EL CARRER BONAIRE – T’aprecie, però ... ( II part)
Ambdós és trobaven a la cuina, la radio emitia un programa de cançons dedicades, Marina havia preparat dues infusions, tila per a ella, poliol per a Eduard, l’un assegut davant l’altre a taula, una situació ben habitual que no feia alçar cap sospita a Eduard del que anava a passar, de sobte...
- Eduard... – el nom d’ell és va quedar en l’aire, com si Marina s’hagués quedat en blanc i no sabés el que anava a dir en eixe moment –
- ¿Si? – Ell, la mirava com si encara fos aquella xiqueta que baixava caixes del “Peugeot – tiburó” –
- ¿Tu ets feliç? – va poder arrancar ella –
Ell la va mirar, amb una certa curiositat, ¿per què li feia eixa pregunta?
- Clar que sóc feliç, sóc l’home més feliç del poble. Et tinc a tu.
Un nus a la gola, impedia que Marina pogués respirar amb normalitat. El cor li s’accelerava per moments. I Eduard la mirava amb una cara de voler esbrinar que li passava pel cap a ella, en eixos moments.
- ¿Hi ha alguna cosa que et fasa pensar que no ho sóc? – Va preguntar ell –
- I alguna vegada ¿t’has preguntat si ho sóc jo? – Va respondre ella, després d’un silenci de 10 segons que varen parèixer 10 hores -
Eduard, per primera vegada en 25 anys que feia que coneixia a Marina, és va adonar de que ell repetia sovint que era molt feliç amb ella, però, que mai havia sentit a Marina dir-ho, simplement com ella no deia res, ho donava per fet. En eixe mateix moment a Eduard li va recorre per l’esquena un calfred, d’alguna forma veia que eixa conversa no era normal i no sabia ben bé on anava a portar-los.
Marina va agafar tot l’aire que li cabia als pulmons, el va tirar i ...
- Eduard, ets l’home més meravellós del món – Eduard va notar un cert alleugeriment – m’has donat tot allò que qualsevol dona desitjaria... m’has fet sentir la dona més envejada del poble, tenim uns bons fills... però jo fa un temps que no puc viure, per que a pesar de tot, jo no sóc feliç.
Eduard va notar com si el cor se li cremara en combustió espontània i anés cremant tot el que tocava al seu pas. L’estómac se li va comprimir, la tràquea és va fer com un fil de cosir, el cor... no és notava el batec del cor, i al cervell se li amuntegaven les idees i les imatges, com si estigués passant una pel·lícula a tota velocitat.
A penes podia eixir la veu de la seua gola, Eduard no sabia que dir, li havia vingut tot com una poalada d’aigua freda al ple de l’hivern.
- ¿ Ha passat alguna cosa, que tingues que contar-me? ¿ he fet algo del que et tinga que demanar perdó? ¿Digues que tinc que fer per a que retrobes la felicitat? Tal vegada no he sabut mantenir la flama en la nostra relació.
- No, Eduard. No ets tu, tu has estat tota la vida un marit perfecte. L’home que haguera volgut qualsevol dona. I qualsevol dona, haguera estat feliç al teu costat...
- Qualsevol ... menys tu. ¿no?
- Jo al llarg d’aquestos anys he interpretat el paper de muller, de muller perfecta, però amb un interior infeliç.
- I pel que veig, ets una bona actriu.
- He fet el que tot el món esperava que fera. He actuat com tot el món esperàveu que actués. Em vaig casar quan tots, inclòs tu, ho vareu considerar oportú. Sense parar-se a pensar si jo estava preparada per a renunciar a una vida alternativa a la que he tingut. Ara als meus trenta tres anys, amb els bessons ja criats, sent que tinc que fer meua la vida, o al menys intentar-ho. Vull tenir la llibertat de poder-me equivocar. Necessite eixir a buscar eixa felicitat que no tinc.
- Eixa felicitat que no tens, i en la qual no estic jo present.
- Hi ha motius per a que no et tinga en compte en eixa vida que tant necessite fer...
La conversa és va allargar tan sols uns minuts més. Marina li va donar el motiu que ell volia saber, i francament, ell després d'escoltar-lo, s’hagués estimat més ser ignorant. Mai haguera pensat que la seua vida arribés a aquesta situació, tan irracional a les vistes d’ell.
- Marina, per primera vegada en tots aquestos anys, em sembla que no et conec, que no se qui eres.
- Eduard, t’aprecie, però no t’estime.
Així és va donar per finalitzada la conversa. Mentrestant, a la radio continuava el programa de cançons dedicades i com si hagués estat fet a posta, sonava una cançó que feia de fons a aquell drama conjugal.
Escolta’m (Núria Feliu) : http://www.goear.com/listen.php?v=46787d0
Foto: L’amarga dolçor del puro moro
Ambdós és trobaven a la cuina, la radio emitia un programa de cançons dedicades, Marina havia preparat dues infusions, tila per a ella, poliol per a Eduard, l’un assegut davant l’altre a taula, una situació ben habitual que no feia alçar cap sospita a Eduard del que anava a passar, de sobte...
- Eduard... – el nom d’ell és va quedar en l’aire, com si Marina s’hagués quedat en blanc i no sabés el que anava a dir en eixe moment –
- ¿Si? – Ell, la mirava com si encara fos aquella xiqueta que baixava caixes del “Peugeot – tiburó” –
- ¿Tu ets feliç? – va poder arrancar ella –
Ell la va mirar, amb una certa curiositat, ¿per què li feia eixa pregunta?
- Clar que sóc feliç, sóc l’home més feliç del poble. Et tinc a tu.
Un nus a la gola, impedia que Marina pogués respirar amb normalitat. El cor li s’accelerava per moments. I Eduard la mirava amb una cara de voler esbrinar que li passava pel cap a ella, en eixos moments.
- ¿Hi ha alguna cosa que et fasa pensar que no ho sóc? – Va preguntar ell –
- I alguna vegada ¿t’has preguntat si ho sóc jo? – Va respondre ella, després d’un silenci de 10 segons que varen parèixer 10 hores -
Eduard, per primera vegada en 25 anys que feia que coneixia a Marina, és va adonar de que ell repetia sovint que era molt feliç amb ella, però, que mai havia sentit a Marina dir-ho, simplement com ella no deia res, ho donava per fet. En eixe mateix moment a Eduard li va recorre per l’esquena un calfred, d’alguna forma veia que eixa conversa no era normal i no sabia ben bé on anava a portar-los.
Marina va agafar tot l’aire que li cabia als pulmons, el va tirar i ...
- Eduard, ets l’home més meravellós del món – Eduard va notar un cert alleugeriment – m’has donat tot allò que qualsevol dona desitjaria... m’has fet sentir la dona més envejada del poble, tenim uns bons fills... però jo fa un temps que no puc viure, per que a pesar de tot, jo no sóc feliç.
Eduard va notar com si el cor se li cremara en combustió espontània i anés cremant tot el que tocava al seu pas. L’estómac se li va comprimir, la tràquea és va fer com un fil de cosir, el cor... no és notava el batec del cor, i al cervell se li amuntegaven les idees i les imatges, com si estigués passant una pel·lícula a tota velocitat.
A penes podia eixir la veu de la seua gola, Eduard no sabia que dir, li havia vingut tot com una poalada d’aigua freda al ple de l’hivern.
- ¿ Ha passat alguna cosa, que tingues que contar-me? ¿ he fet algo del que et tinga que demanar perdó? ¿Digues que tinc que fer per a que retrobes la felicitat? Tal vegada no he sabut mantenir la flama en la nostra relació.
- No, Eduard. No ets tu, tu has estat tota la vida un marit perfecte. L’home que haguera volgut qualsevol dona. I qualsevol dona, haguera estat feliç al teu costat...
- Qualsevol ... menys tu. ¿no?
- Jo al llarg d’aquestos anys he interpretat el paper de muller, de muller perfecta, però amb un interior infeliç.
- I pel que veig, ets una bona actriu.
- He fet el que tot el món esperava que fera. He actuat com tot el món esperàveu que actués. Em vaig casar quan tots, inclòs tu, ho vareu considerar oportú. Sense parar-se a pensar si jo estava preparada per a renunciar a una vida alternativa a la que he tingut. Ara als meus trenta tres anys, amb els bessons ja criats, sent que tinc que fer meua la vida, o al menys intentar-ho. Vull tenir la llibertat de poder-me equivocar. Necessite eixir a buscar eixa felicitat que no tinc.
- Eixa felicitat que no tens, i en la qual no estic jo present.
- Hi ha motius per a que no et tinga en compte en eixa vida que tant necessite fer...
La conversa és va allargar tan sols uns minuts més. Marina li va donar el motiu que ell volia saber, i francament, ell després d'escoltar-lo, s’hagués estimat més ser ignorant. Mai haguera pensat que la seua vida arribés a aquesta situació, tan irracional a les vistes d’ell.
- Marina, per primera vegada en tots aquestos anys, em sembla que no et conec, que no se qui eres.
- Eduard, t’aprecie, però no t’estime.
Així és va donar per finalitzada la conversa. Mentrestant, a la radio continuava el programa de cançons dedicades i com si hagués estat fet a posta, sonava una cançó que feia de fons a aquell drama conjugal.
Escolta’m (Núria Feliu) : http://www.goear.com/listen.php?v=46787d0
Foto: L’amarga dolçor del puro moro
2 comentaris:
Ho sabía!!!T'aprecie però...No t'estime. Que típic...I que dolorós i injust per a Eduard...Però que legítim buscar la felicitat...Aiiiiii....
Escolta'm...Quina cançó més bonica,no la coneixia...I sí, que amarga la dolçor del puro moro...(Per cert, et superes, a les històries i a les fotos, m'encanten les espirals de puro moro també).
Més i més històries iskianes...Ja!!!
Caterina
Hola Caterina !!!!, jejeje, gràcies pel comentari, però Marina i Eduard no han acabat encara. Ho sent, però ja veus que publique a la 1:30 de la matinada. No tinc temps, i de vegades no tinc inspiració, per a fer tota la història d'una tacada. A vore si aquest cap de setmana tinc temps i la remate. Vinga ja xarrem.
Publica un comentari a l'entrada