dilluns, 31 de març del 2008

EL CARRER BONAIRE - El dia dels combregats


Com tots els anys, des de que les tropes franquistes varen guanyar la guerra civil, el poble es disposava a celebrar el dia de Sant Vicent. Això suposava fer matinejar a tota la banda de música, a la corporació municipal, als escolans, les beates, el senyor rector i com no, al pobres malalts que per qüestions físiques no podien eixir de casa per anar a combregar a l’església. I és per ells que el poble sencer acudia a l’acte religiós anomenat “els combregats”, que no consistia en altra cosa que en traure el “Santíssim” de l’església “bajo palio”, acompanyat de la banda de música, una gran part dels veïns del poble, i anar casa per casa on es trobava algun malalt impedit per tal de donar-li la comunió, volgués o no volgués l’afectat.

L’acte en si no havia evolucionat des de que va ser instaurat pels vencedors de la guerra i el protocol era tan ranci com sempre. La comitiva estava encapçalada per una dona amb una campana de mà que feia sonar insistentment per avisar que darrere venia “ el santíssim cos de Crist” en forma d’hostieta, a continuació una processó de dones en dues files de u, situades a dreta i esquerra del carrer, deixant el centre completament lliure per on havia de passar tota la comitiva reunida per a tan emotiu acte. Pel mig de les files processonals de dones i en primer lloc, l’aspirant a rector de torn, amb el “botafumeiro” que movia una vegada darrere d’un altra, purificant amb encens l’aire, seguidament el “Santíssim” guardat a una peça d’orfebreria amb acabats daurats que li donaven importància i riquesa, dut pel senyor rector que per a l’ocasió vestia el traje més ric que dispossava l’esglesia, tot ben resguardat pel pal.li que duien sis homes de bé del poble, tres a cada costat, tot seguit la corporació municipal, i ja per acabar la comitiva, la banda de música amb una cara de son que no podien en l’ànima d’ells i obligats a tocar l’himne nacional cada vegada que el “santíssim” entrava o eixia de casa d’algún malalt.

Entre les malaltes del poble hi havia una molt especial, Maria “la ana”. Maria tenia noranta-cinc anys i en feia 4 que una malaltia anomenada “vellesa” associada amb una trencadura de cadera, i un fumadeta d’atac cerebral, l’havia deixada postrada al llit, sense cap mobilitat, sense poder parlar per tal de decidir que volia i que no, i amb la mala sort, a més a més, de tindre el cap al lloc i ben concient de tot allò que passava al seu voltant. El dia que li va vindre de sobte l’atac, el metge va ser clar i concís amb el seu diagnosi, i va dir a les filles....

- La vostra mare no està per a morir, està “pa” donar “faena”.

Maria “la ana” vivia a la primera casa del carrer Bonaire, allí va neixer i allí moriria de no passar res. El sobre nom de “la ana” li venia del temps de guerra i era el diminutiu de “la republicana”. L’assassinat indiscriminat i sense més motius que els purament ideològics del seu pare i germà, va fer d’ella una dona activament compromesa amb el bàndol republicà, però al guanyar la guerra els nacionals i per tal de protegir-la de represàlies franquistes tot el poble va començar a aplicar-li el diminutiu.

Les filles, incomprensiblement i per a la seua pena, li havien eixit més papistes que el mateix Papa de Roma, i mentre Maria es valia per ella mateix, va evitar qualsevol relació amb l’església, amb eixa església aliada amb un guanyador, que per a ella va ser cruel, despietat i injust... però va tindre la mala sort que quan va quedar impedida, les filles aconsellades pel senyor rector i veïns que dien voler a Maria, varen resoldre que hi havia que redimir tanta irreverència i pecaminosa actitud envers la santa mare església, i així va començar tot un seguit de fets, entre els quals entrava l’acte de combregats anual.

No cal ni dir que Maria quan s’acostava el dia de Sant Vicent li s’encenia fins i tot l’ànima, voré allí al “remalparit”, segons ella, del rector, acompanyat de la “puta hòstia consagrada”, segons ella, i tot allò per a mes mofeta, adobat amb l’himne nacional per acabar d’arrodonir, la corroïa més que si li donaren a beure salfumant.

¿ I que podia fer ella? No res, una dona tan major i completament impedida per a parlar i manifestar els seus gustos i desitjos, no res. Però aquest any seria diferent, havia trobat la forma de rebutjar el suplici a que estava obligada en nom de la seua salvació divina. Havia resolt que era lo únic que podia fer davant aquell atemptat contra la seua voluntat.

Dos dies abans de Sant Vicent, una filla li comentava a l’altra...

- Rosa ¿tu trobes bé a la mare?
- Dona, com sempre, ¿que tu li has notat algo raro?
- No se, pero es que ja li he cambiat el “paqueton” dos vegades i no ha fet de cos.
- Ai, Amparito a vore si té “parà” i després ens solta tota la “bugà” de colp.
- Ja ho havia pensat jo. ¿que farem?
- Res, xica, esta nit per a sopar un “danone” blanc que això solta el cos.

Dit i fet a partir d’eixa nit el menú de Maria, va estar reduït a un iogurt natural.

- Amparito, que la mare, res de res, els “paquetons” igual que els posem, els llevem i cada vegada jo la veig més grogueta.
- ¿Sap que, Rosa?, que anem a donar-li kiwi, que a mi el kiwi em fa fer de cos de lo més prompte.
- Xica, un kiwi? Però si no rossega ni res la dona.
- Li ho passem pel “turmis” i “paca” dins, lo que jo et diga.

I a la dieta de iogurt li varen afegir el kiwi desfet amb al batedora elèctrica, però Maria, res de res.

Fins que el dia de Sant Vicent, Maria estava ja més groga que un paper de fumar, així i tot les filles havien posat al balcó un cobertor de llit fet de “piqué” que Maria conservava de la dot de casada, a la porta de casa, a ambdues parts de l’entrada i per a decorar havien situat uns macetons amb plantes, el carrer ruixat i elles totes mudades i amb pentinats de perruqueria com corresponia a l’acte que anaven a protagonitzar aprofitant la malaltia de sa mare.

Maria va obrir els ulls quan va sentir el soroll insistent de la campana que anunciava la vinguda del “Santíssim”,seguit de la marxa processional que interpretava la banda de música, i va entendre que havia aplegat el moment de la venjança, una venjança que per a ella li duria plaer per totes les parts...

Tan aviat com va començar la banda a tocar l’himne nacional, que era la senyal que anunciava l’entrada del senyor rector amb el “Santíssim”, Maria va relaxar l’esfínter que havia estat dos dies apretant i esperant aquest moment. Quan va entrar la comitiva clerical acompanyada de les filles allí es va produir uns sorolls pel baix-ventre, acompanyats de certes olors que no hi havia Cristo que ho pogués suportar, en uns segons l’ambient es va tornar tan desagradablement irrespirable que, mai millor dit, d’allí varen eixir tots “cagant hòsties”. Tota la gent que restava al carrer va vore eixir “escopetats” al rector, les filles i al sagristà que acompanyava al rector, pillant desprevingut al mestre de la banda que al vorer eixir amb eixa celeritat va alçar la batuta i va començar a sonar l’himne amb més ritme del habitual donant a aquella estampa un aire que ratllava la comicitat més absurda.

Maria s’havia venjat, de la única forma que podia, del últims anys en que li havien volgut fer combregar amb la “fe cristiana”, eixa mateixa nit va deixar de respirar i va encomanar la seua ànima a allò que pogués haver després de la mort.

Maria, 01/01/1913 - 31/03/2008

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja era hora! Tio et trobava a faltar a tu i als teus amics del carrer bonaire. Fes el favor i no ens deixes tant de temps sense aquestes històries. ;-)

Et vaig vore el dissabte passat a València, ja em contaràs que fas per a que cada dia que passa estigues més atractiu.

iskio ha dit...

Hola Pep. No se qui eres, tot i que si no recorde mal crec que ja vares deixar algun comentari abans. Gràcies pels "piropos", però crec que deuries anar a l'oftalmòleg... jejejejeje. Ja he votat els 40 i açò ja no és el que era i la cosa va a pitjor. jajajaja. Com diu una amiga meua, "la força de la gravetat fa "estragos". Vinga, moltes gràcies pel teu coment.

Anònim ha dit...

Mare meua...Més admiradors anònims? Pensava que era l'únic@...

Jo vull viure al carrer Bonaire!!!