JÚLIA PENADÉS ESTEVE.
Hi ha costums als pobles que son difícils de traure’s de damunt, com per exemple anar a missa els diumenges o en el seu defecte un dissabte per la vesprada (que diuen que fa el mateix efecte), escombrar i ruixar els carrers de bon de matí per que així dona sensació de frescor tot el dia, portar al forn la cassola d’arròs, la coca de pimentó amb tomaca o la llanda de moniatos, carabassa, etc. etc, per que als forns ho couen millor i més bé. Als pobles hi ha costums que perduren al pas del temps tot i que alguns d’eixos costum ja no tenen explicació dins una societat actual i moderna de la que és pretenem formar part.
Júlia, era la més menuda d’una familia de pare, mare i cinc germans. La més menuda i que a més es llevava molta diferencia d’edat del seu germà més proper en edat, ni més ni menys que 15 anys. Els seus pares havien decidit no tindre més fills després de parir al que feia quatre, però varen pensar el que varen pensar, i com que tots havien anat casant-se o tenies expectatives de fer-ho i ells mes aviat que tard és trobarien majors i sobre tot amb una por terrible a la solitud, decidiren tenir un fill més per tal que és cuidara, arriscant-se a que neixqués un mascle. Però no, varen tindre sort i va néixer una dona. Júlia, per a sa mare “culieta”
Júlia va ser criada i educada per a dedicar-se en cos i en ànima als seus pares i que aquestos no és mancara de res en el dur moment de la vellesa. Trist, però real com la vida mateix. Varen criar una esclava “legal”.
Els anys varen anar passant i Júlia va créixer, va passar de la infantesa a la maduresa amb un “ai”. No va conèixer una colla d’amigues massa nombrosa sols a Dori i Angelita, no va assaborir el regust d’anar a casa tard per pur plaer de ser rebel, ni va conèixer l’agressivitat de l’adolescència, l’agressivitat sexual em refereix, per que la dels grans a la cara, d’eixa no és va lliurar. No va conèixer els estudis, ni l’afecte per altres persones que no fosen els seus pares, no va conèixer... hi ha tantes que coses que Júlia no va conèixer, ni sentir, ni nomenar, que de tan poca consciència que tenia del món, no tenia necessitats.
Júlia sols vivia per cuidar als seus pares, i els germans ho acceptaven així perquè els convenia...
- Menys feina per a nosaltres (pensaven egoistament els germans)
Per a ella totes les setmanes eren igual. Dilluns al mercat a comprar verdura fresca i fer puxero per dinar. Dimarts cassola al forn de les sobres del puxero, cassola que duia al forn de llenya com era habitual al poble. Dimecres l’aseo personal dels seus pares. Dijous cassola al forn una altra vegada per que a sa mare era el mejar que millor li sentava. Divendres a portar a son pare al barber i a sa mare a al perruqueria. Dissabte neteja general de casa. Diumenge a misa i a esperar de nou el dilluns. Així havia passat quasi mig segle...
- “Culieta”, la cassola l’has de portar al forn d’Ismael per que allí és cou més bé. El forn de llum que has comprat no la cou bé. No se per què ens has fet gastar tants diners amb eixa cuina de llum que no aprofita per a res. (deia sa mare).
Ella havia convençut als pares per a renovar la cuina, per que sols tenia una afició, la de fer dolcets amb una cura que ratllava la perfecció d’un convent de clausura. Era una gran cuinera, això si, per explotar per que...
- “Culieta”, no fases cap de dolç que ja sap que jo tinc sucre i no puc menjar de res, i si ho veig és com una temptació per a mi i em mataràs.
- “Culieta”, no faces coca de pimentó amb tomaca, que és un menjar molt salat i és un “veneno” per a la “tensió” del teu pare.
Divendres a portar a sa mare a resar el rosari a casa sa tia. Divendres portar a son pare al llar de jubilats per a que jugara al “xamelo”. Diumenge...
Tots el dies hi havia alguna cosa a fer pels seus pares que, requeria la dedicació exclusiva de Júlia. Una vida dedicada als seus pares. Ella no ho veia mal. No ho veia, per que no coneixia altra cosa, ni altra manera de viure. Sols trobava a faltar fer coses a la cuina, no pretenia cuinar per a ella, si no per als demés, la seua felicitat era cuinar, sense més.
Angelita amb més mesura i trellat que Dori, li ho deien.
- Júlia, deus de plantar cara, no veus que la vida et desapareixerà d’entre les mans sense adonar-te’n. (deia vehement Angelita)
- Si jo, ja li ho dic. Ves, envia a ta mare a fer la ma, buscat un bon novio i escapat, i vorás que és viure. Ignorant, que eres una ignorant. I els teus germans, aiiii ja els donava jo als teus germans, que després a tall d’heretar... tots ací “badoc” i tu ahi callant, unflant i aguantant a ta mare. (remugava Dori).
Júlia els donava la raó, però no feia res. Ni tan sols quan les seues estimades amigues és varen casar i varen deixar el carrer i a ella tota sola. Júlia era un tros de pa beneït, de tant bona que era, pareixia una babau.
No sabia Júlia que junt a la tornada d’Angelita canviarien tantes y tantes coses, costums arrelades al temps, normes familiars establertes abans de naixer ella, la retrobada d’una amistat i...
La foto: Una rosa en procés de secat. Força significativa per a la història.
El so: http://www.goear.com/listen.php?v=93fd95a
Hi ha costums als pobles que son difícils de traure’s de damunt, com per exemple anar a missa els diumenges o en el seu defecte un dissabte per la vesprada (que diuen que fa el mateix efecte), escombrar i ruixar els carrers de bon de matí per que així dona sensació de frescor tot el dia, portar al forn la cassola d’arròs, la coca de pimentó amb tomaca o la llanda de moniatos, carabassa, etc. etc, per que als forns ho couen millor i més bé. Als pobles hi ha costums que perduren al pas del temps tot i que alguns d’eixos costum ja no tenen explicació dins una societat actual i moderna de la que és pretenem formar part.
Júlia, era la més menuda d’una familia de pare, mare i cinc germans. La més menuda i que a més es llevava molta diferencia d’edat del seu germà més proper en edat, ni més ni menys que 15 anys. Els seus pares havien decidit no tindre més fills després de parir al que feia quatre, però varen pensar el que varen pensar, i com que tots havien anat casant-se o tenies expectatives de fer-ho i ells mes aviat que tard és trobarien majors i sobre tot amb una por terrible a la solitud, decidiren tenir un fill més per tal que és cuidara, arriscant-se a que neixqués un mascle. Però no, varen tindre sort i va néixer una dona. Júlia, per a sa mare “culieta”
Júlia va ser criada i educada per a dedicar-se en cos i en ànima als seus pares i que aquestos no és mancara de res en el dur moment de la vellesa. Trist, però real com la vida mateix. Varen criar una esclava “legal”.
Els anys varen anar passant i Júlia va créixer, va passar de la infantesa a la maduresa amb un “ai”. No va conèixer una colla d’amigues massa nombrosa sols a Dori i Angelita, no va assaborir el regust d’anar a casa tard per pur plaer de ser rebel, ni va conèixer l’agressivitat de l’adolescència, l’agressivitat sexual em refereix, per que la dels grans a la cara, d’eixa no és va lliurar. No va conèixer els estudis, ni l’afecte per altres persones que no fosen els seus pares, no va conèixer... hi ha tantes que coses que Júlia no va conèixer, ni sentir, ni nomenar, que de tan poca consciència que tenia del món, no tenia necessitats.
Júlia sols vivia per cuidar als seus pares, i els germans ho acceptaven així perquè els convenia...
- Menys feina per a nosaltres (pensaven egoistament els germans)
Per a ella totes les setmanes eren igual. Dilluns al mercat a comprar verdura fresca i fer puxero per dinar. Dimarts cassola al forn de les sobres del puxero, cassola que duia al forn de llenya com era habitual al poble. Dimecres l’aseo personal dels seus pares. Dijous cassola al forn una altra vegada per que a sa mare era el mejar que millor li sentava. Divendres a portar a son pare al barber i a sa mare a al perruqueria. Dissabte neteja general de casa. Diumenge a misa i a esperar de nou el dilluns. Així havia passat quasi mig segle...
- “Culieta”, la cassola l’has de portar al forn d’Ismael per que allí és cou més bé. El forn de llum que has comprat no la cou bé. No se per què ens has fet gastar tants diners amb eixa cuina de llum que no aprofita per a res. (deia sa mare).
Ella havia convençut als pares per a renovar la cuina, per que sols tenia una afició, la de fer dolcets amb una cura que ratllava la perfecció d’un convent de clausura. Era una gran cuinera, això si, per explotar per que...
- “Culieta”, no fases cap de dolç que ja sap que jo tinc sucre i no puc menjar de res, i si ho veig és com una temptació per a mi i em mataràs.
- “Culieta”, no faces coca de pimentó amb tomaca, que és un menjar molt salat i és un “veneno” per a la “tensió” del teu pare.
Divendres a portar a sa mare a resar el rosari a casa sa tia. Divendres portar a son pare al llar de jubilats per a que jugara al “xamelo”. Diumenge...
Tots el dies hi havia alguna cosa a fer pels seus pares que, requeria la dedicació exclusiva de Júlia. Una vida dedicada als seus pares. Ella no ho veia mal. No ho veia, per que no coneixia altra cosa, ni altra manera de viure. Sols trobava a faltar fer coses a la cuina, no pretenia cuinar per a ella, si no per als demés, la seua felicitat era cuinar, sense més.
Angelita amb més mesura i trellat que Dori, li ho deien.
- Júlia, deus de plantar cara, no veus que la vida et desapareixerà d’entre les mans sense adonar-te’n. (deia vehement Angelita)
- Si jo, ja li ho dic. Ves, envia a ta mare a fer la ma, buscat un bon novio i escapat, i vorás que és viure. Ignorant, que eres una ignorant. I els teus germans, aiiii ja els donava jo als teus germans, que després a tall d’heretar... tots ací “badoc” i tu ahi callant, unflant i aguantant a ta mare. (remugava Dori).
Júlia els donava la raó, però no feia res. Ni tan sols quan les seues estimades amigues és varen casar i varen deixar el carrer i a ella tota sola. Júlia era un tros de pa beneït, de tant bona que era, pareixia una babau.
No sabia Júlia que junt a la tornada d’Angelita canviarien tantes y tantes coses, costums arrelades al temps, normes familiars establertes abans de naixer ella, la retrobada d’una amistat i...
La foto: Una rosa en procés de secat. Força significativa per a la història.
El so: http://www.goear.com/listen.php?v=93fd95a
5 comentaris:
Hola iskio! Com sempre (encara que em repetisca) és un autèntic plaer llegir les teues històries. La Júlia, feliç en la seua gàbia, que no ha conegut res més ni ha gosat a desafiar els costums socials i els accepta de bon grat... Les amigues, que sí que han alçat el vol però han hagut de fer no pocs aterratges d'emergència... Com sempre la realitat ens mostra una ampla gamma de grisos entre el blanc i el negre. M'has fet riure amb eixes notes d'humor que posen el contrapunt, com ara quan la mare li deia que no fera coques, que era una temptació :)) I què bonica la foto, tota una metàfora de la vida de Júlia. Felicitats.
una rosa en procés de secat , La Júlia cuidant progenitors , portant cassoles al forn etc etc per l'amor de deu Iskio quina amargor encara estem aixina Júlia reina que solo se vive una vez jajaj
per favor Iskio a mi açò no m'agradat gens
La Montiel
Penadés!!! Què lloser, m'agrada ja saps perquè.
Tinc al cap algunes pnzellades de les "tetes" supose que tu també.
Per a Andrònim: Amb crítiques com la teua, és fàcil continuar calfant-me el cap, i això faré. Continuar.
Per a anònim1(monti): Sols vaig a dir algo que diu un bon amic meu quan parlem de teatre "la realitat, sempre supera la ficció" i jo puc ser més dolent amb Júlia, però no ho seré.
Per a anònim (peque): Em sap mal dir-te que no. Que les tetes seran objecte d'altre capitol de "El carrer Bonaire". jejeje.
He llegit la història i m'ha encantat com totes. Però m'he conmogut sobiranament quan he comprés quin sentit tenia la foto amb ella.
Iskio, cada dia tinc més clar, que ets un talent. Un gran talent.
No deixes d'escriure mai, perfavor.
Pd:La Dori és un poc animal,però li ha dit el que és clar i ras.
vivim_la_vida
Publica un comentari a l'entrada