EL CARRER BONAIRE – La tornada.
Angelita va respirar profundament, va sospirar i va agafar la clau del portó que estava sempre a la mà dins la de la finestra, com que la clau era gran i molt pesada, tenien per costum deixar-la penjada en un clau a la banda de dins de la finestra de l’habitació dels seus pares que donava al carrer, sota la persiana de fusta que donava intimitat a l’habitació
Va obrir la porta i va vore a sa mare al contrallum de la claredat que entrava del corral, sentada a una cadira baixeta, amb les ulleres mig caigudes mirant de prop el que estava cosint. Angelita no va poder evitar que les llàgrimes li rodolaren quan sa mare va alçar el cap en sentir el soroll de la porta i li va mirar amb un somriure, càlid i ple de comprensió. Va ser la millor benvinguda que podia trobar-se, en molt de temps aquest havia estat l’únic moment que sentia la veritable pau, del que diuen interior.
De sobte va vore una ombra que pujava cansadament les escales que donaven al corral de casa, el seu pare, ja major i una mica encorbat per la vellesa. Quan va alçar el cap i va vorer a la seua Angelita, va deixar caure a terra el llegonet que duia a la mà i va caminar tot lo ràpid que li permetien les seues cames ja gastades i va abraçar a la seua estimada filla i va tornar a plorar...
Els seus pares no varen gosar preguntar per que havia enviat les caixes, ni que feia allí sense el Paco. Son pare sols va encertar a dir:
- La teua habitació està preparada, t’he deixat les caixes dalt i si vols ta mare t’ajudarà a posar les teues coses a l’armari. Estem molt contents de tenir-te de nou ací.
Sa mare, no va dir res, sols tenia el somriure a la cara, eixe somriure que donava tanta tranquil·litat i tanta pau.
Les mares, tenen un sisè sentit que fa que les paraules sobren a l’hora de donar explicacions. Ella sabia que si la seua filla venia sense el Paco era per que el matrimoni, fos pel que fos, no funcionava. I si la seua filla havia decidit deixar-ho estar, els seus motius tindria i ella ho admetia, i encara que en el fons sa mare s’imaginava eixos motius, no va, ni tan sols, intentar esbrinar el pressentiment que tenia.
A boqueta nit, just a l’hora de sopar, ja havien xarrat prou de tot i de tots, de com estaven els veïns del carrer, els de tota la vida i els nous, de les noticies més actuals del poble i sobre tot del carrer, varen xarrar de tot, menys del Paco. No calia fotre aquell moment, nomenant a un “innombrable”.
L’endemà de bon matí, Angelita va decidir posar ordre a la seua vida, la seua nova vida, i de ja de passada a la seua habitació i a les seues coses. Va obrir l’armari i al trobar-se amb roba vella i xicotets records, una vegada més li varen vindre al cap la seua joventut. Les primeres bates “minifalderes” a flors, els borsos de xarol negre, les sabates de plataforma, els collars de fantasia, i com no... les seues amigues.
Tots, al llarg de la nostra vida acumulem coses que ens fan recordar, una peça de roba, un paperet amb alguna anotació, una pedra, alguna joia...
Angelita va respirar profundament, va sospirar i va agafar la clau del portó que estava sempre a la mà dins la de la finestra, com que la clau era gran i molt pesada, tenien per costum deixar-la penjada en un clau a la banda de dins de la finestra de l’habitació dels seus pares que donava al carrer, sota la persiana de fusta que donava intimitat a l’habitació
Va obrir la porta i va vore a sa mare al contrallum de la claredat que entrava del corral, sentada a una cadira baixeta, amb les ulleres mig caigudes mirant de prop el que estava cosint. Angelita no va poder evitar que les llàgrimes li rodolaren quan sa mare va alçar el cap en sentir el soroll de la porta i li va mirar amb un somriure, càlid i ple de comprensió. Va ser la millor benvinguda que podia trobar-se, en molt de temps aquest havia estat l’únic moment que sentia la veritable pau, del que diuen interior.
De sobte va vore una ombra que pujava cansadament les escales que donaven al corral de casa, el seu pare, ja major i una mica encorbat per la vellesa. Quan va alçar el cap i va vorer a la seua Angelita, va deixar caure a terra el llegonet que duia a la mà i va caminar tot lo ràpid que li permetien les seues cames ja gastades i va abraçar a la seua estimada filla i va tornar a plorar...
Els seus pares no varen gosar preguntar per que havia enviat les caixes, ni que feia allí sense el Paco. Son pare sols va encertar a dir:
- La teua habitació està preparada, t’he deixat les caixes dalt i si vols ta mare t’ajudarà a posar les teues coses a l’armari. Estem molt contents de tenir-te de nou ací.
Sa mare, no va dir res, sols tenia el somriure a la cara, eixe somriure que donava tanta tranquil·litat i tanta pau.
Les mares, tenen un sisè sentit que fa que les paraules sobren a l’hora de donar explicacions. Ella sabia que si la seua filla venia sense el Paco era per que el matrimoni, fos pel que fos, no funcionava. I si la seua filla havia decidit deixar-ho estar, els seus motius tindria i ella ho admetia, i encara que en el fons sa mare s’imaginava eixos motius, no va, ni tan sols, intentar esbrinar el pressentiment que tenia.
A boqueta nit, just a l’hora de sopar, ja havien xarrat prou de tot i de tots, de com estaven els veïns del carrer, els de tota la vida i els nous, de les noticies més actuals del poble i sobre tot del carrer, varen xarrar de tot, menys del Paco. No calia fotre aquell moment, nomenant a un “innombrable”.
L’endemà de bon matí, Angelita va decidir posar ordre a la seua vida, la seua nova vida, i de ja de passada a la seua habitació i a les seues coses. Va obrir l’armari i al trobar-se amb roba vella i xicotets records, una vegada més li varen vindre al cap la seua joventut. Les primeres bates “minifalderes” a flors, els borsos de xarol negre, les sabates de plataforma, els collars de fantasia, i com no... les seues amigues.
Tots, al llarg de la nostra vida acumulem coses que ens fan recordar, una peça de roba, un paperet amb alguna anotació, una pedra, alguna joia...
foto: Una porta de Dénia.
1 comentari:
M'encanta...Quasi plore. Imagine la història. A sa mare amb cara comprensiva, a son pare, amb cara i èsser de bona persona. Una casa de poble, uns sentiments de poble. Que bonic iskio. Continua please...
vivim_la_vida
Publica un comentari a l'entrada