EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( IV part)

Marina no sabia que l’amor, la felicitat, i totes eixes coses abstractes que ens fan sentir bé, no és busquen, si no que és troben. I quasi sempre d’on menys t’ho esperes “salta la llebre”.

El món globalitzat en el que ens desenvolupem, ens permet trobar qualsevol cosa a eixa “finestra oberta al món” que anomenem Internet.

Després de pegar moltes voltes per intentar esbrinat totes les formes al seu abast per tal de conèixer a eixa persona especial, va resoldre que la millor opció era la xarxa de les xarxes. El anomenats llocs d’ambient, no la seduïen, dir-ho obertament no li va semblar que fos una bona manera i clar sols li quedava el virginal, per a ella, món dels xats i dels contactes.

Internet era arriscat, però també és veritat que podia assumir el risc i no anar més enllà de lo estrictament necessari. Primer va anar a la biblioteca municipal, allí hi havia servei, però estava sempre ple de xiquets que no feien més que donar guerra, va decidir que lo millor era fer-se amb un ordinador i des de casa, amb tota la intimitat que cal per aquestes coses, anar miran on duia tot aquest nou univers que s’obria al seu abast.

La sort del principiant va fer aparició i gràcies als xats temàtics va contactar amb una xica uns anys més major que ella, la qual tenia una situació prou similar. Després de molt xatejar, no s’ho va pensar massa, va quedar un dia per tal de conèixer-la cara a cara.

Havien quedat a un poble, diguem-ne neutral, ni era el de Marina, ni era el de Rosa Mari, que així li deien a l’altra xica. I mentre anava conduint cap allí un nerviosisme li s’apoderava de l’estómac. I li venien al cap cent mil preguntes que sols podria contestar quan estigués davant de l’altra xica. ¿ Serà tan agradable com ho és al xat? ¿Acudirà o és tornarà enrere? ¿i si ens veu algú conegut? ¿ Faré bé? ¿ I si la cosa no resulta? ¿i si pel contrari va bé? ¿que diran els xiquets? . ¿? ¿? ¿?

Aquella primera cita a cegues, no va donar més de si, que una llarga conversa i un aclariment de conceptes sobre l’estima entre dones. Sol passar.

Una vegada va trencar la “baralla” amb aquella primera vegada, les cites a cegues, és varen anar fent habituals i el nerviosisme a l’estómac va ser substituït per eixe regust que donen les coses que son prohibides, però que fas pel gust de fer-les. Morbo, crec que és diu.

Algunes d’eixes cites varen esdevindre en moments de carícies, i les menys, en moments de passió desenfrenada entre dos cosos. Un plaer que sols li omplia moments, i que després la feien sentir més buida que abans. Per més que buscava, ni trobava l’amor, ni la felicitat.

Així va estar al llarg d’un any. Si bé, no havia trobat allò que tant ansiejava, si que és veritat que es va pegar de nassos amb tot tipus de gent, de la que val la pena conèixer i de la que encara que no l’hagués coneguda, no passava res. Va fer amigues “especials” amb les que mantenia un contacte continu, però que la cosa no anava més enllà d’una amistat.

Per fi un dia va decidir que devia fer un pas més i deixar el món virtual i anar als llocs d’ambient. - Tots tenim la nostra meitat esperant-nos en algún lloc. Cal anar a buscar-la – és va dir a ella mateix.

És va informar, dels llocs més habituals, i dels no tan habituals i un bon dissabte cap allà que va anar... Però aquesta vegada no va fer aparició la sort del principiant, i va resoldre, després d’aquesta primera incursió al món de l’ambient, que allí no trobaria el que ella buscava. I mentre marxava cap a l’estació del tren per tal de tornar a casa, és va parar i va reflexionar...

- Fa dos any i pico que no se res d’Eduard. Estic més d’un any coneguent dones, de les quals puc contar en el dits de la ma d’un manco les que pagava la pena estar amb elles. Crec que m’he equivocat. Tal vegada no deuria haver donat el pas. Tal vegada ara estaria amb Eduard, si, jo no seria feliç, però és que... ¿ho sóc ara?

El cap li bullia un dissabte a les quatre de la matinada pel mig de la ciutat. Marina és trobava abatuda. Sense adonar-se’n és va vore dins l’estació, asseguda a un banquet, decebuda i capficada esperant que anunciaren el proper tren que la duria al poble.

De sobte va alçar el cap i va creuar la mirada amb una xica que hi havia uns metres més enllà. A primer cop d’ull no li resultava familiar i va apartar la vista, però notava que l’altra xica no deixava d’observar-la. No va poder evitar tornar a mirar, però aquesta vegada amb més deteniment. Ambdues varen estar mirant-se als ulls una bona estona, una estona que a temps real sols tindre una durada de cinc segons, però que sembla que son minuts sencers.

Eixos ulls ara si que li recordaven a algú. Tal vegada fos una de les moltes dones que havia conegut a llarg d’aquell any, però no acabava de tindre-ho clar.

La xica és va a aplegar a ella amb un pas tranquil però ferm. És veia una xica alta, encara que no haguera dut sabata de tacó. Una melena de color negre, amb un cos que cridava l’atenció de tots els presents que és trobaven a eixes hores a l’estació. Ben vestida, amb un bolso tan negre que pareixia que li feia joc amb el cabell i un escot amb uns pits ben plantats que jugaven al ritme del seu pas. Uns llavis carnosos i pintats d’un roig intens. S’assemblava una xica d’anunci.

Quan va aplegar davant de Marina, va observar que tenia unes ungles extremadament cuidades que eren el final d’unes mans fortes però femenines. Físicament, era perfecta.

- Hola, bona nit. Em perdonaràs però no puc deixar de mirar-te. ¿Ens coneguem d’algo? –va dir la xicota.-

Marina a pesar d’estar cansada per les hores que eren, i per la situació de despago viscuda al món de l’ambient, va reaccionar i no va deixar que l’afectés una dona tan ben plantada com aquella. I va jugar al malèvol joc de la indiferència.

- No, em sembla que no ens coneguem de res.
- Ai ! perdó, pel meu atreviment.
- No et preocupes, de vegades sol passar que veus cares que et sonen d’alguna cosa, sense saber massa bé de què. De vegades solem tindre similituds amb altra gent. Ves tu a saber.
- Si, clar, tal vegada és això... Ai, excusa’m però ni m’he presentat ni res. Em diuen Mari Carmen, però tot el món em diu Maica.
- Un plaer Maica, a mi en diuen Marina, però tot el món em diu... Marina.

Ambdues varen riure, mentre no deixaven de mirar-se als ulls. Marina volia jugar a la indiferència... però no podia, no li eixia bé. La lluentor dels ulls la posaven al descobert.

- Mira, encara queda una bona estona per a que ixca el meu tren. ¿Et fa prendre alguna cosa? –Maica era directa, sabia el que volia-

- Ho sent, però el meu tren està a punt d’eixir. Tal vegada un altre dia...
- Val, pren – Maica li va allargar un paperet amb un número de telèfon que ja portava escrit d’avantmà.- Crida’m un dia que et vinga bé.

I amb un somriure que li deixava entreveure unes dents quasi perfectes, va donar mitja volta i va desaparèixer per la porta que donava al carrer, amb eixe pas segur i ferm, dominant els tacons de les sabates, i deixant a Marina amb el paper a la mà...

Foto: un mòbil pijo, el meu... el paperet és el de l’anotació de la compra per a demà. ;-)
Sò: http://www.goear.com/listen.php?v=cb9e7de Maica era, és Beautiful