la maleta amb tota la cura i la dissimulació possibles, per tal que el Paco no s’adonara. Primer va trasladar a casa dels seus pare la roba d’estiu, després les coses que ella considerava seues i així fins que sols quedava en la casa poc més que la seua presència. I el Paco capficat amb les seues anades i tornades de necessitat de sexe, les seues rojures genitals, i les seues rampellades de mal de ventre, tot conseqüència del quefer d’Angelita, no és va adonar de res, la casa anava buidant-se, però ell prou tenia amb les seues coses, que no eren poques.





Sols li restava el punt i final, la pitjor i més cruel de les venjances, una nit de diumenge quan el Paco estava mirant el futbol a la televisió, ella, va eixir de la cuina, va anar cap al televisor el va apagar i és va posar davant mirant fixament al Paco als ulls...

- Però, ¿que fas? ¿t’has tornat boja? Si et pegue una hòstia et mate !!!

Va brofegar el Paco des de el butacó on estava assegut. I ella amb tota la tranquil·litat del món, com si fos la conversa més natural entre un matrimoni ...

- Paco, me’n vaig.
- ¿Te’n vas? d’això ja fa temps, però és del cap. Connecta el televisor de seguida si no vols que et palpe la cara.
- Paco, me’n vaig de veritat. No t’estime, i em negue en redó a que m’humilies més.

El Paco és va alçar del butacó a corre-cuita disposat a deixar aterrar la seua mà en la cara d’Angelita, però aquesta en compte d’amagar-se com havia fet fins a ara, és va quedar parada, sense parpolejar ni fer cap acte que denotara temor, amb una mirada penetrant que es dirigia als ulls de Paco i quan aquest va aplegar a la seua altura, és va detindre. Va notar que alguna cosa havia canviat, que la seua dona no era la mateixa, que eixa mirada desafiant, signe inequívoc de manca de por, era nova, i de sobte es va aturar i varen quedar els dos a centímetres l’un de l’altre, amb les mirades clavades als ulls. I Angelita li va pegar l’estocada final on més li feria, a l’orgull de mascle, a la prepotència...

- Paco me’n vaig. Per què no et tinc ja por. Per què tinc dignitat. Per què ja no em fas sentir dona, de fet mai m’he sentit dona amb tu. Per què no ets home. Per què no has sabut donar-me fills. Per què no m’has sabut respectar. Per què ets un merda...

I fent una pausa per prendre aire als pulmons, va acabar dient ...

- Paco, per què ja no t’estime.

El Paco és va quedar clavat en terra, bocabadat, sense saber que dir, ridículament en la mà alçada i preguntant-se que collons passava.

Angelita va agafar una xaquetilla de punt, se la va tirar pels muscles i va obrir la porta, abans de creuar i trencar amb vint anys de penes, de vexacions i d’humiliacions, va deixar caure el clauer amb les claus al mig de casa, i mostrant la major de les indiferències en els seus actes, va eixir de casa i no va gosar ni tancar la porta.

- - - - - - - - - - - - -

Pot ser algun dia, tornaré a fer viure a Angelita, pot ser li done un bon futur, fins i tot, pot ser que el Paco torne a ser protagonista, ¿per què no? els miserables també protagonitzen històries. Dedique aquesta història a totes les Angelites, les que han caigut pel camí, les que han pogut sobreviure, i les que, per desgracia, no sobreviuran.

Fotos: un diumenge al de matí en ma casa.