EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( V part)

Una setmana va estar Marina pensant en la situació del dissabte per la nit. La forma de coneixer a Maica, li va pareixer molt estranya, ¿casualitat? ¿destí?. I tot just, quan començava a donar-se per vençuda. El futur agermanat amb el destí, de vegades és capritxós.

El divendres, és va decidir a agafar el telèfon i posar-se en contacte amb Maica. Varen quedar a la ciutat, per a Marina la ciutat equivalia a anonimat. No és que tingués res que amagar, ni res del que donar explicacions a ningú, però calia ser discreta.

Al temps que anava apropant-se el moment de la cita, Marina anava posant-se nerviosa. D’una banda estava Maica, la qual li va agradar molt, en tots els sentits, però pot ser més per la contundència i la claredat en la que va mostrar el seu interès per ella. D’una altra banda, es preguntava, si per fi havia trobat allò per lo qual havia sacrificat tant, entre altres al seu marit. Al llarg de tot aquest temps havia associat la manca d’Eduard amb moments de mala sort, la qual cosa li feia pensar que s’havia equivocat constantment al donar el pas tan decisiu.

La cita, va resultar tot un èxit. Maica no sols era ferma amb la seua condició. A més era coherent i raonable, res a vorer amb totes les altres dones que havia conegut. Tenia conversa, tenia cultura, tenia un bonic somriure, pot ser una mica homenenca en certs moments, però res que no fos assumible i fins i tot, Marina va trobar en eixes situacions un cert encant. Varen xarrar del passat, del present, va eixir a la conversa Eduard, del qual Mariana va parlar meravelles.

A aquella cita varen succeir moltes altres més, la incipient amistat, és va convertir en amor, la assiduïtat va portar a necessitat de vores a diari, i vores a diari , va dur a plantejar la convivència.

Al llarg d’aquest temps Maica havia anat entrant a casa de Marina, primer a sopar, un altra vegada a passar el dia, poc a poc i sense adonar-se ningú Maica va anar fent-se habitual a casa, els bessons que contaven ja més de 16 anys, en cap moment la varen vore una intrusa, de fet després d’un any, pareixia com si hagueren estat des de que varen néixer amb Maica i ella en cap moment va voler substituir al pare, a més era prudent, la qual cosa va ser decisiva per guanyar-se la confiança de tots.

Marina per fi, era feliç. Però no de felicitat normal, una felicitat plena , amb majúscules.

El cap d’un any de conviure, Marina un dia fent reflexió del que havia estat la seua vida els últims darrers anys, va aplegar a la conclusió que havia fet bé. Continuava preguntant-se que hauria estat d’Eduard, aquest des de que va marxar una nit de diumenge, mai havia tornat a saber d’ell. Era estrany, no sols per ella, si no també per els seus fills. Mai haguera dit que Eduard mostraria tanta indiferència pels seus fills. Per un moment va contemplar la possibilitat que Eduard tornara... ¿que passaria? Al cap i a la fi, la casa també era d’ell. I els fills... ¿que dirien els bessons?

S’ho va llevar del cap, no volia pensar-hi. Sols volia ser feliç, i això implicava també a Maica.

Maica, prompte va assumir un paper important en el nou model de família, de fet va demostrar que era hàbil en els menesters de reparació i conservació de la vivenda. No és que la casa estigués malament, per a res, Eduard la va deixar en bon estat, però de vegades sempre és necessari intervindre per tal de conservar, i manejava les ferramentes que va deixar Eduard com si ho hagués fet tota la vida, això si, sense perdre la seva coqueteria que tant li agradava a Marina.

Intervenia quan els bessons presentaven alguna qüestió o problema, i els feia raonar per a que pogueren decidir quin camí triar. Marina és meravellava de vorer com s’havia integrat i que pocs problemes havia plantejat a les ja establertes relacions familiars.

Els bessons, en certa manera, varen trobar en Maica com una segona mare, o com un pare. Tot era perfecte, i els dies corrien, i la vida feia el seu camí.

Tot va anar bé fins que un dia, va entrar Marina, i va trobar a Maica tota nerviosa, remenant les fundes del sofà, buscant per tot arreu, en un estat que mai l’havia vista abans i que ratllava l’ansietat i la crisi nerviosa.

- He perdut la cartera, - va al·legar Maica -
- Xica, no et preocupes, si l’has perduda dins de casa ja eixirà.
- Es que no se on l’he perduda, això és lo mal.
- Mira anem, fas la denuncia i et tornes a traure tota la documentació. ¿portaves molts diners?
- Els diners em dona igual, és pels carnets i tota la paperassa que tindré que fer.
- Val, Maica, és un rotllo tot això, però no fa falta que estigues tan nerviosa, tampoc és per a tant.

Per més que buscaren, no va aparèixer la cartera, no va aparèixer fins l’endemà. De bon matí, Marina, va eixir a agranar el carrer i baix la roda del cotxe que tenien aparcat a la porta de casa va fer acte de presència la cartera que tan mala nit li havia donat a Maica. La va agafar i quan anava a entrar dins de casa per a donar-li la noticia, va caure de dins, el que pareixia un carnet d’identitat.

Marina el va recollir de terra i és va quedar blanca quan va vore que el carnet pertanyia a Eduard, el seu marit, al qual no veia des de feia ja quatre anys. De sobte li se varen amuntegar les imatges al seu cap. No sabia que feia eixe carnet allí. De la reacció de vorer el document, ja no sabia si havia caigut de la cartera de Maica, o si ja estava a terra. No va poder evitar obrir la cartera, va mirar entre els documents. Allí estava la tarja de la seguretat social a nom d’Eduard, les targes de crèdit també a nom d’Eduard... ¿com podia ser que tota eixa documentació estigués a la cartera de Maica? ¿ Quina relació hi havia entre Maica i Eduard? ¿Què estava passant? ¿Per què?

Tot va quedar aclarit quan entre els documents va trobar el carnet de conduir, i va vorer que estava la foto de Maica i el nom d’Eduard.

Per un moment pareixia tornar-se boja. - ¿Que passava? ¿Qui era realment Maica? És va imaginar el pitjor..., ¿va pensar en assassinats? Maica ¿hauria mort a l’Eduard?, clar per això ell no donava senyals de vida des de que va partir aquell diumenge... -

Però no. La cosa era molt més senzilla. I tot va quedar clar quan es va girar i és va vore a Maica a la porta de casa mirant-la, amb llàgrimes als ulls, a eixos ulls que va vorer un dia a l’estació i que li resultaven tan familiars, uns ulls que havia vist dia a dia al llarg de quinze anys de matrimoni.

- Marina, - va sonar una veu que s’assemblava més a la veu d’Eduard, que no a la de Maica- entrem dins de casa, tinguem que parlar.

Marina, no va gosar dir res. Va entrar i va tancar la porta, a les seues mans duia la cartera i tots els carnets i documents. Va seure a una cadira i no va dir res. El seu cap bullia com una olla d’arròs coguent-se.

- Marina, supose que voldràs una explicació. Encara que no fa falta, ja ho hauràs comprés tot. No estava disposat a deixar-te. Jo t’estimava i t’estime. I si tu no senties el mateix per mi per culpa del meu cos, jo tenia que posar remei. El dia que vaig complir deu anys vaig prometre que mai estimaria a ningú no més que a tu, i si tu no hem corresponies res tindria sentit a la meua vida.

Quan vaig partir d’ací, no més podia fer dues coses, o suïcidar-me o trobar la forma d’estar amb tu la resta dels meu dies. I vaig triar que si a tu t’agradaven les dones, jo seria una dona.

Vaig començar el llarg procés de canvi, no ha estat gens fàcil, de fet ha estat molt més dur del que jo esperava, però quan per fi vaig poder donar-me a conèixer aquella nit a l’estació, vaig començar a pensar que havia valgut la pena.

El darrer temps que he passat amb tu, he tornat a ser feliç. Ha estat més incòmode per que tenia que prendre les hormones amagades de tu. Les revisions del metge, sempre camuflades en viatges de feina. He controlat tot per a que ni tu, ni els bessons sospitareu de res. Sols he comés l’error de perdre la maleïda cartera amb tota la meua documentació.

Marina... jo...

T’aprecie...

però també T’ESTIME.



Foto: ¿com s’ha d’estimar?
So: http://www.goear.com/listen.php?v=ca0bef5