El passat fet present.
Angelita va aplegar a casa dels seus pares igual que el dia que se’n va anar, però aquesta vegada tornava sola amb la maleta. Les poques pertinences que tenia estaven empaquetades en unes caixes de cartró que una empresa de transports havia portat unes setmanes abans.
Els pares d’Angelita havien viscut tota la vida al número 32 del carrer Bonaire, una vivenda feta abans de la guerra pel seu pare que era manobre de professió. Ella havia nascut allí, allí s’havia criat, i allí havia viscut els seus primers 30 anys, fins que el Paco la va treure per fer-la la “seua” dona. I allí tornava després de vint anys, i de desfer-se del Paco.
El municipi era menut i ja sabia ella que hi haurien rogles per fer barret i comentar la tornada d’Angelita al poble i a casa dels seus pares sense el seu marit, i sense haver cap motiu que ho justifiqués, si no era una separació. Ella no va dir res ningú, ni tan sols als seus pares, ni a les seues “amigues” de la infantesa més arrimades, però, el poble era menut i com no, tot el món tenia necessitat de saber-ho tot de tots.
El carrer Bonaire era un carrer que ni era cèntric, ni estava a les afores, era un carrer diguem-ne tradicional. Devia el seu nom al ventijol fred que bufava a l’hivern, que feia que la gent no pogués eixir sense un abric contundent que els protegira, i de la suau brisa que refrescava a les caloroses nits d’estiu. Quan al carrer Bonaire no corria l’aire, a la resta del terme municipal segurament estaven ja ofegats de calor.
No era un carrer massa llarg, i si la poca extensió del poble afavoria que tots els seus habitants es conegueren amb detall, aquest fet traslladat al Bonaire, feia que tots els veïns saberen vida i miracles de tots. No hi havia secrets, ni de dia... ni de nit.
Angelita va tornar i és va trobar una pau que feia anys que no gaudia, una pau que sols recordava a la llunyania, quan era menuda i sa mare la acaronava amb força abans de donar-li la bona nit. Al vore el portó de casa li varen vindre molts records que ja quasi havia oblidat. Quan son pare tornava de la feina i l’alçava a l’aire per fer-la riure i ella és sentia la xiqueta més feliç de món, sabia que son pare la agafaria abans que aplegués a terra i és pogués fer mal. Va recordar com s’asseien a la porta de casa a les nits d’estiu per tal de fer vetla i suportar millor la calor. Com entrava el resol pel badall del portó d’entrada a casa les vesprades de la primavera i sa mare l’ensenyava a fer punt de creu amb eixa llum tan especial.
Angelita va aplegar a casa dels seus pares igual que el dia que se’n va anar, però aquesta vegada tornava sola amb la maleta. Les poques pertinences que tenia estaven empaquetades en unes caixes de cartró que una empresa de transports havia portat unes setmanes abans.
Els pares d’Angelita havien viscut tota la vida al número 32 del carrer Bonaire, una vivenda feta abans de la guerra pel seu pare que era manobre de professió. Ella havia nascut allí, allí s’havia criat, i allí havia viscut els seus primers 30 anys, fins que el Paco la va treure per fer-la la “seua” dona. I allí tornava després de vint anys, i de desfer-se del Paco.
El municipi era menut i ja sabia ella que hi haurien rogles per fer barret i comentar la tornada d’Angelita al poble i a casa dels seus pares sense el seu marit, i sense haver cap motiu que ho justifiqués, si no era una separació. Ella no va dir res ningú, ni tan sols als seus pares, ni a les seues “amigues” de la infantesa més arrimades, però, el poble era menut i com no, tot el món tenia necessitat de saber-ho tot de tots.
El carrer Bonaire era un carrer que ni era cèntric, ni estava a les afores, era un carrer diguem-ne tradicional. Devia el seu nom al ventijol fred que bufava a l’hivern, que feia que la gent no pogués eixir sense un abric contundent que els protegira, i de la suau brisa que refrescava a les caloroses nits d’estiu. Quan al carrer Bonaire no corria l’aire, a la resta del terme municipal segurament estaven ja ofegats de calor.
No era un carrer massa llarg, i si la poca extensió del poble afavoria que tots els seus habitants es conegueren amb detall, aquest fet traslladat al Bonaire, feia que tots els veïns saberen vida i miracles de tots. No hi havia secrets, ni de dia... ni de nit.
Angelita va tornar i és va trobar una pau que feia anys que no gaudia, una pau que sols recordava a la llunyania, quan era menuda i sa mare la acaronava amb força abans de donar-li la bona nit. Al vore el portó de casa li varen vindre molts records que ja quasi havia oblidat. Quan son pare tornava de la feina i l’alçava a l’aire per fer-la riure i ella és sentia la xiqueta més feliç de món, sabia que son pare la agafaria abans que aplegués a terra i és pogués fer mal. Va recordar com s’asseien a la porta de casa a les nits d’estiu per tal de fer vetla i suportar millor la calor. Com entrava el resol pel badall del portó d’entrada a casa les vesprades de la primavera i sa mare l’ensenyava a fer punt de creu amb eixa llum tan especial.
A la porta de casa, abans d’entrar i trobar-se amb els seus pares, els records s’amuntegaven a grapats a seu cap, les festivitats, els esdeveniments especials, els moments feliços i també d’altres amargs. D’entre ells hi havien dos que recordava com si hagueren tingut lloc el dia abans mateix. Un, el dia que varen soterrar al seu germà. Miquelet. Aquest tenia a penes una mesada quan va agafar una mala enfermetat que se l’emportà “a los brasos de Dios”. Amb aquesta expressió Josefina “la beata” intentava consolar als seus pares. I ella dins la beneïda ignorància que comporta la infantesa, pensava...
-Veges tu, el Nostre Senyor, per a que vol a Miquelet en “sus brasos”. ¿que no li tenia igual deixar-lo ací? Tant de temps esperant un germanet i ara va i el Nostre Senyor se l’emporta, total ¿per a que? tan sols per tindre’l en “sus brasos”.
Li va vindre una glopada, amarga com la fel, quan li va tornar a la memòria el precís moment que s’emportaven per la porta, el taüt, menut i pintat de blanc, el taüt de l’albat. Pareixia una joguina macabra per a xiquets. La casa estava plena de gent i el portó d’entrada enjunt per tal que no passés el maleït aire fred d’una vesprada de tardor a punt d’entrar l’hivern. Son pare a un costat del taüt, amb el traje de la boda, una camisa blanca, pulcrament planxada, amb uns ulls tristos i semblant seriós, però sencer. La seua mare amb uns ulls rojos ressecs de tant de plorar, un vestit senzill, calces i mocador al cap negre que sol deixaven al descobert les mans i la cara, demacrades de tant de patiment. Angelita observava agafada per darrere de les cames de sa tia, traguent el cap per un costat. Quan és va obrir de bat a bat el portó i va apareixer la imatge del senyor rector, acompanyat de tres escolans que portaven la creu i dos ciris, és va sentir un crit, que trencava el cor, provenint de sa mare. Angelita és va apretar amb força a les cames de sa tia i aquesta li va tapar els oïts per a que no escoltara els gemecs d’amargor de sa mare. Allà lluny, en el record, Angelita encara pareixia sentir el cant de la “dansà del velatori” que el grup de dances del poble, ballava en tots els soterrars dels albats, el só rítmic de les castanyoles companyat del tabalet i la veu aguda i estrident d’Amparito la cantaora. Pareixi ahir, quan sa mare s’agafava al taüt per tal d’evitar que se’l emportaren, i son pare agafant a sa mare i sense poder aguantar ja més, com li caien per les galtes les llàgrimes. Va ser la primera vegada que va vore plorar a son pare.
L’altre moment que recordava amb la mateixa nitidesa, va ser el dia de Corpus de l’any que va pendre al comunió. Va ser al cap de quatre anys de faltar el Miquelet. Sa mare encara guardava el dol vestint de negre. Eren les sis de la vesprada i el portó de casa quedava enjunt per guardar la vivenda de les primeres calors de l’estiu. Son pare havia plantat a l’hortet de casa rosers de tota mena de colors, per a quan aplegara el dia de Corpus la seua filla tingués a la porta de casa el llit de pètals flors més gran i bonic de tot el poble. Sa tia, la vestia amb cura, com si fos un ritual, únic i extraordinari. Primer el brial, després el “can-can” per a que el traje tingués cos, els calcetins, les sabates que abans eren negres i que havien estat tintades de blanc per a l’esdeveniment, i per fi el traje blanc com un gesmil, fruit d’un reciclat del traje de boda de sa mare i que havia estat convertit a traje de comunió aprofitant les dots de cosidores de sa mare i sa tia. Tot amb la llum del resol que entrava pel badall del portó. I quan varen tocar les set i mitja, varen obrir el portó de bat a bat, va entrar la claredat del carrer que va inundar tota l’estança, i amb la llum, l’olor dels pètals de flors, i Angelita va mirar als seus pares. Sa mare la mirava amb un somriure i un ulls brillants que anunciaven la imminent aparició de les llàgrimes, a son pare ja li donava igual, les llàgrimes li corrien novament per les galtes. I Angelita anava cap al carrer més ampla que un palloc . . .
El temps havia passat, i allí estava Angelita davant la portella de casa fent memòria de una vida passada que estava a punt de tornar-se a trobar... en part.
--------------
Les fotos:-L’entrada de ma casa, és que no tenia massa temps per anar a buscar una portella com la que jo volia, però la llum és molt semblant a la que jo imagine. J
-Flor de gesmil, del meu gesmiler, clar.
3 comentaris:
Moltes gràcies per donar-nos una mica de "vida" a les nostres incansables hores davant de la pantalla. És un plaer llegir els teus escrits. Gràcies (Joanet)
Maravilloso, espero leer mas de tí.
Gràcies pel vostre suport... continuaré ho promet.
Publica un comentari a l'entrada