EL CARRER BONAIRE - El pecat més gran del món

EL CARRER BONAIRE – El pecat més gran del món.

El fet de pecar, és una deixes coses que sempre va per l’ambient a les zones rurals, en una clara al·lusió al poder que tenen els estaments eclesiàstics. Quan més menut i aïllat és el nucli de població, més intervé i influeix l’església a tots els nivells. De fet, i gràcies a l’època del “Regimen” els estaments que dirigien la vida del pobles estaven, estan encara, representats per El Batle, El Metge, El Caporal de la guardia civil, i com no, l’omnipresent i el que més abadejo talla, El senyor Rector.

José Agustí, havia estat tota la vida sota la influència del gran poder que té l’església, havia estat educat per i per a servir-la, fins a tal punt que es va quedar per a, com és sol dir als pobles, “vestir sants”.

I és que al poble quedar-se per “vestir sants”, és l’expressió que utilitzem per a definir als que no s’han casat.

A vore si m’enteneu, no és que tots els que no és casen estan dedicats a aquestos menesters, hi ha de tot en la vinya de Déu.

En el cas de José Agustí, era així. De ben menut va fer vots per ingressar al club elitista dels escolans. Als pocs anys ja era un membre destacat per la seua devoció envers qualsevol tipus d’acte religiós i litúrgia. Coneixia de “cabo a rabo” tota l’acte sagrat de la misa, cada oració, cada indicació, fins i tot cada pausa que de normal feia el rector, ell la memoritzava.

Era destacat i el preferit del rector, però no era respectat ni tan sols pels escolans més menuts, els quals amotinats pels més majors li feien burla i no paraven de gastar-li bromes.

A diferència dels altres xiquets, ell en compte de jugar a futbol o a les boletes, s’estimava més fer altars i processons a xicoteta escala. I si tenia sort i podia convèncer als més menuts, fins i tot jugava a fer misa. Encara que la majoria de vegades la recreació de la misa acabava en pa i ceba, per que quan no li posaven vinagre en compte de vi, li feien la guitza canviant l’ordre de les oracions fent-lo cabrejar fins agafar pesar i tot de tant de plorar.

A José Agustí li va vindre el mal nom de “Pepito hostieta” per que el que més li agradava era donar la comunió i aprofitava qualsevol moment, ja fos l’esmorzar, el berenar, o és menjara un paquet de pipes, per a agafar l’aliment en qüestió i abans de posar-se’l en la boca l’enlairava com si fos l’Hòstia consagrada, entelava els ulls fins a deixar-los en blanc, com si estigués en trànsit i quan pegava mos deia Amen i baixava el cap en clara actitud de respecte i fervor catòlic.

Pepito “hostieta”, va viure tota la vida baix els manaments de l’església i baix les pors a pecar. Tenia por de pecar, fos de la forma que fos, ja siga de pensament, paraula o omissió, com deia l’oració. Més que a res en el món, li tenia por a l’infern i per eixe motiu complia estrictament el manaments de la llei de Déu. No gosava deixar passar per alt cap, per insignificant que fos el que anara a fer, a dir, o a pensar, feia sempre abans una repassada a vore si feria d’alguna manera algun dels manaments. D’ahí que paregués una mica babau, i clar, no és que fora, si no que a causa del temps que utilitzava per fer el repàs tots el manaments per tal de no cometre pecat, sempre tardava uns minuts en reaccionar.

Mai va dir una paraula mal sonant, mai va faltar el respecte a ningú, mai va sucumbir a cap desig, ni tan sols els carnals, de “actos impuros” ni un, ni mig, ni cap, ni tan sols amb ell mateix. I clar aquesta actitud més prompte o més tard li passaria la corresponent factura.

Corria el temps cap al primer dimarts de setembre d’aquell any, el dia fatal de la desgracia. Per que al carrer Bonaire, també hi havia gent desgraciada i passaven desgracies, no tot era alegria i tranquil·litat. Aquell dimarts que coincidia en el dia major de les festes del poble, el qual dedicaven al seu patró. Just el dia abans, Pepito junt a altres dones, també “vestidores de sants”, havien anat a netejar la imatge feta d’escaiola que representava al Santíssim Crist. El varen baixar i mentre les dones untaven en oli llinós la fusta de l’anda on anava el Crist, Pepito amb un drap lleugerament humit, anava torcant el cos del Crist, amb una cura que qualsevol que l’haguera vist, hauria dit que el Crist estava fet de paper de fumar.

Allí estava ell, concentrat en el que feia, primer un braç, després el muscle, la cara, quan va aplegar a la corona d’espines li va vindre a mena de glopada d’ansietat que no el deixava quasi respirar per que li havia produït un nus a la gola del fervor que això li provocava. Va anar baixant pel pit, una llaga, una altra llaga, i just quan va aplegar al baix ventre de la venerada imatge, va notar una sensació que mai havia tingut. Era com una alegria, un accelerar del cor, la gola seca, suors freds i un... entrecuix que li feia bony per moments.

Va tancar els ulls, va intentar detenir aquella bogeria sacrílega, però... la carn és dèbil i el seu cap no atenia a cap ordre. Va començar a resar entre dents, un “padre nuestro”, un “avemaria” fins i tot el “cuatro esquinitas tiene mi cama...”, però res, allò va agafar la mesura i forma que tenia que agafar, el cos i el desig no entenen de pecats. No s’ho va pensar dues vegades i amb un moviment ràpid va passar la mà per l’afilada corona a mena d’halo de la imatge i és va autolesionar, va començar a eixir sang i amb l’excusa va marxar cap a casa, amb un tall a la mà i el membre ja més calmat.

Quina nit més angoixosa, ¿com ha pogut passar-me això a mi?, és preguntava una i una altra vegada. I és que clar, el tan predicat amor al proïsme i a Déu va calar més profundament del que ell creia i va passar de l’estima a Déu, al desig i a la passió.

Eixa nit li va costar força agafar el fil del son, va pensar que l’endemà lo primer que faria abans d’anar a la processó de baixada del Crist, seria anar a confessar-se, i així que el rector li posés una dura i exemplar penitència que el deixara viure en pau. Amb eixe propòsit va aconseguir enganyar el seu cap i dormir-se, però ell no sabia que el subconscient no dorm mai, i aquest és l’ànima que realment mana de nosaltres. El seu cos dormia però el seu cervell anava retraguent-li d’un cop i a mena de càstig diví tots els anys de pors a pecar, d’instints represos i autopenitències, i ho feia de la única forma que sabia fer-ho... somniant.

A les set i quart del matí, els trons continuats dels masclets de la despertada de festes el varen despertar de sobte. En un primer moment no sabia on era, li varen vindre al cap dotzenes de coses... que havia mort del pecat que havia comès, que era l’aparició del dimoni que venia a per ell, que s’obrien els cels i la mà acusadora de Déu l’assenyalava amb el dit. Tot just quan va sentir a la banda de música tocar els primers acords de la cançó que anunciava la despertada, va ser conscient d’on era, va respirar profundament i va deixar que el seu cap és fes càrrec de la situació.

En aquell moment, assegut a la vora del llit, va començar a recordar tot el que li havia passat el dia anterior i quasi ho recordava com un somni, no sabia ben bé si havia passat realment o no, quan va començar a adonar-se del que realment havia somniat de veritat en vores que tenia mullats els calçotets amb un líquid blanquinós que li embiscava tots els genitals.

- QUIN PECAT MÉS GRAN, va pensar he comès un “acto impuro” amb el Nostre Senyor. SÓC UN PECADOR. Moriré en les brases de l’infern.

Va repetir fins al cansament eixes frases, tot era pegar cantonades per casa, es va netejar una i una altra vegada intentant esborrar el pecat, però no ho aconseguia, el semen desapareixia de les seus genitals, però no del seu cap. Plorava de pura desesperació, no encertava res del que feia, anava amunt i avall per tota la casa fins que gràcies a Déu és va pegar un cop en el marc de la porta del rebost que parava més baix que la resta, i amb el dolor, les idees li varen tornar al lloc.

No s’ho va pensar dues vegades, és va vestir, i va fugir de casa com si el dimoni anara darrere d’ell, va anar de cap a casa el rector, però aquest ja no hi era, va anar tot seguit a l’església, però aquesta estava encara tancada, una dona que el va vore tan desesperat li va informar que el dia del patró no hi havia servei fins a hora de missa major.

¿Que li has dit? En eixe moment va recordar que les confessions del dia de la festa gran, com era costum s’avançaven a dos dies per tal de no amuntegar oficis eixe dia.

És veia perdut, perdut i castigat per Déu. Marxava amb el cap baix cap a casa quan li va vindre la idea d’anar a l’ermita i demanar el perdó de Déu, pot ser si posara ciris al Crist aquell s’apiadaria, la imatge encara hi seria allí, esperant el moment de baixar-la en processó al poble.

Dit i fet, va marxar cap a l’ermita del calvari on descansava i repartia miracles el Crist la resta de l’any.

- Quinze, vint ciris, ¿hi haurà prou per purgar el pecat. No aquest pecat és molt gros, almenys cinquanta ciris. NO ¿que dic jo? aquest és EL PECAT MÉS GRAN DEL MÓN. Cent ciris.

Va aplegar a l’ermita que ja era oberta al públic, va entrar a corre-cuita, el Crist hi era allí amb el cap catxo com si estigués mirant-lo a ell, per descomptat que no va gosar alçar el cap, va anar de cap a la tauleta on estan els ciris i...

- NOOOOOOOOOOOOOO

No ho podia ser, s’havien acabat els ciris i damunt la taula hi havia un paper que havia escrit l’ermità en el que deia literalment “no nian siris”. Ara ja ho tenia clar, el seu pecat no tenia remei, així ho va entendre i ja no va tindre un altre remei, va agafar un dels ciris que hi havien donant gràcies a Déu i...

Aquell dia la processó del Santíssim Crist va estar banyada per una olor a carn cremada que es va estendre per tot el poble des de bon matí, una olor penetrant afavorida per la manca de brisa que se l’endugués, fins i tot al carrer Bonaire que sempre corre un ventijolet, eixe dia no es movien ni les plomes dels coloms, era l’olor de la carn cremada de Pepito “hostieta” que va vore com a últim remei el de pegar-se foc a ell mateix per tal d’apaivagar la còlera de Déu i el càstig del dimoni.

Al carrer Bonaire, com qualsevol carrer del món, també hi havien desgràcies i gent desgraciada.

Fotos: - Ermita del Crist el dia abans de la festa major.
- Cartell penjat per l’ermità. (aquest és veritat, jo em moria de la risa quan el vaig vore.)