EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( IV part)

Marina no sabia que l’amor, la felicitat, i totes eixes coses abstractes que ens fan sentir bé, no és busquen, si no que és troben. I quasi sempre d’on menys t’ho esperes “salta la llebre”.

El món globalitzat en el que ens desenvolupem, ens permet trobar qualsevol cosa a eixa “finestra oberta al món” que anomenem Internet.

Després de pegar moltes voltes per intentar esbrinat totes les formes al seu abast per tal de conèixer a eixa persona especial, va resoldre que la millor opció era la xarxa de les xarxes. El anomenats llocs d’ambient, no la seduïen, dir-ho obertament no li va semblar que fos una bona manera i clar sols li quedava el virginal, per a ella, món dels xats i dels contactes.

Internet era arriscat, però també és veritat que podia assumir el risc i no anar més enllà de lo estrictament necessari. Primer va anar a la biblioteca municipal, allí hi havia servei, però estava sempre ple de xiquets que no feien més que donar guerra, va decidir que lo millor era fer-se amb un ordinador i des de casa, amb tota la intimitat que cal per aquestes coses, anar miran on duia tot aquest nou univers que s’obria al seu abast.

La sort del principiant va fer aparició i gràcies als xats temàtics va contactar amb una xica uns anys més major que ella, la qual tenia una situació prou similar. Després de molt xatejar, no s’ho va pensar massa, va quedar un dia per tal de conèixer-la cara a cara.

Havien quedat a un poble, diguem-ne neutral, ni era el de Marina, ni era el de Rosa Mari, que així li deien a l’altra xica. I mentre anava conduint cap allí un nerviosisme li s’apoderava de l’estómac. I li venien al cap cent mil preguntes que sols podria contestar quan estigués davant de l’altra xica. ¿ Serà tan agradable com ho és al xat? ¿Acudirà o és tornarà enrere? ¿i si ens veu algú conegut? ¿ Faré bé? ¿ I si la cosa no resulta? ¿i si pel contrari va bé? ¿que diran els xiquets? . ¿? ¿? ¿?

Aquella primera cita a cegues, no va donar més de si, que una llarga conversa i un aclariment de conceptes sobre l’estima entre dones. Sol passar.

Una vegada va trencar la “baralla” amb aquella primera vegada, les cites a cegues, és varen anar fent habituals i el nerviosisme a l’estómac va ser substituït per eixe regust que donen les coses que son prohibides, però que fas pel gust de fer-les. Morbo, crec que és diu.

Algunes d’eixes cites varen esdevindre en moments de carícies, i les menys, en moments de passió desenfrenada entre dos cosos. Un plaer que sols li omplia moments, i que després la feien sentir més buida que abans. Per més que buscava, ni trobava l’amor, ni la felicitat.

Així va estar al llarg d’un any. Si bé, no havia trobat allò que tant ansiejava, si que és veritat que es va pegar de nassos amb tot tipus de gent, de la que val la pena conèixer i de la que encara que no l’hagués coneguda, no passava res. Va fer amigues “especials” amb les que mantenia un contacte continu, però que la cosa no anava més enllà d’una amistat.

Per fi un dia va decidir que devia fer un pas més i deixar el món virtual i anar als llocs d’ambient. - Tots tenim la nostra meitat esperant-nos en algún lloc. Cal anar a buscar-la – és va dir a ella mateix.

És va informar, dels llocs més habituals, i dels no tan habituals i un bon dissabte cap allà que va anar... Però aquesta vegada no va fer aparició la sort del principiant, i va resoldre, després d’aquesta primera incursió al món de l’ambient, que allí no trobaria el que ella buscava. I mentre marxava cap a l’estació del tren per tal de tornar a casa, és va parar i va reflexionar...

- Fa dos any i pico que no se res d’Eduard. Estic més d’un any coneguent dones, de les quals puc contar en el dits de la ma d’un manco les que pagava la pena estar amb elles. Crec que m’he equivocat. Tal vegada no deuria haver donat el pas. Tal vegada ara estaria amb Eduard, si, jo no seria feliç, però és que... ¿ho sóc ara?

El cap li bullia un dissabte a les quatre de la matinada pel mig de la ciutat. Marina és trobava abatuda. Sense adonar-se’n és va vore dins l’estació, asseguda a un banquet, decebuda i capficada esperant que anunciaren el proper tren que la duria al poble.

De sobte va alçar el cap i va creuar la mirada amb una xica que hi havia uns metres més enllà. A primer cop d’ull no li resultava familiar i va apartar la vista, però notava que l’altra xica no deixava d’observar-la. No va poder evitar tornar a mirar, però aquesta vegada amb més deteniment. Ambdues varen estar mirant-se als ulls una bona estona, una estona que a temps real sols tindre una durada de cinc segons, però que sembla que son minuts sencers.

Eixos ulls ara si que li recordaven a algú. Tal vegada fos una de les moltes dones que havia conegut a llarg d’aquell any, però no acabava de tindre-ho clar.

La xica és va a aplegar a ella amb un pas tranquil però ferm. És veia una xica alta, encara que no haguera dut sabata de tacó. Una melena de color negre, amb un cos que cridava l’atenció de tots els presents que és trobaven a eixes hores a l’estació. Ben vestida, amb un bolso tan negre que pareixia que li feia joc amb el cabell i un escot amb uns pits ben plantats que jugaven al ritme del seu pas. Uns llavis carnosos i pintats d’un roig intens. S’assemblava una xica d’anunci.

Quan va aplegar davant de Marina, va observar que tenia unes ungles extremadament cuidades que eren el final d’unes mans fortes però femenines. Físicament, era perfecta.

- Hola, bona nit. Em perdonaràs però no puc deixar de mirar-te. ¿Ens coneguem d’algo? –va dir la xicota.-

Marina a pesar d’estar cansada per les hores que eren, i per la situació de despago viscuda al món de l’ambient, va reaccionar i no va deixar que l’afectés una dona tan ben plantada com aquella. I va jugar al malèvol joc de la indiferència.

- No, em sembla que no ens coneguem de res.
- Ai ! perdó, pel meu atreviment.
- No et preocupes, de vegades sol passar que veus cares que et sonen d’alguna cosa, sense saber massa bé de què. De vegades solem tindre similituds amb altra gent. Ves tu a saber.
- Si, clar, tal vegada és això... Ai, excusa’m però ni m’he presentat ni res. Em diuen Mari Carmen, però tot el món em diu Maica.
- Un plaer Maica, a mi en diuen Marina, però tot el món em diu... Marina.

Ambdues varen riure, mentre no deixaven de mirar-se als ulls. Marina volia jugar a la indiferència... però no podia, no li eixia bé. La lluentor dels ulls la posaven al descobert.

- Mira, encara queda una bona estona per a que ixca el meu tren. ¿Et fa prendre alguna cosa? –Maica era directa, sabia el que volia-

- Ho sent, però el meu tren està a punt d’eixir. Tal vegada un altre dia...
- Val, pren – Maica li va allargar un paperet amb un número de telèfon que ja portava escrit d’avantmà.- Crida’m un dia que et vinga bé.

I amb un somriure que li deixava entreveure unes dents quasi perfectes, va donar mitja volta i va desaparèixer per la porta que donava al carrer, amb eixe pas segur i ferm, dominant els tacons de les sabates, i deixant a Marina amb el paper a la mà...

Foto: un mòbil pijo, el meu... el paperet és el de l’anotació de la compra per a demà. ;-)
Sò: http://www.goear.com/listen.php?v=cb9e7de Maica era, és Beautiful

EEL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( III part)

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( III part)

Quins dies més llargs, era com si l’eternitat és materialitzara dia a dia. Aquella nit Eduard ja no va dormir al llit conjugal, de fet no va pegar ull. Va estat tota la nit pensant com seria la seua vida futura. Tenia clar que al costat de Marina no podia ser, després dels motius pels quals ella va decidir tallar el matrimoni, no tenia cap sentit que ell insistira. No hi havia cap probabilitat de futur amb Marina.

¿Què passaria amb la casa?, ¿ella tindria pensat anar-se’n, o en canvi tindria que abandonar ell? I els bessons, ¿com s’ho apanyarien?

A pesar de tot, ell l’estimava, i pot ser l’estimava més que el primer dia que és va enamorar. Ho tenia decidit, no volia cap mal per a ella. Seria ell qui abandonés la casa, la deixaria per a que Marina i els seus fills tingueren un bon viure. Però clar, ell tindria que buscar un altre lloc on refer la seua vida.

- Refer la meua vida... Que estrany que sona això. Mai hagués pensat que algún dia tingués que “Refer la meua vida”.

Va passar tota la setmana dormint al sofà, es gitava quan els bessons ja eren al llit, i s’alçava abans que ells és despertaren per tal de no alçar sospites que els donaren un mal viure, encara no els havien comunicat que anaven a separar-se. Marina insistia en alternar amb ell les nits de sofà, però Eduard és va negar en sec. Ell encara estava boig per ella, no era capaç de provocar-li ni una mala nit.

Marina a pesar de gitar-se a l’acollidor llit matrimonial, no podia pegar ull. D’una banda estava la seua llibertat, les seues inquietuds, la seua nova forma de vorer i entendre la vida, i els nous sentiments que havien estat reprimits tots aquestos anys. I d’una altra banda estava Eduard, i els bessons, eren tota la seua vida fins ara, al seu marit no podia tirar-li res en cara, havia estat un home exemplar i és sentia culpable al haver pres la decisió de canviar. El xiquets, no havia pensat ni per un minut prescindir d’ells, però caldria que és buscara una forma de guanyar-se la vida. La llibertat tenia un preu.

A finals de setmana, Eduard va prendre una decisió. Va agafar una caixa de fusta que tenia guardada amb diners. Cada setmana quan cobrava el jornal en “negre”, tirava a la caixa una quantitat, era com una mena d’estalvis reservats, que ni tan sols Marina sabia, per si algun dia passava alguna desgràcia tindre on poder acudir. No sabia ben bé els diners que hi haurien, quan va fer el canvi de pts a l’euro va contar vint-i-quatre mil euros i els últims anys amb el “boom” de la construcció, el seu jefe li havia pujat molt el sou per tal que no pensara en anar a treballar a una altra empresa... pobrament podria haver al voltant de trenta o quaranta mil euros. Eixos diner va decidir que serien per a començar el seu nou futur.

Va anar al banc a vorer com tenia els comptes, va decidir que amb tot el que tenia estalviat a les llibretes d’estalvis i als depòsits de rendiment fix, hi hauria més que suficient per a que ni Marina ni els xiquets tingueren manca de res al menys al llarg de dos o tres anys. Si això li sumava el possible finiment del treball la cosa encara podria donar-los per a més.

Li va exposar al patró de l’empresa la seua situació actual, sense donar massa detalls i li va dir que necessitava posar terra pel mig, la qual cosa va entendre que era raonable i li va donar tot el que li corresponia, que no va ser poc ja que havia treballat tota la vida per a la mateixa empresa.

Eixos mateixos dies va pegar revisió a tota la casa, va comprovar que no tenia cap gotera, ni cap deteriorament, va vorer que tot funcionava amb garanties i després va decidir que devia anar-se’n lluny per tal que Marina pogués trobar la felicitat sense que és sentira condicionada per la seua presència.

El diumenge se’l va passar tot amb els bessons, varen anar a pescar a l’estany de Cullera, varen dinar els tres junts una bona paella a “Casa Salvador” i després de dinar, ...

- Mireu fills, de vegades les coses no son com nosaltres voldríem que foren. El món pega moltes voltes i la vida ens dona tant alegries, com disgustos. El pare, per motius que vos explicarà la mare, té que marxar fora de casa una temporada. Però abans d’anar-me’n vull que em prometeu que al llarg de la meua absència, és portareu com uns homes. La vostra mare i jo vos estimem com cap pare o mare estima als seus fills, i res del que diga i res del que pense la gent vos té que afectar, ni tingueu de dubtar mai dels nostres sentiments. Fem el que fem, i estem on estem, continuarem estimant-vos. Feu cas sempre a la vostra mare. ¿m’ho prometeu?

Els bessons no sabien bé per on anaven els tirs, però la seriositat del seu pare, i sobre tot el to de veu que va adoptar Eduard, varen ser prou convincents per tal que acceptaren a fer la promesa.

Eixa mateixa nit, Eduard, va deixar la tarjeta de crèdit, les claus de casa i una nota amb una cal·ligrafia que denotava nerviosisme en la que sols havia pogut escriure... T’ESTIME.

A l’endemà Marina quan va llegir la nota i va vore tot el demés no va poder evitar desfer-se en plors. Quina angoixa més gran li havia produït. Mai és perdonaria el que havia fet, el que li havia fet a Eduard.

El mesos posteriors varen ser durs, no és podia llevar del cap a l’Eduard. No varen tindre cap noticia d’ell, no sabia on estava, ni que és el que feia. Ni tan sols sabia si havia agafat algo de diners per a viure. Els comptes bancaris estaven atapeïts i no hi havia cap disposició d’efectiu ni a la sucursal del poble ni a cap altra sucursal. És calfava el cap pensant que tal vegada no devia d’haver-li dit el veritable motiu de la seua falta d’amor per ell. De vegades una mentida, fa menys mal que la crua realitat. La manca de novetats sobre on estava li feia pensar el pitjor.

Marina va trobar feina sense massa problemes, no és que fou gran cosa, però el sou, i el temps que li deixava eren suficients per a viure ella i els xiquets sense problemes. Sols agafava algo dels diners que va deixar Eduard quan era estricament necessari.

Al cap d’un any, va entendre que no tenia cap sentit haver sacrificat el seu matrimoni si no començava eixa nova vida que va detonar la ruptura.

El motiu, el principal motiu de trencar la seua relació amb Eduard, no va ser altre que el seu gust per les dones.

Marina, no és que no estimara a Eduard, sols que l’estimava com un amic, com un germà, i no com a una persona que li donara la felicitat, al menys la felicitat que resideix en l’amor, el veritable amor.

Marina va decidir que era hora d’anar en busca d’allò que més volia. L’amor, l’amor proporcionat per una altra dona.

foto: Una tarjeta, unes claus i un pos-it

Sò: http://www.goear.com/listen.php?v=d9cdf2e Ho sent no l'he trobat en català

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( II part)

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( II part)

Ambdós és trobaven a la cuina, la radio emitia un programa de cançons dedicades, Marina havia preparat dues infusions, tila per a ella, poliol per a Eduard, l’un assegut davant l’altre a taula, una situació ben habitual que no feia alçar cap sospita a Eduard del que anava a passar, de sobte...

- Eduard... – el nom d’ell és va quedar en l’aire, com si Marina s’hagués quedat en blanc i no sabés el que anava a dir en eixe moment –

- ¿Si? – Ell, la mirava com si encara fos aquella xiqueta que baixava caixes del “Peugeot – tiburó” –

- ¿Tu ets feliç? – va poder arrancar ella –

Ell la va mirar, amb una certa curiositat, ¿per què li feia eixa pregunta?

- Clar que sóc feliç, sóc l’home més feliç del poble. Et tinc a tu.

Un nus a la gola, impedia que Marina pogués respirar amb normalitat. El cor li s’accelerava per moments. I Eduard la mirava amb una cara de voler esbrinar que li passava pel cap a ella, en eixos moments.

- ¿Hi ha alguna cosa que et fasa pensar que no ho sóc? – Va preguntar ell –

- I alguna vegada ¿t’has preguntat si ho sóc jo? – Va respondre ella, després d’un silenci de 10 segons que varen parèixer 10 hores -

Eduard, per primera vegada en 25 anys que feia que coneixia a Marina, és va adonar de que ell repetia sovint que era molt feliç amb ella, però, que mai havia sentit a Marina dir-ho, simplement com ella no deia res, ho donava per fet. En eixe mateix moment a Eduard li va recorre per l’esquena un calfred, d’alguna forma veia que eixa conversa no era normal i no sabia ben bé on anava a portar-los.

Marina va agafar tot l’aire que li cabia als pulmons, el va tirar i ...

- Eduard, ets l’home més meravellós del món – Eduard va notar un cert alleugeriment – m’has donat tot allò que qualsevol dona desitjaria... m’has fet sentir la dona més envejada del poble, tenim uns bons fills... però jo fa un temps que no puc viure, per que a pesar de tot, jo no sóc feliç.

Eduard va notar com si el cor se li cremara en combustió espontània i anés cremant tot el que tocava al seu pas. L’estómac se li va comprimir, la tràquea és va fer com un fil de cosir, el cor... no és notava el batec del cor, i al cervell se li amuntegaven les idees i les imatges, com si estigués passant una pel·lícula a tota velocitat.

A penes podia eixir la veu de la seua gola, Eduard no sabia que dir, li havia vingut tot com una poalada d’aigua freda al ple de l’hivern.

- ¿ Ha passat alguna cosa, que tingues que contar-me? ¿ he fet algo del que et tinga que demanar perdó? ¿Digues que tinc que fer per a que retrobes la felicitat? Tal vegada no he sabut mantenir la flama en la nostra relació.

- No, Eduard. No ets tu, tu has estat tota la vida un marit perfecte. L’home que haguera volgut qualsevol dona. I qualsevol dona, haguera estat feliç al teu costat...

- Qualsevol ... menys tu. ¿no?

- Jo al llarg d’aquestos anys he interpretat el paper de muller, de muller perfecta, però amb un interior infeliç.

- I pel que veig, ets una bona actriu.

- He fet el que tot el món esperava que fera. He actuat com tot el món esperàveu que actués. Em vaig casar quan tots, inclòs tu, ho vareu considerar oportú. Sense parar-se a pensar si jo estava preparada per a renunciar a una vida alternativa a la que he tingut. Ara als meus trenta tres anys, amb els bessons ja criats, sent que tinc que fer meua la vida, o al menys intentar-ho. Vull tenir la llibertat de poder-me equivocar. Necessite eixir a buscar eixa felicitat que no tinc.

- Eixa felicitat que no tens, i en la qual no estic jo present.

- Hi ha motius per a que no et tinga en compte en eixa vida que tant necessite fer...

La conversa és va allargar tan sols uns minuts més. Marina li va donar el motiu que ell volia saber, i francament, ell després d'escoltar-lo, s’hagués estimat més ser ignorant. Mai haguera pensat que la seua vida arribés a aquesta situació, tan irracional a les vistes d’ell.

- Marina, per primera vegada en tots aquestos anys, em sembla que no et conec, que no se qui eres.

- Eduard, t’aprecie, però no t’estime.

Així és va donar per finalitzada la conversa. Mentrestant, a la radio continuava el programa de cançons dedicades i com si hagués estat fet a posta, sonava una cançó que feia de fons a aquell drama conjugal.


Escolta’m (Núria Feliu) : http://www.goear.com/listen.php?v=46787d0
Foto: L’amarga dolçor del puro moro

EL CARRER BONAIRE - T'aprecie, però ... (I part)

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( I part)

Si l’amor incondicional i la fidelitat tingués un nom, li dirien Eduard Conca. Així de clar i contundent.

Un 13 d’octubre, quan Eduard feia 10 anys justos, li varen fer el millor regal que li se pot fer a una persona, un regal que li perduraria per a tota la vida. Aquell dia va coneixer a Marina Capsí, dos anys més menuda que ell.

Marina era filla d’uns veïns del carrer, que havien emigrat a Suïssa, i que havien decidit tornar al poble abans que la xiqueta és fera més major i tirés arrels a aquell país estranger. La xiqueta contava 8 anys, i era, al menys, a la vista d’Eduard, la més bonica del món.

Com deia, tot va passar el dia que ell complia anys, tornava de l’escola amb tota la rapidesa que les cames li permetien, i és que li esperava a casa la tan ansiejada festa de natalici, que aquell any era encara més especial, ja que la seua mare li havia dit que seria la última que celebraria, per que a partir dels deu anys, ell ja començaria a fer-se home, - i els xiquets quan apleguen a ser homes, no celebren eixes coses – li havia argumentat sa mare. – Així que enguany com que serà la darrera festa de “cumpleaños”, pots convidar a qui tu vulgues – Eduardo havia convidat a tota l’aula del seu curs de l’escola i també a uns quants veïns i cosins més aplegats.

Corria carrer avall quan va vore que hi havia un “Peugeot”,al que ells anomenaven “un tiburó” per que la forma del cotxe pareixia guardar certa similitud amb els taurons, aparcat a la porta de casa. Els propietaris estaven descarregant caixes del cotxe i entrant-les a la casa del costat de la seua. Eixa casa sols l’havia vist oberta un estiu de feia 3 anys i per aquell temps, en ella hi havia una xiqueta, a la que ell, no li havia fet massa cas per que parlava estrany i no l’entenia. – bon après, je suis Marina, comme vous vous appelez ?. – li havia dit la xiqueta amb l’ànim de fer amistat.

La cosa aquell estiu va quedar ahí, però ara, quan va aplegar a la porta de la casa, va observar que estava oberta de bat a bat, i ajudant a baixar del cotxe paquets embalats i caixes precintades, hi havia una xiqueta, que al primer cop d’ull li va semblar la xica més bonica del món. És va quedar bocabadat mirant la seua melena agraïda, d’un castany molt claret, amb un vestit blanc, que feia l’efecte que era un àngel. Eduard, va parar en sec, de sobte li s’havia oblidat on anava tan corregents, i és va quedar petrificat i corprès mirant la xiqueta, que li va tornar la mirada acompanyada del somriure més dolç que mai li havien dedicat, al moment va fer acte de presència, de dins la casa, un home gruixut amb un bigot generós que li donava un cert aire d’autoritat i va dir amb una veu greu – Marina, va, espavila que no tenim tot el dia – aquelles paraules varen trencar aquell creuament de mirades i varen posar a Marina a continuar amb el que feia, i a ell a recordar quin dia era. El dia de la seua darrera festa de natalici.

- Mare, la casa del costat estan descarregant molts paquets de dins un cotxe “tiburó” que pareix que ve de l’estranger.
- Si fill, son Remigio, Conxin i la seua filla que se’n tornen a viure al poble. Abans vivien a Suïssa.
- I la xiqueta ¿és filla d’ells?.
- Si, és clar, Marina – i amb eixe sisé sentit que tenen les mares, combinat amb la lluentor inusual dels ulls del seu fill, va comprendre que Eduard li passava alguna cosa i va afegir – És molt guapa Marina, sembla una nineta de porcellana.
- Mmm. No m’he fixat, sols l’he vista de passada. – va mentir –

Però hi ha coses que no és poden amagar per què la cara ho reflecteix i si estem tractant amb una mare, la cosa ja és més que impossible de dissimular. A Eduard, no sols li reflectia en la cara el seu, més que interès, per Marina, si no que també li se veia eixa mentida. Sa mare va callar, el temps ja li donaria la raó.

A la festa del seu natalici, si no hi eren prou amb tots el companys de l’escola, els veïns, cosins, tios, avis, etc, etc. és va afegir... Marina i sa mare, que havien estat convidades per la mare d’Eduard a correcuita.

El fet de vores a la xiqueta més bonica que mai havia vist, a la seua festa, havia deixat els demés regals com algo purament protocol·lari. Eixa nit li va costar agafar el son, i va ser quan va decidir que Marina seria l’únic i veritable amor de la seua vida. D’eixe dia endavant, si estudiava ho faria per Marina, si treballava ho faria per ella, si menjava és devia a Marina, i si vivia seria per ella. I si ella no estava o no el corresponia, cap cosa en el món tindria sentit.

Amb eixa contundència va tindre clar que s’havia enamorat. El que és diu, un amor a primera vista.

Des d’aquell dia, feia per coincidir amb ella, ja fos tant a hora d’anar i tornar del col·legi o a missa. Passava les hores mortes darrere de la persiana de fusta, que resguardava la porta de casa del sol i la pluja, esperant que Marina s’assomés al carrer, per a, com de casualitat, eixir ell també.

Al cap d’un any, és va atrevir un dia a declarar-li els seus sentiments obertament, i Marina va dir que si, per que totes les seues amigues tenien novio i ella no volia ser menys que les altres.

Així va començar una història d’amor que pareixia que perduraria per tota l’eternitat. Al cap de 10 anys de festeig, i tan aviat com Marina va complir el divuit anys, és varen casar, ella amb divuit i ell amb vint. Ell ja feia tres que treballava d’obrer per a un constructor del poble, això junt a l’ajuda dels pares del jove matrimoni, havia permès comprar i habilitar una casa al final del mateix carrer, on ambdós viurien i és reproduirien, aplegant a ser l’enveja de tot el poble. Ningú no era més feliç que Eduard, tenia tot el que volia en la seua vida... Una dona guapa, a la qual estimava per damunt de tot, una casa amb quatre habitacions, un bon corral i una andana, una feina que li agradava, un amo que l’apreciava per que era bon treballador, i si no passava res prompte tindrien fills. Eduard era l’home més afortunat de l’univers.

Però fins i tot la felicitat eterna té data de caducitat. Als quinze anys de matrimoni, amb 2 fills de catorze anys al llom, va passar el que ningú no s’esperava, ni tan sols ell. A Marina als 33 anys, li havia despertat la inquietud, la necessitat de viure per a ella, de saber que li passava al seu cos, i sobre tot que els passava als seus sentiments.

Estava clar que Eduard era l’home més meravellós de la terra, ella és sentia estimada fins a la sacietat, no li faltava de res en casa, ni a ella ni als bessons, mai va dubtar del seu home des de que li va preguntar si volia ser novia d’ell, l’havia respectada en totes les facetes de la seua vida, fins i tot quan va dir que no volia tindre més fills, encara que si per Eduard hagués estat, en tindrien quatre més. Tot era embafosament perfecte. Tot, menys els seus sentiments envers a Eduard. Els seus sentiments i el seu desig sexual.

Va sentir que necessitava respirar, que tenia que buscar allò que no sabia que era, o millor dit no volia saber-ho, però que ho tenia que buscar. ¿On? on fos, el cas era buscar-ho i si ho trobava segurament seria feliç, però una felicitat verdadera, no una com la que tenia ara, la qual havia de representar dia a dia.

La felicitat és un estat utòpic que pocs aconsegueixen, però que tots utilitzem alguna vegada per a justificar els nostres fets.

Després de molt pensar, de molt dubtar, de sospesar les conseqüències del que anava a fer, Marina és va decidir, i un bon dia quan estaven sols a casa ella i Eduard, va començar, el que seria un canvi radical a la seua vida...

Continuarà ...

EL CARRER BONAIRE - La trobada

EL CARRER BONAIRE – La trobada

Ja feia dos dies que Angelita havia tornat al poble i encara no havia eixit de casa. Pot ser per por a ser interrogada pels veïns i coneguts, ja és sap, al pobles tot el món té necessitat de saber-ho tot de tots. Pot ser per por a trobar-se amb una realitat ben diferent a la que és va deixar vint anys enrere quan va eixir vestida de noces. Pot ser per pel temor a que la miraren com una fracassada en el difícil art de viure. Lo ben cert, és que abans o després tindria que posar el peu en el carrer i quan més ho aturés, pitjor.

Va decidir que primer aniria a vore a les seues amigues. Primer Júlia que encara que sa mare ja li ho havia avançat, ella ja suposava que continuaria igual... Sota l’implacable caràcter sa mare.

- Bon dia. ¿que no hi ha ningú a casa?. -Va cridar Angelita, sense atrevir-se a passar més enllà de la vorera del carrer.-

Del fons és va sentir una veu femenina de persona ja major, però amb caràcter i autoritat.

- ¿Qui és? No passes del brincalet de la porta que ara ix jo.

- Sóc jo, Angelita. L’amiga de Júlia.

I sense donar peu a res més i com si estigués tractant encara amb una xiqueta de 10 anys va “lladrar” la mare de Júlia

- “culieta”? “culieta” no pot eixir que té molta feina. ¿qui has dit que eres?

- Angelita la filla de Remediets i Batiste.

- ¿I que “pide la iglesia” a estes hores? -amb un to de veu gens amistós i pot ser algo feridor-

- No res, sols volia vore a Júlia i saludar-la.

- Ja li ho diré jo, que ara està fen la casola de l’arrós al forn.

- Però si avui és diumenge...

- “Pos” està fent el puxero, descarada!!, que eres una descarada!!, fer-li la contra a una persona major. ¿On s’ha vist eixa educació ? ¿Qui has dit q eres?

- Angelita, la de la filla del Remediets, el número 32 del carrer, l’amiga de Júlia.

- Ah ja !!! -va contestar en una certa cara de fàstic i va afegir – Ella ara no pot eixir...

Dins de la casa és va escoltar una altra veu, d’home, també ja major, era el pare de Júlia.

- Roseta, ¿que son eixos crits? ¿ amb qui parles?

- Amb “dengú”!!, no fa falta que vingues, no siga cosa que tropeces, et caigues, et trenques una cama i ens toque anar a fer nit a l’hospital per culpa teua.

Evidentment que Miquel, el pare de Júlia després de tota una vida, no estava disposat a fer-li cas a la seua muller.

- Angelita !!!!! quant de temps, ¿com estàs reina? Aiss mare quan s’entere Júlia que estàs ací. Espera que la cride. – Va afegir Miquel-

- Deixa estar a “Culieta” que si s’entreté no dinarem a hora. Deixa-la estar i no sigues tan “manifeser”.

- Però si encara son les deu del matí, temps ens sobra per a fer un plat de fideus que toca avuí. – i girant-se cap a dins de casa, i alçant la veu amb una alegria que no compartia gaire bé amb la seua dona, va cridar- Júliaaaa !!!, corre vine, mira qui ha vingut a vore’ns !!!!

Amb tant de crit, Júlia va eixir del llavador posada de davantal, eixugant-se les mans. En un primer moment no veia bé qui era, per que al contrast de la llum del corral les pupiles no havien dilatat, després poc a poc mentre s’aplegava on eren els tres, anava distingint les siluetes, el seu pare amb un somriure d’orella a orella, sa mare en més mala cara que un gos rossegant un os i la tercera persona, volia reconeixer-la, però no ho va aconseguir fins que no va estar cara a cara...

- Angelitaaaaaa.

És varen abraçar amb força, és besaren repetidament a les galtes, varen brollar llàgrimes, però no de les amargues, si no de les que produeixen l’alegria de retrobar al sers estimats.

- Aiss ¿Quan has tornat? ¿Que fas ací? ¿Com estàs? ¿I el Paco, ha vingut amb tu?

Hi havia tant i tant que contar, tant i tant que dir, tantes preguntes i tantes contestacions.

- Ai !!! calla, calla, - eixugant-se les llàgrimes- ja ho parlarem. ¿ I tu com estàs? Aiss quina pregunta més “tonta”, et veig molt bé, igual de jove que sempre, sempre seràs la xiqueta del carrer.

- No digues això, que ja ratlle els quaranta, i el meu cos ja no és el que era. Però passa avant, no ens quedem a la porta de casa. Entra a al cuina i mentre vaig avançant.

- Això , això, ves avançant que si no avui enjuntarem dinar i berenar. – va inquirir sa mare, amb la mateixa “mala-ombra” de sempre, a l’hora d’intervindre.

- Au, Roseta, deixa a les xiquetes que s’ho parlen i anem nosaltres a passejar una mica fins a hora de dinar. A vore si a tu et baixa el sucre i a mi la tensió.- El pare de Júlia, com sempre llevant foc al verí de sa mare, i fent de confident de la seua filla-

Ambdues, varen entrar a la cuina, aquesta era un estança gran, com ho solen ser a les cases de poble. Tenia un banc de cuina que ocupava dues de les quatre parets d’aquesta. Un pica d’escurar, el forn elèctric i una foguer del tipus “vitroceràmica”. És notava que la cuina havia estat renovada no feia molt. A una altra paret s’obrien dues portes, una era el rebost en el qual el sostre anava fent-se més baixet al fons, degut, a que, per damunt passava l’escala que donava peu a la banda de dalt. L’altra porta donava a un corredor que obria pas a la part de darrere de la casa. I just al mateix costat estaven les mitjeres que donaven llum l’estança i a traves de les quals és podia accedir al corral. La cuina era tan gran que disposava d’una taula generosa i sis cadires.

Aquell era el palau de Júlia, el seu terreny, entre foguers, perols, llandes, culleres i tota mena d’utensilis de cuina, els quals feia servir per fer el millors menjars de tot el carrer, i pot ser fins i tot del poble i la comarca.

- Que contenta estic de voret Angelita, ¿quan de temps? Conta’m, conta’m coses del món, ¿com et va la vida? ¿que fas per aci? aiss jo creia que ja no et tornaria a vore mai. Que contenta estic de voret de nou i que estigues ací.

- Aiiis Júlia, jo també estic molt contenta de voret i de tornar al carrer, d’estar de nou amb el meus pares, encara que els he trobat molt majors, però continuen tenint la mateixa mirada de sempre. ¿I tu? pel que veig continues sense casar i amb ta mare marcant de prop.

- Si reina, lo de ma mare no té nom, al menys mon pare està de la meua part, sobre lo de casar-me... jajajaja – va riure amb un cert to irònic- ¿Tu has vist com t’ha rebut? doncs donat per privilegiada, cada vegada que asomava el nas per ací algún xic, lo més bonic que li deia era, de quin mal s’havia de morir, i clar els pretendents mels espantava a tots.

- Ai ta mare, sempre igual. Sempre t’ha tractat com una esclava.

- Ja, però és el que hi ha, no podem fer res. ¿i tu? ¿com és això que has vingut?, des d’aquell dia que vares marxar ja no has tornar, ni tan sols per a vore als teus pares, encara que se per ta mare que has cridat totes les setmanes. ¿ I el Paco? ¿encara és tan guapo o ja s’ha pansit com nosaltres?

- Si, el Paco era molt guapo, però va resultar ser un guapo “fill de puta”.

És va fer un silenci que és podia tallar amb un ganivet.

- Vaja, sembla que el teu matrimoni no va bé.

- Ni va bé, ni va mal. Ara gràcies a Déu, ja no va. Per això he tornat. Però ja ho parlarem amb més calma. ¿que sap de Dori?

Júlia és va quedar mirant a Angelita amb una cara de... ¿que vols que et diga que tu no sàpigues o t’imagines? Que va acompanyar a un silenci.

-No fa falta que em contestes, Júlia. Eixa careta ja m’ho diu tot. Dori anat de mal en pitjor ¿no?

- Si, poc dalt o baix eixe seria el resum. Però que t’ho conte ella si li ve de gana, que segur que li vindrà, per que no te pels en la llengua. I parlant de llengua, li s’ha fet més afilada si encara no la tenia prou. jajajajajaja.

- ¿Més? més ja és no respectar ni als seus pares !!!

- Doncs per ahi van els tirs. jajajaja, Però és Dori, ¿que li anem a fer? ara a punt de fer els cinquanta, ja no va a canviar.

Que satisfacció més plena trobar-se de nou. D’una banda, Júlia tornaria a tindre una amiga amb qui recolzar-se, d’altra Angelita no és sentiria tan sola ni tan desplaçada com pensava.

- Quan s’entere Dori que està ací, la que armarà.

I com diu el dit... “Quan vullgues vore a algú, parla d’ell”

Del carrer és va sentir una veu que envaïa tota la casa si no, tot el carrer.

- Perrereeeeesss!!! On esteu? ¿que vol dir això de quedar les dos i no dir-me res? Eixiu de seguida a donar-me dos abraçades i dos besades males putes!!!!!

No falta dir que amb eixe vocabulari tan “cuidat”, era Dori, “la Dori”.

Rubia platino de “pot”, amb el cabell replegat amb una pinça del “todocien” mig “desgrenyada”, una bata de poliester estampada de colors vius, un escot que li aplegava fins al melic, els pits barallant-se amb la bata per tal d’eixir, unes espardenyes d’espart mig esfilagarsades de tant d’ús, unes calces de calcetí i amb la ratlleta de l’ull i els llavis pintats amb preses. Així anava pel mig la casa amb els braços posats en “canteret” i brofegant a crits.

Júlia va pegar un bot de la cadira i va eixir a correcuita, per tal que fer-la callar abans que sa mare la sentira dir tota mena d’improperis que eixien de la boca de Dori.

- Dori, fes el favor que si et sent ma mare, ja saps com és posa.
- Ta mare? A ta mare me la tenies que deixar un mati amb mi i te la tornava més mansa que un xiquet de bolquers.
- Dori, baixa la veu, rebotons, que si et sent després em dona el dia.
- Bo, ¿on està l’Angelita?

Angelita va eixir de la cuina, darrere de Júlia i va trobar una Dori que no era ni un remot reflex de la que es va deixar uns anys enrere, però no va gosar ni tan sols donar-ho a entendre.

- Mariiiii, perrerota, ¿tu creus que tants anys sense saber de tu? “bueno” per ta mare que em deia que li cridaves totes les setmanes, però llevat d’això res, de res.
- Ai la meua Dori. ¿Com estàs? Bueno no em contestes, veig que molt bé.
- ¿Bé? Tu et burles de mi ¿no?. ¿Tu creus que estic bé?
- Dori, estem majors. Tens que tindre en compte que ja estem en la cinqüentena i els anys van pesant. Però llevat d’això, ¿que vols? No ens fa mal res, i de moment podem menjar de tot...
- Això si, si ho mirem així, tens raó. Bueno, bueno i bueno. I adreçant-se a Júlia. Isquia!!! Fes un café i treu unes pastetes d’eixes que li amagues a ta mare.
- Anem, anem cap a dins la cuina, així si ve ma mare estarem més tranqui-les.

Varen adreçar cap a dins i es varen seure a la taula, una taula que en un res i no res és va vore atapeïda de dolços variejats que Júlia cuinava i que els seus germans i nebots feien bon cas d’ells, però que és veia obligada a llevar de l’abast de sa mare, que patia de diabetis i la qual front al dolç tenia poca força de voluntat. I clar, bona taula, bona companyia i molts anys sense saber unes d’altres, la retrobada va esdevindre en una gran conversa...

Dori.- Bueno, digues. ¿com és això que t’has decidit a vindre després de tants anys?
Angelita.- Mira, ja tocava. Jo haguera volgut vindre més sovint, però ja sabeu que quan una és casa i a més viu lluny, no sempre és possible.
D.- I el teu Paco, ¿encara és tan guapo? Aisss, jo quan el vaig vore quina enveja, xica. ¿també ha vingut?
A.- No Paco s’ha quedat al poble. - És va fer un silenci que quasi és podia tallar amb un ganivet.- Mireu vaig a dir-vos la veritat, he abandonat al Paco.

Les dues amigues és varen quedar mirant Angelita, esperant a vore quina és feia avant i preguntava el motiu, però davant lo tens del moment, Angelita no va deixar passar massa estona i és va arrencar a contar tota la seua vida de casada...

A.- No em mireu en eixa cara. Son coses que passen i ja està. No serè ni la primera, ni l’última. El Paco així com el veieu, en tota la seua planta i la cara tan bonica que tenia, va ser casar-nos i canviar tot. Ell es va abandonar, en poc més de 6 mesos li se va fer una panxa que li parlava de vostè. Li va caure el pel per dalt i li se va quedar una calva quasi ridícula i el que més em va afectar, va ser el seu canvi d’actitud. Aquell xic amable i agradable que a totes vos encisava es va convertir en el major “fill de puta” que mares han pogut conèixer. Si, ja se que no és un vocabulari adequat, però no hi ha una altra forma de definir-lo després del que m’ha fet passar aquestos vint anys de casada.

D.- Ai xica, no et preocupes, mira no eres la única per qué m’acabe d’enterar que Marina i Eduardo Conca van a separar-se ¿qui ho havia de dir?. I sobre lo del teu vocabulari, no cal que et disculpes, a les coses li se tenen que dir pel seu nom. I si el Paco és un fill de puta, és un fill de puta. I si és un cabró remalparit, és un cabró remalparit, i si li tenim que desitjar algo, li desitgem que li agafara un mal de panxa que quan més córreguera més mal li fera i quan parara reventara, i si cal anar...

Ambdues amigues, és varen quedar mirant-se a Dori mig bocabadades...

D.- ¿Qué? ¿ per que em mireu així?
J.- Dona, que sense saber els motius d’Angelita, no més t’ha faltat penjar-lo dels genitals al mig de la plaça del poble.
D.- Aisss Júlia, que una ací on em vegeu tinc molt vist, i molt viscut i jo als coixos els conec asseguts i ja se per on van els tirs del Paco. Si ho sabré jo...
A.- Dona, tal com ho he exposat supose que ja sabeu per on van els tirs, però així i tot vos diré que aquestos vint anys han estat la tortura més gran que una dona pot patir. M’he sentit enganyada, humiliada, fins i tot li demana a Déu la mort, com qui demana un premi de loteria o una cura impossible. Cada dia al de matí quan sonava el despertador i veia que no havia mort, per a mi era com un càstig que Déu m’imposava i lo més fotut, és que jo no sabia per qué. Fins que un dia em vaig armar de valor, i li vaig plantar cara i me’l vaig deixar, això si, abans li vaig fer pagar tot el que m’havia fet. I hores d’ara, crec que em vaig quedar curta.

Júlia la mirava amb la boca oberta, no sabia ella que eixes coses podien passar. En canvi Dori, li venia al cap certa persona que gaudia de fer mal, però va callar, no era el moment de posar damunt la taula, ni la seua condició de “dona de món” ni les seus enriquidores experiències.

A.- Però bé, ara ja estic ací. El Paco per a mi ja és aigua passada i tinc la ferm propòsit de començar una vida nova, una vida amb els meus pares, el meu carrer i vosaltres.

J.- Clar que si, jo ja t’ho he dit abans. Sóc la persona més feliç del món.
D.- I jo també. Serà com quan érem joves. Bueno, les mamelles ens penjen més que fa 30 anys, però pel demés, igualet, igualet.

Tot tres varen riure. Amb Dori, era impossible mantenir una conversa mínimament seriosa.

- “Culieta” !!!! ¿que son ixes rises? ¿qui hi ha ahí? – Va lladrar sa mare que ja havia tornar a casa.

- Mare, son Angelita i Dori, que estem prenent café.
- ¿Dori? ¿La Dori? – Quan se la veia per allí li feia pedre els papers, i a pesar de totes les barbaritats que li deia, Dori no s’acalorava ni mica.
- Si, “La Dori”, “pa servir a Dios i a usté”. ¿que, que’s?
- Descarà, mal parlà. Ale arrea a ta casa a atendre als teus pares i als teus fills.
- En ma casa estan tots atesos, i no els falta de res. ¿Mana, alguna cosa més?
- Deshonrada, que tens una llengua que pareix un fregall.
- Jo tinc la llengua aspra com un fregall, igual que té vosté el caràcter. Ja ha tingut sort que ha pillat amb el tros de pa de Júlia, si aplega a ser mare meua... ja l’havia posat jo a “carril”.
- Pendó, puta.
- Per que la figa ho disfruta!!!

I abans que la conversa esdevingués en baralla de carrer, Dori va anar cap a la porta. Això si, quan va passar per davant de la mare de Júlia, és va agafar els pits entre les dues mans, i se’ls va pujar, com si se’ls volgués posar al lloc, en un moviment brusc i decidit. I en el moment just que anava a deixar-se enrere la porta de casa, va parar al mig i amb un altre moviment perseverant, es va pegar un estiró a les gomes de les bragues, per tal de posar-les al lloc, fent sonar el sorollet provocador que la goma de la braga fa, quan pega en la molla de carn de les galtes del cul.

- Filla del dimoni.!!!! – Va acabar per dir la mare de Júlia-

Angelita, encara que no li estranyava per a res la situació, pareixia que no podia estar vegent el que veia i Julia al vorer-li la cara va afegir...

- No et preocupes, el que acabes de vore ve a succeir cap a dos vegades per setmana. Jo crec que en el fons s’estimen.


-----------
Banda sonora: http://www.goear.com/listen.php?v=41cdcfb BSO “la vida es bella” o al menys volem creure que ho pot aplegar a ser.