EL COMPTE ENRERE

Al llarg de tota la seua vida, Joan, s’havia comportat com una persona afable, tranquil·la, segur de si mateix, i com es sol dir en aquestos casos, “un bon xic i treballador”. Sempre havia fet el que s’esperava d’ell, de fet ell era un producte de la societat que l’envoltava i de les bones formes familiars, no alçava ni pols, ni remolí, era “políticament correcte”. D’uns dies enrere al gent que més el coneixia, no paraven d’augurar-li canvis a la seua vida, i quasi tots ells eren canvis a mal, i tots relacionats amb una data concisa. Ell que mai havia fet cas d’eixes coses va començar a preocupar-se, ja que li pronosticaven moments de crisi existencial, deteriorament físic, necessitats de fer coses noves i boges, ell pensava que realment els que estaven bojos eren els altres i no ell. I tot per què? Per una data? Per una simple data? Total era un dia més al calendari, un dimarts com un altre. Vint-i-quatre hores més en la seua vida.

Si que era veritat que als moments de solitud que tenia de tant en tant, reflexionava sobre la seua vida, per on l’havia encaminada, a qui havia conegut, quines coses haguera canviat, i sobre tot tenia clar que aquella data anava a ser, d’alguna manera l’equador de la seua vida, però res més. No esperava d’aquell dia ninguna cosa especial. S’alçaria, aniria a treballar com qualsevol jornada i segurament rebria alguna que altra cridada de telèfon per recordar-li aquella data, que al parèixer era tan important per a tots i no ho era tant per a ell.

Va decidir que si tan important era aquell jorn, que devia de fer-se un regal, però no un regal qualsevol, tenia que ser un que fos especial, i que estigués a l’altura de les circumstancies. Tenia deu dies per esbrinar quina cosa el faria realment feliç.

Va pensar i pensar i anava descartant. Un rellotge. No, un rellotge no, ja en tenia molts i últimament i junt a la seua activitat laboral li produïen ansietat. Un viatge, un bon viatge. Tampoc, si tenia que anar soles, per bo que fos el destí, es sentiria desgraciat, no era un bon regal. I un cotxe?. No era el moment, el que tenia, tot i que tenia quasi onze anys, volia allargar-lo més encara per que encara estava en bones condicions. Ja està, una moto. Però... una moto, podria esdevenir amb un problema, lloc per a tancar-la, assegurança i a més a més, no tenia carnet. Tampoc era un bon regal. Tenia la casa nova, tenia roba per a donar i vendre, per més que pensava i pensava no hi havia cap cosa material o inmaterial que li provoqués una necessitat. No existia per a ell el regal perfecte. De fet va aplegar a concloure que realment no hi havia regal que li procurés més felicitat que la que ja tenia.

Varen passar els dies, i ell anava contant-los 31, 32, 33, ... i la gent del seu voltant continuava amb la cançoneta, del tant esperat dia.

34, 35 ... – Ja voras com no és igual, d’ara endavant, ja cap avall – li deien els més majors.
36... – Aisss Joan, ¿ja estem així?. Doncs ningú ho diria, jo et trobe molt bé, de fet fins i tot més atractiu i guapo... amb eixes canes tan suggerents que fan que ... ¿saps a qui et sembles?... – li deien algunes clientes més aguerrides i descarades.

37, 38, 39... El dia abans, per la vesprada, després de dinar, i abans de tornar a les seues tasques habituals a l’oficina, mentre es feia un poliol assegut a la taula de la cuina, el cap va començar a remoure aprofitant un d’eixos moments de solitud, i com si el seu subconscient de sobte tingués vida pròpia, a l’igual que a les pel·lícules, una veu interior li va preguntar...

¿De veritat estàs satisfet amb la vida que portes? ¿tu t’has parat a pensar qui eres, i si realment eres el que vols ser? ¿alguna vegada has encaminat el teu destí cap a una meta que realment desitges?

Es va quedar parat, li va pujar una acalorada i va vore la realitat, la dura realitat. Al llarg de tota la seua vida, sempre havia fet el que els demés esperaven d’ell. Els seus pares volien un fill sumís que no qüestionés cap decisió paterna i amb un ofici respectable i ell havia estat eixe fill. A la seua feina, volien que fos un treballador quasi que modèlic, i ell s’havia esforçat per a aconseguir-ho, ni una baixa per infermetat, ni un problema sindical, ni una veu reclamant drets. A la societat local on es movia, volien que fos un membre actiu i compromès, i ell ho era participant de totes les activitats d’una forma quasi de líder. Tot això tenia la seua recompensa, que era un reconeixement social, però ¿que havia tingut que sacrificar per a complaure als demés?

Havia sacrificat una part de la seua veritable vida. Una vida que duia amagada dins la seua ànima, represa per les pors. Les pors al que diran, les pors del rebuig social, pors injustificades.

Joan va passar tota la vesprada sol, pensant que havia fet al llarg de tot aquest temps, si havia valgut la pena adreçar-se per aquell camí de repressió sexual. Va notar un buit dins el seu esser, un buit que deuria d’omplir, però que no sabia com.



40... El dia, el gran dia que tots li havien pronosticat canvis per tot arreu, es va materialitzar. Quatre de desembre.

Com tots els matins, el despertador va sonar abans que es fera de dia, però ell ja feia hores que estava al llit pensant. Cavil·lant que devia de fer. Es va alçar i va anar com sempre cap al bany, afaitar-se, dutxa, va observar que tot estava al lloc, ni tenia més arrues a la cara, ni els seus músculs s’havien tornat més flàccids, res de res. Va desdejunar i cap a l’oficina. Va estar absent, no va dedicar ni un minut a les tasques que li pertocaven. Va passar tot allò que era previsible que passés, cridades de telèfon felicitant-lo pel seu natalici, familiars, amics, gent coneguda. Si cap, més que els altres anys. I és que clar... Quaranta anys no és fan tots els dies. Correus electrònics amb fitxers dedicats al tema, i com no, la carta del “Corte Inglés” “ En este día tan emotivo, queremos darle nuestra más sincera felicitación ...”

Al mig jorn, després de dinar, va tindre clar quin era el regal que volia, era el regal més just, aniria a buscar una nova vida, la vida que no li havien deixat tindre, o al menys anava a intentar-ho.

Va agafar i és va plantar a les deu de la nit a València, posat amb un xupa de cuir negra, amb una samarreta que deixava entreveure un pit marcat per l’exercici físic que feia al gimnàs i uns pantalons de teixit vaquer que li donaven un aspecte d’home dur. En aplegar a la ciutat no es va para en brosses, es va clavar en un lloc dels que diuen d’ambient i anava totalment dispost a gaudir de tot el plaer que sempre havia reprimit. Homes i més homes s’amuntegaven i es movien al so de la música del moment. Amb moviments insinuants que afavorien el contacte d’uns amb altres. Li va semblar el cel, un cel que venia donat per la sensació de llibertat que donava aquell lloc, allí podia ser ell mateix, no calia guardar cap aparença, cap forma, cap norma estava establerta, i a més tenia a l’abast la clau del súmmum de la llibertat, de la llibertat sexual, que era la que li havia mancat els últims quaranta anys.

Joan, a pesar de tindre eixa imatge d’home dur, no podia evitar un cert nerviosisme que feia que l’estómac li se soltés, un nerviosisme provocat pel morbo de lo prohibit, de lo immoral, de lo no acceptat, anava a tirar per la finestra quaranta anys de “bon xic” i anava a fer-ho per la porta gran.

No sabia ell que la porta gran no havia de ser la d’aquell local d’ambient, que la porta gran que li reservava la nit, era una altra.

Xarrant en uns i altres, va aclarir que hi havia més llocs com aquell i fins i tot d’altres més adients a les necessitats que ell tenia. Al cap de dos hores estava davant del local més viciós i pervertit de la nit valenciana, el “NUNCA DIGO NO”

Una doble porta guardava l’interior de curiosos i vianants eventuals que passaven pel carrer. Una vegada traspassaves la primera porta havies de trucar a un timbre que hi havia a la segona, allí mitjançant una càmera de video els de dins donaven accés si semblaves de “bona familia” i clar amb les pintes que duia Joan, no varen tardar en obrir aquell “Port Aventura” del sexe i la perversió.

- Hola mi amol, - li va dir un xic nu de cintura cap amunt- Dame, dame tu chaqueta que yo te la guardo.

Joan, amb uns ulls que pareixien plats no podia assimilar tot el que allí li se posava a l’abast. Pantalles de televisió que no paraven d’emetre imatges pornogràfiques homosexuals, homes i més homes, alguns d’ells amb el pit nu, d’altres el miraven de dalt avall com si se’l volgueren menjar amb els ulls.

El lloc era, el que jo definiria com un antre, un cau. Amb molt poca llum, una decoració més bé cutre, i unes butaques mig rossegades per l’ús.

Joan va demanar un gyntonic i es va quedar a una vora observant, i va decidir aplicar allò de... “allí donde fueres, haz lo que vieres”. Va observar que hi havia al fons del local, a mena de cortina feta amb tela de camuflatge que donava accés a una segona sala on la gent entrava i eixia. Va adoptar un anar de normalitat, decidit, com si conegués el lloc i el terreny que xafava i es va enfonsar cap a dins.

Si a la zona on servien les copes la llum era pobra, en aquesta segona zona, era quasi inexistent. Al fons hi havia un llum mig tapat que permetia vore que hi havia més gent, però que no deixava distingir ningú, lo mínim per a no anar entropessant amb uns i altres. Va continuar cap a dins per un passadís del qual eixien altres passadissos més, a un hi havia com unes petites estances amb forats a les parets fetes de fusta, més bé fluixa. Va continuar cap a dins i cada vegada el passadís es feia més estret, i quan venia algú de cara, era totalment inevitable fregar-se amb ell.

Aquella situació li va crear un estat d’excitació que feia que el cor li bombejara més sang de la que les venes podien transportar i anava mig embobat per allí dins.

Per tal de no molestar és va aplegar a una reixa de ferro que hi havia a una de les parets del corredor i quina va ser la seua sorpresa que tres mans varen fer acte de presència per entre els barrots de la reixa. Una per la seua cintura, una altre pel pit i una altra per l’entrecuix, amb les preses de llevar-se-les de damunt va tirar cap avant i va caure damunt un altre home, aquest amb un físic totalment quadrat, el que es sol dir un “armari ropero”, el qual el va agafar i el va acaronar amb uns bíceps que feien por.

- “Me va el rollo duro” -li va dir l’armari ropero.

I acte seguit i sense que Joan pogués dir res, el va arrossegar a un del departaments que havia vista abans fets de fusta amb forats a les parets.

L’altre va tornar a dir-li – “me va el rollo duro i lo quiero ya” i Joan davant la insistència de la frase mig atabalat per la rapidesa de les situacions, no va tindre altra ocurrència que soltar-li un parell d’hòsties i intentar pegar a fugir. Però no li va valdre de res, d’una manotada l’altre va tancar al porta i li se va posar de genolls davant d’ell, donant-li la cara per a que Joan continués “hostiant-lo”. La nit, el tio amb forma d’armari “ropero”, els forats de les parets de fusta, mans de desconeguts, roba que anava desapareguent dels cosos i d’altres participants ocasionals, varen constituir el regal de natalici de Joan, un regal diferent i que no oblidaria mai. Allí, poc a poc va anar dominant la situació i quan és va acabar la “festa” havia repartit més hòsties en una hora que en tota la seua vida junta.

Sense adonar-se havia estat el protagonista d’una sessió de submissió, de la qual havia eixit més que satisfet, tant ell, com l’armari “ropero”.

Per fi Joan, havia trobat el regal del seu quaranta aniversari.

Va pujar al cotxe i va tornar a casa, on l’endemà tornaria al seu paper de “bon home i treballador”, unint-se així a la gent que manté una doble vida, que en definitiva crec que som la gran majoria.

Nota: Qualsevol paregut amb la realitat, és pura coincidència. Com diu el titol del meu blog, NO TOT ÉS VERITAT.

Avui dia 4 de desembre de dos mil set, un servidor fa quaranta anys, aquest és el meu regal a tots vosaltres que m’animeu a que continue amb el blog, i aquesta es la cançó del dia, i ¿per què no? , de l’any.

Les fotos: ¿per a que parlar?
el so: http://www.youtube.com/watch?v=WaSnYkWFubk&feature=related