diumenge, 27 d’abril del 2008

EL MISTO


Carlet, 1971

- Va Joanet, donat aire que no aplegarem a escola a temps. (Insistia l’avi al seu net.)

Joanet feia ja 5 mesos que cursava el primer any de preescolar dins el pla d’Educació General Bàsica que havia imposat el règim del Caudillo, entre els quals estava l’obligatorietat d’una ensenyança exclusivament en castellà.

Per a ell els primers mesos va suposar un handicap, ja que a casa, al carrer, i per tot arreu, llevat de la televisió, tot el món li parlava en valencià i encara que gràcies a la televisió entenia perfectament el castellà, no li cabia en el seu cabet menut tindre que parlar-lo. Ell parlava, com tot el món del seu voltant, el valencià.

Aquell dia a l’escola el va marcar per a tota la vida, a ell, a la seua mestra de preescolar, i a l’inspector d’ensenyança que feia una visita rutinària al col·legi.

- Buenos días niños !!! hoy tenemos aquí al inspector. Cuando el señor inspector haga una pregunta debemos responder como os he enseñado. Si alguien quiere decir algo, primero que levante la mano.

Va dir la professora, i acte seguit, un home totalment estrany per a tota l’aula, vestit amb una roba grisa i amb un bigot que semblava ridícul, va prendre la paraula.

- Vamos a ver... necesito un voluntario.

Com que els xiquets no sabien que volia dir això, l’home es va vore amb la necessitat d’especificar més...

- ¿algun niño o niña quiere responder a mis preguntas a cambio de una piruleta?

Lo de “las preguntas” no sabien bé de que anava, però lo de la “piruleta” ho varen entendre tots a la perfecció, més quan l’oferiment anava degudament il·lustrat per la presència de la susdita llepolia a la mà del “Señor Inspector”.

Amb la ignorància innata que tenen els xiquets, Joanet, va alçar la mà, més mogut per la seua debilitat pel dolç, que no per les seues ganes de col·laborar.

- Ale ven aquí, - li va dir l’inspector, seient-lo en les seues cames i donant-li anticipadament el regal.

De la butxaca, va treure una caixeta de mistos d’eixos que tenien el palet de paper apretadament enrotllat i parafinat, amb la cabota tan roja com la “piruleta” que lluïa Joanet a les mans. Va treure un misto, es va quedar mirant fixament a Joanet i va preguntar...

- Vamos a ver Juan Manuel, ¿que es esto?

Joanet va mirar allò que tan poc d’interès li provocava i va contestar... Un misto.

- No, Juan Manuel, esto no se llama “misto”, prueba otra vez ¿que es esto?

El xiquet una mica estranyat, va pensar uns segons per repassar on estava l’error de la seua resposata i va llançar de nou . Un misto.

- Ay que niño más travieso. No, esto no se llama “misto”, se llama cerilla. Vamos a ver otra vez. ¿que es esto?

Joanet, va pensar que possiblement l’inspector no ho sentia bé i va dir amb veu més alta. UN MISTO !!!

A l’aula en aquell moment hi havien tres sentiments... D’una banda el de tots els xiquets, que envejaven a Joanet per la llepolia que duia a les mans i que estaven tan contrariats com ell de vore que el que l’home duia a les mans era un misto, a pesar que l’home no pareixia entendre-ho. El de “doña Vicenta” , la mestra, que estava més vermella que de costum, amb cara de voler que la terra se la tragués. I l’inspector, que anava calfant-se per moments de vore que no treia els resultats esperats, però que va respirar fons i va continuar amb l’atac.

- Venga Juan Manuel , estoy seguro que eres un niño muy listo y vas a contestar satisfactoriamente. A ver, repite conmigo CE-RI-LLA. Ahora tu.

- I joanet... CE-RI-LLA.

- Ves como si sabes, ale, ¿que es esto? – Mostrant de nou el misto.

- UN MISTOOO.

- No, no y no. Esto es una CERILLA, CE-RI-LLA, CE-RI-LLA. Dilo tu.!!!

- CE-RI-LLA.

- Que es esto?

- Un misto. (es reafirmava Joanet altra vegada)


Davant la insistència de Joanet, el nerviosisme de l’inspector, que va resoldre que el Joanet no es mereixia la llepolia i li la va llevar de les mans d’un grapat i quan ja estava a punt d’eixir per la porta de l’aula, amb la “señorita Vicenta” darrere intentant justificar el fet ocorregut, Joanet en clar intent de recuperar la desitjada “piruleta” va dir en veu alta.

- CE – RI – LLA.

L’inspector i la “seño” es varen girar, “doña Vicenta” va respirar profundament, i el bigot prim i ridicul de l’inspector que pareixia més menut a conseqüència de tindre la boca apretada de la mala llet, va recuperar la seua longitud habitual al relaxar aquest la boca i mostrar un somriure. I clar la llepolia va tornar a les mans de Joanet, per a enveja de tots els altres xiquets. Joanet restava plantat al mig de l’aula on tot els xiquets el podien vore, i quan la “señorita Vicenta” i l’Inspector varen eixir per la porta de l’aula, Joanet, en la “piruleta” a l’altura de la boca, va regalar a tots els presents un somriure de trionf i va dir en veu alta ...

MIS-TO.

.

..

...


Trenta cinc anys després, un dia que em trobava a Carlet, al soterrat d’una tia meua, es va adreçar a mi una dona d’una cinquantena i em va dir...


- Perdona, però ¿tu ets el fill de Marinela?

- Si clar, però em perdonarà per que ara mateix no sabria dir qui és vostè. (vaig contestar)

- És clar que no t’enrecordes de mi, fa tants anys que no ens veiem. ¿i si jo et digués MIS-TO?, ¿sabries qui sóc?

El meu cap és va posar a regirar per tot arreu, intentant esbrinar on volia anar a parar aquella desconeguda, però no va fer falta més d’uns segons per que trobés la resposta, i al moment em va vindre al cap, cada segon d’aquell dia.

- No em diga que vostè és “la señorita Vicenta” !!!!

- No m’ho puc creure, ¿encara recordes aquell dia?

- Ho recorde com si hagués passat ahir mateix. El dia del misto.

- I jo també, era el meu primer any de mestra, i la meua primera inspecció, i tu cabudet en no dir “cerilla” pensava que em fotien al carrer acabada d’incorporar. I menys mal que vaig tancar la porta a temps, per què l’inspector no ho va sentir, però jo si, que després de recobrar la “piruleta” vares tornar a dir MIS-TO. Jo no t’he oblidat mai, uns quants anys després d’allò em vaig donar compte que un xiquet de quasi cinc anys, m’havia mostrat, amb una cabuderia innocent, la importància de parlar la nostra llengua i no oblidar d’on venim.

- Vaja, me’n alegre que siga així.

La conversa va continuar dins lo habitual de l’acte en que ens trobàvem, però jo per un moment vaig tornar als meus cinc anys i a aquella aula amb un sostre altíssim, la pissarra pintada a la paret irregular, amb una estufa de llenya a un racó i uns finestrals enormes que deixaven passar la llum esmorteïda de les vesprades de l’hivern.

foto: la meua felicitació particular per al 25 d'abril.
So: http://www.youtube.com/watch?v=4Zvz2GJaIqI

dilluns, 31 de març del 2008

EL CARRER BONAIRE - El dia dels combregats


Com tots els anys, des de que les tropes franquistes varen guanyar la guerra civil, el poble es disposava a celebrar el dia de Sant Vicent. Això suposava fer matinejar a tota la banda de música, a la corporació municipal, als escolans, les beates, el senyor rector i com no, al pobres malalts que per qüestions físiques no podien eixir de casa per anar a combregar a l’església. I és per ells que el poble sencer acudia a l’acte religiós anomenat “els combregats”, que no consistia en altra cosa que en traure el “Santíssim” de l’església “bajo palio”, acompanyat de la banda de música, una gran part dels veïns del poble, i anar casa per casa on es trobava algun malalt impedit per tal de donar-li la comunió, volgués o no volgués l’afectat.

L’acte en si no havia evolucionat des de que va ser instaurat pels vencedors de la guerra i el protocol era tan ranci com sempre. La comitiva estava encapçalada per una dona amb una campana de mà que feia sonar insistentment per avisar que darrere venia “ el santíssim cos de Crist” en forma d’hostieta, a continuació una processó de dones en dues files de u, situades a dreta i esquerra del carrer, deixant el centre completament lliure per on havia de passar tota la comitiva reunida per a tan emotiu acte. Pel mig de les files processonals de dones i en primer lloc, l’aspirant a rector de torn, amb el “botafumeiro” que movia una vegada darrere d’un altra, purificant amb encens l’aire, seguidament el “Santíssim” guardat a una peça d’orfebreria amb acabats daurats que li donaven importància i riquesa, dut pel senyor rector que per a l’ocasió vestia el traje més ric que dispossava l’esglesia, tot ben resguardat pel pal.li que duien sis homes de bé del poble, tres a cada costat, tot seguit la corporació municipal, i ja per acabar la comitiva, la banda de música amb una cara de son que no podien en l’ànima d’ells i obligats a tocar l’himne nacional cada vegada que el “santíssim” entrava o eixia de casa d’algún malalt.

Entre les malaltes del poble hi havia una molt especial, Maria “la ana”. Maria tenia noranta-cinc anys i en feia 4 que una malaltia anomenada “vellesa” associada amb una trencadura de cadera, i un fumadeta d’atac cerebral, l’havia deixada postrada al llit, sense cap mobilitat, sense poder parlar per tal de decidir que volia i que no, i amb la mala sort, a més a més, de tindre el cap al lloc i ben concient de tot allò que passava al seu voltant. El dia que li va vindre de sobte l’atac, el metge va ser clar i concís amb el seu diagnosi, i va dir a les filles....

- La vostra mare no està per a morir, està “pa” donar “faena”.

Maria “la ana” vivia a la primera casa del carrer Bonaire, allí va neixer i allí moriria de no passar res. El sobre nom de “la ana” li venia del temps de guerra i era el diminutiu de “la republicana”. L’assassinat indiscriminat i sense més motius que els purament ideològics del seu pare i germà, va fer d’ella una dona activament compromesa amb el bàndol republicà, però al guanyar la guerra els nacionals i per tal de protegir-la de represàlies franquistes tot el poble va començar a aplicar-li el diminutiu.

Les filles, incomprensiblement i per a la seua pena, li havien eixit més papistes que el mateix Papa de Roma, i mentre Maria es valia per ella mateix, va evitar qualsevol relació amb l’església, amb eixa església aliada amb un guanyador, que per a ella va ser cruel, despietat i injust... però va tindre la mala sort que quan va quedar impedida, les filles aconsellades pel senyor rector i veïns que dien voler a Maria, varen resoldre que hi havia que redimir tanta irreverència i pecaminosa actitud envers la santa mare església, i així va començar tot un seguit de fets, entre els quals entrava l’acte de combregats anual.

No cal ni dir que Maria quan s’acostava el dia de Sant Vicent li s’encenia fins i tot l’ànima, voré allí al “remalparit”, segons ella, del rector, acompanyat de la “puta hòstia consagrada”, segons ella, i tot allò per a mes mofeta, adobat amb l’himne nacional per acabar d’arrodonir, la corroïa més que si li donaren a beure salfumant.

¿ I que podia fer ella? No res, una dona tan major i completament impedida per a parlar i manifestar els seus gustos i desitjos, no res. Però aquest any seria diferent, havia trobat la forma de rebutjar el suplici a que estava obligada en nom de la seua salvació divina. Havia resolt que era lo únic que podia fer davant aquell atemptat contra la seua voluntat.

Dos dies abans de Sant Vicent, una filla li comentava a l’altra...

- Rosa ¿tu trobes bé a la mare?
- Dona, com sempre, ¿que tu li has notat algo raro?
- No se, pero es que ja li he cambiat el “paqueton” dos vegades i no ha fet de cos.
- Ai, Amparito a vore si té “parà” i després ens solta tota la “bugà” de colp.
- Ja ho havia pensat jo. ¿que farem?
- Res, xica, esta nit per a sopar un “danone” blanc que això solta el cos.

Dit i fet a partir d’eixa nit el menú de Maria, va estar reduït a un iogurt natural.

- Amparito, que la mare, res de res, els “paquetons” igual que els posem, els llevem i cada vegada jo la veig més grogueta.
- ¿Sap que, Rosa?, que anem a donar-li kiwi, que a mi el kiwi em fa fer de cos de lo més prompte.
- Xica, un kiwi? Però si no rossega ni res la dona.
- Li ho passem pel “turmis” i “paca” dins, lo que jo et diga.

I a la dieta de iogurt li varen afegir el kiwi desfet amb al batedora elèctrica, però Maria, res de res.

Fins que el dia de Sant Vicent, Maria estava ja més groga que un paper de fumar, així i tot les filles havien posat al balcó un cobertor de llit fet de “piqué” que Maria conservava de la dot de casada, a la porta de casa, a ambdues parts de l’entrada i per a decorar havien situat uns macetons amb plantes, el carrer ruixat i elles totes mudades i amb pentinats de perruqueria com corresponia a l’acte que anaven a protagonitzar aprofitant la malaltia de sa mare.

Maria va obrir els ulls quan va sentir el soroll insistent de la campana que anunciava la vinguda del “Santíssim”,seguit de la marxa processional que interpretava la banda de música, i va entendre que havia aplegat el moment de la venjança, una venjança que per a ella li duria plaer per totes les parts...

Tan aviat com va començar la banda a tocar l’himne nacional, que era la senyal que anunciava l’entrada del senyor rector amb el “Santíssim”, Maria va relaxar l’esfínter que havia estat dos dies apretant i esperant aquest moment. Quan va entrar la comitiva clerical acompanyada de les filles allí es va produir uns sorolls pel baix-ventre, acompanyats de certes olors que no hi havia Cristo que ho pogués suportar, en uns segons l’ambient es va tornar tan desagradablement irrespirable que, mai millor dit, d’allí varen eixir tots “cagant hòsties”. Tota la gent que restava al carrer va vore eixir “escopetats” al rector, les filles i al sagristà que acompanyava al rector, pillant desprevingut al mestre de la banda que al vorer eixir amb eixa celeritat va alçar la batuta i va començar a sonar l’himne amb més ritme del habitual donant a aquella estampa un aire que ratllava la comicitat més absurda.

Maria s’havia venjat, de la única forma que podia, del últims anys en que li havien volgut fer combregar amb la “fe cristiana”, eixa mateixa nit va deixar de respirar i va encomanar la seua ànima a allò que pogués haver després de la mort.

Maria, 01/01/1913 - 31/03/2008

dilluns, 18 de febrer del 2008

¿PER ON BUFARÀ ARA EL VENT?


¿PER ON BUFARÀ ARA EL VENT?

La forma rodona de pedra massissa no era cap novetat per a Joan, cada vegada que passava per allí la veia, pot ser per això mai s’havia parat a observar-la detingudament. Aquell dia, però, no sap encara per què li va cridar l’atenció. Pot ser per que era un dia fosc i trist, d’eixos que els núvols no deixen passar prou claredat, a més, a més, queia una pluja molt lleugera, de les que no molesten, però que al cap d’una estona fan que estigues tot mullat de cap a peus. L’oratge, el seu estat d’ànim, eixa sensació de “mesinfotisme” que de vegades t’agafa, feia que caminés lentament, com si una cama li demanés permís a l’altra per tal d’avançar. Quan va passar per aquell lloc, es va detindre i va observar conscienciosament aquella tona de pedra. El centre estava coronat per una forma circular en relleu, d’on eixien quatre puntes que assenyalaven els quatre punts cardinals. Entre cadascuna de les puntes naixien unes altres, en total vuit, separades equidistants en la seua distribució, eren com una mena d’indicador per a saber quin vent bufava i ja entre les puntes, el mestre picapedrer, havia anat tallant en baix-relleu els pobles més propers, a continuació les capitals de província, i finalment les capitals europees més importants.

El temps havia fet que la brutícia s’acumulés al baixos relleus de les grafies, millorant així la lectura, Joan es va quedar mirant aquell mena de monument, va poder llegir que havia estat costejat per la Diputació de València i va pensar... – Mira, al menys tenen diners per a fer més coses que bous i falles - . Va continuar mirant encuriosit quines capitals havien estat les escollides i es va trobar Lisboa. No va poder evitar pensar que havia promés tornar a Lisboa el dia que s’enamorara de nou i just quan estava pensant això els seus ulls varen anar a parar a un poble en concret, si atenia als vents diria que estava situat al llevant, i així el seu cap va començar a viatjar junt als vents i als records que inundaven ja la seua vida.

Tota el seu passat sentimental va començar un dia que bufava Tramuntana, un vent quasi gelat, sobre tot a l’hivern, però que quan va aparèixer a la seua vida va ser més bé com un gran respir. La Tramuntana li va portar aires completament nous per a ell. La ciutat de València, que és d’on provenia, se li va re inventar per a ell, i va adquirir noves connotacions ben diferents a les que tenia fins aleshores.

Els vents son capritxosos i bufen i bufen i fan que els humans anem al seu ritme, i la Tramuntana un dia va parar en sec i va donar pas a un temps de quietud. Una quietud que sols va ser profanada per un llevant, fort i fresc. Tan fort que el va tombar de tos i tan fresc que va tindre que guarir els sentiments, encara que de poc li va servir. El llevant va ser persistent, la gelor que duia es va tornar agradable, és eixa temperatura que agraeix el cos quan està suat i que si no saps mesurar-la bé pot acabar en un refredat.

Joan va saber guarnir-se i mesurar el llevant, i creia que ja l’havia dominat. Com d’ingenus podem ser els humans, dominar un vent, ¿on s’ha vist destrellat més gran? I més un vent jove com el llevant, amb una impetuositat que arrossegaria a qualsevol.

El llevant va estar bufant molt de temps, massa, va resoldre Joan. Va estar exposat excessivament, fins que es va refredar de mala manera. Així i tot Joan no podia deixar de respirar aquell llevant que tant de mal li feia, fins que va perdre la voluntat i ja sols es limitava a esperar i pensava – Ja deixaràs de bufar, cabró –

El llevant no va deixar de bufar en cap moment, unes vegades més fort, d’altres més suau, però sempre punyeter.

Va tindre que ser una ventijolada del Ponent qui definitivament anulés per complet al llevant. Un ponent que va agrair, encara que ja es sap que el ponent sempre és molest, fa que t’entren migranyes, i de tant en tant cansa. Però no era el cas de Joan. A ell el ponent li va servir per llevar-se de damunt el maleït llevant. Un Ponent càlid, amb suavitat, amb mesura i sempre tímidament va fer acte d’aparició a la seua vida. Tan sols varen ser unes hores, pot ser uns dies de Ponent, però varen ser suficients per a que s’adonés que hi ha més vents al món.

Gregal, Migjorn, Xaloc, Garbí o Mestral, mirava la rosa dels vents i es preguntava ¿per on bufarà ara el vent?

foto: La rosa dels vents que hi ha a l'ermita de Santa Anna. Possiblement un dels llocs que més i millor es respira
so: http://www.goear.com/listen.php?v=e327ee4

diumenge, 10 de febrer del 2008

EL CARRER BONAIRE - El berenar de carnestoltes


Entre devots cremats a lo “bonzo”, enamorats incondicionals, remucs de mares intolerants i egoistes i de més històries i personatges, anava passant el temps. La primera trobada de les tres amigues va donar pas a més encontres. Un bon dia, aprofitant que la mare de Júlia tenia que anar a la perruqueria, i que era dijous de carnestoltes, organitzaren un berenar. A la perruqueria no és solia tardar més de una, o com a molt dues hores, però Dori ja és va fer càrrec de que a senyora Roseta li feren una permanent i una tintada de cabell que li ocupara tota la vesprada i així llevar-se-la de damunt i poder xarrar tranquiles i sense intervencions capritxoses de una mare ociosa i pudenta.

Com no, Júlia va fer dolços, coques cristines, una coca en llanda amb nous i panses, i pastissos de tomato. Angelita va portar aigua-llimó i una botella de mistela de producció pròpia, feta pel seu pare. I Dori... dori no més va portar ganes de xerrar, ganes de menjar i una botella de cassalla per si dequeia la festa.

A minut i mig d’haver deixat Júlia a sa mare a la perruqueria, ja estava allí Dori, la qual s’havia deixat a sa mare de tots els de casa, inclosos els rebesnéts, per que Dori, ja era avia.

Júlia.- T’admire Dori, en les muntonades que tens per casa i no et dol anar-te’n i deixar-ho tot per fer.
Dori.- ¿Que vols que li fem? A més tu tranqui-la que la feina quan torne encara estarà allí per fer. No et preocupes que ningú que passe pel carrer entrarà a fer-la.
J.- Dona si ho mires així...
Angelita.- Bona vesprada, xiques, ¿ja estem totes?

D.- Passa avant, passa. Que jo ja estic ací.

A taula s’amuntegava el menjar, i com no la beguda. Entre rialles, mos de dolç, colpets de mistela i records anava passant la vesprada.

La mistela va anar fent efecte, i si entre elles hi havia pocs secrets, també era veritat que el temps les havia fet més reservades que quan eren joves i tota la informació que tenien unes d’altres era més per les parladuries del carrer que no d’informació de primera mà.

Tot anava bé, fins que la botella de mistela havia passat a millor vida i Dori, va servir un culet de cassalla als gots de les tres, una quantitat que els va saber a poc i a continuació va ser Angelita la que racionara la següent ronda. Les rises nervioses varen esdevindre, en rialles que anaven contagiant-se les unes a les altres fins que Júlia va fer els honors amb la tercera ronda i per tal de no anar cagant per mitja galta, va apurar la resta de la botella de cassalla en els tres gots, allò va destapar, com es sol dir, la caixa de “Pandora”.

De sobte Júlia va apurar el got d’una tacada i les carcallades ratllaven ja l’escàndol les tres estaven encanades de tant de riure quan Dori i Angelita es varen adonar que les rises de Júlia havien esdevingut en plors, plors amargs i desconsolats, que es varen fer més presents al parar de riure les dos de cop.

Mai havien vist a Júlia tan amargada, en un moment l’embriagament se va convertir en perplexitat, ambdues miraven a Júlia sense comprendre massa bé que era el que havia passat. I Júlia asseguda la cadira de boga, agafant-se la boca amb una ma, plorava i plorava, li queien unes llàgrimes per les galtes de la cara, que pareixien sigrons fins que va aplegar a un estat de pesar que a dures penes la deixava agafar prou aire als pulmons per respirar.

Angelita .- Júlia, ¿que et passa?
Dori .- Mari, que estàs tallant-nos el rotllo. En lo bé que estàvem passant-ho. ¿quina vora se t’ha descosit ara?

Però Júlia no podia parlar del sanglot que tenia i les seues amigues no varen poder fer més que abraçar-la amb força fins que Júlia es va calmar i va parlar, encara que per al que tenia que dir, Angelita i Dori hagueren preferit que continues plorant fins a deshidratar-se.

Júlia.- Sóc tan desgraciada que voldria morir-me ara mateix i no haver existit.

Si quedava algo d’alcohol per neutralitzar al cos de les dos amigues, ara mateix ho havia fet al sentir el que havia dit Júlia. Va ser com si els tiraren una poalà d’aigua freda. Es varen quedar mirant-se les dos, sense saber ben bé que era el que passava.

A .- Però Júlia, ¿que dius?
D.- Uiss però que et passa? ¿ a què ve açò?
J.- Que si, que sóc molt desgraciada. Ja tinc quaranta anys i mireu, estic al mateix lloc de sempre, capada pels meus pares i germans. Sense haver conegut a cap home, sense saber que és el sexe i sobre tot sense haver estimat i sense saber que es sent al ser estimada. Valdria la pena no haver existit.

El silenci ara es podia tallar en un ganivet, Dori i Angelita es miraven i comprenien ben bé el que li passava a Júlia.

A.- Va Júlia no digues tonteries, les coses no son així. El món pega moltes voltes i igual l’home de la teua vida el tens esperant darrer de qualsevol cantó. Aquestes coses no es saben mai.
D.- Clar que no, a més reina, tampoc t’has perdut res. Hi ha molt de fill de puta solt per ahi i de vegades val més estar soles que mal acompanyada.

Dori, sense adonar-se’n acabava de posar el ditet en la ferida que més mal li feia a Angelita. Es va fer un altre silenci tan espès o més com l’anterior i Dori va comprendre que havia clavat la pota ben clavada, no més li havia mancat dir “Veritat que si Angelita?”. No ho va dir, però Angelita es va donar per entesa i li va canviar la cara per complet.

A.- Si Dori, molt de fill de puta disfressat de “bueno” i després resulta ser tot el contrari.
D.- Ai Mari, perdona’m que jo no volia ... Jo no ho deia per tu, si de cas ho deia per mi i per la meua experiència...

Definitivament la la caixa de “pandora” estava oberta i més que de “pandora” podríem di que era la caixa dels trons.


J.- ¿ I ara que vos passa a vosaltres?
A.- Res, Júlia, que Dori de vegades no es dona conte i pensa en veu alta.
D.- Mireu, ¿sabeu que? Que ja hi ha prou. Vaig a dir tot el que tot el món creu saber i que no més jo se, per que ho he viscut i així ja acabem en açò. Júlia reina, no tens que tindre ganes de morir-te, i menys per cap home, ni conegut, ni per conèixer. Quan deia que hi havia molt de fill de puta solt, ho deia per mi, encara que Angelita pareix que creia que ho deia per ella.Si, Angelita, el teu Paco, va resultar ser un d’eixos fills de puta, però jo de Pacos, de Manolos, de Visentes, i de tots n’he tingut per donar i vendre.
A.- Júlia, Dori el que vol dir, és que el Paco va resultar ser un gran cabró. Tots aquestos anys de matrimoni han estat una presó, una mort en vida, de la qual m’he tingut que desfer, per que ja era o jo, o ell.
J.- Que vols dir ¿que el Paco et va clavar la mà damunt?
A.- Si filla meua, la ma, el peu i tot ell. Eixe Paco agradable que em va treure de ma casa, es va convertir en una aberració que als pocs mesos d’estar casada va començar a insultar-me sense més i que a poc a poc va anar empitjorant la cosa, fins a acabar a pallisses que quasi em varen costar la vida, fins que em vaig plantar i vaig pegar a fugir.
J.- Aiiii Angelita, jo no ho sabia, jo creia que s’havia acabat per que no tenieu fills o per que ja no s’estimàveu .
D.- No Júlia, ací el que no corre, vola, i ja que ha començat ella, vaig a continuar jo...

Sense adonar-se’n, a l’igual que la beguda, la complicitat va anar aflorant i envaint la vesprada de dijous de carnestoltes.

El so: http://www.goear.com/listen.php?v=687e17d

La foto: L’ametller en flor