EL CARRER BONAIRE – Les amigues
- Mare, ¿encara hi son les meues amigues al poble?
- Si, ja ho crec, algunes varen marxar com tu. I com tu, algunes varen tornar, i les que tornaran ...
- Júlia ¿encara viu amb els seus pares?
- Si filla meua. Eixa xica l’havien de canonitzar. Té el cel guanyat a pols.
- ¿I Dori?
- Ai, Dori. Jo no vull dir res, però crec que torna a estar prenyada.
- ¿Prenyada? ¿de qui?
- No faces preguntes que no vull ni plantejar-me jo mateix.
A la infantesa, tots fem amics o amigues, que malgrat els diferents destins que ens proporciona la vida, sempre recordem. Son els que és diuen amics per sempre.
Angelita, de tota la colla d’amigues, hi havia dues que tenien per a ella un especial significat.
Júlia Penadés Esteve a la qual tots coneixien per Júlia, menys sa mare que li deia... textualment “culieta”. Júlia era la personificació de la tranquil·litat, la mesura en les paraules, en els fets i en els pensaments. No tenia, el que és diu “malicia”.
En canvi, Maria Adoración del Señor Parreño Bustamante, era el mateix dimoni fet carn, barroera en vocabulari, i totalment desinhibida... diguem-ne en tot el demés. Com que tenia un nom massa llarga, sa mare el va acotar deixant-lo en “Dori”, que és com se la coneixia al poble, però també era coneguda com “Dori la parreña”, encara que aquest últim era utilitzat més bé a l’àmbit “laboral”.
Dues amigues de sempre i per a sempre. El cel i la terra. El blanc i el negre. El ying i el yang. I Angelita ... al mig. El tarannà tan diferent de les tres feia que l’equilibri fos total i absolut.
Angelita tenia ganes de saber que era d’elles i va decidir que tan prompte com tingués l’habitació en ordre, aniria a fer-los la visita i donar-los la noticia de la seua tornada al poble de forma perenne.
Ella esperava trobar-se amb les seues amigues de sempre, però la vida ens modela de forma capritxosa i mai tornem a ser el mateix que erem. Unes vegades per a bé, i d’altres per a mal.
Al carrer Bonaire passava el temps, cadenciós, relaxat, entre brises d’estiu i ventijols d’hivern, i tots els seus veïns eren especials, cadascú tenia la seua pròpia història, tots tan pareguts i a la vegada tan diferents.
foto: Otos, pasqua 2006. Elles, sempre elles.
- Mare, ¿encara hi son les meues amigues al poble?
- Si, ja ho crec, algunes varen marxar com tu. I com tu, algunes varen tornar, i les que tornaran ...
- Júlia ¿encara viu amb els seus pares?
- Si filla meua. Eixa xica l’havien de canonitzar. Té el cel guanyat a pols.
- ¿I Dori?
- Ai, Dori. Jo no vull dir res, però crec que torna a estar prenyada.
- ¿Prenyada? ¿de qui?
- No faces preguntes que no vull ni plantejar-me jo mateix.
A la infantesa, tots fem amics o amigues, que malgrat els diferents destins que ens proporciona la vida, sempre recordem. Son els que és diuen amics per sempre.
Angelita, de tota la colla d’amigues, hi havia dues que tenien per a ella un especial significat.
Júlia Penadés Esteve a la qual tots coneixien per Júlia, menys sa mare que li deia... textualment “culieta”. Júlia era la personificació de la tranquil·litat, la mesura en les paraules, en els fets i en els pensaments. No tenia, el que és diu “malicia”.
En canvi, Maria Adoración del Señor Parreño Bustamante, era el mateix dimoni fet carn, barroera en vocabulari, i totalment desinhibida... diguem-ne en tot el demés. Com que tenia un nom massa llarga, sa mare el va acotar deixant-lo en “Dori”, que és com se la coneixia al poble, però també era coneguda com “Dori la parreña”, encara que aquest últim era utilitzat més bé a l’àmbit “laboral”.
Dues amigues de sempre i per a sempre. El cel i la terra. El blanc i el negre. El ying i el yang. I Angelita ... al mig. El tarannà tan diferent de les tres feia que l’equilibri fos total i absolut.
Angelita tenia ganes de saber que era d’elles i va decidir que tan prompte com tingués l’habitació en ordre, aniria a fer-los la visita i donar-los la noticia de la seua tornada al poble de forma perenne.
Ella esperava trobar-se amb les seues amigues de sempre, però la vida ens modela de forma capritxosa i mai tornem a ser el mateix que erem. Unes vegades per a bé, i d’altres per a mal.
Al carrer Bonaire passava el temps, cadenciós, relaxat, entre brises d’estiu i ventijols d’hivern, i tots els seus veïns eren especials, cadascú tenia la seua pròpia història, tots tan pareguts i a la vegada tan diferents.
foto: Otos, pasqua 2006. Elles, sempre elles.
3 comentaris:
Ai que bonic!!!
Molt bé, així m'agrada...Torna Angelita...Dori és bagassa,no?
B7ssss
Pd:Els calçotets són...Com et dic...Tan... ;-P
vivim_la_vida
però qui són les ties eixes de la foto
Anem a vore...
1er. Quan feu un comentaria estaria bé que diguereu qui sou i així poder adreçar-me.
2on. Les fotos que penje no precisament tenen q vore amb les histories, son fotos que m'agraden i que poden tindre algún significat a la historia.
au... continuaré escrivint i fent fotos...jejeje.
Publica un comentari a l'entrada