EL CARRER BONAIRE - La trobada

EL CARRER BONAIRE – La trobada

Ja feia dos dies que Angelita havia tornat al poble i encara no havia eixit de casa. Pot ser per por a ser interrogada pels veïns i coneguts, ja és sap, al pobles tot el món té necessitat de saber-ho tot de tots. Pot ser per por a trobar-se amb una realitat ben diferent a la que és va deixar vint anys enrere quan va eixir vestida de noces. Pot ser per pel temor a que la miraren com una fracassada en el difícil art de viure. Lo ben cert, és que abans o després tindria que posar el peu en el carrer i quan més ho aturés, pitjor.

Va decidir que primer aniria a vore a les seues amigues. Primer Júlia que encara que sa mare ja li ho havia avançat, ella ja suposava que continuaria igual... Sota l’implacable caràcter sa mare.

- Bon dia. ¿que no hi ha ningú a casa?. -Va cridar Angelita, sense atrevir-se a passar més enllà de la vorera del carrer.-

Del fons és va sentir una veu femenina de persona ja major, però amb caràcter i autoritat.

- ¿Qui és? No passes del brincalet de la porta que ara ix jo.

- Sóc jo, Angelita. L’amiga de Júlia.

I sense donar peu a res més i com si estigués tractant encara amb una xiqueta de 10 anys va “lladrar” la mare de Júlia

- “culieta”? “culieta” no pot eixir que té molta feina. ¿qui has dit que eres?

- Angelita la filla de Remediets i Batiste.

- ¿I que “pide la iglesia” a estes hores? -amb un to de veu gens amistós i pot ser algo feridor-

- No res, sols volia vore a Júlia i saludar-la.

- Ja li ho diré jo, que ara està fen la casola de l’arrós al forn.

- Però si avui és diumenge...

- “Pos” està fent el puxero, descarada!!, que eres una descarada!!, fer-li la contra a una persona major. ¿On s’ha vist eixa educació ? ¿Qui has dit q eres?

- Angelita, la de la filla del Remediets, el número 32 del carrer, l’amiga de Júlia.

- Ah ja !!! -va contestar en una certa cara de fàstic i va afegir – Ella ara no pot eixir...

Dins de la casa és va escoltar una altra veu, d’home, també ja major, era el pare de Júlia.

- Roseta, ¿que son eixos crits? ¿ amb qui parles?

- Amb “dengú”!!, no fa falta que vingues, no siga cosa que tropeces, et caigues, et trenques una cama i ens toque anar a fer nit a l’hospital per culpa teua.

Evidentment que Miquel, el pare de Júlia després de tota una vida, no estava disposat a fer-li cas a la seua muller.

- Angelita !!!!! quant de temps, ¿com estàs reina? Aiss mare quan s’entere Júlia que estàs ací. Espera que la cride. – Va afegir Miquel-

- Deixa estar a “Culieta” que si s’entreté no dinarem a hora. Deixa-la estar i no sigues tan “manifeser”.

- Però si encara son les deu del matí, temps ens sobra per a fer un plat de fideus que toca avuí. – i girant-se cap a dins de casa, i alçant la veu amb una alegria que no compartia gaire bé amb la seua dona, va cridar- Júliaaaa !!!, corre vine, mira qui ha vingut a vore’ns !!!!

Amb tant de crit, Júlia va eixir del llavador posada de davantal, eixugant-se les mans. En un primer moment no veia bé qui era, per que al contrast de la llum del corral les pupiles no havien dilatat, després poc a poc mentre s’aplegava on eren els tres, anava distingint les siluetes, el seu pare amb un somriure d’orella a orella, sa mare en més mala cara que un gos rossegant un os i la tercera persona, volia reconeixer-la, però no ho va aconseguir fins que no va estar cara a cara...

- Angelitaaaaaa.

És varen abraçar amb força, és besaren repetidament a les galtes, varen brollar llàgrimes, però no de les amargues, si no de les que produeixen l’alegria de retrobar al sers estimats.

- Aiss ¿Quan has tornat? ¿Que fas ací? ¿Com estàs? ¿I el Paco, ha vingut amb tu?

Hi havia tant i tant que contar, tant i tant que dir, tantes preguntes i tantes contestacions.

- Ai !!! calla, calla, - eixugant-se les llàgrimes- ja ho parlarem. ¿ I tu com estàs? Aiss quina pregunta més “tonta”, et veig molt bé, igual de jove que sempre, sempre seràs la xiqueta del carrer.

- No digues això, que ja ratlle els quaranta, i el meu cos ja no és el que era. Però passa avant, no ens quedem a la porta de casa. Entra a al cuina i mentre vaig avançant.

- Això , això, ves avançant que si no avui enjuntarem dinar i berenar. – va inquirir sa mare, amb la mateixa “mala-ombra” de sempre, a l’hora d’intervindre.

- Au, Roseta, deixa a les xiquetes que s’ho parlen i anem nosaltres a passejar una mica fins a hora de dinar. A vore si a tu et baixa el sucre i a mi la tensió.- El pare de Júlia, com sempre llevant foc al verí de sa mare, i fent de confident de la seua filla-

Ambdues, varen entrar a la cuina, aquesta era un estança gran, com ho solen ser a les cases de poble. Tenia un banc de cuina que ocupava dues de les quatre parets d’aquesta. Un pica d’escurar, el forn elèctric i una foguer del tipus “vitroceràmica”. És notava que la cuina havia estat renovada no feia molt. A una altra paret s’obrien dues portes, una era el rebost en el qual el sostre anava fent-se més baixet al fons, degut, a que, per damunt passava l’escala que donava peu a la banda de dalt. L’altra porta donava a un corredor que obria pas a la part de darrere de la casa. I just al mateix costat estaven les mitjeres que donaven llum l’estança i a traves de les quals és podia accedir al corral. La cuina era tan gran que disposava d’una taula generosa i sis cadires.

Aquell era el palau de Júlia, el seu terreny, entre foguers, perols, llandes, culleres i tota mena d’utensilis de cuina, els quals feia servir per fer el millors menjars de tot el carrer, i pot ser fins i tot del poble i la comarca.

- Que contenta estic de voret Angelita, ¿quan de temps? Conta’m, conta’m coses del món, ¿com et va la vida? ¿que fas per aci? aiss jo creia que ja no et tornaria a vore mai. Que contenta estic de voret de nou i que estigues ací.

- Aiiis Júlia, jo també estic molt contenta de voret i de tornar al carrer, d’estar de nou amb el meus pares, encara que els he trobat molt majors, però continuen tenint la mateixa mirada de sempre. ¿I tu? pel que veig continues sense casar i amb ta mare marcant de prop.

- Si reina, lo de ma mare no té nom, al menys mon pare està de la meua part, sobre lo de casar-me... jajajaja – va riure amb un cert to irònic- ¿Tu has vist com t’ha rebut? doncs donat per privilegiada, cada vegada que asomava el nas per ací algún xic, lo més bonic que li deia era, de quin mal s’havia de morir, i clar els pretendents mels espantava a tots.

- Ai ta mare, sempre igual. Sempre t’ha tractat com una esclava.

- Ja, però és el que hi ha, no podem fer res. ¿i tu? ¿com és això que has vingut?, des d’aquell dia que vares marxar ja no has tornar, ni tan sols per a vore als teus pares, encara que se per ta mare que has cridat totes les setmanes. ¿ I el Paco? ¿encara és tan guapo o ja s’ha pansit com nosaltres?

- Si, el Paco era molt guapo, però va resultar ser un guapo “fill de puta”.

És va fer un silenci que és podia tallar amb un ganivet.

- Vaja, sembla que el teu matrimoni no va bé.

- Ni va bé, ni va mal. Ara gràcies a Déu, ja no va. Per això he tornat. Però ja ho parlarem amb més calma. ¿que sap de Dori?

Júlia és va quedar mirant a Angelita amb una cara de... ¿que vols que et diga que tu no sàpigues o t’imagines? Que va acompanyar a un silenci.

-No fa falta que em contestes, Júlia. Eixa careta ja m’ho diu tot. Dori anat de mal en pitjor ¿no?

- Si, poc dalt o baix eixe seria el resum. Però que t’ho conte ella si li ve de gana, que segur que li vindrà, per que no te pels en la llengua. I parlant de llengua, li s’ha fet més afilada si encara no la tenia prou. jajajajajaja.

- ¿Més? més ja és no respectar ni als seus pares !!!

- Doncs per ahi van els tirs. jajajaja, Però és Dori, ¿que li anem a fer? ara a punt de fer els cinquanta, ja no va a canviar.

Que satisfacció més plena trobar-se de nou. D’una banda, Júlia tornaria a tindre una amiga amb qui recolzar-se, d’altra Angelita no és sentiria tan sola ni tan desplaçada com pensava.

- Quan s’entere Dori que està ací, la que armarà.

I com diu el dit... “Quan vullgues vore a algú, parla d’ell”

Del carrer és va sentir una veu que envaïa tota la casa si no, tot el carrer.

- Perrereeeeesss!!! On esteu? ¿que vol dir això de quedar les dos i no dir-me res? Eixiu de seguida a donar-me dos abraçades i dos besades males putes!!!!!

No falta dir que amb eixe vocabulari tan “cuidat”, era Dori, “la Dori”.

Rubia platino de “pot”, amb el cabell replegat amb una pinça del “todocien” mig “desgrenyada”, una bata de poliester estampada de colors vius, un escot que li aplegava fins al melic, els pits barallant-se amb la bata per tal d’eixir, unes espardenyes d’espart mig esfilagarsades de tant d’ús, unes calces de calcetí i amb la ratlleta de l’ull i els llavis pintats amb preses. Així anava pel mig la casa amb els braços posats en “canteret” i brofegant a crits.

Júlia va pegar un bot de la cadira i va eixir a correcuita, per tal que fer-la callar abans que sa mare la sentira dir tota mena d’improperis que eixien de la boca de Dori.

- Dori, fes el favor que si et sent ma mare, ja saps com és posa.
- Ta mare? A ta mare me la tenies que deixar un mati amb mi i te la tornava més mansa que un xiquet de bolquers.
- Dori, baixa la veu, rebotons, que si et sent després em dona el dia.
- Bo, ¿on està l’Angelita?

Angelita va eixir de la cuina, darrere de Júlia i va trobar una Dori que no era ni un remot reflex de la que es va deixar uns anys enrere, però no va gosar ni tan sols donar-ho a entendre.

- Mariiiii, perrerota, ¿tu creus que tants anys sense saber de tu? “bueno” per ta mare que em deia que li cridaves totes les setmanes, però llevat d’això res, de res.
- Ai la meua Dori. ¿Com estàs? Bueno no em contestes, veig que molt bé.
- ¿Bé? Tu et burles de mi ¿no?. ¿Tu creus que estic bé?
- Dori, estem majors. Tens que tindre en compte que ja estem en la cinqüentena i els anys van pesant. Però llevat d’això, ¿que vols? No ens fa mal res, i de moment podem menjar de tot...
- Això si, si ho mirem així, tens raó. Bueno, bueno i bueno. I adreçant-se a Júlia. Isquia!!! Fes un café i treu unes pastetes d’eixes que li amagues a ta mare.
- Anem, anem cap a dins la cuina, així si ve ma mare estarem més tranqui-les.

Varen adreçar cap a dins i es varen seure a la taula, una taula que en un res i no res és va vore atapeïda de dolços variejats que Júlia cuinava i que els seus germans i nebots feien bon cas d’ells, però que és veia obligada a llevar de l’abast de sa mare, que patia de diabetis i la qual front al dolç tenia poca força de voluntat. I clar, bona taula, bona companyia i molts anys sense saber unes d’altres, la retrobada va esdevindre en una gran conversa...

Dori.- Bueno, digues. ¿com és això que t’has decidit a vindre després de tants anys?
Angelita.- Mira, ja tocava. Jo haguera volgut vindre més sovint, però ja sabeu que quan una és casa i a més viu lluny, no sempre és possible.
D.- I el teu Paco, ¿encara és tan guapo? Aisss, jo quan el vaig vore quina enveja, xica. ¿també ha vingut?
A.- No Paco s’ha quedat al poble. - És va fer un silenci que quasi és podia tallar amb un ganivet.- Mireu vaig a dir-vos la veritat, he abandonat al Paco.

Les dues amigues és varen quedar mirant Angelita, esperant a vore quina és feia avant i preguntava el motiu, però davant lo tens del moment, Angelita no va deixar passar massa estona i és va arrencar a contar tota la seua vida de casada...

A.- No em mireu en eixa cara. Son coses que passen i ja està. No serè ni la primera, ni l’última. El Paco així com el veieu, en tota la seua planta i la cara tan bonica que tenia, va ser casar-nos i canviar tot. Ell es va abandonar, en poc més de 6 mesos li se va fer una panxa que li parlava de vostè. Li va caure el pel per dalt i li se va quedar una calva quasi ridícula i el que més em va afectar, va ser el seu canvi d’actitud. Aquell xic amable i agradable que a totes vos encisava es va convertir en el major “fill de puta” que mares han pogut conèixer. Si, ja se que no és un vocabulari adequat, però no hi ha una altra forma de definir-lo després del que m’ha fet passar aquestos vint anys de casada.

D.- Ai xica, no et preocupes, mira no eres la única per qué m’acabe d’enterar que Marina i Eduardo Conca van a separar-se ¿qui ho havia de dir?. I sobre lo del teu vocabulari, no cal que et disculpes, a les coses li se tenen que dir pel seu nom. I si el Paco és un fill de puta, és un fill de puta. I si és un cabró remalparit, és un cabró remalparit, i si li tenim que desitjar algo, li desitgem que li agafara un mal de panxa que quan més córreguera més mal li fera i quan parara reventara, i si cal anar...

Ambdues amigues, és varen quedar mirant-se a Dori mig bocabadades...

D.- ¿Qué? ¿ per que em mireu així?
J.- Dona, que sense saber els motius d’Angelita, no més t’ha faltat penjar-lo dels genitals al mig de la plaça del poble.
D.- Aisss Júlia, que una ací on em vegeu tinc molt vist, i molt viscut i jo als coixos els conec asseguts i ja se per on van els tirs del Paco. Si ho sabré jo...
A.- Dona, tal com ho he exposat supose que ja sabeu per on van els tirs, però així i tot vos diré que aquestos vint anys han estat la tortura més gran que una dona pot patir. M’he sentit enganyada, humiliada, fins i tot li demana a Déu la mort, com qui demana un premi de loteria o una cura impossible. Cada dia al de matí quan sonava el despertador i veia que no havia mort, per a mi era com un càstig que Déu m’imposava i lo més fotut, és que jo no sabia per qué. Fins que un dia em vaig armar de valor, i li vaig plantar cara i me’l vaig deixar, això si, abans li vaig fer pagar tot el que m’havia fet. I hores d’ara, crec que em vaig quedar curta.

Júlia la mirava amb la boca oberta, no sabia ella que eixes coses podien passar. En canvi Dori, li venia al cap certa persona que gaudia de fer mal, però va callar, no era el moment de posar damunt la taula, ni la seua condició de “dona de món” ni les seus enriquidores experiències.

A.- Però bé, ara ja estic ací. El Paco per a mi ja és aigua passada i tinc la ferm propòsit de començar una vida nova, una vida amb els meus pares, el meu carrer i vosaltres.

J.- Clar que si, jo ja t’ho he dit abans. Sóc la persona més feliç del món.
D.- I jo també. Serà com quan érem joves. Bueno, les mamelles ens penjen més que fa 30 anys, però pel demés, igualet, igualet.

Tot tres varen riure. Amb Dori, era impossible mantenir una conversa mínimament seriosa.

- “Culieta” !!!! ¿que son ixes rises? ¿qui hi ha ahí? – Va lladrar sa mare que ja havia tornar a casa.

- Mare, son Angelita i Dori, que estem prenent café.
- ¿Dori? ¿La Dori? – Quan se la veia per allí li feia pedre els papers, i a pesar de totes les barbaritats que li deia, Dori no s’acalorava ni mica.
- Si, “La Dori”, “pa servir a Dios i a usté”. ¿que, que’s?
- Descarà, mal parlà. Ale arrea a ta casa a atendre als teus pares i als teus fills.
- En ma casa estan tots atesos, i no els falta de res. ¿Mana, alguna cosa més?
- Deshonrada, que tens una llengua que pareix un fregall.
- Jo tinc la llengua aspra com un fregall, igual que té vosté el caràcter. Ja ha tingut sort que ha pillat amb el tros de pa de Júlia, si aplega a ser mare meua... ja l’havia posat jo a “carril”.
- Pendó, puta.
- Per que la figa ho disfruta!!!

I abans que la conversa esdevingués en baralla de carrer, Dori va anar cap a la porta. Això si, quan va passar per davant de la mare de Júlia, és va agafar els pits entre les dues mans, i se’ls va pujar, com si se’ls volgués posar al lloc, en un moviment brusc i decidit. I en el moment just que anava a deixar-se enrere la porta de casa, va parar al mig i amb un altre moviment perseverant, es va pegar un estiró a les gomes de les bragues, per tal de posar-les al lloc, fent sonar el sorollet provocador que la goma de la braga fa, quan pega en la molla de carn de les galtes del cul.

- Filla del dimoni.!!!! – Va acabar per dir la mare de Júlia-

Angelita, encara que no li estranyava per a res la situació, pareixia que no podia estar vegent el que veia i Julia al vorer-li la cara va afegir...

- No et preocupes, el que acabes de vore ve a succeir cap a dos vegades per setmana. Jo crec que en el fons s’estimen.


-----------
Banda sonora: http://www.goear.com/listen.php?v=41cdcfb BSO “la vida es bella” o al menys volem creure que ho pot aplegar a ser.