Eren les cinc i tres minuts de la vesprada i ell corria a cavall del cotxe per dins la ciutat. Xàtiva a eixes hores sempre està totalment col·lapsada pel trànsit i ell li s’accelerava el cor de vore que ja feia tard a la cita, era un maniàtic de la puntualitat.
Per fi va trobar lloc a un espai de “l’hora”, va deixar el cotxe i va marxar cap al lloc de la cita, sense posar el paper de pagament. Va pensar que no demorar més la cita, era més important, que la multa.
Caminava per dins la ciutat, amb eixe pas precipitat i decidit que denotava pressa i amb la cursa va començar a suar, cosa que li donava ràbia per si després de la suor venia les olors corporals desagradables i que tant molestaven en aquest tipus de cita.
Va decidir calmar-se una mica, total ara ja feia tard, ¿que més li donava per cinc que per deu minuts?
Va trucar al porter automàtic i sense obtenir cap resposta, es va obrir la porta, signe inequívoc que l’estaven esperant. Va pujar a corre-cuita els escalons a parelles, quan va aplegar a la porta va trucar de nou i esta va obrir-se des de dins.
- Creia que no vindries. – amb una veu dolça però amb un cert to de retret per la tardança el va rebre.
- Perdona’m, però ja se sap a Xàtiva, el trànsit està sempre mal, he eixit de casa amb temps però així i tot l’embossament de l’entrada ha fet que em retardara.
- No et preocupes, ara ja ets ací. Jo em deia, si no ve, el mate.
- No, no sigues així, jo si dic que vinc, vinc.
Era obvi que l’estava esperant, ja que quan va entrar dins estava tot disposat, la llum perfecta, localitzada per a que no molestés, una temperatura que li permetia llevar-se la roba sense patir calfreds, i una música suau, del que ara és defineix com “chilly out”.
Va començar a deslligar-se les botes, quan se les va llevar, no va poder evitar aspirar profundament, per a d’una format subtil, comprovar que no feia cap olor que afectés d’una forma negativa el moment que anava a viure. Efectivament no feia cap olor desagradable, per últim, és va llevar els calcetins i és va posar en posició.
Una breu conversa, per trencar la tensió va donar pas als fets...
- Com estàs ? Feia temps que no venies.
- Des de l’agost. – Va contestar ell.
- Com t’ha anat?
- Bé, però ja tenia la necessitat de tornar. Açò és com una droga.
- Ja, ja, ja. Com eres.
- És veritat. No és cap mentida.
Li va agafar el preu esquerre i va començar a mirar-lo, el tacte era molt suau i delicat, li pegava la volta per tal d’observar-lo sencer, després el dret, amb la mateixa tendresa que l’altre.
Ell va començar a gaudir, poques vegades, llevat de les seues relacions, havia experimentat plaer al tocar-li els peus, de fet sols en un dels seus amats havia estat a punt de l’èxtasi.
Unes coses varen donar pas a altres i cada vegada el contacte de les mans amb els seus peus era més prolongat i ell gaudia més i més.
Tot anava en crescendo, ell tancava els ulls, per a que aquestos no li llevaren capacitat de sentir al tacte, i amb l’anulació de la vista el plaer pujava i s’escampava per altres parts del cos.
De sobte va notar com una humitat, com una secreció, càlida, intensa, quasi que extasiant entre el dit gros. No va gosar obrir en cap moment els ulls, i la seua ment va recordar altres moments, on altres dits, altres mans i una altra persona li havia fet gaudir d’aquella experiència, besant-li amb cura els peus, primer la planta, després un dit, un altre, i finalment com la llengua recorria aquestos, per a fer-los entrar dins la boca.
Com desitjava obrir els ulls i tornar-se a trobar amb aquella situació.
- A vore si t’adorms !!!!
És va trencar el moment, la màgia. Ell va tornar al lloc on hi era realment. Va tardar uns segons en prendre consciència d’on era i amb qui estava...
- Perdona, però estava pensant en altres coses i com ja saps que no m’agrada mirar, he tancat els ulls.
- Bo, ja està. ¿Tot bé?
- Si, clar que si, avui no m’he queixat, gens ni mica.
- No, ja m’he adonat. T’has portat com un home. – Va riure.
- Jejejejeje – ell és va somriure, mentre es posava els calcetins i les botes - ¿quant és?
- El de sempre, 20 euros. I ja saps, si tens alguna molèstia o et fera mal, em crides.
- Vinga, moltes gràcies.
Ell va marxar per la porta cap al carrer amb un estat que quasi el feia levitar, feia temps que ningú li tocava els peus així... i va pensar – Esta podòloga és una meravella ha estat una sort que em donara cita per avui.
Foto: Peus, ¿els meus?
so: http://www.goear.com/listen.php?v=72ddf13 Paolo Conte
Per fi va trobar lloc a un espai de “l’hora”, va deixar el cotxe i va marxar cap al lloc de la cita, sense posar el paper de pagament. Va pensar que no demorar més la cita, era més important, que la multa.
Caminava per dins la ciutat, amb eixe pas precipitat i decidit que denotava pressa i amb la cursa va començar a suar, cosa que li donava ràbia per si després de la suor venia les olors corporals desagradables i que tant molestaven en aquest tipus de cita.
Va decidir calmar-se una mica, total ara ja feia tard, ¿que més li donava per cinc que per deu minuts?
Va trucar al porter automàtic i sense obtenir cap resposta, es va obrir la porta, signe inequívoc que l’estaven esperant. Va pujar a corre-cuita els escalons a parelles, quan va aplegar a la porta va trucar de nou i esta va obrir-se des de dins.
- Creia que no vindries. – amb una veu dolça però amb un cert to de retret per la tardança el va rebre.
- Perdona’m, però ja se sap a Xàtiva, el trànsit està sempre mal, he eixit de casa amb temps però així i tot l’embossament de l’entrada ha fet que em retardara.
- No et preocupes, ara ja ets ací. Jo em deia, si no ve, el mate.
- No, no sigues així, jo si dic que vinc, vinc.
Era obvi que l’estava esperant, ja que quan va entrar dins estava tot disposat, la llum perfecta, localitzada per a que no molestés, una temperatura que li permetia llevar-se la roba sense patir calfreds, i una música suau, del que ara és defineix com “chilly out”.
Va començar a deslligar-se les botes, quan se les va llevar, no va poder evitar aspirar profundament, per a d’una format subtil, comprovar que no feia cap olor que afectés d’una forma negativa el moment que anava a viure. Efectivament no feia cap olor desagradable, per últim, és va llevar els calcetins i és va posar en posició.
Una breu conversa, per trencar la tensió va donar pas als fets...
- Com estàs ? Feia temps que no venies.
- Des de l’agost. – Va contestar ell.
- Com t’ha anat?
- Bé, però ja tenia la necessitat de tornar. Açò és com una droga.
- Ja, ja, ja. Com eres.
- És veritat. No és cap mentida.
Li va agafar el preu esquerre i va començar a mirar-lo, el tacte era molt suau i delicat, li pegava la volta per tal d’observar-lo sencer, després el dret, amb la mateixa tendresa que l’altre.
Ell va començar a gaudir, poques vegades, llevat de les seues relacions, havia experimentat plaer al tocar-li els peus, de fet sols en un dels seus amats havia estat a punt de l’èxtasi.
Unes coses varen donar pas a altres i cada vegada el contacte de les mans amb els seus peus era més prolongat i ell gaudia més i més.
Tot anava en crescendo, ell tancava els ulls, per a que aquestos no li llevaren capacitat de sentir al tacte, i amb l’anulació de la vista el plaer pujava i s’escampava per altres parts del cos.
De sobte va notar com una humitat, com una secreció, càlida, intensa, quasi que extasiant entre el dit gros. No va gosar obrir en cap moment els ulls, i la seua ment va recordar altres moments, on altres dits, altres mans i una altra persona li havia fet gaudir d’aquella experiència, besant-li amb cura els peus, primer la planta, després un dit, un altre, i finalment com la llengua recorria aquestos, per a fer-los entrar dins la boca.
Com desitjava obrir els ulls i tornar-se a trobar amb aquella situació.
- A vore si t’adorms !!!!
És va trencar el moment, la màgia. Ell va tornar al lloc on hi era realment. Va tardar uns segons en prendre consciència d’on era i amb qui estava...
- Perdona, però estava pensant en altres coses i com ja saps que no m’agrada mirar, he tancat els ulls.
- Bo, ja està. ¿Tot bé?
- Si, clar que si, avui no m’he queixat, gens ni mica.
- No, ja m’he adonat. T’has portat com un home. – Va riure.
- Jejejejeje – ell és va somriure, mentre es posava els calcetins i les botes - ¿quant és?
- El de sempre, 20 euros. I ja saps, si tens alguna molèstia o et fera mal, em crides.
- Vinga, moltes gràcies.
Ell va marxar per la porta cap al carrer amb un estat que quasi el feia levitar, feia temps que ningú li tocava els peus així... i va pensar – Esta podòloga és una meravella ha estat una sort que em donara cita per avui.
Foto: Peus, ¿els meus?
so: http://www.goear.com/listen.php?v=72ddf13 Paolo Conte
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada