EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( III part)
Quins dies més llargs, era com si l’eternitat és materialitzara dia a dia. Aquella nit Eduard ja no va dormir al llit conjugal, de fet no va pegar ull. Va estat tota la nit pensant com seria la seua vida futura. Tenia clar que al costat de Marina no podia ser, després dels motius pels quals ella va decidir tallar el matrimoni, no tenia cap sentit que ell insistira. No hi havia cap probabilitat de futur amb Marina.
¿Què passaria amb la casa?, ¿ella tindria pensat anar-se’n, o en canvi tindria que abandonar ell? I els bessons, ¿com s’ho apanyarien?
A pesar de tot, ell l’estimava, i pot ser l’estimava més que el primer dia que és va enamorar. Ho tenia decidit, no volia cap mal per a ella. Seria ell qui abandonés la casa, la deixaria per a que Marina i els seus fills tingueren un bon viure. Però clar, ell tindria que buscar un altre lloc on refer la seua vida.
- Refer la meua vida... Que estrany que sona això. Mai hagués pensat que algún dia tingués que “Refer la meua vida”.
Va passar tota la setmana dormint al sofà, es gitava quan els bessons ja eren al llit, i s’alçava abans que ells és despertaren per tal de no alçar sospites que els donaren un mal viure, encara no els havien comunicat que anaven a separar-se. Marina insistia en alternar amb ell les nits de sofà, però Eduard és va negar en sec. Ell encara estava boig per ella, no era capaç de provocar-li ni una mala nit.
Marina a pesar de gitar-se a l’acollidor llit matrimonial, no podia pegar ull. D’una banda estava la seua llibertat, les seues inquietuds, la seua nova forma de vorer i entendre la vida, i els nous sentiments que havien estat reprimits tots aquestos anys. I d’una altra banda estava Eduard, i els bessons, eren tota la seua vida fins ara, al seu marit no podia tirar-li res en cara, havia estat un home exemplar i és sentia culpable al haver pres la decisió de canviar. El xiquets, no havia pensat ni per un minut prescindir d’ells, però caldria que és buscara una forma de guanyar-se la vida. La llibertat tenia un preu.
A finals de setmana, Eduard va prendre una decisió. Va agafar una caixa de fusta que tenia guardada amb diners. Cada setmana quan cobrava el jornal en “negre”, tirava a la caixa una quantitat, era com una mena d’estalvis reservats, que ni tan sols Marina sabia, per si algun dia passava alguna desgràcia tindre on poder acudir. No sabia ben bé els diners que hi haurien, quan va fer el canvi de pts a l’euro va contar vint-i-quatre mil euros i els últims anys amb el “boom” de la construcció, el seu jefe li havia pujat molt el sou per tal que no pensara en anar a treballar a una altra empresa... pobrament podria haver al voltant de trenta o quaranta mil euros. Eixos diner va decidir que serien per a començar el seu nou futur.
Va anar al banc a vorer com tenia els comptes, va decidir que amb tot el que tenia estalviat a les llibretes d’estalvis i als depòsits de rendiment fix, hi hauria més que suficient per a que ni Marina ni els xiquets tingueren manca de res al menys al llarg de dos o tres anys. Si això li sumava el possible finiment del treball la cosa encara podria donar-los per a més.
Li va exposar al patró de l’empresa la seua situació actual, sense donar massa detalls i li va dir que necessitava posar terra pel mig, la qual cosa va entendre que era raonable i li va donar tot el que li corresponia, que no va ser poc ja que havia treballat tota la vida per a la mateixa empresa.
Eixos mateixos dies va pegar revisió a tota la casa, va comprovar que no tenia cap gotera, ni cap deteriorament, va vorer que tot funcionava amb garanties i després va decidir que devia anar-se’n lluny per tal que Marina pogués trobar la felicitat sense que és sentira condicionada per la seua presència.
El diumenge se’l va passar tot amb els bessons, varen anar a pescar a l’estany de Cullera, varen dinar els tres junts una bona paella a “Casa Salvador” i després de dinar, ...
- Mireu fills, de vegades les coses no son com nosaltres voldríem que foren. El món pega moltes voltes i la vida ens dona tant alegries, com disgustos. El pare, per motius que vos explicarà la mare, té que marxar fora de casa una temporada. Però abans d’anar-me’n vull que em prometeu que al llarg de la meua absència, és portareu com uns homes. La vostra mare i jo vos estimem com cap pare o mare estima als seus fills, i res del que diga i res del que pense la gent vos té que afectar, ni tingueu de dubtar mai dels nostres sentiments. Fem el que fem, i estem on estem, continuarem estimant-vos. Feu cas sempre a la vostra mare. ¿m’ho prometeu?
Els bessons no sabien bé per on anaven els tirs, però la seriositat del seu pare, i sobre tot el to de veu que va adoptar Eduard, varen ser prou convincents per tal que acceptaren a fer la promesa.
Eixa mateixa nit, Eduard, va deixar la tarjeta de crèdit, les claus de casa i una nota amb una cal·ligrafia que denotava nerviosisme en la que sols havia pogut escriure... T’ESTIME.
A l’endemà Marina quan va llegir la nota i va vore tot el demés no va poder evitar desfer-se en plors. Quina angoixa més gran li havia produït. Mai és perdonaria el que havia fet, el que li havia fet a Eduard.
El mesos posteriors varen ser durs, no és podia llevar del cap a l’Eduard. No varen tindre cap noticia d’ell, no sabia on estava, ni que és el que feia. Ni tan sols sabia si havia agafat algo de diners per a viure. Els comptes bancaris estaven atapeïts i no hi havia cap disposició d’efectiu ni a la sucursal del poble ni a cap altra sucursal. És calfava el cap pensant que tal vegada no devia d’haver-li dit el veritable motiu de la seua falta d’amor per ell. De vegades una mentida, fa menys mal que la crua realitat. La manca de novetats sobre on estava li feia pensar el pitjor.
Marina va trobar feina sense massa problemes, no és que fou gran cosa, però el sou, i el temps que li deixava eren suficients per a viure ella i els xiquets sense problemes. Sols agafava algo dels diners que va deixar Eduard quan era estricament necessari.
Al cap d’un any, va entendre que no tenia cap sentit haver sacrificat el seu matrimoni si no començava eixa nova vida que va detonar la ruptura.
El motiu, el principal motiu de trencar la seua relació amb Eduard, no va ser altre que el seu gust per les dones.
Marina, no és que no estimara a Eduard, sols que l’estimava com un amic, com un germà, i no com a una persona que li donara la felicitat, al menys la felicitat que resideix en l’amor, el veritable amor.
Marina va decidir que era hora d’anar en busca d’allò que més volia. L’amor, l’amor proporcionat per una altra dona.
Quins dies més llargs, era com si l’eternitat és materialitzara dia a dia. Aquella nit Eduard ja no va dormir al llit conjugal, de fet no va pegar ull. Va estat tota la nit pensant com seria la seua vida futura. Tenia clar que al costat de Marina no podia ser, després dels motius pels quals ella va decidir tallar el matrimoni, no tenia cap sentit que ell insistira. No hi havia cap probabilitat de futur amb Marina.
¿Què passaria amb la casa?, ¿ella tindria pensat anar-se’n, o en canvi tindria que abandonar ell? I els bessons, ¿com s’ho apanyarien?
A pesar de tot, ell l’estimava, i pot ser l’estimava més que el primer dia que és va enamorar. Ho tenia decidit, no volia cap mal per a ella. Seria ell qui abandonés la casa, la deixaria per a que Marina i els seus fills tingueren un bon viure. Però clar, ell tindria que buscar un altre lloc on refer la seua vida.
- Refer la meua vida... Que estrany que sona això. Mai hagués pensat que algún dia tingués que “Refer la meua vida”.
Va passar tota la setmana dormint al sofà, es gitava quan els bessons ja eren al llit, i s’alçava abans que ells és despertaren per tal de no alçar sospites que els donaren un mal viure, encara no els havien comunicat que anaven a separar-se. Marina insistia en alternar amb ell les nits de sofà, però Eduard és va negar en sec. Ell encara estava boig per ella, no era capaç de provocar-li ni una mala nit.
Marina a pesar de gitar-se a l’acollidor llit matrimonial, no podia pegar ull. D’una banda estava la seua llibertat, les seues inquietuds, la seua nova forma de vorer i entendre la vida, i els nous sentiments que havien estat reprimits tots aquestos anys. I d’una altra banda estava Eduard, i els bessons, eren tota la seua vida fins ara, al seu marit no podia tirar-li res en cara, havia estat un home exemplar i és sentia culpable al haver pres la decisió de canviar. El xiquets, no havia pensat ni per un minut prescindir d’ells, però caldria que és buscara una forma de guanyar-se la vida. La llibertat tenia un preu.
A finals de setmana, Eduard va prendre una decisió. Va agafar una caixa de fusta que tenia guardada amb diners. Cada setmana quan cobrava el jornal en “negre”, tirava a la caixa una quantitat, era com una mena d’estalvis reservats, que ni tan sols Marina sabia, per si algun dia passava alguna desgràcia tindre on poder acudir. No sabia ben bé els diners que hi haurien, quan va fer el canvi de pts a l’euro va contar vint-i-quatre mil euros i els últims anys amb el “boom” de la construcció, el seu jefe li havia pujat molt el sou per tal que no pensara en anar a treballar a una altra empresa... pobrament podria haver al voltant de trenta o quaranta mil euros. Eixos diner va decidir que serien per a començar el seu nou futur.
Va anar al banc a vorer com tenia els comptes, va decidir que amb tot el que tenia estalviat a les llibretes d’estalvis i als depòsits de rendiment fix, hi hauria més que suficient per a que ni Marina ni els xiquets tingueren manca de res al menys al llarg de dos o tres anys. Si això li sumava el possible finiment del treball la cosa encara podria donar-los per a més.
Li va exposar al patró de l’empresa la seua situació actual, sense donar massa detalls i li va dir que necessitava posar terra pel mig, la qual cosa va entendre que era raonable i li va donar tot el que li corresponia, que no va ser poc ja que havia treballat tota la vida per a la mateixa empresa.
Eixos mateixos dies va pegar revisió a tota la casa, va comprovar que no tenia cap gotera, ni cap deteriorament, va vorer que tot funcionava amb garanties i després va decidir que devia anar-se’n lluny per tal que Marina pogués trobar la felicitat sense que és sentira condicionada per la seua presència.
El diumenge se’l va passar tot amb els bessons, varen anar a pescar a l’estany de Cullera, varen dinar els tres junts una bona paella a “Casa Salvador” i després de dinar, ...
- Mireu fills, de vegades les coses no son com nosaltres voldríem que foren. El món pega moltes voltes i la vida ens dona tant alegries, com disgustos. El pare, per motius que vos explicarà la mare, té que marxar fora de casa una temporada. Però abans d’anar-me’n vull que em prometeu que al llarg de la meua absència, és portareu com uns homes. La vostra mare i jo vos estimem com cap pare o mare estima als seus fills, i res del que diga i res del que pense la gent vos té que afectar, ni tingueu de dubtar mai dels nostres sentiments. Fem el que fem, i estem on estem, continuarem estimant-vos. Feu cas sempre a la vostra mare. ¿m’ho prometeu?
Els bessons no sabien bé per on anaven els tirs, però la seriositat del seu pare, i sobre tot el to de veu que va adoptar Eduard, varen ser prou convincents per tal que acceptaren a fer la promesa.
Eixa mateixa nit, Eduard, va deixar la tarjeta de crèdit, les claus de casa i una nota amb una cal·ligrafia que denotava nerviosisme en la que sols havia pogut escriure... T’ESTIME.
A l’endemà Marina quan va llegir la nota i va vore tot el demés no va poder evitar desfer-se en plors. Quina angoixa més gran li havia produït. Mai és perdonaria el que havia fet, el que li havia fet a Eduard.
El mesos posteriors varen ser durs, no és podia llevar del cap a l’Eduard. No varen tindre cap noticia d’ell, no sabia on estava, ni que és el que feia. Ni tan sols sabia si havia agafat algo de diners per a viure. Els comptes bancaris estaven atapeïts i no hi havia cap disposició d’efectiu ni a la sucursal del poble ni a cap altra sucursal. És calfava el cap pensant que tal vegada no devia d’haver-li dit el veritable motiu de la seua falta d’amor per ell. De vegades una mentida, fa menys mal que la crua realitat. La manca de novetats sobre on estava li feia pensar el pitjor.
Marina va trobar feina sense massa problemes, no és que fou gran cosa, però el sou, i el temps que li deixava eren suficients per a viure ella i els xiquets sense problemes. Sols agafava algo dels diners que va deixar Eduard quan era estricament necessari.
Al cap d’un any, va entendre que no tenia cap sentit haver sacrificat el seu matrimoni si no començava eixa nova vida que va detonar la ruptura.
El motiu, el principal motiu de trencar la seua relació amb Eduard, no va ser altre que el seu gust per les dones.
Marina, no és que no estimara a Eduard, sols que l’estimava com un amic, com un germà, i no com a una persona que li donara la felicitat, al menys la felicitat que resideix en l’amor, el veritable amor.
Marina va decidir que era hora d’anar en busca d’allò que més volia. L’amor, l’amor proporcionat per una altra dona.
foto: Una tarjeta, unes claus i un pos-it
Sò: http://www.goear.com/listen.php?v=d9cdf2e Ho sent no l'he trobat en català
1 comentari:
Ole i ole...Ole, ole i ole! Iskio...Ets insuperable. Impossible que et pillem en la teua grandiosa imaginació... Ja havia endevinat que no l'estimava com a home...Però no que fora per haver descobert, després de tants anys, la seua vertadera condició sexual. Ets un crack.
Això, al meu poble, ha passat amb més d'un matrimoni... De dones i d'homes. I al principi se'n parla molt, hi ha rumors...Però tot passa. Crec que Eduard és massa un tros de cel. No feia falta desaparèixer tant... Que després de la turmenta, sempre, sempre, arriba la calma.
Sensacional la història...Però no em digues ara que Marina va a liarse amb Angelita, que com la pobra d'aquesta última està prou escaldada amb els homes per culpa de Paco, no m'extranyaría...Ni amb "Culieta" que bé, la seua solteria igual no es deu només a viure sota el manament dels seus pares sino a la por de dir que ets el que ets pel que diràn quan vius a un poble...Jo que sé. Tu segueix escribint que ja veus que jo estic tota posada en les teues històries...
Eres gran i ho dic de veritat, pensa't lo del llibre, jo el compraré a ulls tancats!
Caterina
Publica un comentari a l'entrada