EL CARRER BONAIRE - T'aprecie, però ... (I part)

EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( I part)

Si l’amor incondicional i la fidelitat tingués un nom, li dirien Eduard Conca. Així de clar i contundent.

Un 13 d’octubre, quan Eduard feia 10 anys justos, li varen fer el millor regal que li se pot fer a una persona, un regal que li perduraria per a tota la vida. Aquell dia va coneixer a Marina Capsí, dos anys més menuda que ell.

Marina era filla d’uns veïns del carrer, que havien emigrat a Suïssa, i que havien decidit tornar al poble abans que la xiqueta és fera més major i tirés arrels a aquell país estranger. La xiqueta contava 8 anys, i era, al menys, a la vista d’Eduard, la més bonica del món.

Com deia, tot va passar el dia que ell complia anys, tornava de l’escola amb tota la rapidesa que les cames li permetien, i és que li esperava a casa la tan ansiejada festa de natalici, que aquell any era encara més especial, ja que la seua mare li havia dit que seria la última que celebraria, per que a partir dels deu anys, ell ja començaria a fer-se home, - i els xiquets quan apleguen a ser homes, no celebren eixes coses – li havia argumentat sa mare. – Així que enguany com que serà la darrera festa de “cumpleaños”, pots convidar a qui tu vulgues – Eduardo havia convidat a tota l’aula del seu curs de l’escola i també a uns quants veïns i cosins més aplegats.

Corria carrer avall quan va vore que hi havia un “Peugeot”,al que ells anomenaven “un tiburó” per que la forma del cotxe pareixia guardar certa similitud amb els taurons, aparcat a la porta de casa. Els propietaris estaven descarregant caixes del cotxe i entrant-les a la casa del costat de la seua. Eixa casa sols l’havia vist oberta un estiu de feia 3 anys i per aquell temps, en ella hi havia una xiqueta, a la que ell, no li havia fet massa cas per que parlava estrany i no l’entenia. – bon après, je suis Marina, comme vous vous appelez ?. – li havia dit la xiqueta amb l’ànim de fer amistat.

La cosa aquell estiu va quedar ahí, però ara, quan va aplegar a la porta de la casa, va observar que estava oberta de bat a bat, i ajudant a baixar del cotxe paquets embalats i caixes precintades, hi havia una xiqueta, que al primer cop d’ull li va semblar la xica més bonica del món. És va quedar bocabadat mirant la seua melena agraïda, d’un castany molt claret, amb un vestit blanc, que feia l’efecte que era un àngel. Eduard, va parar en sec, de sobte li s’havia oblidat on anava tan corregents, i és va quedar petrificat i corprès mirant la xiqueta, que li va tornar la mirada acompanyada del somriure més dolç que mai li havien dedicat, al moment va fer acte de presència, de dins la casa, un home gruixut amb un bigot generós que li donava un cert aire d’autoritat i va dir amb una veu greu – Marina, va, espavila que no tenim tot el dia – aquelles paraules varen trencar aquell creuament de mirades i varen posar a Marina a continuar amb el que feia, i a ell a recordar quin dia era. El dia de la seua darrera festa de natalici.

- Mare, la casa del costat estan descarregant molts paquets de dins un cotxe “tiburó” que pareix que ve de l’estranger.
- Si fill, son Remigio, Conxin i la seua filla que se’n tornen a viure al poble. Abans vivien a Suïssa.
- I la xiqueta ¿és filla d’ells?.
- Si, és clar, Marina – i amb eixe sisé sentit que tenen les mares, combinat amb la lluentor inusual dels ulls del seu fill, va comprendre que Eduard li passava alguna cosa i va afegir – És molt guapa Marina, sembla una nineta de porcellana.
- Mmm. No m’he fixat, sols l’he vista de passada. – va mentir –

Però hi ha coses que no és poden amagar per què la cara ho reflecteix i si estem tractant amb una mare, la cosa ja és més que impossible de dissimular. A Eduard, no sols li reflectia en la cara el seu, més que interès, per Marina, si no que també li se veia eixa mentida. Sa mare va callar, el temps ja li donaria la raó.

A la festa del seu natalici, si no hi eren prou amb tots el companys de l’escola, els veïns, cosins, tios, avis, etc, etc. és va afegir... Marina i sa mare, que havien estat convidades per la mare d’Eduard a correcuita.

El fet de vores a la xiqueta més bonica que mai havia vist, a la seua festa, havia deixat els demés regals com algo purament protocol·lari. Eixa nit li va costar agafar el son, i va ser quan va decidir que Marina seria l’únic i veritable amor de la seua vida. D’eixe dia endavant, si estudiava ho faria per Marina, si treballava ho faria per ella, si menjava és devia a Marina, i si vivia seria per ella. I si ella no estava o no el corresponia, cap cosa en el món tindria sentit.

Amb eixa contundència va tindre clar que s’havia enamorat. El que és diu, un amor a primera vista.

Des d’aquell dia, feia per coincidir amb ella, ja fos tant a hora d’anar i tornar del col·legi o a missa. Passava les hores mortes darrere de la persiana de fusta, que resguardava la porta de casa del sol i la pluja, esperant que Marina s’assomés al carrer, per a, com de casualitat, eixir ell també.

Al cap d’un any, és va atrevir un dia a declarar-li els seus sentiments obertament, i Marina va dir que si, per que totes les seues amigues tenien novio i ella no volia ser menys que les altres.

Així va començar una història d’amor que pareixia que perduraria per tota l’eternitat. Al cap de 10 anys de festeig, i tan aviat com Marina va complir el divuit anys, és varen casar, ella amb divuit i ell amb vint. Ell ja feia tres que treballava d’obrer per a un constructor del poble, això junt a l’ajuda dels pares del jove matrimoni, havia permès comprar i habilitar una casa al final del mateix carrer, on ambdós viurien i és reproduirien, aplegant a ser l’enveja de tot el poble. Ningú no era més feliç que Eduard, tenia tot el que volia en la seua vida... Una dona guapa, a la qual estimava per damunt de tot, una casa amb quatre habitacions, un bon corral i una andana, una feina que li agradava, un amo que l’apreciava per que era bon treballador, i si no passava res prompte tindrien fills. Eduard era l’home més afortunat de l’univers.

Però fins i tot la felicitat eterna té data de caducitat. Als quinze anys de matrimoni, amb 2 fills de catorze anys al llom, va passar el que ningú no s’esperava, ni tan sols ell. A Marina als 33 anys, li havia despertat la inquietud, la necessitat de viure per a ella, de saber que li passava al seu cos, i sobre tot que els passava als seus sentiments.

Estava clar que Eduard era l’home més meravellós de la terra, ella és sentia estimada fins a la sacietat, no li faltava de res en casa, ni a ella ni als bessons, mai va dubtar del seu home des de que li va preguntar si volia ser novia d’ell, l’havia respectada en totes les facetes de la seua vida, fins i tot quan va dir que no volia tindre més fills, encara que si per Eduard hagués estat, en tindrien quatre més. Tot era embafosament perfecte. Tot, menys els seus sentiments envers a Eduard. Els seus sentiments i el seu desig sexual.

Va sentir que necessitava respirar, que tenia que buscar allò que no sabia que era, o millor dit no volia saber-ho, però que ho tenia que buscar. ¿On? on fos, el cas era buscar-ho i si ho trobava segurament seria feliç, però una felicitat verdadera, no una com la que tenia ara, la qual havia de representar dia a dia.

La felicitat és un estat utòpic que pocs aconsegueixen, però que tots utilitzem alguna vegada per a justificar els nostres fets.

Després de molt pensar, de molt dubtar, de sospesar les conseqüències del que anava a fer, Marina és va decidir, i un bon dia quan estaven sols a casa ella i Eduard, va començar, el que seria un canvi radical a la seua vida...

Continuarà ...